27.12.11

Compartim lectures, desembre del 2011

Aquest desembre he llegit l'última novel·la de l'Almudena GRANDES que és el primer volum dels Episodios de una guerra interminable anomenat Inés y la alegría. El nom de Episodios l'ha posat en homenatge a Don Benito Pérez Galdos i Inés y la alegría relata la història dels homes que van invadir la Vall d'Aran el 1944 per a derrocar el govern de Franco, quan els aliats estaven a punt de vèncer els nazis, una part de la història que la Història ha obviat.
Feia mesos que me'l volia llegir ja que me l'havien recomanat dues de les meves amigues lectores, i aquesta és sempre la millor manera d'encertar un llibre. Així i tot, al principi no em convencia, el trobava massa ingenu, massa idealista; però de mica en mica la història es va desenvolupant i m'ha agradat molt.
Em passa amb l'Almudena Grandes que no la trobo especialment bona, però sí molt propera als meus interessos., potser per la seva edat, no ho sé. Aquesta vegada cal a dir que l'obra l'he trobada de molta més qualitat i que està molt bé documentada M'he assabentat de moltes qüestions sobre l'exèrcit republicà, dels maquis i del PCE que desconeixia i que me n'alegro de saber-les. Els comunistes republicans eren tan idealistes que des del punt de vista d'ara semblen fins i tot ingenus, però el coratge que van posar a les seves vides el trobo molt admirable, sobretot des del punt de vista de l'actualitat on els valors es troben en franca decadència.
D'altra banda, la part de la història inventada per la escriptora, la dels personatges amb noms propis no coneguts, és molt bonica, encara que també molt trista, i on la cuina de la protagonista n'alegra la història i fa de fil conductor dels esdeveniments. És aquest aspecte de Grandes que sempre m'ha agradat.

I el mes de desembre, i amb ell aquest lleig 2011 que s'acaba, l'he acabant llegint Amarillo, un llibre monstruosament poètic, una paranoia sobre el suïcidi i l'autodestrucció.
El pitjor és que està basat en fets reals i que els protagonistes són patèticament joves. L'autor és l'aragonès Félix ROMEO que, en acabar el llibre i buscar informació sobre ell he descobert que, malauradament, també ha mort aquest any 2011, molt jove, d'un atac de cor, terrible.

Núria Reichardt
desembre, 2011

6.11.11

Compartim lectures, novembre del 2011

El mes de novembre l'he començat amb el Libro 3 de 1Q84 del japonès Haruki MURAKAMI. Estava esperant ansiosament la seva aparició al mercat en el mes d'octubre, ja que des del mes d'agost en què em vaig llegir els llibres 1 i 2, em sentia molt intrigada, i una amiga me'l va regalar per el meu aniversari, la qual cosa li agraeixo molt.
El llibre no m'ha decepcionat, Murakami és Murakami, però hagués tingut més gràcia que hagués estat tota la història en un mateix volum. De fet el llibre 3 no és més que el desenllaç, tots els ingredients ja estan sobre la taula en els llibres 1 i 2, amb totes les coses sorprenents del món màgic de Murakami. Una mica com aquells programes de la tele que, quan ja no queden més que cinc minuts, et fan una mitja part.
El que pren més força en el llibre 3 és la història d'amor entre Aomame i Tengo (sempre és reconfortant una història d'amor) i també, com sempre en els llibres de Haruki Murakami, la fina línia divisòria entre allò que és real i el que no ho és, o ho sembla. Alguns detalls no es resolen, segurament perquè no tenen més importància o perquè l'autor els deixa a la teva disposició i, per suposat, el final te l'has de fer tot sol.

Després vaig començar El cas únic de Sam Finkler del britànic Howard JACOBSON, premi Booker 2010. Al principi no l'entenia gens i vaig deixar-lo per una lectura molt més senzilla: L'home de la maleta del català Ramon SOLSONA que és una història molt entranyable situada a la ciutat de Barcelona des de 1932 a dia d'avui. He rigut, he plorat, he recordat ... què més se li pot demanar a un llibre?

En reprendre el llibre d'en Jacobson ja li he agafat el fil. Els "finklers" són els jueus; és un llibre difícil, però molt interessant per a mi ja que ignoro (o ignorava) bastant coses sobre aquest tema. Encara que havia llegit molts llibres sobre l'holocaust, aquest se'n va cap a altres bandes: l'avergonyiment jueu davant l'estat d'Israel i el terrorisme contra Palestina. I tots els problemes i contradiccions que això comporta en la manera de viure i de pensar d'aquests jueus que viuen a Anglaterra amb els seus costums, tradicions, religió, etc.

Núria Reichardt
novembre del 2011

5.10.11

COMPARTIM LECTURES, octubre del 2011

El mes d'octubre he llegit El mapa y el territorio, premio Goncourt 2010 del francès Michel Houellebecq. Sempre m'agrada llegir obres que siguin diferents d'autors que provoquen controvèrsies i Houellebecq ho és, com també ho són els seus personatges: l'artista Jed Martin i el mateix Houellebecq, l'escriptor.
Fa uns anys ja vaig llegir-me
Ampliación del campo de batalla que també mostrava algunes característiques comuns: la soledat dels protagonistes (o de la humanitat), el trencament amb els clixés convencionals, la manca d'il·lusió per la vida...
Potser em va desanimar una mica i no he llegit ni Las partículas elementales ni Plataforma, que li van donar consideració literària i donaren lloc al fenomen Houellebecq. Aviat buscaré el temps per a elles.

També he llegit Las correcciones del nord-americà Jonathan FRANZEN. De fet volia llegir-me Llibertat però encara no havia sortit a la venda. No m'ho he passat especialment bé amb aquest llibre, potser perquè pesa molt, però sí he de reconèixer que tot el que he llegit sobre en FRANZEN que si és el nou representant de la literatura nord-americana, és cert: la seva novel·la radiografia el seu país i els seus personatges podrien ser qualsevol de nosaltres, com a prototips d'éssers humans del món occidental en aquest pas entre el segle XX i el segle XXI.

Núria Reichardt
octubre, 2012

18.9.11

COMPARTIM LECTURES, setembre del 2011

Amb la calor de principis de setembre he continuant llegint, com si encara fossin vacances d'estiu, intentant enganyar la ment de que encara no tornàvem a la rutina.
I vaig llegir-me un llibre molt interessant que tenia a la tauleta de nit des del gener, Que el món no pari de rodar del nord-americà Colum McCANN.
Molt interessant per a mi perquè es situa en el New York de l'època Nixon i la guerra del Vietnam, la qual serveix de transfon per unes quantes històries que, en un principi són inconnexes, però que de mica en mica es van interrelacionant.
Les diferents històries es connecten el dia que en Philippe Petit va caminar sobre la corda fluixa entre les torres bessones el 7 d'agost de 1974: un frare irlandès que ajuda les prostitutes del Bronx, unes dones que es reuneixen per parlar dels seus fills morts al Vietnam, una parella d'artistes drogoaddictes que provoquen un accident...



I després un altre nord-americà, en E. L. DOCTOROW, de fet és qui recomana a en Colum McCANN. El llibre que he llegit m'ha agradat molt i molt, es diu Homer i Langley i va d'una família que viu a la cinquena avinguda de New York, davant del Central Park. La història comença a principis del segle XX i acaba en els anys 80. A través dels seus originals personatges veus el món d'una altra manera, una manera curiosa i autèntica.

Núria Reichardt
setembre del 2011

13.8.11

COMPARTIM LECTURES, agost del 2011

L'última novel·la del japonès Haruki MURAKAMI me l'havia reservat per l'agost. Llegir 1Q84 ha estat un dels plaers de les vacances d'estiu.
He gaudit llegint cadascuna de les seves pàgines; tant si ho feia al llit, com a la gandula o a la platja, el món desapareixia de vista i només hi havia el món de 1Q84, que és un altre món.
N'he gaudit i m'ha agradat la història i els seus personatges, encara que el final (que no és el final ja que la 3a part de la història sortirà a l'octubre) m'ha deixat amb el pensament que la imaginació desenfrenada d'en MURAKAMI s'estava passant de rosca amb tants homenets i crisàl·lides que mouen les vides dels protagonistes.
No obstant això, confio que en MURAKAMI haurà estat capaç de sortir-se'n d'alguna manera que jo ni tan sols puc imaginar, però per això hauré d'esperar l'octubre.

He llegit en una entrevista que van fer a en MURAKAMI quan va venir a Barcelona el juliol a recollir el premi Internacional Catalunya: " La realidad es el tema de este libro. Creemos que esto es la realidad, usted y yo hablando en esta sala acerca de un libro, mientras llueve sobre los naranjos, pero esta situación hubiera podido no suceder nunca. Si quince minutos antes, me hubiera atropellado un coche en la plaza Sant Jaume, no estaría aquí. O tal vez usted, hace quince años, podía haber optado por otro trabajo... Así que es realmente muy extraño que justamente estemos aquí usted y yo. Eso es lo que me interesa, que todo es muy extraño. No más que ver dos lunas en el cielo. Y luego hay esos sucesos que cambian el mundo, como el 11-S o una guerra. Mucha gente no está segura de si lo que todo el mundo ve es real. Escenas como la del 11-S nos parecen irreales, con todos aquellos cuerpos cayendo al vacío. Muchos testigos han reaccionado viviendo como si jamás hubieran existido las Torres Gemelas, lo que llegan a creer."

Després de 1Q84 es fa difícil concentrar-se en una altra lectura perquè el teu cap sempre hi torna. No obstant això he llegit La señora del perrito y otros cuentos del rus Anton CHÉJOV suposo que perquè a 1Q84 surt una cita d'en CHÉJOV molt interessant: Cuando en una historia aparece un arma de fuego, ésta deberá ser disparada".

I després un llibre que vaig comprar per Sant Jordi:
Caligrafía de los sueños del català Juan MARSÉ situada a la Barcelona de la postguerra.

I per últim, l'última obra del peruà i premi Nobel de Literatura 2010 Mario VARGAS LLOSA, titulada El sueño del celta.
La primera part, la part del Congo, et recorda El corazón de las tinieblas d'en CONRAD i després et sorprén que el mateix personatge, l'irlandès Roger Casement, continuï la seva vida de lluita anti colonialista a la Amazònia i al seu propi país, ja que no sé per què, em pensava que el llibre anava només sobre el Congo.
M'ha semblat una obra molt interessant per el que té de testimoni històric, encara que està molt lluny de ser una novel·la.

Núria Reichardt
Agost del 2011

15.7.11

COMPARTIM LECTURES, juliol del 2011

He repetit Ignacio MARTÍNEZ de PISÓN perquè em va agradar molt. He llegit la seva última obra: El día de mañana situat a la Barcelona dels anys 70 i 80 i m'ha semblat molt interessant la manera com a través d'un personatge narra l'època de la transició española.
M'ha fet especial gràcia el fet que tots els carrers i els locals que apareixen jo també els freqüentava i dels fets que narra jo els recordo perfectament, encara que jo tinc de l'època la visió d'una adolescent i els personatges de la novel·la són adults.
Ben segur llegiré més coses d'aquest maño fincat a Barcelona.


Després he llegit Purga de la finlandesa Sofi OKSANEN que és una història commovedora situada a Estònia.
En Purga es barreja el temps del final de la Segona Guerra Mundial amb el temps de la nova Estònia lliure, i si les barbaritats que van cometre els soviètics em fan tremolar de por (com ens van poder fer creure que el comunisme tenia res de bo?) no queden curtes les bestieses que fan a l'actualitat les màfies russes. El llibre narra sobretot les de tràfic de dones (cada vegada que veig les dones de l'est a les nostres carreteres se'm posen els pèls de punta).
A part d'explicar una història familiar i la història d'un poble, la novel·la narra de manera tremenda la por, així com l'engany per a la supervivència.


I per acabar la bírria de mes de juliol que ens va fer, un tastet del japonès Haruki MURAKAMI: De qué hablo cuando hablo de correr per anar fent boca abans de començar la seva última novel·la que em reservo per el mes d'agost. El títol està inspirat en De qué hablamos cuando hablamos de amor de Raymond CARVER.
És un llibre molt interessant, explica com va començar a córrer un any després que va començar a escriure i des de llavors, una i altra activitat es combinen paral·lelament a la seva vida. Diu que ell escriu com corre, metòdica i durament, amb afany de superació, diu que córrer el manté en forma per a escriure.

14.6.11

COMPARTIM LECTURES, juny del 2011

En un dominical de El Pais Javier CERCAS recomanava la lectura de Ignacio MARTÍNEZ DE PISÓN i m'he llegit Carreteras secundarias.
Amb tant bona recomanació, la cosa no podia fallar i, efectivament, aquest autor de Zaragoza m'ha agradat molt. Abans no sabia d'ell, havia llegit que estudià la vida i l'obra de John DOS PASSOS, però he vist que té una amplíssima obra i espero llegir-me en breu El tiempo de las mujeres (de la que he llegit alguna cosa a Enrique VILA-MATAS) o El día de mañana, la seva darrera novel·la.
Carreteras secundarias relata les peripècies d'un pare i un fill en la España dels anys setanta, en el franquisme més tardà; la decadència del franquisme va paral·lela a la decadència de la vida del pare. Els protagonistes no tenen res, però almenys acaben tenint-se l'un a l'altre.

En la següent dècada està situada El último día antes de mañana, una novel·la que m'he llegit d'una tirada i que m'ha deixat frapada. És del barceloní Eduard MÁRQUEZ, un home de la meva generació, a qui ja li havia llegit Cinc nits de febrer. Ja em va agradar en aquella ocasió i ara encara més. En acabar la lectura m'he adonat que l'original és en català, així que a partir d'ara el llegiré en català.
Les seves obres són sempre curtes i contundents, per això et sobten, t'atrapen i t'arriben fins el fons. Amb aquesta, a més, m'he sentit molt identificada: l'educació religiosa, la família de l'època franquista, la facultat i l'arribada de la democràcia, el descobriment de les drogues, el sexe i el rock and roll, i per suposat, l'amistat i l'amor; però també el pas del temps i el profund dolor de la pèrdua: d'amics, d'amors, d'il·lusions, de persones estimades... En acabar el llibre he fet una visita en la xarxa a les fotografies de la malmesa Francesca WOODMAN.

I també m'he llegit Les veus del Pamano del català Jaume CABRÉ. M'ha agradat més del que m'imaginava, m'ha agradat sobretot pensar quantes vides hi ha que no són el que semblen i encara més en un context de guerra. Aquest llibre està situat en un petit poble del Pirineu a la postguerra española amb relacions molt tenses després de les barbaritats que es van cometre i en temps de maquis entre els franquistes. També m'ha agradat els paral·lelismes que planteja la història explicada per altres personatges de l'època actual situats en el mateix poble.

Núria Reichardt
juny del 2011

23.5.11

COMPARTIM LECTURES, maig del 2011


He llegit l'última novel·la del Premio Planeta 2010, el català Eduardo MENDOZA que es diu Riña de gatos. Madrid 1936.
Mendoza sempre m'ha agradat, unes obres més que d'altres, i aquesta està bé, encara que no és una La ciudad de los prodigios, però està bé.
Com el seu subtítol indica esta situada en el Madrid de pre guerra civil, a l'hivern i la primavera del 36 i en el llibre queda clar que tothom estava al cas del que havia d'arribar, encara que no imaginessin que seria tan llarg i tan cru.
Destaca sobretot l'idealisme dels falangistes, la majoria dels quals no eren més que uns joves entusiastes; la passivitat de les classes benestants, el desordre dels partits polítics, l'ànsia de poder dels militars, especialment del jove Franco, la por de les democràcies europees a les idees soviètiques i la impotència del govern d'España.
Tot plegat, un desastre vist des dels ulls d'un historiador de l'art anglès que es veu involucrat en aquest Madrid pre bèl·lic i que fa de l'obra, no només un relat històric, sinó també una novel·la negra, com d'altres d'Eduardo MENDOZA.


I després l'última novel·la del britànic Ian McEWAN: Solar. M'ha costat una mica acabar-la, no m'acabava de fer el pes, encara que no està malament, trobo que McEwan perd força, o potser sóc jo qui la perdo, o potser aquest dur fi de curs no em perdona.
El tema és interessant, l'escalfament del planeta; el protagonista és insòlit, un premi nobel de física en la tardor de la seva vida; i els fets, les imatges i les idees que corren per el llibre són extremes, a vegades fins i tot patètiques, que ben segur era el que volia mostrar l'autor: les vides desastroses no poden acabar en res més que en desastres.

Núria Reichardt
maig del 2011

22.4.11

COMPARTIM LECTURES, abril del 2011

M'he llegit un llibre que m'ha encantat, l'última novel·la del meu apreciat Javier MARÍAS: Los enamoramientos. Com no podia ser menys està magníficament escrita, amb un llenguatge que sovint enyoro de tan precís i bell.
Suposo que sempre gaudim dels llibres que llegim en funció de les circumstàncies que vivim en el moment, i aquest l'he viscut intensament en cadascun dels temes que apareixen: la mort i els diferents sentiments que pot comportar: per a qui ha de morir, per a qui l'estima, per a qui desitja la seva mort; la confusió de la realitat: el que sembla i no ho és, el que és i no ho sembla; la perspectiva que dóna el pas del temps davant la mort i davant l'amor ... i tantes altres coses.
Gràcies Javier MARÍAS per no haver desistit d'escriure novel·les!

I per Sant Jordi?

Núria Reichardt
abril, 2011

14.3.11

COMPARTIM LECTURES, març del 2011

El primer llibre que m'he llegit en el mes de març ha estat La historia del amor de la nord-americana Nicole KRAUSS, que pertany també a la col·lecció X Aniversario de Salamandra. M'ha agradat, i això que al començament semblava massa simple, però de mica en mica es va desenvolupant una trama complexa i dolça, enmig del drama dels assassinats i deportats polacs per la segona guerra mundial a Amèrica, així com dels drames personals dels protagonistes. La historia del amor no s'anomena així per ser una història d'amor - que també - sinó que fa referència a un llibre que es titula d'aquesta manera i que fa de fil conductor de la història.

I el segon Almas grises del francès Philippe CLAUDEL també de la col·lecció X Aniversario de Salamandra. És una història molt trista perquè relata tristos fets que succeeixen dins d'un encara més trist entorn, la guerra del 14 a França. La sensibilitat de l'autor radica en anar separant i entrellaçant aquells fets més íntims dels de l'entorn social.

I, oi quina ràbia! M'he començat a llegir l'últim llibre del meu admirat escriptor anglès Martin AMIS que es titula La viuda embarazada i no m'agrada!
Continuaré una miqueta més aviam si canvia el rotllo perquè em costa acceptar que el llibre no valgui res; bé, perdó, que el llibre no m'agradi. He gaudit tant amb Experiencia, Tren Nocturno, Dinero i La casa de los encuentros, que no m'ho puc creure!

Núria Reichardt
març del 2011

10.2.11

COMPARTIM LECTURES, febrer del 2011

El primer llibre que he llegit ha estat un de molt senzillet La soledad de los números primos del jove italià Paolo GIORDANO, encara que la metàfora sobre els "nombres primers bessons", com el 13 o el 15, que són uns nombres primers molt especials perquè encara que es troben molt propers, sempre s'interposa entre ells un nombre parell, la trobo deliciosament bonica.

Aquest llibre forma part de la col·lecció X aniversario de l'editorial Salamandra que ens van regalar els nostres amics Esther i Miguel, entre els quals brilla la joia El último encuentro de Sandor MARAI o la meravella Suite francesa de la Irène NÉMIROVSKI dels que ja he parlat anteriorment.
Després m'he llegit un llibre que em van regalar fa mesos, per el meu aniversari, i que m'ha sorprès molt positivament. Es tracta de El club de los optimistas incorregibles i em feia molta mandra llegir-lo tant per el títol, com per el gruixut què és i perquè desconeixia el seu autor, el francès Jean-Michel GUENASSIA, però ha pagat molt la pena.
La història et situa en el París dels anys 60 i, de la ma d'un jovenet, et fa conèixer no només l'ambient de l'època, abans del maig del 68, sinó sobretot l'ambient dels exiliats de l'est, la majoria rusos i húngars que van fugir del seu país d'un dia per altre per a evitar la mort, abandonant-lo tot allà: família, professió, etc. La imatge de la Unió Soviètica és esfereïdora i a París troben un lleu suport de la ma d'en Kessel i d'en Sartre. A part d'això, estan totalment sols.

Núria Reichardt
Febrer, 2011

3.2.11

COMPARTIM LECTURES, gener del 2011

No he estat capaç de llegir res!
Núria Reichardt
gener, 2011