2.1.22

Compartim lectures, gener del 2022

El desembre vaig llegir diferents reculls dels millors llibres de l'any i l'última novel·la del nordamericà Jonathan FRANZEN sortia a tots. Jo soc molt fan d'aquest autor, li he llegit tot, i no m'havia assabentat que el 2021 havia publicat Cruïlles.

Com tots els seus llibres, és una novel·la llarga i complexa, així que ha quedat per acabar el gener. M'ha agradat, mentiria si digués el contrari, encara que no sé si és el millor FRANZEN i segur que no recomanaria començar per aquest a algú que no l'hagi llegit abans. La religió sempre està present en les seves novel·les, però en aquesta té un component molt abundant, pot arribar a embafar i tot.

Però m'agraden moltes coses i un amic m'ha ajudat a recopilar-les:

M'agrada com fa tirar la història reculant i avançant, saltant d'un personatge a l'altra. Com trena una història tan complicada i crea tants personatges potents i complexos. Com aconsegueix que els estimis o els detestis.

Com en una família en principi unida, mica en mica cadascú tira per camins diferents, i com hi ha malentesos per la diferència de com veuen una mateixa cosa els implicats. També les relacions entre els diferents membres de la família i els seus sentiments i emocions: lluites, enveges, complexes, etc.

Com reflexa l'origen de la societat nordamericana tan religiosa, a partir de la qual uns en fugiran i altres es convertiran en l'Amèrica benintencionada, però crèdula i ultraconservadora, el sustrat del reaganisme.

M'agrada el tractament de la intel·ligència i la bondat, del moviment hippy i la guerra del Vietnam, de la vida a les ciutats i en comunitats més petites, del valor del treball i l'esforç.

L'horror de les malalties mentals i la seva genètica ineludible. Les conseqüències terribles de les drogues i la innocència amb que les veuen (les hem vist) els joves.



12.12.21

Compartim lectures, desembre del 2021

El dia que va morir Almudena GRANDES vaig haver de parar el que llegia. Necessitava llegir-la i vaig triar un títol anterior a Los episodios d'una guerra interminable, que els he llegit tots i tinc entés que podrem llegir l'últim gràcies a la seva generositat.

Vaig triar El corazón helado sense adonar-me que és llarguíssim, però millor. Més per gaudir-ne.

L'Almudena dona voltes sobre la guerra civil en moltes de les seves obres i, en canvi, mai tinc la sensació que es repeteixi.

Mira que la història és llarga i el llibre té quasi mil pàgines, però feia pena acabar-se'l. Com la trobaré a faltar.


També he llegit el Premi de novel·la curta en català de La Verònica cartonera: Un altre dijous del calongí Alfons CAMA.

M'agrada perquè en un relat curt va servir la tècnica narrativa que tant m'agrada d'anar endavant i endarrera en el temps i d'un personatge a un altre.


L'ampurdanesa Sílvia SOLER va venir a la Biblioteca local a presentar el seu últim llibre Nosaltres, després. Em va agradar escoltar-la i vaig tenir curiositat per llegir-la.

Ja l'havia llegit anteriorment, recordo Un any i mig i em va semblar una història molt propera, com també ho ha estat Nosaltres, després.

Al principi no em cridava l'atenció la trama, però de mica en mica et vas posant en situació i és inrteressant i versemblant per estrambòtica que sembli.




5.11.21

Compartim lectures, novembre del 2021


La nord-americana Elizabet STROUT em va agradar i per això li he llegit més. Aquesta vegada Me llamo Lucy Barton
Molt interessant el fet de la pobresa cultural durant la infància, la diferència amb que comences respecte d'altres. I molt interessant també la resiliència de la protagonista que se'n surt d'aquesta pobresa i arriba a ser escriptora. I de nou les relacions mare i filla i filla i mare on el passat no es pot esborrar, però sí superar.


Vaig anar al 42 a Barcelona, el I Festival de Literatura Fantàstica i d'allà vaig sortir amb la novel·la juvenil El baile de los muertos de la mataronina Care SANTOS sota el braç.

Només solc llegir aquesta mena de llibres per feina, però l'he llegit i m'ha agradat. M'ha fet por, que d'això es tractava i crec que no és una història només per a joves, però als adolescents els pot agradar molt i molt.


Esperant el llibre del Club de lectura de Palafolls, he représ un llibre que havia començat i no acabat el setembre. Una família de Toni SALA. Aquesta vegada deixa la ficció per fer una autobiografia novel·lada de la seva família de Sant Feliu de Guíxols.

El desenvolupament de la seva família va a la par del naixement i l'evolució del turisme a la Costa Brava.

La major part del llibre mentre el llegia em semblava sentir la família del meu marit, també dedicats al turisme a El Maresme: la forta influència dels estrangers a les seves vides i a la del poble, la dedicació total al treball i l'amor per aquests. 


El Club de lectura s'ha fet esperant tant, que al final no s'ha fet. Per burrades burocràtiques i polítics ineptes ens hem quedat sense poder ni llegir ni comentar Històries d'exili de l'ucranià Joseph ROTH i han ben fotut a en Toni SALA.


I també el Festival de Literatura Fantàstica va aconseguir que em llegís l'última novel·la del blanenc Salvador MACIP, anomenada Janowitz.

Una història ben humana en una ciutat de ciència ficció on regna la incertesa.


10.10.21

Compartim lectures, octubre del 2021

 

L'última novel·la del francès Emmanuelle CARRÉRE la vaig començar a l'estiu i la vaig deixar. Em semblava una autobiografia sense més. No, amb més, molt egocèntrica.

En començar el taller d'escriptura Cròniques i reconèixer Ioga com a tal, l'he représ i m'ha agradat molt. M'alegro perquè no entenia que un escriptor tan admirat per molts a mi no em calés.

Realment no parla només de meditació, sinó de molt més, de la vida. I la tinc sovint present en la meva.
El segon llibre del Club de lectura de la Biblioteca Enric Miralles de Palafolls, ha estat Petita crònica de l'austríac Stefen ZWEIG.

D'aquest autor m'encanta El món d'ahir, però en Toni SALA mai tria llibres que ja coneguem. Petita crònica consta de quatre relats curts, molt significatius per entendre el món d'ahir. El meu preferit El llibreter Mendel.


Leila GUERRIERO és una periodista i escriptora argentina a qui he conegut a través d'un taller sobre Cròniques i a qui ja li he llegit Zona de obras.

Teoría de la gravedad és un recull de les seves columnes a El País i et poden agradar més o menys, però mai et deixen indiferent.

A vegades no saps ni de què parla perquè escriu sobre temes importantíssims i trascendentals des de les coses més senzilles i banals.


La primera agència de dones detectives ha estat el llibre d'aquest mes del Club de lectura L'esquirol entre llibres.

Un llibre entretingut de Alexander McCALL SMITH nascut a Zimbaue. El més interessant el coneixement del país Botswana i el veí Sudàfrica, i alguns dels seus costums.



24.9.21

Compartim lectures, setembre del 2021




Tant La coquessa del malgratenc Jaume AUBANELL com Una família del guixolenc Toni SALA, no me'ls he acabat, malgrat m'agradaven. Ha començat el curs i ja no dono més de sí.


Tenia moltes ganes de llegir l'últim llibre del basc Fernando ARAMBURU i el que més  sorprés ha estat el canvi total de tema del seu anterior èxit Pàtria.

Vaig començar-lo estranyada, després em va agradar molt i molt, l'empatia amb el protagonista era excepcional, però el final m'ha decebut. Encara que quants més dies passen i més el penso, em va convencent més.

Los vencejos  parla de la vida i de la mort, de la il·lusió i la desesperança, dels pares i dels fills. Parla de l'amistat.


Les tribulacions del jove Törless ha estat el primer llibre del Club de lectura de Palafolls dirigit per l'escriptor Toni SALA i dedicat a la literatura austrohúngara del segle passat.

L'autor, l'austríac Robert MUSIL triat com a màxic exponent d'aquell món de l'imperi austro-húngar que s'extingia.





 

6.8.21

Compartim lectures, agost del 2021

Què bé m'ho he passat llegit Los años ligeros, el primer volum de la col·lecció Crónicas de los
Cazalet 
de la britànica Elizabeth Jane HOWARD.

Una novel·la que relata de manera extraordinària la vida fàcil -o no tan fàcil- d'una família anglesa acomodada i situada ens els mesos previs a la II Guerra Mundial amb múltiples referències a la I Gran Guerra. 

Extraordinària perquè et dona la sensació d'estar vivint amb ells i no tan fàcil perquè darrera la vida que porten burgesa frívola s'amaguen pors, enveges i frustracions.

Mitjançant les vides de tots els membres de la família de tres diferents generacions, amb les vides de les seves respectives famílies prèvies al matrimoni i la dels criats al seu servei, et fas coneixedor de la vida a Anglaterra en particular i d'Europa en general del període d'entreguerres. Es tracta realment d'una reconstrucció històrica detallada d'uns temps que van desaparèixer per sempre més.

Elizabeth Jane HOWARD m'ha semblat una Jane AUSTEN del moderníssim segle XX, una escriptora transgressora, intel·ligent i feminista. Un descobriment saber que el seu tercer matrimoni va ser amb Kingsley AMIS.


No tan bé m'ho he passat llegint Los días perfectos de l'autor espanyol nascut a London Jacobo BERGARECHE.

No perquè no sigui una bona novel·la, que ho és, sinó pel tema que tracta sobre les relacions de llarg recorregut. Bàsicament parla del tedi en els matrimonis.

No acabes de saber si està fent una crítica del matrimoni i el plantejament que és impossible mantenir-ho sense amants apassionades de qui anar-se enamorant, o si per el contrari mostra un gran respecte, malgrat l'avorriment que pugui arribar a suposar, sempre i quan siguis capaç de lluitar per trobar dies o moments de felicitat. I es pregunta, i fa que ens preguntem, com hem de viure per tal d'aconseguir que cada dia pagui la pena.

Fa que et vegis en més d'una de les seves pàgines, tant les que l'autor escriu a l'amant com a les que escriu a la dona. I a estones t'agrada i d'altres et fa enfadar, a vegades et fa sentir molt bé i d'altres molt malament.

És també molt interessant el treball d'intertexualitat del llibre, què reprodueix cartes inèdites que el premi Nobel nordamericà William FAULKNER va enviar a la seva amant, i trobades en el Harry Ransom Center d'Austin (USA), un lloc on l'autor hi va viure i important dins la novel·la.


I un llibre boníssim que he llegit ha estat l'últim del molt admirat meu, escriptor madrileny


Javier MARÍAS. El títol és Tomás Nevinson i no és ben bé la segona part de Berta Isla, però estan molt relacionats, si més no, els protagonistes són els mateixos.

Torna a ser el Javier MARÍAS del serveis secrets britànics i, per tant, també està relacionat amb Todas las almas, Mañana en la batalla piensa en mí i la trilogia Tu rostro mañana.

Torna a ser una història d'espies, aquesta vegada buscant terroristes de l'IRA i de ETA, però sobretot torna a ser un llibre de reflexions sobre la vida, amb reflexions intel·ligents i el llenguatge tan ric de MARÍAS ple de frases subordinades, especialment explicatives, tan llargues que imiten el pensament. 

Cal concentració, tant per a seguir la trama com el pensament del narrador, però com sempre, paga la pena.



He llegit també un títol que em va quedar d'un llistat de lectures molt interessant que em van passar l'any passat. ës Una dona de fiar de l'escriptor nord-americà Robert GOOLRICK.  

Només començar em va frapar. M'agrada el seu estil i la cruesa amb que narra les diferents realitats. Cruesa que s'identifica amb el paisatge gelat de Wisconsin.

En la meva opinió, el final es fa massa de pregar, però bé, el llibre m'ha agradat. Va sobre la desesperança i sobre històries que, per molt bèsties que siguin, tan en sentit positiu com negatiu, són coses que a vegades passen.

"Només era una història de com el fred amarg se't fica als ossos i mai no t'abandona, de com els records se't fiquen al cor i mai no et deixen en pau, del dolor i l'amargor del que et passa quan ets petit i no et pots defensar però reconeixes el mal quan passa".


I també a l'agost un llibre de ciència ficció que, estrany en mi, m'ha encantat. Es diu La anomalía de l'escriptor i periodista francès, premi Goncourt, Hervé LE TELLIER.

He gaudit molt llegint-la. És original i intel·ligent i enganxa des del principi. La tria dels personatges i la seva caracterització és molt bona, així com la tria de diferents tècniques literàries segons el personatge. Especialment bo trobo que el llibre es justifica a si mateix, mitjançant el personatge escriptor que escriu la divergència o anomalia que succeeix en el Boeing de Air France París-New York.

També m'ha encantat les diferents reflexions científiques i religioses sobre el tema del doble, així com el paper protagonista i elitista de les matemàtiques en el món actual paral·lel al de les manades sense personalitat de les xarxes socials.


I durant tot el mes d'agost, cada dia, de dilluns a divendres he llegit els quatre relats presentats per la revista El núvol del Premi Núvol de contes 2021.
A destacar poca cosa: El gran embós de Josefina MAYMÓI pebrot escalivat de Jaume AUBANELLEmbragatge, primera, accelerador i fre  d'Anna GuaitaA Jacobé de Georgina TORRA,  i sobretot Lack de Pei SERRANO, a més de 3 relats que em consta que s'han presentat i que he trobat a faltar.



9.7.21

Compartim lectures, juliol del 2021


La primera lectura del juliol ha estat El colibrí de l'italià Sandro VERONESI que me l'havien
recomanat molt.

Tota la trama familiar terrible, que és la major part del llibre, m'ha agradat molt. Les coses que no heretem però que tenim gravades a ferro en el nostre ADN i la manera bestial com influeixen les qüestions familiars, sobretot les fatalitats, en les nostres vides.

Però no sé per què, l'autor no es conforma amb aquesta història, sinó que l'allarga d'una manera futurista fins el 2030 i no m'ha agradat gens per on s'ha anat.



Aquest mes ens tornarem a reunir després de tant de temps en L'esquirol entre llibres i per aquesta ocasió he llegit Nosaltres en la nit del nord-americà Kent HARUF.

M'ha sorprès favorablement la senzillesa de les frases curtes de la novel·la que deixen claríssim quin és l'ambient i com són els personatges. La història, però, no m'ha agradat gaire però em fa molta il·lusió compartir-la amb les meves companyes del club de lectura. 


He llegit La promesa del alba del lituà nacionalitzat francès Romain GARY.


No el coneixia de res, és un títol d'un mini-club de lectura privat. La veritat és que he trobat més fascinant la biografia de l'autor que la seva novel·la en la que ell mateix és el personatge.

Suposo que qui ha triat aquesta lectura li deu fascinar la influència de la mare en la vida del seu fill o la manera com el fill ha d'aprendre a viure, malgrat les altes expectatives programades per a ell.

No sé, no m'ha arribat. M'ha agradat, això sí, el seu sentit de l'humor.


He caigut a la temptació de comprar el llibre de relats Vora el mar. Onze contes que l'editora d'Univers ha encarregat per aquest estiu i que va desencadenar polèmia quan la Llucia RAMIS va dir que un relat i un conte no és el mateix, que un conté és més perfecte, més rodó. Una definició bonica, però falsa. I en la meva opinió el seu relat en aquest llibre Una ferida al peu, és molt lluny de la perfecció aconseguida a la seva novel·la Les possessions.

Només he gaudit amb els següents: El relat d'en Marc CRAVIOTTO, de només 25 anys, anomenat Carcanada, m'ha sorprés i m'ha agradat. Descarnat i bo.

La Laura i les seves amigues de l'Empar MOLINER m'ha agradat molt més del que m'esperava. D'un tema clàssic d'infidelitats, fa un relat agredolç i quotidià molt versemblant.

La Marta ORRIOLS commovedora, com sempre, amb el relat Falses aigües i presentant molts temes que ens toquen fort: maternitat, dolor i suïcidi. 

El de la Carme RIERA bonic, però massa previsible. Es diu El retorn.

I el de la nova escriptora d'Univers, la Natalia ROMANÍ, que ja el títol m'ha enamorat, Sal a la memòria, l'he gaudit molt pel tema, residències, alzeihmer, dols i memòria, però li falta una mica d'arrodoniment.


Olive Kitteridge m'ha semblat un llibre meravellós. El pots llegir com una novel·la o com
a
 relats independents. És de la nord-americana  Elizabeth  STROUT a qui ben segur seguiré. Vaig arribar a ella per la fama de la sèrie de televisió, que no he vist. 

El que m'ha agradat més és que la presumpta protagonista, la senyora Olive Kitteridge, mestra jubilada d'un poble del Maine a Nova Anglaterra, no ho és a tots els relats, sinó que més aviat fa de fil conductor en tots els relats, tots sobre persones que viuen en el poble.

En els 13 relats apareixen per suposat el seu marit i el seu fill, però també veïns, mares, nòvies, amants, ve<Ins, etc. i tots de diferents edats fan que la novel·la també sigui un mirall dels canvis en els paisatges, en els costums i en les morals dels seus habitants.

El personatge d'Olive és bestial, és absolutament políticament incorrecta, és desmesurada físicament i emocional i plena de defectes,  té també múltiples virtuts.  Una mica, com  tots. Però és també una persona intel·ligent i fora de modes, per no tenir, no té ni mòbil.

Ja m'agradaria ser com aquesta dona, però  en més d'una pàgina m'he sentit identificada. Com ella, m'agradaria aprendre a ser més amable, però les injustícies em poden i les frivolitats i altres xorrades vàries, encara més. Quan diu les coses, l'Olive sovint fa mal encara que no sigui la seva intenció. A mi també em passa. També hi ha relats on alguns personatges  la comprenen i fins i tot diuen que ha influït positivament a les seves vides. De fet el seu marit sempre l'ha estimat, i també altres homes. No tant el seu fill, aquesta és la seva pena més gran.

El personatge d'Olive apareix en diferents edats de la seva vida: fins a setanta i escaig, però també en jubilar-se, en començar la menopausa, en la seva plenitud, la seva joventut i la seva infància. STROUT narra d'una manera sensacional com anem canviant al llarg de la vida i com varien els nostres anhels.

La soledat i la mort és sempre present. Com a la vida real.

 

També he  llegit Si  tu me'n dones tres... que és un llibre confeccionat a tres mans durant el confinament per tres amigues del mont de l'educació que, en la distància, es van comunicar cadascuna des del seu àmbit artístic. 

La Cristina BOHERA ha fet les il·liustracions, la Marta CASBAS els poemes i la Montse SOLSONA els textos.

Els han confegit com qui fa una trena, inseparables els uns dels altres. Un text donava  lloc a un dibuix o un poema originava un text.



A les vacances de l'última setmana de juliol encara em va donar temps de llegir la novel·laautobiogràfica de l'escriptor grec nacionalitzat suec Theodor KALLIFATIDES, anomenada Lo pasado no es un sueño.

El més interessant ha estat el tractament del tema de l'emigració i del fet de ser estranger en diferents llocs i èpoques, que l'autor tracta des de la seva persona i la dels seus ancestres. 

També a través de la vida dels personatges de la novel·la està la història més recent de Grècia, sempre amb els orígens mitològics i literaris de la Grècia antiga de fons.