I em pregunto per què no vaig tornar a llegir aquest home des de Les restes del dia? M'hauré de posar al dia.
És una novel·la de ciència ficció. És una reflexió molt i molt interessant sobre el gènere humà, especialment sobre la soledat de les persones. És una meravella.
L'autor està establert a La Garrotxa i en un dels seus indrets es desenvolupa tota la història, i on el paisatge és un dels protagonistes de tota la trama junt amb els seus habitants.
El que en un principi sembla un argument senzill, a mida que avances en la lectura t'adones de la seva complexitat.
M'ha semblat un llibre molt interessant que abasta molts temes i punts de vista diversos. Cada aspecte que tracta, amaga un altre al darrera i res és el que sembla. Potser massa llarg.
I quan en la realitat t'acostes a aquesta zona, la veus amb una mirada diferent.
Soc una fan de la O'Farrell des que la vaig descobrir amb Tiene que ser aquí. Crec que li he llegit tot, però val a dir que la seva última obra d'autoficció em va decebre una mica. Potser se li va mig acabar la imaginació i la seva realitat a vegades supera la ficció, no ho sé.
És per això que ja fa mesos que Hamnet es va publicar però no m'acabava de decidir. I sort que ho he fet perquè és una meravella de llibre i un canvi de registre total.
Narra la història del nen Hamnet que el seu papa va escriure Hamlet. És preciós, ple de descripcions dels gestos, les mirades i els pensaments dels protagonistes.
Es llegeix tan ràpid que he anat parant perquè no s'acabés. És boníssim. El millor que he llegit últimament, i això que he fet lectures que m'han agradat molt.
M'ha semblat una manera agradable de començar l'any, de la ma d'un home intel·ligent i sensible que als 84 anys ha decidit escriure la seva autobiografia on narra més o menys la seva molt interessant vida.
Però sobretot narra la vida de tot el món de l'espectacle a Nord Amèrica, tant del cinema com del teatre amb multitud de personatges, com a rerefons de la seva llarga vida de comediant.
El títol, Poeta chileno. Una història d'amor nascuda dins d'una altra història d'amor.
Un dels temes que tracta és un que m'he trobat personalment moltes vegades en la meva professió. Joves tristíssims després de la separació dels seus pares de la seva segona parella. I al ser padrastres o madrastres i no pares o mares, potser no els tornen a veure, no per llei si més no.
És també una lectura plena de reflexions intel·ligents i de cites de poetes, uns xilens i d'altres no. Encara que sembla a ser que a Xile pots dividir les persones entre els que són poetes i els que no. És també una novel·la amb la que se m'escapaven els somriures durant la lectura.
També he tornat a llegir l'aragonès Ignacio MARTÍNEZ DE PISÓN. Aquesta vegada Fin de temporada.
M'ha agradat, però no tant com havia imaginat. Bé, m'ha agradat, transcorre pels mateixos anys que la meva joventut, però el final no m'ha agradat gens. És realista, però tan dur.
Una història curt que transcorre en Salamanca i que acaba en la profecia autocomplerta que, segons la psicologia, és una predicció que, un cop feta, és ella mateixa la causa moral que fa que esdevingui realitat.
Dit d'una altra manera, és quan et creus la teva pròpia mentida fins a convertir-la en realitat.
Una petita meravella és el llibre de relats Piscinas vacías de la barcelonina Laura FERRERO.
Aquesta és la seva primera obra, publicada per primera vegada a la xarxa i des d'allà llegida i admirada per tants lectors que va ser publicada per una editorial.
Des de llavors ha publicat més, de fet la vaig conèixer amb la seva novel·la Qué vas a hacer con el resto de tu vida.
Llegint els seus relats pots trobar-te a tu mateix o algun dels teus coneguts en cadascun d'ells. Petites coses que ens passen a tots, que potser no semblen importants un a un, però que junts conformen les nostres vides.
Creix un arbre a Brooklyn és una novel·la meravellosa del tipus llarga americana, però l'autora per a mi era una desconeguda, la neoyorquina Betty SMITH (1896-1972), recomanada per en Paul AUSTER.
Un autor interessant que et fa viatjar pel seu territori sota la mirada dels seus ulls i no et permet mirar i prou, t'obliga a prendre partit.
Clavícula és un llibre que em van recomanar de molt bones fonts. No coneixia l'autora, la madrilenya Marta SANZ. I m'ha sorprès el tema, que és el dolor. Potser perquè tinc la sort de no patir-ho, però m'ha costat una mica gaudir de la història.
