21.12.19

Compartim lectures, desembre del 2019

 La sopa de l'avi de l'argentí Mario SATZ

  Maldito karma de l'alemany David SAFIER




Compartim lectures, novembre del 2019

 Charlotte del francès David FOEKINOS


 Mi Ántonia de la nord-americana Willa CATHER 

 Ordesa de l'aragonès Manuel VILAS

27.10.19

Compartim lectures, Octubre del 2019

Per el Club de lectura L'esquirol entre llibres he tornat a llegir Habitacions tancades de la mataronina Care SANTOS i hem tingut el plaer de que ens acompanyés a la nostra tertúlia, tot un luxe.

Una novel·la molt interessant sobre una família de l'alta burgesia a la Barcelona dels temps de La setmana tràgica fins a després de la guerra civil, contemplada des de la mirada de Violeta, la neta d'un dels protagonistes, contemporània a nosaltres.

Vaig conèixer la valenciana Muriel VILLANUEVA en el cap de setmana de L'Inspirat organitzat per l'escriptora l'Ada CASTELLS i l'entrenadora personal Laura FELIU a Casa Bormourt a St. Martí de Canals al Pallars Jussà.

I li he llegit Duna, recomanada per la Bibliosagulla.

Què bonic, Muriel! Un llibre per infants gens enganxifós, amb nenes valentes que s'enfronten a la vida.



Amb l'Ada CASTELLS vam llegir un conte estrany i deliciós de la mallenca Irene SOLÀ, anomenat La pedra que brilla, a les fosques, dins de totes les vaques.

I d'aquí em van venir ganes de llegir-me un seu llibre, Canto jo i la muntanya balla que ja m'havia recomanat una membre del grup Conta'm. 

Intentaré no perdre'm el sopar Lectures comestibles a La Semproniana de Barcelona el proper gener.

També al Pallars vam homenatjar el flamant Premi Nobel de Literatura, l'austríac Peter HANDKE, tot llegint  el seu difícil poema Poema de la duración que més tard, després d'una sessió de ioga i d'un passeig en silenci, vaig ser capaç de gaudir.



Amb alguns dels meus alumnes llegim La balada del funicular miner del barceloní Pau Joan HERNÀNDEZ.

Aquesta novel·la ha estat triada per el Concurs El gust per la lectura enl a nova categoria de Llegim Ciència i nosaltres volem fer un Club de lectura al voltant de La Setmana de la Ciència.

26.10.19

Compartim lectures, Setembre, 2009

Des que he començat a treballar que em falten hores per la lectura. Aquest de la britànica Iris MURDOCH no el vaig acabar. Es diu Bajo la red.



17.8.19

Compartim lectures, agost del 2019


Hi ha una pàgina a Facebook que es diu Llegim de punta a punta que segueixo. D'aquí vaig treure la recomanació de llegir Germà, encara que jo he llegit la traducció al castellà Hermano. És una novel·la del canadenc David CHARIANDY.

La recomanació de l'administradora de la pàgina em va cridar molt: "Canadà, dos germans, en Michael i en Francis, fills d'immigrants. La mare, que va venir de Trinitat per aconseguir una vida millor. L'Aisha, que retorna al seu barri. Il·lusions, esperança frustrada, violència, lligams familiars, supervivència, solidaritat. Una novel·la curta, delicada i commovedora que m'ha encantat".  

I la vaig llegir. A mi també m'ha agradat, m'ha fet pensar en Los diarios de la calle, un llibre que va triomfar al cinema i que jo passo sempre als meus alumnes de 2n. Molt commovedora. Va de tribus urbanes als USA i a partir d'aquí arriba a una de les pitjors tribus de la humanitat i a l'holocaust.
  

Tornant del meu viatge a Croàcia i havent visitat Ístria vaig llegir una petita meravella de la italiana Marisa MADIERI.

Es diu Verde agua i és un llibre senzill i molt bonic. La seva grandesa és aquesta senzillesa amb que explica fets molt importants, així com sentiments i pensaments molt profunds sense que ho sembli.

Parla de Fiume antiga ciutat italiana i actualment anomenada Rijeka i que pertany a Croàcia. I de com després de la 2a guerra mundial els italians que hi vivien van haver de triar o mantenir-se italians i haver de marxar o quedar-se a la Ioguslàvia de Tito.

La seva família va triar Itàlia i van haver de marxar i convertir-se en refugiats a Trieste on van viure molts anys al camp de Silos. Parla d'aquest èxode que com tots -diu ella- s'han de viure com a renaixement.

Parla de moltes altres coses: l'amor, els fills, els pares i els avis, la religió... amb una tolerància exquisida. Parla també de la malaltia, com de passada, el càncer que li provocà la mort als 58 anys.

No es pot perdre el postfaci escrit per el seu marit Claudio MAGRIS, genial.



La Montse BASTÉ i la Hara KRAHN són les meves amigues, mare i filla, i les traductores de la novel·la Perdonar del britànic Lawrence OSBORNE.

És per això que la he llegida i, igual que els va passar a elles, al principi no em va agradar gaire. Però en avançar la història li vas trobant la gràcia.

La trama va al voltant de com tota la vida pot canviar arrel d'un fet inesperat. En aquest cas és un accident mortal que qüestiona tot el passat i deixa en suspens el present.

Especialment interessant tot el relatiu al Marroc i les diferències entre musulmans i descreguts. I el millor, el tema del perdó i el sentiment de culpabilitat. Com algú o tu mateix et pot perdonar, però no té per què voler fer-ho tothom.

La propera sessió del Club de lectura L'esquirol entre llibres serà sobre la novel·la El far de la barcelonina M. Carme ROCA.

És una història de família  a les terres de l'Ebre. El títol es refereix al de l'illa de Buda i a aquest far els personatges l'anomenen "lo gegant de ferro". Paral·lelament a la història de la família l'autora explica la història del far amb algunes propostes de futur per les Terres de l'Ebre.

La família és ben recargolada i amb secrets de família, potser com totes. M'ha fet pensar en una dita del poeta argentí Fabián CASAS: "La familia es una patología que te acompaña toda la vida. Pongámosla en la heladera para que no se pudra".

Per explicar-nos el passat l'autora fa servir un recurs que no m'ha acabat d'agradar, però que és útil i que és fer parlar als morts convertint-los en personatges. I el far és un més dels morts de la família: "Restes que la sorra va amagant i descobrint al ritme de les onades".

La novel·la està bé i ha algunes cites que m'han agradat especialment:

"Evocar persones, paisatges, situacions a través d'una fotografia, com si així es pogués substituir la vida, el desig, l'impossible de retrobar-se amb un rostre jove i un cos en plenitud".

"No saber conduir els sentiments quan van contra direcció és una errada".

"Feia molt de temps que havia deixat d'intentar fer la seva voluntat. D'altra banda, què en volia, realment?"

També he llegit  Querido Evan Hansen del nord-americà Val EMMICH. 

L'amabilitat és el tema, el mateix que a Wonder. Hi ha molts més temes: l'amistat, la solitud, la mentida... però en la meva opinió aquests altres temes ja tothom és conscient de la seva importància; en canvi, l'amabilitat em sembla molt bé que s'incorpori com a valor fonamental.

Manuscrit trobat a Saragossa és un llibre que desconeixia totalment. És una novel·la gòtica publicada el 1804 del polac Jan POTOCKI. La volia llegir perquè és la proposta pel setembre del Club de lectura de la Biblioteca Enric Miralles de Palafolls.

Però "va a ser que no".

També he llegit Todo lo perdido y encontrado i no recordo gens d'on m'he tret aquest llibre. És un èxit literari i és de la irlandesa Lucy FOLEY. No sé per què em pensava que era una autora gran o ja morta, i es tracta d'una jova escriptora britànica.

Gran part de la història transcorre a l'illa de Còrsega, França. M'ha agradat com barreja el passat i el present -anys 30 i anys 80- i com construeix aquest present a partir dels records i de la memòria de tercers.


I posats a anar a clubs de lectura, hem creat un de propi i l'anomenem Bibliosagulla's Team. Ens hem proposat pel setembre també la lectura de La acabadora de la italiana Michela MURGIA.

Aquesta és també una autora jova i un llibre bastant nou que jo creia que era antic. I gran part de la història transcorre a l'illa de Cerdenya, Itàlia, durant els anys 50. Quins paral·lelismes!

El tema de la novel·la és l'eutanàsia, però tot i està totalment d'acord, no m'acaba d'agradar del tot com la tracta. Potser per què estem parlant dels anys 50 del segle XX, però trobo que deixa patir massa temps al malalt. És molt curiós com ja existeix el nom de qui s'hi dedica "l'acabadora".

Molt més m'ha agradat l'altre tema que toca que és "l'adopció de l'ànima". Ja el nom m'encanta. És també curiós que existeix tradicionalment com a concepte -una dona estèril es fa càrrec de comú acord amb la mare biològica d'una filla no volguda d'una família amb greus problemes econòmics- i que, encara que tots facin com si fos el més natural del món, per suposat que no ho és. Les adopcions sempre tenen el seu què i més si les herències que suposen, a més de riqueses hereten oficis.


Núria Reichardt
Agost del 2019









14.7.19

Compartim lectures, juliol del 2019


Quan vaig voler començar a llegir la nord-americana Siri HUSTVEDT, ho vaig fer amb Todo cuanto amé, sense saber que m'havia equivocat. Bona, però massa intel·lectual. Almenys per llegir en començar vacances d'estiu després d'un dur curs escolar.
Ara he triat El verano sin hombres i l'he encertat de ple perquè m'ha encantat, l'he gaudit molt i ha fet que vulgui repetir. Amb aquest relat sents que l'autora està parlant de tu, vull dir de la teva generació. Les coses que passen són les que ens passen a nosaltres d'una o altra manera i, sobretot, els desitjos, els pensaments i les il·lusions són els nostres. 
També les nostres reivindicacions de joventut que no decauen però sí s'asserenen davant les frustracions que ens depara la vida. O si més no, aprens a no lluitar contra els elements, sinó només contra allò que ets capaç, d'alguna minúscula manera però vehement, d'aconseguir o de fer moure.
En el Club de lectura L'esquirol entre llibres em van regalar L'illa dels tresors.

És una recopilació de contes editats per la diputació de Barcelona escrits per escriptors catalans al voltant del tema de la biblioteca com a tresor.

Per mi ha estat un llibre ideal per dur al cistell de la platja i potser un matí en llegia un o una tarda un altre.
M'ha agradat molt poder llegir la meva estimada Care SANTOS, m'ha encantat el relat de la Maria BARBAL, he gaudit amb el de la Llúcia RAMIS i m'ha sorprès el de la Coia VALLS.

I un Club de lectura et porta a un altre. És així com he sabut que a la Biblioteca Enric Miralles de Palafollls aquest curs passat han fet un monogràfic sobre escriptors hebreus a càrrec d'en Toni SALA.

Alguns de la llista ja els havia llegit, especialment el meu admirat escriptor nord-americà Philip ROTH de qui he llegit la major part de la seva obra, i també la italiana Natalia GINZSBURG.

No coneixia l'ucranià Bruno SCHULZ, així que he llegit ara els relats de Las tiendas de color canela i altres relats en la seva Obra completa.

Els he trobat sorprenents tots i també molt poètics. Sota una aparença de senzillesa s'entreveuen temes de gran complexitat.

D'aquest llistat d'escriptors hebreus també he volgut llegir-me l'israelià Amos OZ de qui he triat No digas noche.

M'ha agradat moltíssim. Quina bellesa de llibre. Difícil explicar què narra. Potser res en especial. Un moment de la vida.

Les relacions entre persones sempre són complexes i la maduresa et dóna una saviesa que no té la joventut. 

Sovint els silencis parlen més que les paraules i la tendresa, com l'amor i el desig, tenen un gran valor a la vida de qualsevol. Si a sobre hi ha intel·ligència... què més es pot demanar?

Amos OZ m'ha semblat un escriptor enigmàtic, versemblant i molt intel·ligent. És d'agrair.

En un altre nivell, però seguint en el tema jueu, he llegit La bibliotecària d'Auschwitz de l'aragonès Antonio G. ITURBE.









En aquest llistat d'en Toni SALA també estava la italiana Natalia GINZSBURG de qui ja havia llegit Léxico familiar  en to autobiogràfic.  

Ara he llegit Estimat Michelle i la GRINZSBURG m'ha tornat a agradar molt. Tant per el que explica com per el llenguatge directe i audaç que utilitza.

He tornat a pensar en la dona moderna que va ser i en com les relacions personals, i especialment les familiars, són atemporals. 

La llegia i oblidava qui era la mare que escriu al seu fill, quasi com a un desconegut. La llegia i reconeixia relacions de parella força comuns en l'actualitat. La llegia i reconeixia la fàcil complicitat entre alguns germans, i entre d'altres, no. La llegia i endevinava les absències paternes o les figures paternes. 

La llegia i endevinava el teló de fons que hi ha radera les persones: conflictes polítics, conflictes sexuals, conflictes econòmics, conflictes existencials. Dependències també de diferents tipus. I absències.


Em van recomanar molt el llibre Melodrama o la increada conciencia de la raza del barceloní Terenci MOIX.

L'he llegit, però no he estat capaç de gaudir-lo. És d'un high level intel·lectual, crec.

El recordo molt al Terenci MOIX i  admirava la seva valentia en els temps que li va tocar viure, era molt agosarat i provocador i en aquesta "joia" -segons la Care SANTOS-, l'he reconegut.

Com també he reconegut els indrets i els personatges que apareixen, les idees i les lluites, tant de poder com de pensament i sexuals, que es barregen en la novel·la de la Generació dels 50.

Abans de començar l'agost m'he rellegit Un fill  del també barceloní Alejandro PALOMAS per el Club de lectura L'esquirol entre llibres.

En la línia de les històries on les emocions són les protagonistes, tan de moda avui en dia, com si les emocions no haguessin estat sempre presents en les nostres vides; només faltaria.

M'ha agradat el tractament que l'autor fa de la mort, com qui ajuda en aquesta absència tan dura que és una mort repentina, és el fill al pare, i no a l'inrevés. Com diu la psico-pedagoga: "porque tiene tanto miedo de que usted se derrumbe y perder a la única persona que le queda que está dispuesto a hacer lo que sea para que usted no sufra".



Núria Reichardt
Juliol del 2019












6.7.19

Compartim lectures, juny del 2019

En el Club de lectura L'esquirol entre llibres hem llegit El beso azul i m'ha agradat molt.

I això que quan vaig veure que era del barceloní Jordi SIERRA i FABRA a qui conec força per les seves novel·les juvenils, no em venia gaire de gust.

Però m'ha agradat la història, una més sobre la guerra civil espanyola i les seves conseqüències, però plantejada des de les primeres eleccions democràtiques del 75.

M'ha agradat la història i m'ha agradat parlar sobre aquesta lectura amb les noies de l'esquirol que en ser d'edats molt dispars i d'orígens també diferents, afegien interès al tema de la guerra i la postguerra.

En llegir que la nord-americana Siri HUSTVEDT havia guanyat el premi princesa d'Astúries 2019 per la seva trajectòria, em vaig dir a mi mateixa que ja no es podia postergar-la més, l'havia de llegir.

He començat per Todo cuanto amé. M'agrada sobretot el seu caire culte al voltant de l'art i em desconcerta sobretot que el protagonista sigui un home i estigui escrit en primera persona.

Em desconcerta i m'empipa perquè bé que ho fa el seu marit en Paul AUSTER i no em sorprèn tant.


No he llegit el llibre del francès David FOENKINOS. De fet no sabia que La biblioteca de los libros rechazados era un llibre.

Vaig anar a veure la pel·lícula abans de saber que era un llibre, així que ara difícilment el llegiré, però la peli em va agradar. Em va sorprendre i em va agradar.




Núria Reichardt
Juny del 2019











1.6.19

Compartim lectures, maig del 2019

El mes de maig em vaig rellegir La lluvia antes de caer del britànic Jonathan COE.

No sóc molt de rellegir jo però em van oferir la oportunitat d'apuntar -me a un club de lectura i aquest era el llibre que llegien. Jo recordava haver-lo llegit ja fa anys i que m'havia agradat, així que vaig decidir que hi aniria.

L'esquirol entre llibres va resultar ser un club de lectura peculiar per la seva diversitat. M'ho vaig passar bé i repetiré.


Aquest 2019 va morir el barceloní Enrique DE HERITZ, escriptor, 

crític literari, traductor i director editorial en Ediciones B. Com totes les mort joves, em va sotragar.

No l'havia llegit mai i vaig triar Mentira. Em va sorprendre i em va agradar. Tota la novel·la, però en especial el personatge de la mare i el de la filla petita.


El de la mare perquè trenca estereotips. És ben bé que a totes les èpoques han hagut dones modernes i alliberades, que no per això feministes.

I sembla mentida que algunes vides es basin en les mentides, o moltes? o totes? Dóna que pensar.



Des que vaig sentir una entrevista a TV a l'escriptora catalana Ada CASTELLS sobre la seva última novel·la Mare, vaig saber que aquest llibre me'l llegiria segur. L'havia de llegir!




Però en saber que l'altra Ada, l'Ada PARELLADA organitzava unes Lectures comestibles sobre aquesta obra al seu restaurant, la Semproniana de Barcelona, me'l vaig llegir de seguida per poder anar-hi.


Vaig anar amb una amiga i vam disfrutar molt amb la conversa d'una Ada i el menjar de l'altra.


Mai havia subratllat tant un llibre en llegir-ho, i és que trobava tantes referències que em colpien... És una meravella!


A banda de l'especial relació de mare i filla, em sembla interessantíssim tot el tema relacionat amb els protestants. És per això que en breu vull llegir El dit de l'àngel.


I també he llegit Claus i Lucas de l'hongaresa Agota KRISTOF que em deixava perplexa en cada paràgraf, però que no podia parar de llegir-lo. "Són coses inventades, històries que no són certes, però que podrien ser-ho". 

Mai havia llegit un llibre que et va clavant gavinetades amb cada frase curta i contundent, sense filtre, a lo bèstia. Un relat "gore" total que, fora del meu costum, vaig llegir en recomanar-ho el meu apreciat escriptor blanenc, Salvador MACIP. "Fer-se preguntes encara és pitjor que saber la veritat".

Un relat més sobre l'ocupació nazi en un país de l'est i la posterior invasió soviètica, però  la trilogia de Claus i Lucas,  formada per El gran quadern, La prova i La tercera mentida, és torbadora i inquietant per la manifestació de la crueltat, la solitud i la mentida, a pèl, amb precisió i sense passió.

"Dic que la vida no serveix per a res, que no té sentit, que és una aberració, 
un patiment infinit, 
l'invent d'un no-Déu amb una maldat que supera l’enteniment. 
Un cop la Mare hagi mort, no em quedarà cap raó per continuar. 
El tren, no és mala idea."

Núria Reichardt
Maig del 2019



21.4.19

Compartim lectures, abril del 2019


El primer llibre que vaig llegir en el mes d'abril, després de la feinada que vaig tenir el mes de març, va ser La única historia del britànic Julian BARNES. 

Tenia ganes de llegir algun estranger després de lectures tan intenses d'autores catalanes, i amb en BARNES la cosa no sol fallar, per a mi és un valor segur. A sobre, a mida que envelleix, els seus temes s'acosten també als meus interessos. Per sort tots envellim, no ens quedem sols en aquest afer. "A veces ves a una pareja que parece morirse de aburrimiento juntos y no te imaginas que puedan tener algo en común o por qué siguen viviendo juntos. Es porque en su día tuvieron su historia de amor. Todo el mundo la tiene."

Parla de moltes coses, però sobretot parla de l'amor de joventut vist des de la maduresa, i també de la vellesa i la mort. He subratllat les cites següents:

"Hoy día, en el otro extremo de la vida, tengo una norma general para saber si dos personas tienen o no una aventura: si piensas que podrían tenerla es que sin duda la tienen."

"En algún momento todo el mundo quiere huir de su vida. Es casi lo único que los seres humanos tienen en común."

"Qué extraño es que cuando eres joven no tienes ningún deber con el futuro, pero cuando eres viejo tienes un deber con el pasado. Con la única cosa que no puedes cambiar."

"«Todos buscamos un lugar seguro. Y si no lo encuentras tienes que aprender a emplear el tiempo.» En aquel entonces le había parecido un consejo para momentos de desesperanza; ahora le sonaba normal y emocionalmente práctico."

"En cuanto han desaparecido, las cosas no se restauran; ahora lo sabía. Un puñetazo, una vez asestado, no puede retirarse. Las palabras, una vez dichas, no pueden no haberse dicho. Podemos seguir adelante como si nada se hubiera perdido, nada se hubiera hecho, nada se hubiese dicho; podemos proclamar que lo olvidamos todo; pero nuestro fuero más íntimo no olvida porque nos han cambiado para siempre."

"Es posible pasar por la vida, si tienes cuidado y suerte, sin que tu valor sea puesto a prueba; o, mejor dicho, sin que tu cobardía se manifieste."

"A él no le perturbaba «el pánico ante las puertas que se cierran», si bien no veía motivo para apresurar el cierre."

També vaig llegir Adalt tot està tranquil de l'holandès Gerbrand BAKKER, a qui ja li havia llegit Les pereres fan la flor blanca.

En el mateix estil, és una història bella i trista, aquesta vegada sobre un pagès ja gran que viu amb el seu pare molt vell, i des de la relació d'ambdós ens relata la seva vida, els seus desitjos i les seves frustacions.

M'ha interessat especialment el punt de vista masculí dels pensaments, els sentiments i les sensacions.

El 13 d'abril va morir la Neus Català i durant les vacances de primavera vaig decidir llegir Un cel de plom, la història de solidaritat, coratge i supervivència explicada per la NEUS CATALÀ i novel·lada per l'escriptora catalana Carme MARTÍ. In memoriam!

Quan he llegit aquest llibre, a més d'impressionar-me molt, malgrat sabés perfectament qui ha estat la Neus Català i quina la seva vida, i de confirmar que m'agrada la Carme Martí a qui ja li havia llegit El camí de les aigües, he pensat sobre la memòria, un tema vital que sempre rondo. Després de la deportació la Neus Català va dedicar tota la seva vida  a conservar la memòria de tot aquell horror nazi que li va tocar viure, com a una obligació imposada per totes les supervivents perquè ningú mai ho oblidés, per mantenir vives en la nostra memòria totes les persones que no van poder sobreviure. Malgrat patís moltíssim cada vegada que tornava al camp de Ravensbrück, hi tornava, calia fer-ho per preservar la memòria.

L'autora diu "La voluntat de col·laborar en la seva lluita per la memòria i la consideració de la novel·la com un homenatge a la extraordinària dona que és, ho vaig posar per damunt de la resta. He escrit una novel·la basada en fets reals però amb recursos i elements de ficció. La novel·la narra la seva experiència, en tant que aquesta és memòria, per tant, relat construït a partir del record. Recordar vol dir fer present el passat a través dels sentiments i de les emocions. En aquest cas es tracta dels records evocats dels gairebé noranta-cinc anys fins els noranta-sis i mig." 


6.4.19

Compartim lectures, març del 2019


Què poc he llegit aquest març, massa feina i massa xarxes socials. 

Així i tot a casa he llegit Sigo aquí de la britànica Maggie O'FARRELL.

Aquest últim llibre no és tant una novel·la com un relat autobiogràfic bastant bèstia, però absolutament versemblant. És ben bé que la realitat sempre supera la ficció.


I al temps de lectura de l'institut L'àvia pirata dels malgratencs Assumpta MERCADER i Josep CARRASCO, amb les il·lustracions de Pepe PALMA.

17.2.19

Compartim lectures, febrer del 2019

El mes de febrer em va costar molt triar un llibre. Sempre em passa després d'una lectura que m'ha fet gaudir de debó i El camí de les aigües em va agradar molt i molt.

Vaig desestimar uns quants fins que vaig trobar una petita meravella, la primera novel·la de la sabadellenca Marta ORRIOLS, anomenada Aprender a hablar con las plantas. Ja li havia llegit els relats de Anatomia de les distàncies curtes, però aquesta ha estat superior.

Només la cita del meu admirat escriptor britànic Julian BARNES de la seva bonica i commovedora novel·la Niveles de vida en iniciar el llibre ja em va predisposar a que m'agradés:  "Pero a veces entre dos personas funciona y se crea algo nuevo y el mundo cambia. Después, tarde o temprano, en algún momento, por una razón u otra, una de las dos desaparece. Y lo que desaparece es mayor que la suma de lo que había. Esto es quizá matemáticamente imposible, pero es emocionalmente posible". 

De seguida la història em va atrapar ja que la Marta ORRIOLS et va sentir tot molt proper, com si et conegués de tota la vida. El seu personatge pensa i sent coses que tu has pensat i sentit en un moment o altre de la teva vida o tot sovint. Tot "et sona" però ella ho expressa d'una manera extraordinària de tan senzillament que ho fa, tal qual.

"Es necesario que nos acaricien cuando aún no somos nadie para que podamos relacionarnos cuando ya seamos personas de quienes se espera tanto." -diu la protagonista que és una metgessa que treballa a la UCI de neonats.


"Hay personas que brillan cuando hay conflictos que resolver, pero que cuando las cosas van bien se marchitan, se aburren y se apaga el halo que las hacía especiales. No sirve de mucho no querer aceptar que la amistad también envejece, como los libros, como las películas, que de repente parecen tan obsoletos." -diu la protagonista en parla d'una amiga que ho és des de la joventut.


"No puedo permitirme perder a más personas queridas, así que me obligo a seguirle el juego." -diu la protagonista després de la mort del seu company.


"Mi abuela siempre decía que es mejor esperar lo malo con cariño, si lo malo es tan malo que hasta lo puedes ver venir." -diu la infermera que fa tan de temps que treballa amb la doctora, més gran que ella i amb una vida totalment diferent.

"Por mucho que me esforzase y por impecable que fuera la exterminación de su rastro, él habitaría lugares inesperados:" -diu la protagonista després de la pèrdua de la parella.


"A veces era injusta contigo de una manera intencionada y cruel. No sé por qué, supongo que la concesión dilatada de los años de convivencia nos acaba endiablando a todos un poco." -diu la protagonista en parlar de la seva parella de molts anys.


Ja que no em puc treure del cap les novel·les bones que em fan donar voltes als seus personatges i als meus assumptes personals, m'he llegit un thriller, Reina roja del madrileny Juan GÓMEZ-JURADO. Només per passar l'estona.

I també El bolígrafo de gel verde del castellonenc Eloi MORENO a qui vaig conèixer per la seva meravellosa història per a joves Invisible, però com a novel·lista per a adults... mira que dir que una dona de 35 anys encara té un cos fantàstic? Només faltaria! 






Núria Reichardt
Febrer del 2019

9.2.19

Compartim lectures, gener del 2019

He començat l'any 2019 amb la lectura d'Argelagues de la sabadellenca Gemma RUÍZ.

Ni és una novel·la sobre arbusts amb punxes ni són cròniques d'espectacles culturals a que ens té acostumats la Gemma RUÍZ.

És la història d'una família de dones fortes i rudes i també boniques, com les argelagues, "dones gens especials, que van viure històries gens especials" com diu l'autora.

Darrera la història de la saga familiar des de la nena Remei, trobem la història del nostre país, famílies de jornalers de principis del segle XX morts de gana que envien les seves filles a servir a ciutat. Serà a Sabadell on trobaran feina a les tèxtils durant l'època de les vaques grasses de la primera guerra mundial i més tard la guerra civil espanyola, primer amb els assalts dels sindicalistes i al final de la guerra amb els abusos de les tropes franquistes, tota la crua postguerra fins els anys 60.


I el segon i últim llibre del gener va estar El camí de les aigües de la també catalana, la montblanquina Carme MARTÍ, abans coneguda per haver escrit Un cel de plom sobre la catalana a Auswitch Neus Català.

Al principi El camí de les aigües em va semblar una història massa semblant a la que havia llegit just abans, Argelagues, en el sentit que també és una història familiar que va a la par amb la història del segle XX al nostre país.

Aviat però em vaig adonar de les diferències. La primera que l'acció es centra a L'Espluga del Francolí i Montblanc, i també a Reus i Barcelona. La llargària d'aquesta novel·la és una altra. I per últim la força dels personatges i la capacitat que tenen de regirar-te.

M'han encantat les classes del xef Rondissoni a l'institut de cultura de la dona a Barcelona. Em van fer pensar en la Barcelona que va viure ma mare i les seves germanes i en que sempre han hagut dones valentes i emancipades. Fins i tot en el llibre surten receptes com les que cuinava la meva àvia i la meva mare i que encara les cuino jo. I sobretot m'ha agradat imaginar-me la meva companya Concepció del taller d'escriptura Conta'm anat a classes de pastisseria allà mateix.

M'he llegit abans moltíssims llibres sobre la guerra civil i d'altres guerres, sobretot la segona guerra mundial, però pocs m'han emocionat tant com els capítols sobre la guerra en aquest i com t'ho fa viure la Maria Badia, la cuinera. M'ha recordat una mica el meu admirat Martí SALES i fins i tot he plorat de ràbia i impotència.

També m'ha agradat molt la història d'amor de la Maria Badia, senzilla i autèntica. Real.

Però el que m'ha agradat encara més d'aquesta novel·la ha estat la força de la veu narrativa. Aquesta veu actual i jove que ens explica la història antiga i vella i que va barrejant els personatges i els conflictes. El present i el passat, l'amor i el desamor, la raó i la bogeria, els gens i l'herència a les famílies, la bondat i la maldat o potser el que porta a la maldat és l'enveja, la gelosia, el desamor, la manca de salut o la manca de diners. 

Hi ha tantes coses. Què dures les malalties mentals ara i sempre, però abans sense medicació i estigmatitzades. Què difícils de portar.

M'ha agradat tant, que he tardat molt en decidir-me per una altra lectura després d'aquest.


Núria Reichardt
gener del 2019