Una novel·la que relata de manera extraordinària la vida fàcil -o no tan fàcil- d'una família anglesa acomodada i situada ens els mesos previs a la II Guerra Mundial amb múltiples referències a la I Gran Guerra.
Extraordinària perquè et dona la sensació d'estar vivint amb ells i no tan fàcil perquè darrera la vida que porten burgesa frívola s'amaguen pors, enveges i frustracions.
Mitjançant les vides de tots els membres de la família de tres diferents generacions, amb les vides de les seves respectives famílies prèvies al matrimoni i la dels criats al seu servei, et fas coneixedor de la vida a Anglaterra en particular i d'Europa en general del període d'entreguerres. Es tracta realment d'una reconstrucció històrica detallada d'uns temps que van desaparèixer per sempre més.
Elizabeth Jane HOWARD m'ha semblat una Jane AUSTEN del moderníssim segle XX, una escriptora transgressora, intel·ligent i feminista. Un descobriment saber que el seu tercer matrimoni va ser amb Kingsley AMIS.
No perquè no sigui una bona novel·la, que ho és, sinó pel tema que tracta sobre les relacions de llarg recorregut. Bàsicament parla del tedi en els matrimonis.
No acabes de saber si està fent una crítica del matrimoni i el plantejament que és impossible mantenir-ho sense amants apassionades de qui anar-se enamorant, o si per el contrari mostra un gran respecte, malgrat l'avorriment que pugui arribar a suposar, sempre i quan siguis capaç de lluitar per trobar dies o moments de felicitat. I es pregunta, i fa que ens preguntem, com hem de viure per tal d'aconseguir que cada dia pagui la pena.
Fa que et vegis en més d'una de les seves pàgines, tant les que l'autor escriu a l'amant com a les que escriu a la dona. I a estones t'agrada i d'altres et fa enfadar, a vegades et fa sentir molt bé i d'altres molt malament.
És també molt interessant el treball d'intertexualitat del llibre, què reprodueix cartes inèdites que el premi Nobel nordamericà William FAULKNER va enviar a la seva amant, i trobades en el Harry Ransom Center d'Austin (USA), un lloc on l'autor hi va viure i important dins la novel·la.
I un llibre boníssim que he llegit ha estat l'últim del molt admirat meu, escriptor madrileny
Torna a ser el Javier MARÍAS del serveis secrets britànics i, per tant, també està relacionat amb Todas las almas, Mañana en la batalla piensa en mí i la trilogia Tu rostro mañana.
Torna a ser una història d'espies, aquesta vegada buscant terroristes de l'IRA i de ETA, però sobretot torna a ser un llibre de reflexions sobre la vida, amb reflexions intel·ligents i el llenguatge tan ric de MARÍAS ple de frases subordinades, especialment explicatives, tan llargues que imiten el pensament.
Cal concentració, tant per a seguir la trama com el pensament del narrador, però com sempre, paga la pena.
Només començar em va frapar. M'agrada el seu estil i la cruesa amb que narra les diferents realitats. Cruesa que s'identifica amb el paisatge gelat de Wisconsin.
En la meva opinió, el final es fa massa de pregar, però bé, el llibre m'ha agradat. Va sobre la desesperança i sobre històries que, per molt bèsties que siguin, tan en sentit positiu com negatiu, són coses que a vegades passen.
"Només era una història de com el fred amarg se't fica als ossos i mai no t'abandona, de com els records se't fiquen al cor i mai no et deixen en pau, del dolor i l'amargor del que et passa quan ets petit i no et pots defensar però reconeixes el mal quan passa".
He gaudit molt llegint-la. És original i intel·ligent i enganxa des del principi. La tria dels personatges i la seva caracterització és molt bona, així com la tria de diferents tècniques literàries segons el personatge. Especialment bo trobo que el llibre es justifica a si mateix, mitjançant el personatge escriptor que escriu la divergència o anomalia que succeeix en el Boeing de Air France París-New York.
També m'ha encantat les diferents reflexions científiques i religioses sobre el tema del doble, així com el paper protagonista i elitista de les matemàtiques en el món actual paral·lel al de les manades sense personalitat de les xarxes socials.
Tota la trama familiar terrible, que és la major part del llibre, m'ha agradat molt. Les coses que no heretem però que tenim gravades a ferro en el nostre ADN i la manera bestial com influeixen les qüestions familiars, sobretot les fatalitats, en les nostres vides.
Però no sé per què, l'autor no es conforma amb aquesta història, sinó que l'allarga d'una manera futurista fins el 2030 i no m'ha agradat gens per on s'ha anat.
M'ha sorprès favorablement la senzillesa de les frases curtes de la novel·la que deixen claríssim quin és l'ambient i com són els personatges. La història, però, no m'ha agradat gaire però em fa molta il·lusió compartir-la amb les meves companyes del club de lectura.
Suposo que qui ha triat aquesta lectura li deu fascinar la influència de la mare en la vida del seu fill o la manera com el fill ha d'aprendre a viure, malgrat les altes expectatives programades per a ell.
No sé, no m'ha arribat. M'ha agradat, això sí, el seu sentit de l'humor.
Només he gaudit amb els següents: El relat d'en Marc CRAVIOTTO, de només 25 anys, anomenat Carcanada, m'ha sorprés i m'ha agradat. Descarnat i bo.
La Laura i les seves amigues de l'Empar MOLINER m'ha agradat molt més del que m'esperava. D'un tema clàssic d'infidelitats, fa un relat agredolç i quotidià molt versemblant.
La Marta ORRIOLS commovedora, com sempre, amb el relat Falses aigües i presentant molts temes que ens toquen fort: maternitat, dolor i suïcidi.
El de la Carme RIERA bonic, però massa previsible. Es diu El retorn.
I el de la nova escriptora d'Univers, la Natalia ROMANÍ, que ja el títol m'ha enamorat, Sal a la memòria, l'he gaudit molt pel tema, residències, alzeihmer, dols i memòria, però li falta una mica d'arrodoniment.
La Cristina BOHERA ha fet les il·liustracions, la Marta CASBAS els poemes i la Montse SOLSONA els textos.
Els han confegit com qui fa una trena, inseparables els uns dels altres. Un text donava lloc a un dibuix o un poema originava un text.
A les vacances de l'última setmana de juliol encara em va donar temps de llegir la novel·laautobiogràfica de l'escriptor grec nacionalitzat suec Theodor KALLIFATIDES, anomenada Lo pasado no es un sueño.
El més interessant ha estat el tractament del tema de l'emigració i del fet de ser estranger en diferents llocs i èpoques, que l'autor tracta des de la seva persona i la dels seus ancestres.
També a través de la vida dels personatges de la novel·la està la història més recent de Grècia, sempre amb els orígens mitològics i literaris de la Grècia antiga de fons.
L'últim premi Sant Jordi de novel·la m'ha agradat molt més del que havia imaginat. No coneixia gens el seu autor, el barceloní Víctor GARCIA TUR, el felicito.
El llibre es diu L'aigua que vols i m'han agradat moltes coses. El que més, el tractament que fa dels records d'una vida, la memòria.
I també com fotografia els personatges que arribes a creure que els coneixes. Com els seus diàlegs són com els que tu pots tenir amb els teus amic, familiar o coneguts.
També experimenta amb algunes coses del llenguatge i és divertit.
Durant moltes pàgines vaig creure realment que l'autor era canadenc ja que tota la història transcorre al Quebec, fins que em vaig adonar que serveix de paral·lelisme amb el cas català. Està bé. també
La protagonista, la mare que reuneix la família, em sembla una dona molt autèntica, amb tots els seus defectes, i serveix a l'autor per presentar també el tema de l'eutanàsia.
És una història molt bèstia, però alhora molt poètic. Hi ha molt contrast entre tendresa i cruesa.
Un altre regal sorpresa va ser Deu contes del Decameró de Giovanni BOCCACCIO i traduït per Francesc VALVERDÚ i recopilats per l'Anna GONZÁLEZ BATLLE de la Verònica cartonera durant els dies de confinament municipal amb unes tasses molt singulars.
I un altre, una preciositat de llibre fet a dos mans entre la Montse GANGES i la IMPLA: Verde que te quiero verde amb un recull de poemes exquisit de Federico GARCÍA LORCA sobre fruits i altres elements vegetals.
Feia temps que no llegia res de l'israelià Amos OZ. La bicicleta de Sumji és un conte, un relat curt publicat per primer cop en hebreu el 1978.
Sembla una història de no res amb un argument senzill, però només ho sembla. Dins la història hi ha moltíssims temes com la traició, la submissió, l'amistat, l'amor, etc.
És una història llur final no importa, podria continuar i continuar i veure com les coses es van transformant, com a la vida.
I em pregunto per què no vaig tornar a llegir aquest home des de Les restes del dia? M'hauré de posar al dia.
És una novel·la de ciència ficció. És una reflexió molt i molt interessant sobre el gènere humà, especialment sobre la soledat de les persones. És una meravella.
El protagonista és Bartleby, un home més de preferències que no de presumpcions.
Friso per saber perquè ha estat triada com a lectura prèvia del proper taller d'escriptura amb la Care Santos anomenat Basat en fets textuals.
Però Consumits pel foc és ben diferent que la publicada ja fa deu anys Jo confesso en tractar-se d'una novel·la curta. És tan bellament esporgada, que s'acosta a la poesia.
De nou un plaer llegir-lo per el seu rigorós llenguatge, les seves cites literàries i les seves intel·ligents pensades.
Malgrat els seus insòlits personatges, no tots humans, aconsegueix oferir-nos una història versemblant.
Ja li vaig intentar llegir Bajo la red, però no vaig ser capaç d'acabar-me'l. Aquest també em costava, però l'he acabat per a poder participar en un debat de lectura amb amigues.
Em costa perquè la trama no m'interessa, més aviat m'avorreix, però m'encanta la ironia i certa acidesa amb que presenta els personatges.
M'agrada també la intel·ligència i modernitat de l'autora (1919-1999)
