Compartim lectures, novembre del 2022

Encara que finalment no vaig poder assistir a la sessió del Club de lectura de Los imprescindibles de la FCM de principis de mes, vaig llegir El Llano en llamas del mexicà Juan RULFO a qui, fa anys, vaig llegir-li Pedro Páramo.

En llegir-ho vaig tenir la mateixa sensació de desassossec que amb el seu altre llibre, però en tractar-se de relats curts, no ha estat tan difícil de seguir, encara que igualment durs.

Tres hiverns a Londres és el nou llibre per llegir del Club de lectura l'Esquirol entre llibres. És de la periodista barcelonina Fúlvia NICOLÀS.

Es tracta d'un viatge iniciàtic. En aquest cas una barcelonina que, a la postguerra espanyola, marxa a aprendre a ser infermera a Londres i s'hi queda durant tres anys.

Un viatge per fugir de la grisor de la família i del país que es convertirà en el descobriment de la llum de la llibertat, l'amistat i l'amor, malgrat sigui en un país més fred i humit.

Un viatge que es converteix en circular en tornar a casa, però que marcarà la resta de la seva vida.

La següent lectura de Els imprescindibles de la FCM serà dedicada al malograt madrileny, Javier MARÍAS, molt admirat per mi.

He tornat a llegir Corazón tan blanco, el llibre amb qui el vaig conèixer. D'això fa tants anys que només recordava que m'havia agradat i sorprès molt per la seva original -almenys en aquell moment- manera d'escriure. Recordo els lectors més conservadors com el criticaven.

De fet ni recordava la trama i no m'ha decebut gens. El seu estil tan personal l'ha continuat durant tota la seva extensa obra. De fet, llegeixes un fragment de qualsevol dels seus llibres o articles i el pots reconèixer.

Admiro les seves frases llarguísimes i subordinades, sempre intel·ligents. La manera com expressa al mateix temps el que veu i el que sent, el que escolta i el que pensa, el que olora i el que recorda, el que narra i el que creu. M'encanta i el trobaré molt a faltar.

Després he volgut llegir una recomanació d'una bona amiga i boníssima lectora: Llámalo sueño del jueu nord-americà Henry ROTH, que no és ni en Joseph ni en Philip.

La història del New York dels emigrants dels anys 30 narrada amb la veu del protagonista, un nen jueu d'origen àustro hungar, tal i com era l'autor. Una de les primeres "gran novel·la americana" com altres que seguiran després.

Les imatges que aconsegueix la veu del narrador a través dels ulls del protagonista són genials. El que no em convenç i m'ha endurit massa la lectura ha estat l'anglès mal pronunciat que escriu l'autor per deixar palesa la dificultat de l'aprenentatge de la llengua per part dels emigrants de centre Europa, i que amb la traducció he trobat insuportable.

A  l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu de Barcelona parlem de molts llibres. Alguns ja els he llegit, d'altres no, i d'aquests alguns em criden molt i els llegeixo, com El amante bilingüe del català Juan MARSÉ.

Un llibre que m'ha sorprès i m'ha fet riure, molt i molt crític amb la cultura catalana provinent de l'administració. Un relat que anomena les coses pel seu nom. És una sàtira de la política de normalització lingüística i mostra el contrast entre el que diuen i fan els polítics i la realitat social.

També per mitjà de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu de Barcelona he tornat a entrebancar-me amb Luís LANDERO. Aquesta vegada m'he entestat en llegir Juegos de la edad tardía.

Una novel·la escrita en 3a persona, focalitzada totalment en el personatge protagonista, un personatge vulgar que l'autor el fa navegar del seu passat al seu futur, amb la força de l'afany i dels anhels.

Ens porta de la realitat a la fantasia, o més aviat, a la realitat onírica. Sembla realisme màgic a l'espanyola.

Compartim lectures, octubre del 2022

Fa uns anys vaig llegir La trena de la francesa Laetitia COLOMBANI i
vaig oblidar introduir-la en aquest bloc què faig per a no oblidar les meves lectures.

Recordo que em va agradar molt, però ara, en tornar-la a llegir, no m'ha emocionat tant, per la qual cosa no aniré a veure l'obra de teatre que fan en l'actualitat.

S'anomena la trena perquè l'autora lliga tres històries diferents de tres dones molt distants, tan geogràficament com econòmica i social. El que les uneix són els cabells.

Una bonica història, poc versemblant.

Aquest curs no s'ha posat en marxa el Club de lectura de la Biblioteca Enric Miralles de Palafolls, però seguint el que fa llegir en Toni SALA a altres biblioteques del Maresme, he llegit De profundis de l'irlandès Oscar WILDE. Amb ell inicia la ruta literària sobre escriptors irlandesos.

Una obra en format epistolar, publicada després de la seva mort, on el poeta mostra no tan sols els seus sentiments i emocions vers la persona a qui escriu des de la presó, sinó que ens mostra molt més: reflexiona magistralment sobre la religió, la naturalesa humana, el temps i l'art. 

Va ser des de la seva manca de llibertat i amb molt de patiment, que l'autor despulla la seva ànima i pren consciència de molts aspectes de la seva vida. Més que fer culpable al seu amic de la seva ruïna emocional i material, el que va és auto crítica.

I de nou he llegit la irlandesa Iris MURDOCH. Aquesta vegada El mar, el mar. Un llibre difícil,

què costa d'avançar i que m'ha tingut molts dies en suspens.

Mitjançant el protagonista, l'autora parla de manera sublim sobre la vanitat i la por. De manera molt valenta parla sobre l'amor i també de la gelosia. I de forma molt intel·ligent sobre la religió i altres supersticions.

La MURDOCH va ser professora de filosofia a Oxford i l'ètica va ser la seva especialitat. Ella decidí que la seva millor manera de fer arribar l'ètica era a través de la novel·la. És per això que els seus llibres a vegades semblen novel·les i d'altres assajos.

Tenia molta curiositat per llegir el segon llibre que ha publicat la gironina Cristina GARCIA MOLINA ja que el seu primer recull de contes de relats Silenci a taula em va encantar.

Aquest últim s'anomena Els irredempts i és un llibre ben estrany. No és un recull de relats, ella diu que és un tríptic perquè té tres parts i cada part seria un relat que semblen independents l'un dels altres, però que segurament no ho són.

No ho deixa clar. Ni això ni la major part de les coses que presenta. A vegades em feia sentir una ignorant per la seva prepotència i d'altres em feia sentir lliure de decidir jo sola de què anava la cosa.

El que m'ha entusiasmat més són les seves frases curtes, a vegades curtíssimes, que semblen associacions d'idees i el llenguatge bestialment ric que utilitza, fins el punt que sovint necessitava del diccionari per entendre-la.

La primera part sobre el centre escolar ha estat el més fàcil d'identificar-me.

La segona lectura irlandesa del Club de lectura que condueix en Toni SALA en algunes biblioteques de El Maresme, però aquest curs no a Palafolls on l'ajuntament s'ho ha muntat fatal, ha estat Dublineses de James JOYCE.

Com que l'havia llegit fa molts anys, només he llegit l'últim dels seus contes, el conegudíssim Los muertos.

Pensar que JOYCE només tenia 23 anys en escriure'l és flipant. El que més m'ha agradat ha estat la constatació que hi ha morts molt vius i hi ha vius ben morts.

I per últim he llegit una petita joia anomenada Idaho de la nord-americana Emily RUSKOVICH.

El que m'ha encantat ha estat com d'un fet tràgic i horrorós, es pot escriure un relat tan preciós i poètic.

I m'agrada molt el tema de compartir records i de fer teus els records dels altres.

També he llegit un conte i una novel·la inèdits que ja comentaré si algun dia es publiquen.

Compartim lectures, setembre del 2022

El setembre he llegit l'última novel·la publicada de la mataronina Care SANTOS. S'anomena La tercera màscara i està especialment indicada per a pre-adolescents, adolescents, joves, pares o d'altres familiars i educadors.

També li agradarà a qualsevol que li agradi llegir històries bones, actuals i versemblants.

La il·lustració de la portada, l'Èlia OLMEDO, és molt impactant i es correspon amb la temàtica del llibre. Parla d'amistat i amor, de relacions fraternals, d'educació sexual i sobretot d'educació moral i cívica i esperit crític.

Aquest llibre ho petarà!

Després de molts anys sense llegir el barceloní Enrique VILAMATAS tenia curiositat de llegir el seu últim llibre que ha escrit després d'una llarga malaltia i d'anys sense publicar.

Montevideo és un llibre que no se sap ben bé si és una novel·la o un assaig. Ben segur és una bona empanada mental de l'autor a qui sempre he admirat la seva fina i intel·ligent ironia.

Com totes les seves, una obra plena de cites literàries i de noms i obres d'autors que ell admira com Malville, Steiner o Cortázar, i també moltes cites sobre la seva pròpia obra amb París com a protagonista.

La història va sobre l'ambigüitat, no només la del món en general des de sempre sinó el d'ara "desde que la teoría cuántica cuestionaba incluso lo que veíamos y lo que entendíamos por realidad", I també l'ambigüitat de l'obra de l'autor o inclús la de la seva vida personal. I el qüestionament de què fer d'ara endavant "deseando elevarse, renacer, volver a ser".

Quan al títol, no va sobre la capital de l'uruguai, el narrador diu " Montevideo era una ciudad, pero también un estado de ánimo, una forma de vivir en paz fuera del convulso centro del mundo".

El final m'ha fet molta gràcia: "tuve un recuerdo para mi madre, que, una mañana, tras haberle preguntado con insistencia por qué era tan y tan extraño el mundo, se plantó en medio del paseo de San Juan y me dijo que ya estaba cansada de la pregunta y que iba a decírmelo por última vez: el gran misterio del universo era que hubiera un misterio del universo".

I el setembre hem començat un nou curs al Club de lectura L'esquirol entre llibres. Aquesta vegada hem llegit L'illa de les dones del mar de la francesa d'origen xinès, establerta als Estats Units i que escriu en anglès, la Lisa SEE.

Amb aquesta novel·la he descobert fets geogràfics, històrics i culturals sobre Corea que desconeixia i sempre és agradable aprendre.

A més, l'autora cus una història d'amistat i d'amor molt bonica al voltant del tema, què coneix per la seva ascendència xinesa ja que ella és la besnéta del patriarca de Chinatown a Los Angeles.

Vaig llegir una bona crítica de Ja estem morts, amor del xativí nascut a Madrid Xavier ALIAGA. 

Al començament no em va agradar gens, ni m'agradava que el narrador fos un mort omniscient ni m'agradaven els noms dels personatges, tots del món clàssic, tan poc naturals.

Però a mida que avança la història vaig anar entrant i empatitzant amb els personatges, sobretot amb el tema del dolor:

"Gent estúpida que vol cerciorar-se de la persistència insuportable del dolor. O persones benintencionades que la tracten amb una naturalitat forçada que, tot just per això, subratlla sense voler la impostació."

"Les paraules que volien reconfortar i la mortificaven. La mare preferia un milió de vegades els silencis."

"No hi havia espai per al desig enmig de la desesperança."

"Tot açò és una mort en vida, amor, però si ho fem més difícil, si ens ocultem coses, si no confiem l’un en l’altre, paga la pena que ens llancem d’un tren en marxa i acabem d’una vegada,"

"Puc arribar a conviure amb la llàstima i la commiseració de la gent, però no amb la teua."

"Però no calia. No ens cal per sobreviure. Ja estem morts, amor, l’única cosa que ens queda és acabar de passar aquest infern amb dignitat. Junts. Sense ocultacions. Confiant l’un en l’altre."

I el final és realment bo i sorprenent. Parlant de la mort:

"El cos acostuma a tramitar amb retard les factures de l’ànima."

"Quan tornes a ser vulnerable i desprotegit com una criatura. Quan entres en regressió."

"Sembla trist, contradictori, estrany. Però també és reconfortant. És emocionant. És bonic."

"La llibertat, no exempta de responsabilitat, que proporciona la ficció absoluta."

També he llegit un manuscrit que ja comentaré quan es publiqui,

Núria Reichardt

Setembre del 2022

Compartim lectures, agost del 2022

L'agost el vaig començar amb El cielo es azul, la tierra blanca de la japonesa Hiroki KAWAKAMI.

Una història d'amor diferent, pura poesia.

En motiu de Malgrat Vila del llibre, al Club de lectura L'esquirol entre llibres hem preparat la lectura Vida i obra de Francesc Rossetti (Mataró 1892-Malgrat 1978) Retrat d'un poeta de l'Ángel SODY.

Per a mi Diarios de l'espanyol nascut a NY Iñaki URIARTE és un llibre per a llegir a estones i no cal fer-ho de manera ordenada. Ara llegeixes un dia i ara un altre. 

Són interessants, intel·ligents i divertits. També savis.

He llegit Aniquilación, l'última novel·la del controvertit autor francès Michel HOUELLEBECQ. Una meravella que no em puc treure del pensament des que l'he llegida.

Ja comença fort: "Admitir que no existen soluciones a largo plazo, que la vida misma no contiene soluciones de este tipo".

I toca diferents temes. Tots d'actualitat, tots de manera intel·ligent, tots no política correctament: "Lo peor era que no podía discrepar con los terroristas si su objetivo era aniquilar el mundo tal como él lo conocía, aniquilar el mundo moderno".

Sobre tecnologia: "La arrogancia típica de las lumbreras de la informática ante los ignorantes". O "¿Un político podía realmente influir en el curso de las cosas? Era dudoso. Las evoluciones tecnológicas sí podían, desde luego; y quizá también, en cierta medida, las relaciones de fuerza económicas".

Sobre la vellesa: "Nuestra sociedad tiene un problema con la vejez; y que era un problema grave que podría conducirla a la autodestrucción".

Sobre religió: "El pecado original del cristianismo, a mi entender, es la esperanza". O "El verdadero sentido de toda religión era la muerte".

La família: "Se dijo que su relación con su hermana era en el fondo de la misma índole que la que mantenía con su padre: tan indestructible como sin salida. Nada podría interrumpirla nunca; pero nada podría tampoco hacer que sobrepasara cierto grado de intimidad; en este sentido era exactamente lo opuesto a una relación conyugal". O "El amor de los padres a sus hijos es algo constatable, es una suerte de fenómeno natural, sobre todo en las mujeres; pero los hijos no corresponden nunca a este amor y nunca son dignos de recibirlo, el amor de los hijos a sus padres es absolutamente contra natura".

Política: "Que se encontraba en la extraña situación de trabajar con constancia, y hasta con cierta abnegación, para el mantenimiento de un sistema social que él sabía irremediablemente condenado, y probablemente no a muy largo plazo". O "La ausencia de convicciones políticas en un dirigente no era necesariamente un signo de cinismo, sino más bien de madurez".

Sobre la mort: "No es el hecho de haber sido feliz en un lugar lo que hace dolorosa la perspectiva de abandonarlo, es simplemente el hecho de abandonarlo, de dejar atrás una parte de tu vida, por muy tediosa o incluso desagradable que haya podido ser, de ver que se hunde en la nada; en otras palabras, es el hecho de envejecer". O "Al final te arrojan tierra sobre la cabeza y se acabó para siempre. El mundo le pareció súbitamente limitado y triste, de una tristeza casi infinita".

La humanitat: "Hace mucho tiempo que he desistido de buscar un sentido racional en las conductas humanas".

L'amor i el sexe: "Se alegraría hasta el final de enseñarle los pechos y el culo, orgullosa hasta el final de lograr que él se empalmara. Al propio Paul le causaba estupor que se le empinara, era algo imprevisto y hasta absurdo, insensato, grotesco, casi indigno en cierto sentido, no se correspondía en absoluto con la idea que se hacía de la agonía". O "También les permitía la ternura, incluso la alentaba, de modo que el placer sexual podía parecerles, visto desde otro ángulo, una simple prolongación de la ternura. En cambio, lo que carecía totalmente de importancia era la palabra; pasaban días enteros sin decirse nada".

I la malaltia: "Tendría que aceptar que me quiten la mandíbula y me corten la lengua para tener una posibilidad sobre cuatro de sobrevivir?"

Núria Reichardt

Agost del 2022

Compartim lectures, juliol del 2022

Reunión de la britànica Natasha BROWN m'ha agradat molt. 

M'ha agradat la manera com escriu l'escriptora, imitant el pensament del personatge; és a dir, sense un ordre lineal dels fets, sinó a batzegades: del present al passat i d'un tema a un altre.

M'ha agradat el tractament del tema, o sigui, el tractament que fa del racisme i de com tractem els europeus als emigrants, malgrat siguin de segona o tercera generació, amb condescendència i no amb igualtat.

És un llibre per regalar.

A la francesa Delphine de VIGAN no l'havia llegit abans i ho he fet per recomanació d'una bona lectora. 

Vaig triar Nada se opone a la noche i al principi no m'acabava d'enganxar, em semblava la història d'una família feliç. Però no es tractava d'una família qualsevol. Era un grup molt heterogeni i nombrós, liberals i intel·ligents i, a mida que avança la història, els seus components es van desenvolupant més i més fins a mostrar-se com a personatges complexos i molt interessants.

El títol sorgeix d'una cançó o un poema i la història la narra la filla (suposadament l'escriptora) de la protagonista. A partir de la figura de Lucile i del seu suïcidi podem conèixer tots els membres d'aquesta família nombrosa, així com les seves estranyes o originals relacions entre ells i amb el món exterior.

Una de les frases que més m'han fascinat: Vull morir estant ben viva.

Manual para mujeres de la limpieza és un llibre de relats pòstum de la nord-americana Lucia BERLIN.

Malgrat que va guanyar el premi Award amb la seva primera novel·la Homesick, la seva obra va ser oblidada i la present no va ser publicada fins a després de la seva mort. Segurament per problemes amb la seva personalitat difícil i problemes amb l'alcoholisme.

Cada relat sorprèn i la majoria d'ells són punyents. El sentit de l'humor agredolç no falla mai i molts m'han semblat molt moderns o avançats en el temps. El tema de l'alcohol per tot arreu.

És tan intens, tan profund malgrat sembli una cosa que se li acaba d'acudir, és tan bonic quan fa d'una cosa terrible una broma.

Al club de lectura L'Esquirol entre llibres hem llegit Pluja d'estels de la barcelonina Laia AGUILAR.

El tema de fons és l'eutanàsia i es posa de manifest en una retrobada d'amics on l'única que falta és l'accidentada Paula qui, malgrat la seva absència, és la protagonista d'aquesta novel·la curta i senzilla premi Josep Pla 2020.

La lectura de El primer hombre del premi Nobel francès Albert CAMUS no és senzilla. És més a prop d'un tractat de filosofia que d'una novel·la. Es tracta de la seva novel·la pòstuma, bàsicament autobiogràfica, però més que la seva vida o els seus orígens, que també, el que relata són sensacions i emocions.

Descriu els sentiments que reconeix en conèixer d'adult la figura del seu pare, per a ell un desconegut, en haver mort a la primera guerra mundial a França quan ell encara era un bebè a Argèlia i no havent sentit quasi bé sobre ell durant la seva infància i joventut.

Com explica el posfacio, CAMUS ha transformat en actitud filosòfica i moral el pudor de referir-se a la misèria en que havia viscut durant la seva infantesa, negant-se a si mateix l'autoritat sobre el tema.

El primer hombre fa referència a la solitud de les persones sense referents que s'han de fer a si mateixos, aprendre a viure sense arrels i sense fe. "Y los hijos y los nietos de aquellos se encontraron en esa tierra como se encontraba él, sin pasado, sin moral, sin lección,sin religión, pero contento de estar y estar en la luz, angustiados frente a la noche y frente a la muerte".

Compartim lectures, juny del 2022

He gaudit molt i molt amb la meva primera lectura del mes de juny. He llegit una novel·la recomanada per l'Ada CASTELLS que s'anomena Ningú em va parlar de tu de la barcelonina Laura ANGUERA.

És la història d'una família de l'alta burgesia catalana que descriu el pas del temps d'una generació a la següent. Situada a Barcelona i a s'Agaró des dels últims anys del franquisme i les primeres obertures fins el 2020 i el confinament per la pandèmia.

Sobretot narra el que passava -i passa- en les famílies quan algú se sortia del guió que tenia adjudicat. És la veu de la Carolina la què narra tota aquesta història que t'atrapa des del primer moment i que et connecta al món dels avis que ja no existeix, al món dels fills que ja se'ns escapa una mica, del passat al present, dels amors als desamors, dels més rics als més senzills, de la tradició a la modernitat.

Un llibre llarg que devores i al mateix temps desitges que no s'acabi mai.

Molt interessant va ser la lectura de Aquella flor amarilla de l'andalús resident a Catalunya Angel SODY. Es tracta de la primera biografia de la Zenobia CAMPRUBÍ, nascuda a Malgrat de mar i coneguda sobretot per ser l'esposa del premi Nobel Juan Ramon JIMÉNEZ.

En SODY va venir al Club de lectura L'esquirol entre llibres i ens va mostrar l'obra pròpia d'aquesta dona i la va reivindicar per ella mateixa.

És per això que aviat llegirem un dels seus llibres.

Interessantíssima va ser l'última sessió de Los imprescindibles de La FCM dedicada a San

Juan DE LA CRUZ.

Va ser presentada per Lola Josa, doctora en filologia i professora de la UB, autora de l'última edició de Cántico espiritual des de l'anàlisi de la Bíblia hebrea. 

Ens va deixar bocabadats durant les seves 2 hores de parlament.

L'últim llibre dedicat a la literatura austríaca del Club de lectura de la Biblioteca Enric Miralles de Palafolls del curs 21-22 ha estat Les amants de la premi Nobel Elfriede JELINEK.

Un  llibre de lectura difícil, tant per la seva estructura repetitiva com per l'ús de la llengua que fa l'autora sense majúscules.

Així i tot, un llibre interessant i molt dur. Un llibre feminista en contra no només dels homes, sinó del gènere humà en general.

Un llibre que, per molt que no ho vulguis, et qüestiona.

Per últim vaig llegir Duelo, un llibre preciós del guatemalenc Eduardo HALFON.

És una novel·la curta que et relata moltes coses barrejades de la vida del personatge, ho fa de manera desordenada en el temps però les enfila meravellosament. El fil conductor és un mort de la família. Molt bonic també veure com influeixen en la vida de les persones la família, inclús aquells a qui ni tan sols has conegut però que perviuen en la memòria d'altres.

Compartim lectures, maig del 2022

El mes de maig l'he començat amb l'última novel·la de la nord-americana Elizabet STROUT. S'anomena Ai, William i vaig llegir-la perquè me l'havien recomanat molt.

Però jo ja havia llegit primer la meravellosa Olive Kitteridge i després Me llamo Lucy Barton, i aquesta última trobo que s'assembla massa, és de nou la Lucy Barton i el seu ex marit William.

És bonic i sovint et sent retratada en ser molt versemblant. La seva manera d'explicar-ho tal qual, com un pensament és original per qui no l'ha llegida abans.

Vaig rellegint el clàssic Madame Bovary del francès Gustave FLAUBERT per el club de lectura Los imprescindibles del mes de maig a la Factoria cultural Martínez.

Una altra recomanació de Sant Jordi ha estat El lugar de l'escriptora
francesa Annie ERNAUX.

Es tracta d'un retrat no només de la Normandia, sinó també de la relació personal de l'autora amb el seu pare i d'un moment social concret de la postguerra en un medi rural.

El retrat té molta cura del detall, però no he empatitzat, massa lluny de la meva realitat.

I una altra recomanació ha estat Lluvia fina de l'extremeny Luis LANDERO.

Una història que al començament sembla lleugera, però que després resulta que no ho és gens.

No havia llegit abans aquest autor i m'agrada el seu estil i la manera com barreja la realitat, la ficció, els somnis i les mentides. Tal qual com els barreja la vida.

També he llegir Tàndem de la trempolina Maria BARBAL i no m'ha agradat. 

Tant que vaig gaudir Pedra de tartera fa anys i panys.

I en el club de lectura de la Biblioteca Enric Miralles de Palafolls, aquesta vegada en Toni SALA ens ha recomanat Infelicitat perfecta de l'austríac premi Nobel Peter HANDKE.

El fill explica el suïcidi de la seva mare d'una manera molt al·lucinant.

La mare va viure el període nazi, la guerra i també va conèixer la prosperitat de la postguerra; va casar-se, va tenir fills i va avortar d'altres. Va viure, però no es considerava una persona.