7.2.21

Compartim lectures, febrer del 2021

Durant el mes de febrer he llegit Balún Canán de la mexicana Rosario CASTELLANOS. Una joia. És una bellesa com descriu els paisatges i les persones, els colors i els sentiments.

Balún Canan és el nom indígena de Comitan, població dels antics maies a la província de Chiapas.

Rosario Castellanos va ser filla d'un terratinent d'aquelles terres i la història té molts tints autobiogràfics.


La següent lectura ha estat un descobriment i ben curiós. He llegit al periodista català Julià GUILLAMON a qui conec d'oïdes des de sempre i a qui he llegit alguna vegada les seves columnes, però no el coneixia com a escriptor. 

Les cuques m'ha sorprès molt positivament, tant per la seva bellesa, poesia i tant coneixement com  amor pel bosc, com per les seves reflexions sobre la vida i el que explica de drama autobiogràfic i que jo desconeixia.

El següent llibre és una barbaritat. És Imposible de l'italià Erri de LUCCA.


1.1.21

Compartim lectures, gener del 2021

He començat l'any 2021 amb el nord-americà ALLEN.  Des que l'any passat vaig llegir l'entrevista que li va fer La Vanguardia que tenia ganes de llegir-li A propósito de nada. Autobiografía.

M'ha semblat una manera agradable de començar l'any, de la ma d'un home intel·ligent i sensible que als 84 anys ha decidit escriure la seva autobiografia on narra més o menys la seva molt interessant vida.

Però sobretot narra la vida de tot el món de l'espectacle a Nord Amèrica, tant del cinema com del teatre amb multitud de personatges, com a rerefons de la seva llarga vida de comediant.



La segona lectura del mes he llegit una recomanació que no podia fallar. He llegit el per mi inèdit, l'escriptor xilè Alejandro ZAMBRA.

El títol, Poeta chileno. Una història d'amor nascuda dins d'una altra història d'amor. 

Un dels temes que tracta és un que m'he trobat personalment moltes vegades en la meva professió. Joves tristíssims després de la separació dels seus pares de la seva segona parella. I al ser padrastres o madrastres i no pares o mares, potser no els tornen a veure, no per llei si més no.

És també una lectura plena de reflexions intel·ligents i de cites de poetes, uns xilens i d'altres no. Encara que sembla a ser que a Xile pots dividir les persones entre els que són poetes i els que no. És també una novel·la amb la que se m'escapaven els somriures durant la lectura.


També he tornat a llegir l'aragonès Ignacio MARTÍNEZ DE PISÓN. Aquesta vegada Fin de temporada.

M'ha agradat, però no tant com havia imaginat. Bé, m'ha agradat, transcorre pels mateixos anys que la meva joventut, però el final no m'ha agradat gens. És realista, però tan dur.


M'he llegit un llibre que em va regalar La Verònica cartonera. És La profecía autocumplida de la valenciana Carmen ANDRÉS REYES a qui vaig tenir el plaer de conèixer en un vermut virtual de la editorial.

Una història curt que transcorre en Salamanca i que acaba en la profecia autocomplerta que, segons la psicologia, és una predicció que, un cop feta, és ella mateixa la causa moral que fa que esdevingui realitat.

Dit d'una altra manera, és quan et creus la teva pròpia mentida fins a convertir-la en realitat.




6.12.20

Compartim lectures, desembre del 2020

Una petita meravella és el llibre de relats Piscinas vacías de la barcelonina Laura FERRERO.

Aquesta és la seva primera obra, publicada per primera vegada a la xarxa i des d'allà llegida i admirada per tants lectors que va ser publicada per una editorial. 

Des de llavors ha publicat més, de fet la vaig conèixer amb la seva novel·la Qué vas a hacer con el resto de tu vida.

Llegint els seus relats pots trobar-te a tu mateix o algun dels teus coneguts en cadascun d'ells. Petites coses que ens passen a tots, que potser no semblen importants un a un, però que junts conformen les nostres vides.


Al Club de lectura de l'Esquirol no ens podem reunir. Una llàstima. Però sí podem continuar llegint i les seves organitzadores continuen sorprenent-me amb les seves tries..

Creix un arbre a Brooklyn és una novel·la meravellosa del tipus llarga americana, però l'autora per a mi era una desconeguda, la neoyorquina Betty SMITH (1896-1972), recomanada per en Paul AUSTER.




I un altre autor nord-americà desconegut per mi fins ara Nicholas BUTLER de qui he llegit Canciones a quemaropa.

És també una història americana però contemporània, de tipus western a l'actualitat. Una bonica història d'amistats i d'amors. També d'amor a la terra.


I un llibre de relats, d'una de les més grans:
Odio, amistat, noviazgo, amor, matrimonio de la premi Nobel canadenca Alice MUNRO.  



14.11.20

Compartim lectures, novembre del 2020


Vaig començar el novembre amb La octava vida (para Brilka) de l'alemanya Nino HARATISCHWILI.

Me l'havien recomanat i vaig començar bé, però és llarguíssim i em va impacientar. Ahí ha quedat.








Quina meravella de llibre Mares i fills de l'irlandès Colm TÓIBIN

Escriu de manera que sembla que no t'estigui explicant res d'extraordinàri, quan qualsevol vulgaritat l'està convertint en bellesa.

Narra històries que semblen úniques, quan en quasi totes pots trobar-te reflexat. I s'atreveix a explicar sentiments i emocions que tu sols amagar perquè t'intimiden.

Mira que són diferents els uns dels altres, però tots els relats m'han agradat i des del començament em recordaven alguna cosa i no sabia què, especialment els relats que surtien  personatges espanyols i l'espai el nostre país i no la verda Irlanda.

I és que fa molts anys vaig llegir Un llarg hivern, una història trista i preciosa al Pirineu català.

Després vaig llegir La forastera de la barcelonina Olga MERINO.

M'ha agradat, és una història dura sobre el que un pot arribar a fer quan no té res a perdre, i valenta en el tema del suïcidi.

Transcorre la història en l'actualitat en un poble de muntanya prop de Còrdoba i barreja aquest present tan rural i solitari, on l'únic que dona sentit als dies en la seva maduresa són els hàbits, amb el passat durant la seva joventut a la cosmopolita i també solitària London. En ambdós llocs hi ha suïcidis, "cuídate de ellos niña, que se pegan" .


I de suïcidis a assassinats en plan A sang freda d'en Truman CAPOTE. 

Es tracta de la novel·la Dos taüts negres i dos de blancs del català del Pallars Pep COLL.

Un autor interessant que et fa viatjar pel seu territori sota la mirada dels seus ulls i no et permet mirar i prou, t'obliga a prendre partit.







11.10.20

Compartim lectures, octubre del 2020

 

No em vaig poder resistir a la tentació de tornar a llegir l'argentí Pedro MAIRAL. i això que sé que no es bona idea no deixar respirar un mateix autor.

M'he llegit Una noche con Sabrina Love i també m'ha agradat. Ara esperaré una mica a continuar amb aquest autor.

Clavícula és un llibre que em van recomanar de molt bones fonts. No coneixia l'autora, la madrilenya Marta SANZ. I m'ha sorprès el tema, que és el dolor. Potser perquè tinc la sort de no patir-ho, però m'ha costat una mica gaudir de la història.


Dolça introducció al caos és una història molt, molt bella de la catalana Marta ORRIOLS.
Em va agradar tant la seva anterior novel·la que no vaig dubtar de cabussar-me en aquesta.
En el mateix to de sempre, aquesta vegada ens parla de l'avortament i del desig o no de ser pares.
Molt bonic.




Em van regalar l'última novel·la de la Rosa MONTERO i no em venia gaire de gust. Però la tenia sempre al braç de la butaca i vaig acabr llegint-lo.

Es diu La buena suerte i paga molt la pena. La història navega per l'essència de les coses de la vida.

16.9.20

Compartim lectures, setembre del 2020


Aquest setembre he llegit força. El primer títol del francès Pierre LEMAITRE qui té molts lectors per les seves novel·les negres. Jo li vaig llegir Irene i cap més perquè em sembla negríssima, massa per la meva capacitat d'acceptació, m'aterra aquest autor.

No obstant, la seva novel·la Nos vemos allá arriba em va agradar molt i aquest setembre he llegit la segona, Los colores del incendio,  de la trilogia d'entreguerres.

M'ha agradat, encara que la he trobat més fluixa que la primera, més previsible. Així i tot llegiré l'última, El espejo de nuestras penas,que l'acaben de publicar.


Després vaig llegir Gent normal de qui havia sentit parlar durant el confinament però no m'atreia el títol, fins que fa poc en el nostre grup d'Encomana'm la van recomanar i, com sempre que segueixo els seus consells lectors, l'encerto.

És de l'escriptora irlandesa Sally ROONEY que m'ha sorprès molt, molt favorablement. M'encanta el seu estil que escriu sobre temes transcendentals i els comenta com si tal cosa.

És difícil resumir de què parla Gent normal, parla de tantíssimes coses: de les diferències socials, de la intel·ligència, dels maltractaments, dels joves, dels populars, dels asocials, de les enveges, dels mals pares, dels bons, etc., etc. 

Però sobretot parla de les parelles i de l'amor, dels malentesos en les relacions i del poder de l'amor. M'he trobat en tants paràgrafs: en els sentiments i els comportaments dels protagonistes i els seus cercles d'amics quan era jove o en els dels seus pares i professors ara que soc gran. He pensat tantes vegades durant la lectura en com l'amor ens salva.

Una altra de les bones recomanacions del grup La uruguaya. Boníssim, m'ha encantat. No havia llegit abans l'argentí Pedro MAIRAL, molt bo.

El primer que crida l'atenció és que està escrit en segona persona del singular. El tu al començament em confonia, pensava: "m'ho diu a mi?". És atrevit i crec que innovador.

De seguida el tema t'atrapa. Parla sense pèls a la llengua sobre les relacions de parella, com el temps les deteriora i com el sexe les alimenta.

Parla també sense pèls a la llengua de l'amor pels fills però també de com interfereixen els fills a la teva vida i com de dur es torna el dia a dia des que inunden les nostres vides.

I parla també de l'adulteri i dels diferents tipus de relacions i de sexualitats i de tots els canvis que susciten aquestes noves relacions en les noves famílies.

Mentre llegeixes a estones rius i d'altres somrius de manera agredolça, com la vida mateixa. No només quan t'hi veus a tu mateix en els temes sexuals i de vida en parella, sinó també pel transfons de desastre econòmic de l'Argentina i les patètiques maneres com la gent s'ha d'espavilar per tirar endavant.


I l'últim de setembre, també ben recomanat, un re-descobriment interessant de l'escriptor deSant Feliu de Guíxols, i també col·lega Toni SALA

Re-descobriment perquè no l'havia llegit des dels seus inicis amb Petita crònica d'un professor a secundària al seu pas per l'institut de Pineda i amb Rodalies que em va agradar força.

Però en Toni SALA de Persecució és un escriptor madur i molt interessant. És una novel·la que et va sorprenent durant tota la lectura perquè no saps cap a on et vol portar. 

Amb ella he aprés quantitat de coses de llocs molt propers que desconeixia, a més de gaudir dels seus raonaments intel·ligents i abstractes.

A en Toni SALA tinc ganes de seguir-lo al Club de lectura que dirigeix a la Biblioteca Enric Miralles de Palafolls.





9.8.20

Compartim lectures, agost del 2020

He començat l'agost amb l'escriptor i pintor valencià Manuel BAIXAULI a qui ja havia llegit
L'home manuscrit i m'havia agradat amb aquests mons que crea més enllà de la realitat.

A Ignot es recrea encara més en aquest tema i, a estones, em fa pensar en MURAKAMI i també a estones és una història desassossegant.

El que m'ha agradat més ha estat el tema de la solitud en general i la dels artistes en particular. És un llibre que he subratllat molt.

També és important el tema dels plagis, els que alliçonen i s'aprofiten del seu magnetisme, i els que idolatren i els manca auto confiança.

 També he llegit per primera vegada una altra lleidatana, també periodista, la Pepa ROMA, també d'una època semblant a la Joana BONET i per això també tot m'ha resultat molt familiar. Als començaments del 70 jo no anava a manifestacions per les Rambles perquè encara era una nena, però sí hi anaven els meus germans grans. 

El llibre s'anomena Una familia imperfecta i es narra en una Barcelona molt propera a mi: els mateixos carrers i locals, les mateixes tendències de moda, d'idees, de voler fugir i ser independent.

El llibre però també transcórrer a Madrid on la protagonista triomfa professionalment i on viu la movida madrileña dels 80 i també va i bé de la ciutat al poble d'origen de la família a la comarca de La Noguera. 

En aquest anar i venir del poble a les ciutats i de les ciutats al poble la novel·la també avança i retrocedeix en el temps des dels temps de la II república, la guerra, la post guerra, la transició, el primer govern socialista, la democràcia fins els nostres dies amb la seva corrupció i fins les lluites independentistes a Catalunya. També les diferents èpoques i procedències d'emigració a España.

I també qui va amunt i avall d'aquests temps i en aquests espais és la família narrada per la protagonista que parla sobre sa mare a qui critica molt, la tieta, el pare, els avis i besavis, també un marit i, sobretot, el germà. Pel meu gust el tema del germà una mica massa llarg, ben tractat el patiment i la crueltat del càncer, però no ocupa tant d'espai en el temps i on no estic d'acord és en la crítica al sistema sanitari català.

A més dels temes polítics apareixen molts altres, la negació de la realitat és un dels que m'ha interessat més. També l'empatia i la confusió d'aquesta: no has de fer als altres el que t'agradaria que et fessin a tu, sinó el que els agradaria que els fessin a ells.


Buscava un llibre del britànic Ian McEWAN i vaig trobar Amsterdam que no l'havia llegit. 
Molt bona, com totes, o quasi bé totes. M'encanta com l'autor et presenta i analitza i et porta cap als valors dels personatges i també les seves misèries.


I li he trobat el moment a llegir un clàssic de la literatura contemporània, l'americà afincat al Regne Unit Henry JAMES, a qui no li havia llegit res i he començat amb Otra vuelta de tuerca. 
Aquesta novel·la -gòtica?- aconsegueix amb escreix encomanar-te l'angoixa de la protagonista i convence't que els fantasmes són a la teva ment i aquests sí que fan mal. 

Les llargues frases subordinades són amb les que et vas endinsant a la pell i a la ment dels personatges. Amb elles també vas travessant diferents espais que constitueixen el temps.

He llegit un llibre que no el coneixia de res però me l'han recomanat i m'ha encantat. Es diu Qué vas a hacer con el resto de tu vida i és la primera novel·la de la barcelonina FERRERO.
Encara que pel títol sembla un llibre d'auto ajuda, res a veure, és la cita d'un llibre que fa servir un dels personatges en un regal. És una història que m'ha enganxat de bon començament, l'he devorat en un parell o tres dies de vacances, i que es relaciona amb altres que també he llegit i m'han agradat, com a la protagonista del llibre: la Natalia GINZSBURG i la Clarice LISPECTOR.

És una història de família i el pes de la infància a les nostres vides, també es podria dir com la llegida fa uns dies Una família imperfecta. És també una història d'amors i desamors, o d'amors incompresos o de mals entesos en l'amor. I és també una història de pèrdues i de dols.

És una història d'illes, especialment de l'illa d'Eivissa, i de les persones que vivim com illes.



I l'últim llibre de les vacances, que no volia que se'm quedés per a més tard perquè havíem quedat de llegir-lo a l'estiu un grup de lectura, ha estat una petita joia Gabriela, clavo y canela, bella i llarga, senzilla i profunda, històrica i molt sensual també.
És de l'escriptor brasiler Jorge AMADO a qui confeso no haver-li llegit res anteriorment i m'ha sorprès saber que va néixer abans que altres famosos escriptors llatinoamericans del segle XX.

En començar la novel·la em recordava molt a Cien años de soledad de GARCÍA MÀRQUEZ i en canvi he comprovat que Gabriela, clavo y canela va ser escrita anteriorment. També per moments em feia pensar en La hija de la fortuna de Isabel ALLENDE que va ser escrita molt posteriorment. Res a envejar ni a l'una ni a l'altra.