La primera lectura del juliol ha estat El colibrí de l'italià Sandro VERONESI que me l'havien
recomanat molt.
Tota la trama familiar terrible, que és la major part del llibre, m'ha agradat molt. Les coses que no heretem però que tenim gravades a ferro en el nostre ADN i la manera bestial com influeixen les qüestions familiars, sobretot les fatalitats, en les nostres vides.
Però no sé per què, l'autor no es conforma amb aquesta història, sinó que l'allarga d'una manera futurista fins el 2030 i no m'ha agradat gens per on s'ha anat.
Aquest mes ens tornarem a reunir després de tant de temps en L'esquirol entre llibres i per aquesta ocasió he llegit Nosaltres en la nit del nord-americà Kent HARUF.
M'ha sorprès favorablement la senzillesa de les frases curtes de la novel·la que deixen claríssim quin és l'ambient i com són els personatges. La història, però, no m'ha agradat gaire però em fa molta il·lusió compartir-la amb les meves companyes del club de lectura.
He llegit La promesa del alba del lituà nacionalitzat francès Romain GARY.
No el coneixia de res, és un títol d'un mini-club de lectura privat. La veritat és que he trobat més fascinant la biografia de l'autor que la seva novel·la en la que ell mateix és el personatge.
Suposo que qui ha triat aquesta lectura li deu fascinar la influència de la mare en la vida del seu fill o la manera com el fill ha d'aprendre a viure, malgrat les altes expectatives programades per a ell.
No sé, no m'ha arribat. M'ha agradat, això sí, el seu sentit de l'humor.
He caigut a la temptació de comprar el llibre de relats Vora el mar. Onze contes que l'editora d'Univers ha encarregat per aquest estiu i que va desencadenar polèmia quan la Llucia RAMIS va dir que un relat i un conte no és el mateix, que un conté és més perfecte, més rodó. Una definició bonica, però falsa. I en la meva opinió el seu relat en aquest llibre Una ferida al peu, és molt lluny de la perfecció aconseguida a la seva novel·la Les possessions.Només he gaudit amb els següents: El relat d'en Marc CRAVIOTTO, de només 25 anys, anomenat Carcanada, m'ha sorprés i m'ha agradat. Descarnat i bo.
La Laura i les seves amigues de l'Empar MOLINER m'ha agradat molt més del que m'esperava. D'un tema clàssic d'infidelitats, fa un relat agredolç i quotidià molt versemblant.
La Marta ORRIOLS commovedora, com sempre, amb el relat Falses aigües i presentant molts temes que ens toquen fort: maternitat, dolor i suïcidi.
El de la Carme RIERA bonic, però massa previsible. Es diu El retorn.
I el de la nova escriptora d'Univers, la Natalia ROMANÍ, que ja el títol m'ha enamorat, Sal a la memòria, l'he gaudit molt pel tema, residències, alzeihmer, dols i memòria, però li falta una mica d'arrodoniment.
Olive Kitteridge m'ha semblat un llibre meravellós. El pots llegir com una novel·la o com
a relats independents. És de la nord-americana Elizabeth STROUT a qui ben segur seguiré. Vaig arribar a ella per la fama de la sèrie de televisió, que no he vist. El que m'ha agradat més és que la presumpta protagonista, la senyora Olive Kitteridge, mestra jubilada d'un poble del Maine a Nova Anglaterra, no ho és a tots els relats, sinó que més aviat fa de fil conductor en tots els relats, tots sobre persones que viuen en el poble.
En els 13 relats apareixen per suposat el seu marit i el seu fill, però també veïns, mares, nòvies, amants, ve<Ins, etc. i tots de diferents edats fan que la novel·la també sigui un mirall dels canvis en els paisatges, en els costums i en les morals dels seus habitants.
El personatge d'Olive és bestial, és absolutament políticament incorrecta, és desmesurada físicament i emocional i plena de defectes, té també múltiples virtuts. Una mica, com tots. Però és també una persona intel·ligent i fora de modes, per no tenir, no té ni mòbil.
Ja m'agradaria ser com aquesta dona, però en més d'una pàgina m'he sentit identificada. Com ella, m'agradaria aprendre a ser més amable, però les injustícies em poden i les frivolitats i altres xorrades vàries, encara més. Quan diu les coses, l'Olive sovint fa mal encara que no sigui la seva intenció. A mi també em passa. També hi ha relats on alguns personatges la comprenen i fins i tot diuen que ha influït positivament a les seves vides. De fet el seu marit sempre l'ha estimat, i també altres homes. No tant el seu fill, aquesta és la seva pena més gran.
El personatge d'Olive apareix en diferents edats de la seva vida: fins a setanta i escaig, però també en jubilar-se, en començar la menopausa, en la seva plenitud, la seva joventut i la seva infància. STROUT narra d'una manera sensacional com anem canviant al llarg de la vida i com varien els nostres anhels.
La soledat i la mort és sempre present. Com a la vida real.
També he llegit Si tu me'n dones tres... que és un llibre confeccionat a tres mans durant el confinament per tres amigues del mont de l'educació que, en la distància, es van comunicar cadascuna des del seu àmbit artístic. La Cristina BOHERA ha fet les il·liustracions, la Marta CASBAS els poemes i la Montse SOLSONA els textos.
Els han confegit com qui fa una trena, inseparables els uns dels altres. Un text donava lloc a un dibuix o un poema originava un text.
A les vacances de l'última setmana de juliol encara em va donar temps de llegir la novel·laautobiogràfica de l'escriptor grec nacionalitzat suec Theodor KALLIFATIDES, anomenada Lo pasado no es un sueño.
El més interessant ha estat el tractament del tema de l'emigració i del fet de ser estranger en diferents llocs i èpoques, que l'autor tracta des de la seva persona i la dels seus ancestres.
També a través de la vida dels personatges de la novel·la està la història més recent de Grècia, sempre amb els orígens mitològics i literaris de la Grècia antiga de fons.
CODINA, un llibre situat en un poble del Pallars i que usa el pallarès en els seus diàlegs.
