Recomanem lectures, setembre del 2023

Em van recomanar La delicadeza del francès David FOENKINOS, però no m'ha convençut.

El tema és de la delicadesa m'ha semblat molt interessant, però a nivell literari no m'ha arribat. Massa superficial.

També lleuger, però divertit, ha estat la proposta del Club de lectura L'Esquirol entre llibres per l'estiu.

Es tracta de Completament sonat! del també francès Guilles LEGARDINIER.

Un llibre que em vam recomanar i m'ha encantat ha estat Limpia de la xilena Alia TRABUCCO, a qui ben segur tornaré a llegir.

La narradora de Limpia és la veu de la protagonista i l'escriu en segona persona. Estela ens parla als lectors, encara que en la història es dirigeixi a la gent que la jutja. No només al jurat o a la policia que la volen condemnar, sinó també als veïns, a la societat i al país sencer. Als lectors també ens demana que no la jutgem, que l'escoltem, que l'entenguem.

I tant que l'entenem perquè la història d'Estela no és només la seva en concret, sinó que és una hoistòria universal de contrastos: és la història de rics i pobres, de nord i sud, d'abusadors i d'humil·liats, d'explotadors i explotats.

A mida que ella va explicant i ens va qüestionant la nostra actitud davant de la vida, creix l'acció i augmenta la tensió. És tan bonic com tot ho descriu, relaciona i acompanya amb la seva activitat que és netejar, com de diferent és quan parla del que ella i sa mare netejaven al sud, a casa seva, i el que ella neteja al nord, la merda dels altres.

I també m'ha agradat l'última novel·la de l'ampostina Maria CLIMENT, anomenada A casa teníem un himne. Va ser el que vaig triar a La Setmana del Llibre en Català d'enguany i m'ha agradat molt. A la Maria CLIMENT només la coneixia dels seus articles al diari cultural  Catorze14, que em solen agradar molt i sempre penso que sembla mentida que aquesta dona, sent tan jove, escrigui de manera tan sàvia. Ja tinc ganes de llegir-li Gina, la seva primera novel·la.

Narra les relacions personals, sobretot les familiars, d'una manera espontània i senzilla que m'encanta, per molt complicades i lletges que siguin. I sobretot m'agrada el seu sentit de l'humor, enmig de les situacions més tràgiques, convertint-les en quasi bé grotesques i sovint fotent-se de la condició humana.

I per a la 1a trobada del Grupo Bojador tindré el plaer de conèixer l'autor barceloní Víctor DEL ÁRBOL de qui hem llegit a seva última novel·la, Nadie en esta tierra.

Com totes les que li he llegit, és novel·la negra, d'intriga, amb molta crueltat i també amb molta humanitat.

El que més m'ha interessat és l'empatia que mostra l'inspector de policia amb la víctima del seu últim cas i com, d'una manera estranya, s'embolica el present i el passat.

També m'agrada que no hi ha un abús dels estereotips.

Recomanem lectures, agost del 2023

M'ha costat, però finalment m'he llegit L'ombra de l'eunuc del meu admirat Jaume CABRÉ i no em penedeixo gens; és boníssim, malgrat requereix concentració. Ja m'ho havien recomanat molt les meves professores de literatura creativa.

L'autor narra la història d'en Miquel Gensana i relata els anys del final del franquisme, la transició i els anys posteriors, des de la perspectiva de la generació de l'autor, què pertany a la generació que va viure la militància política dels anys seixanta,que va viure la clandestinitat i, després, la transició. Ja des de la democràcia veu aquella realitat de manera irònica i trista, insatisfet. 

Ens explica també la seva saga familiar, de manera que el temps tira enrere. En destaca, especialment, el seu oncle Maurici. M'encanta el joc que l'autor fa amb el llenguatge quan parla de cadascun dels personatges d'aquesta saga, que van adquirint sobrenoms i motius, en funció dels esdeveniments que viuen, per exemple, en Miquel Gensana pot ser l'indecís, o el Miquel Che Gensana, o el fill pròdig, etc. Com sempre, en CABRÉ fa una demostració del seu domini del llenguatge, amb múltiples referències poètiques i musicals.

No m'acaba de convèncer el fet que sigui durant un sopar amb una companya de feina que en Miquel, justament a la casa pairal de la seva família, ara convertida en un restaurant, sigui on fa un exercici de lucidesa, tot revisant el seu passat.

L'estructura del relat està basada en la mateixa estructura del Concert per a violí i orquestra, d'Alban BERG, i és que la música és una part fonamental del relat, sobretot quan el protagonista s'enamora d'una violinista de primer ordre. L'art en general i la música en particular, en són protagonistes. El títol de l'obra ve d'en George STEINER, filòsof i, com el protagonista, crític literari, que afirmà que els grans crítics literaris no arriben ni a la sola de la sabata dels grans creadors i que "quan mira enrere, el crític veu l'ombra de l'eunuc".

També és molt interessant quan l'autor parla de manera implícita del fet creatiu. Sorprèn el fet innovador que el narrador usa a vegades la tercera, i d'altres la primera persona, quan posa veu als seus personatges, en funció de si es vol acostar molt o poc a ells, a la seva intimitat o a la seva força.

Totes les novel·les de l'aragonès Ignacio MARTÍNEZ DE PISÓN que he llegit anteriorment anaven sobre els temps de la dictadura franquista i la seva última, Castillos de fuego, també, però s'inicia en a guerra civil i narra el primer franquisme, el de la postguerra en Madrid.

Mostra especialment la crueltat de la dictadura franquista amb els vençuts, sobretot la tasca de la brigada político-social contra els comunistes. Però també la rigidesa de la disciplina dictada pel PCE i la degradació de la vida dels maquis que lluiten contra els falangistes, però que també condemnen els seus propis camarades quan sospiten traició.

I ho fa de manera molt realista, mostrant molt més que explicant la misèria i la por amb què es vivia, amb molts personatges d'un i altre bàndol, amb múltiples motivacions per actuar d'una manera o altra. L'autor ens va mostrant l'evolució dels personatges protagonistes des de 1939 al 1945 i com, les seves actuacions, van afectant la vida de qui els envolten. Els llocs on actuen: les cases, els carrers, els bordells, les pensions, els mercats, les presons, els barris, els pobles del voltant, la comissaria, les esglésies, etc. ens mostren també l'evolució d'aquell Madrid de postguerra amb els dispars dels afusellaments i els tirs de gràcia de rerefons.

Com totes les seves m'ha agradat molt i, per primera vegada, m'ha fet pensat en l'escriptura de l'Almudena GRANDES i fins i tot m'ha recordat la meva lectura, ja fa tants anys, de La Colmena d'en Camilo José CELA, que aviat rellegiré.

Quin descobriment aquesta petita joia de llibre. Conté les dues úniques novel·les escrites per la mexicana Josefina VICENS. Només dues perquè es va dedicar, sobretot, al periodisme (i va ser cronista de toros amb el pseudònim Pepe Faroles, al feminisme (a vegades escrivint sobre política usava el pseudònim Diógenes García) i a la creació de guions cinematogràfics, la major part dels quals han estat filmats i molts d'ells, premiats. 

El més curiós és que El libro vacío la va escriure el 1958 i no va ser fins el 1982 que escriví Los años falsos. Àmbdues són curtes i molt innovadores quant el tema i l'estil d'escriptura.

El libro vacío toca diferents temes, però, sobretot, parla del procés d'escriptura i m'ha captivat. Tenia la sensació de que la VICENS m'ho estava dient a mi o a tots aquells que intenten escriure amb passió però que els sembla que allò que volen escriure no els pugui interessar a ningú, quan ella reflexiona: "Si el libro no tiene eso, inefable, milagroso, que hace que una palabra común, oída mil veces, sorprenda y golpee; si cada página puede pasarse sin que la mano tiemble un poco; si las palabras no pueden sostenerse por sí mismas, sin los andamios del argumento; si la emoción sencilla, encontrada sin buscarla, no está presente en cada línea, ¿qué es un libro?"

José García, el protagonista, es un hombre mediocre que escribe: "No escribo para mí" Y ella reflexiona: "Se dice eso, pero en el fondo hay una necesidad de ser leído, de llegar lejos; hay un anhelo de frondosidad, de expansión." La falta de imaginación de José García le lleva a pensar: La verdad es que yo no puedo inventar algo ni a alguien y entonces necesito llenar con palabras ese hueco, ese vacío inicial. Pero con tales palabras, tan convincentes, que no se perciba la existencia del hueco".

L'autora diu en boca del protagonista: “No hablar en primera persona”. Eso arrastra inevitablemente al relato de cosas particulares, reducidas al tamaño exacto de la casa familiar, de los parientes cercanos, del barrio, del vecino. Yo pretendo escribir algo que interese a todos. ¿Cómo diría? No usar la voz íntima, sino el gran rumor."

Los años falsos m'ha fascinat per la seva modernitat i avantguarda en l'estil. L'autora usa quasi indistintament la primera persona del singular i la tercera o la primera del plural, amb un clar desig de descriure la personalitat del protagonista. Al principi et confon, però de seguida li trobes el sentit gràcies a l'habilitat de l'autora.

A falta de viatjar a Mèxic, aquest mes he llegit un altre mexicà. Es tracta de Juan VILLORO i tampoc el coneixia anteriorment. Li he llegit La figura del mundo, en al·lusió a la visió que sobre el seu pare té l'autor. 

Però va més enllà que això i mostra com les persones en general i ell en particular ens
conformem la visió que tenim de la vida. O la vida mateixa. Més que una novel·la és un assaig novel·lat.

A la viladelllibre de Malgrat de Mar vaig adquirir el recull de relats guanyador del LVII Premi Recull de Narració Joaquim Ruiyra de Blanes del 2022, El gust és meu, de l'autor malgratenc Jaume AUBANELL.

Paga la pena llegir-los, tots són diferents però tots al voltant del menjar i els aliments de la terra, d'aquí el títol. N'hi ha de curts, de més llargs, de divertits, de tendres, d'eròtics i sensuals. No són superficials sinó que s'endinsen al que el menjar té d'art i al que té de la nostra essència.

Recomanem lectures, juliol del 2023

Em va encantar Persecució de l'empordanès Toni SALA i és per això que ara he triat Els nois, ja que Una família va estar bé, però era una altra cosa.

Els nois torna a ser una novel·la d'acció, situada principalment a La Selva, concretament entre Vidreres i Sils. Em resulta fascinant la manera com en Toni SALA, a qui conec dels Clubs de lectura de les biblioteques de la Diputació de Barcelona i és una persona fina, culta i educadíssima, narra unes històries tan bèsties, cruels, fastigoses i amb personatges tan perversos.

Ell ficciona una trama, en aquest cas la mort de dos germans en un accident de cotxe i el que això provoca en el seu entorn més proper, per narrar la maldat humana.

L'últim autor irlandès del Club de lectura d'en Toni SALA va ser Kevin BARRY de qui vam llegir Fosca descansa l'illa.

Un llibre de relats molt diversos, a quin més sorprenent. Uns relats que sembla que no t'expliquin res, o almenys res d'interessant, però que després te'ls emportes a tot arreu i no deixes de pensar-los i d'adonar-te de la de coses que t'han dit.

En començar a anar a la platja vaig trobar al cabàs el llibre que em va regalar una amiga, un llibre que va escriure el seu fill i ex-alumne meu, de la meva primera generació d'ex-alumnes, en Marc GRIJALVO, que no sabia jo que, a més de convertir-se en empresari i professor universitari, s'havia fet escriptor. Com tampoc sabia que havia deixat de viure a Barcelona per marxar a terres de l'Alt Empordà.

La novel·la es diu Asfíxia i és un thriller al voltant d'un assassinat a la ciutat de Girona en els anys de l'especulació immobiliària bèstia i la terrible crisi econòmica que comportà. La protagonista, neboda de l'assassinada, i els seus amics es troben al mig del perill i s'enfronten a una sèrie de riscos molt perillosos, d'on no saben, ni el lector tampoc, si se'n sortiran.

M'havia agradat tant Los incomprendidos del madrileny Pedro SIMÓN, que ara he llegit Los ingratos. 

Aquesta novel·la és anterior a Los incomprendidos i trobo que la seva temàtica és valenta ja que, en principi, parlar de la teva cuidadora, el que ara diríem una cangur,  no crec que tingui molt de ganxo a l'hora de voler publicar.

Però la veritat és que és una història deliciosa que, no només narra el valor emocional d'una cuidadora en la vida d'un nen i  l'empremta que li arriba a deixar, sinó que ens situa en la España dels seixanta-setanta, en una família on és la mare, mestra dels nacionals, qui va arrossegant els seus de poble en poble, fins a aconseguir una plaça a la capital. 

Bonic com l'autor explica la decisió d'aquesta mare, que moltes més hores al dia és la senyoreta que no la mama, de cercar una dona que doni als seus fills, especialment al nen més petit, allò on ella no arriba que és l'amor i la tendresa. I com tria una persona vella i sorda, quasi analfabeta, que sap que els ensenyarà tot allò que ella no és capaç que aprenguin a la seva aula.

No he vist la sèrie de TV, però tant m'han parlat del llibre de la madrilenya Julia NAVARRO, Dime quién soy, que he decidit llegir-lo.

És la història d'una dona que va abandonar la seva família en els primers anys 30 del segle XX i, quasi cent anys després, el seu besnét rep l'encàrrec d'investigar sobre la seva vida de la que res saben.

D'aquesta manera l'autora no només ens narra la història d'Amèlia, sinó sobretot la història del segle XX de la civilització occidental. Ho fa de manera correcte, però llarga i superficialment. Un llibre que m'ha anat bé llegir aquest juliol perquè no requeria gaire concentració. 

M'ha agradat el final, no tant per la manera com resol el misteri, sinó pel que diu sobre la memòria que a mi tant m'interessa: "No quiero perder mis recuerdos, se los están llevando, ellos se van y yo...yo no sé dónde encontrarlos" i li respon: "Yo los he encontrado, y están todos aquí, ya nadie se los podrá quitar". I també: "ha hecho algo impagable por su bisabuela. Recuperar su memoria es más de lo que podía esperar. Y usted se la ha devuelto".

Núria Reichardt

Juliol del 2023

Recomanem lectures, juny del 2023

 

L'últim premi Josep Pla de novel·la em va crear molta expectació. A la jova vendrellenca Gemma VENTURA la llegeixo a Catorze i sol agradar-me, normalment em treu un somriure, ni que sigui agredolç.

La llei de l'hivern és la seva primera novel·la i em sembla una mica enrevessada, encara que plena d'algunes imatges molt belles i altres d'horripilants. I agosarada la narradora en segona persona.

Però per a contrasts, l'última novel·la de la mallenca Irene SOLÀ. Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres m'ha semblat una bacanal on adjectius i verbs, arbres i animals, homes i dones es barregen en una orgia de cossos, emocions i natura, on et costa discernir si les imatges són belles o esgarrifoses, si la bellesa t'emociona o et trasbalsa, si tanta escatologia et va riure o et fa fàstic. 

El present i el passat es barregen, també la realitat i les llegendes, tot esperant la mort d'una de les protagonistes. També la realitat exterior i els mons creats en un lloc tancat, la crueltat i la bondat, i sempre l'amor o més aviat la passió animal i la maternitat en formes diverses. Una casa amagada al bosc plena de dones, unes vives i altres mortes, però totes ben presents.

Feia anys que no llegia al meu admirat escriptor britànic, en Martin AMIS, i m'ha agradat tornar a fer-ho ara, in memoriam.

He triat El roce del tiempo, un llibre de no ficció, com va ser el primer que li vaig llegir ja fa tants anys, Experiencia.

És un llibre amb reflexions variades, totes elles publicades en algun moment en diferents diaris. Toca diferents temes: política, literatura, família real, esports i coses més personals.

Per a mi han estat especialment interessants totes les seves opinions sobre el seu procés d'escriptura i sobre autors que ell admira, sobretot del panorama de la literatura britànica i nord-americana, com Iris MURDOCH, Saul BELOW, Philip ROTH i d'altres.

Per fi li ha tocat el torn al llibre A imatge seva, que el tenia a la tauleta des de fa quasi bé un any, prestat per l'amic-professor Jaume Torró i traduït per la seva col·lega, la Marta MARFANY. És l'última novel·la del guardonat amb un Goncourt, el francès Jérôme FERRARI.

És la història d'una fotògrafa que viu en un petit poble de Còrsega i és també la història d'uns dels conflictes nacionalistes del segle XX, el dels Corsos i el de la guerra de l'antiga Ioguslàvia. Per poder explicar-te'ls, l'autor et remunta al passat bèl·lic dels Balcans. 

El més interessant és la manera que FERRARI idea per narrar-te tota la història, què és durant el funeral de la jove protagonista, oficiat per el seu oncle capellà, qui decideix fer una cerimònia seguint el ritus romà, bella i llarguíssima amb tot cantat, per tal de refugiar-se en la cerimònia i no decaure davant la forta emoció de la pèrdua sobtada de la seva estimada neboda.

Cada part de la missa de difunts constitueix un capítol de la novel·la on es barregen el present i el passat, els comandos i els soldats, la fotografia i l'art, l'amor i el desig, la família i els amics, la tradició i la modernitat, la tolerància i la intransigència, la vida i la mort i la llibertat.

Recomanem lectures, maig del 2023

 

Les millors del 3r trimestre del 2023

Núria Reichardt

Flores extrañas es un llibre meravellós. És de l'autor irlandès Donal RYAN a qui ja li havia llegit Corazón giratorio, un llibre que he regalat en més d'una ocasió. 

Narra la vida d'uns personatges senzills que viuen a la Irlanda rural i sembla que les seves vides siguin anodines, però res més lluny de la realitat.

Que visquin i treballin en llocs sense més atractiu que el verd, no fa que deixin d'estimar, de creure, de perdonar, de patir, de lluitar; en definitiva, de viure.

Una narració que et captiva i et sorprèn, plena de bellesa i tendresa en un món hostil.

A més de la literatura irlandesa que aquest any llegim al Club de lectura, observo que estic llegint encara més irlandesos.

Claire KEEGAN pertany també a la tria d'en Toni SALA al Club de lectura. I curiosament Tres luces té certs paral·lelismes amb Flores extrañas, que curiós! Sobretot quan l'exaltació de la bellesa de la Irlanda rural i de les coses més senzilles. Les coses senzilles i essencials que més desitgem tots.

L'autora recrea de manera deliciosa els secrets, les certeses i tot allò que no es diu, però que es suggereix.

Les nostres mares de la catalana Gemma RUÍZ m'ha agradat molt més del que m'havia imaginat. L'he gaudit molt, tant com altres títols anterior seus que em van agradar molt, especialment Argelagues i Ca La Wenling.

Per a mi el títol no hauria de ser Les nostres mares sinó, Nosaltres, les mares. Ho dic perquè l'autora va néixer l'any 1975 i ella parla d'unes mares que es corresponen a la meva generació i no a la de la meva mare. Més aviat en llegir les seves narracions i reflexions, pensava en com em veuen els meus fills. 

A l'escriptor i periodista madrileny Pedro SIMÓN no el coneixia i ben segur li llegiré més perquè la seva novel·la Los incomprendidos me l'he empassat.

M'ha semblat absolutament versemblant totes les digressions sobre fills adolescents i pares d'adolescents, malgrat la veu del narrador sigui masculina i que l'adolescent protagonista sigui una filla adoptada.

A estones he patit molt llegint-lo i moltes l'he gaudit, especialment al final. El títol està molt ben trobat i la figura de la tieta soltera sense fills, molt ben trobada.

El nord-americà Hernan DÍAZ ha guanyat el premi Pulitzer amb Trust, que a l'espanyol l'han traduït Fortuna. No és d'estranyar, és un llibre boníssim.

És la història d'un famós milionari nord-americà de finals del segle XIX i inicis del XX què, des de molt jove, es dedica als negocis, com ja havien fet els seus avantpassats. Ell s'especialitza en les finances i la bossa de New York. Té un caràcter molt especial i solitari, però contra tot pronòstic es casa i amb la seva dona s'entenen bé. Però ella mor aviat.

La gràcia de la història és que t'assabentes d'ella mitjançant quatre relats. El que fa un novel·lista de l'època, el que fa una secretària que contracta el protagonista perquè escrigui la seva autobiografia, la visió personal d'aquesta secretària al llarg del temps i fins a l'actualitat i el que escriu als seus diaris la dona del protagonista i que la secretària troba després de molts anys de la seva mort.

El lector ha d'anar lligant caps i prendre partit per un o altre. O no.

No havia llegit res de la reusenca Coia VALLS i, en sentir parlar d'ella, vaig anar a la presentació que va fer de la seva última novel·la a la Biblioteca Enric Miralles de Palafolls, on a més de respondre a les preguntes d'en Xavi SITJÀ sobre la seva última novel·la El llegat de les cendres, ens va oferir un monòleg meravellós de l'Alèxia, la protagonista de la història.

Això em va enviar de dret a la lectura d'aquest llibre que va néixer en temps de pandèmia, la qual va servir per fer créixer l'Alèxia, la filla del protagonista de la novel·la El mercader, situada a la Barcelona medieval, en els temps de la pestil·lència i escrita per la Coia en el 2012.

Això la fa molt interessant, junt al fet que són un grup de dones que tiren endavant un projecte, malgrat els impediments i els prejudicis. El llibre està ple d'escenes que mostren aquella Barcelona i aquelles dones emprenedores i crítiques.

En el Club de lectura L'esquirol entre llibres aquest mes llegeixen Olive Kitteridge de la nord-

americana Elizabeth STROUT, a qui vaig llegir el juliol del 2021.

Recomanem lectures, abril del 2023

He llegit amb molta expectativa la darrera novel·la de l'Ada CASTELLS. S'anomena  Solastàlgia i, abans de la dedicatòria, ja trobes la definició: "és el dolor de qui se sent testimoni de la destrucció de la Terra", un neologisme ideat per un filòsof australià a inicis del segle XXI.

La novel·la comença pel final, però la veritat és que no t'adones fins que la història s'acaba i llavors entens el final del començament.

Una lectura molt interessant perquè amb la pandèmia i l'inici del final de la vida al planeta de rerefons, l'autora narra les peripècies dels membres d'una família no convencional que fugen d'una Barcelona inundada. 

Es barregen dos moments vitals de la protagonista, el seu ara amb la filla de setze anys i l'abans, quan la nena tenia sis mesos. També molt interessant el que la protagonista, una escriptora, intenta escriure i com entrellaça els seus actes i les seves emocions amb els del personatge protagonista que cus, al temps que avança en l'intent de sobreviure i al temps que el lector es va assabentant del passat dels personatges.

Milena BUSQUETS em va agradar molt quan la vaig descobrir amb Hoy he conocido a alguien i También esto pasará, i ara li he llegit Las palabras justas.

No ha estat el mateix, sobretot perquè no és tant una novel·la com un diari o uns apunts amb impressions, pensaments, emocions i algunes sentències, i a mi m'agraden molt moltes de les impressions, pensaments, emocions i sentències de la Milena BUSQUETS. La trobo molt autèntica.

Espero poder escoltar-la, convidada pel Grup Bojador.

He volgut llegir més obra de la flamant premi Nobel, la francesa Annie ERNAUX, després d'haver-la conegut amb la lectura de El lugar el maig del 2022 i de veure la pel·lícula El acontecimiento, basada en la seva novel·la.

Pura pasión és exactament el que indica el seu títol, el relat d'una història d'amor que és pura passió. Com sempre l'ERNAUX és capaç de, amb molt poc, dir molt.

M'ha agradat coincidir amb ella (i amb d'altres) que l'amor passió no és més que passió i es crema de seguida. Afegeixo també que l'amor passió és amor en estat pur, i que el pur amor no és res més, no serveix per a res, en el sentit que no és capaç d'anar més enllà. Així i tot, com ens agrada.

L'escriptora barcelonina Tania JUSTE està especialitzada en novel·la històrica.

L'hospital dels pobres és la història novel·lada de la creació de l'hospital de Sant Pau de Barcelona per tal d'ampliar l'antic hospital de la Santa Creu. De rerefons el creixement de la ciutat fora muralla, l'enriquiment dels industrials gràcies a l'Espanya neutral durant la primera guerra mundial, les revoltes de la Setmana Tràgica de Barcelona, l'evolució dels costums entre la burgesia, també entre les dones, i en l'art el pas del modernisme a les avantguardes.

Per primera vegada he provat un audiollibre, per conèixer-ho, i no està malament, encara
que com el plaer de llegir no hi ha res. Vaig triar la novel·la pòstuma de l'enyorada autora madrilenya, l'Almudena GRANDES.

Todo va a mejorar no m'ha decepcionat, i això que les distòpies no solen agradar-me, però aquesta, que l'he escoltat amb molt de carinyo, m'ha semblat molt versemblant. La idea sortí de la pandèmia i de com de fàcil resultà al poder, obligar la gent a que es quedés a casa. I així, es crea una nova realitat político-econòmica. Com sempre, per a mi el millor ha estat l'elaboració dels personatges.

M'hagués agradat més que hagués escrit l'última novel·la de Episodios de una guerra interminable, però ella decidí documentar-se i escriure Todo va a mejorar en temps de confinament què, al final, tristament també van ser per a ella temps de malaltia. Arribada la mort, va ser el seu marit Luis GARCÍA MONTERO qui la va acabar redactant l'últim capítol amb les notes que ella li va deixar, i escrivint l'emotiu epíleg.

Recomanada per Sant Jordi per l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu barcelonès he llegit Canviar de pell de la noguerenca Aina GUTBAU.

És una novel·la intimista que relata la vida de la protagonista, una joveneta pagesa de La Noguera què, arran d'un succés tràgic, fuig del seu mas, lluny de la seva família i del seu país, i marxa a França.

Al principi m'agradava molt, gaudia amb tota la descripció del lloc i dels personatges i quan arriba el fet que la marca de per vida, el vius i el pateixes amb la protagonista. També avances amb ella per Avignon i París i t'alegres de la seva evolució, però cap el final, en la meva opinió es fa massa llarg i es repeteix.

La selecció dels relats de la gran  Victor CATALÀ per part de la meva respectada escriptora Care SANTOS va fer que el meu llibre de Sant Jordi hagi estat La mare balena i altres contes, il·lustrat per l'Elena FERRANDIZ.

 Obra maestra  del gallec Juan TALLÓN me'l van recomanar molt, però vaig tardar en llegir-me'l en adonar-me que no era ben bé una novel·la. És un llibre difícil de classificar, basat en un fet real per inversemblant i increïble que sembli.

Un cop vaig acomodar-me al format del llibre, que consisteix en el testimoni de diferents i múltiples persones al voltant de l'escultura desapareguda de l'artista nord-americà Richard SERRA, malgrat les seves de 38 tones, ja vaig començar a gaudir-ne, i molt.

Els testimonis són opinions de professionals de tots els àmbits: escultors, pintors, polítics, periodistes, muntadors, electricistes, vigilants, escriptors, conductors, policies, editors, drapaires, etc., etc. Qualsevol persona que tingués alguna relació, directa o indirecta, amb aquesta obra o amb aquest autor o amb aquesta mena d'escultures o art.

Per a mi el més interessant totes les reflexions, testimonis i idees sobre la gestió pública i el mercat de l'art amb tots els interessos que suposa.

Drive My Car és un conte extraordinari del japonès Haruki MURAKAMI i forma part del llibre de 7 relats anomenat Hombres sin mujeres.

Un relat  impecable sobre la soledat. I també sobre el desig, l'ambició, l'alcohol, la gelosia, l'amor, la mort.

Per el Club de lectura sobre escriptors irlandesos a les biblioteques de El Maresme he rellegit Gent normal  de l'irlandesa Sally ROONEY,

 i per el curs de Narrativa de l'EE de l'Ateneu Ningú em va parlar de tu de la catalana Laura ANGUERA.

Recomanacions preferides del 1r trimestre