vaig oblidar introduir-la en aquest bloc què faig per a no oblidar les meves lectures.
Recordo que em va agradar molt, però ara, en tornar-la a llegir, no m'ha emocionat tant, per la qual cosa no aniré a veure l'obra de teatre que fan en l'actualitat.
S'anomena la trena perquè l'autora lliga tres històries diferents de tres dones molt distants, tan geogràficament com econòmica i social. El que les uneix són els cabells.
Una bonica història, poc versemblant.
Una obra en format epistolar, publicada després de la seva mort, on el poeta mostra no tan sols els seus sentiments i emocions vers la persona a qui escriu des de la presó, sinó que ens mostra molt més: reflexiona magistralment sobre la religió, la naturalesa humana, el temps i l'art.
Va ser des de la seva manca de llibertat i amb molt de patiment, que l'autor despulla la seva ànima i pren consciència de molts aspectes de la seva vida. Més que fer culpable al seu amic de la seva ruïna emocional i material, el que va és auto crítica.
I de nou he llegit la irlandesa Iris MURDOCH. Aquesta vegada El mar, el mar. Un llibre difícil,
què costa d'avançar i que m'ha tingut molts dies en suspens.
què costa d'avançar i que m'ha tingut molts dies en suspens.
Mitjançant el protagonista, l'autora parla de manera sublim sobre la vanitat i la por. De manera molt valenta parla sobre l'amor i també de la gelosia. I de forma molt intel·ligent sobre la religió i altres supersticions.
La MURDOCH va ser professora de filosofia a Oxford i l'ètica va ser la seva especialitat. Ella decidí que la seva millor manera de fer arribar l'ètica era a través de la novel·la. És per això que els seus llibres a vegades semblen novel·les i d'altres assajos.
Tenia molta curiositat per llegir el segon llibre que ha publicat la gironina Cristina GARCIA MOLINA ja que el seu primer recull de contes de relats Silenci a taula em va encantar.
Aquest últim s'anomena Els irredempts i és un llibre ben estrany. No és un recull de relats, ella diu que és un tríptic perquè té tres parts i cada part seria un relat que semblen independents l'un dels altres, però que segurament no ho són.
No ho deixa clar. Ni això ni la major part de les coses que presenta. A vegades em feia sentir una ignorant per la seva prepotència i d'altres em feia sentir lliure de decidir jo sola de què anava la cosa.
El que m'ha entusiasmat més són les seves frases curtes, a vegades curtíssimes, que semblen associacions d'idees i el llenguatge bestialment ric que utilitza, fins el punt que sovint necessitava del diccionari per entendre-la.
La primera part sobre el centre escolar ha estat el més fàcil d'identificar-me.
Com que l'havia llegit fa molts anys, només he llegit l'últim dels seus contes, el conegudíssim Los muertos.
Pensar que JOYCE només tenia 23 anys en escriure'l és flipant. El que més m'ha agradat ha estat la constatació que hi ha morts molt vius i hi ha vius ben morts.
El que m'ha encantat ha estat com d'un fet tràgic i horrorós, es pot escriure un relat tan preciós i poètic.
I m'agrada molt el tema de compartir records i de fer teus els records dels altres.
També he llegit un conte i una novel·la inèdits que ja comentaré si algun dia es publiquen.
