28.12.13

Compartim lectures, desembre del 2013

A principis de mes em vaig comprar l'última novel·la del meu valorat escriptor japonès, en Haruki MARUKAMI i de seguida la vaig començar. 
Té un títol d'aquests llargs i estranys que tant li agraden  a en MURAKAMI, es diu Los años de peregrinación del chico sin color
"Los años de peregrinación" al·ludeix a una simfonia de LISZT que serveix de fil conductor seguint l'afició de l'escriptor per la música  i per la força d'aquesta en despertar sentiments. 
I "el chico sin color" és el protagonista i diu que no té color perquè el seu cognom no conté el nom d'un color i això el fa diferents de tota la seva colla de quan era adolescent, en la qual tots els cognoms dels seus altres quatre membres contenien un color. En definitiva, ell és el diferent de la colla.
Una història sobre l'amistat i la vida en la que en MURAKAMI ja no ens pot sorprendre tant con en etapes anteriors, però que continua atrapant-te, sobretot d'aquella manera que ell sap narrar-te els sentiments dels altres com si fossin els teus propis.

Núria Reichardt
desembre del 2013

6.12.13

Compartim lectures, novembre del 2013

Durant el mes de novembre m'he llegit un sol llibre, el que em van regalar pel meu aniversari. És l'última novel·la del britànic Ian McEWAN  i es titula Operación dulce.

Està situada a Anglaterra el 1972 en plena Guerra Freda i va d'agents secrets i d'escriptors, de l'M15 britànic, etc. Fins aquí, res d'espectacular a part que l'estil de McEwan el converteix en una bona novel·la d'espies. 

El que és espectacular és el desenllaç de la història

5.11.13

Compartim lectures. Octubre del 2013

Octubre és el meu mes i el vaig començar molt animada, encara que l'alegria només va durar la primera quinzena, després ja no he llegit més.

Em va donar temps de llegir la majoria de cartes de l'emocionant llibre de l'italià Tiziano TERZANI. És un llibre que no sé d'on me l'he tret ni com ha arribat a les meves mans (i m'agradaria saber-ho) i s'anomena Cartas contra la guerra. Són unes cartes que va escriure a diferents persones després dels atemptats terroristes de l'11 de setembre del 2001.

En Terzani ha estat corresponsal a l'Àsia del diari alemany Der Spiegel durant molts anys i en el 2001, ja pel seu compte com a jubilat i resident als peus de l'Himalaia a l'Índia, va visitar diferents indrets de l'Afganistan on les conseqüències de l'11-S van estar més immediates i des d'on va escriure aquestes cartes que són reflexions sobre els pensaments i els sentiments que el van suscitar tant els atemptats terroristes com la nova política exterior dels USA que aquests desencadenaren i la posició dels diferents països i persones d'occident al respecte.

Parla sobretot de pau i de tolerància, en contrapartida a la guerra i a la intolerància. Parla de la realitat i de la hipocresia, parla de les civilitzacions i del futur. Parla de la Globalització i de l'Islam. Parla del nostre deure de prendre consciència de que el món ha canviat.

Núria Reichardt
Octubre del 2013

29.9.13

Compartim lectures, setembre del 2013

Aquest setembre he estat relaxada i m'he llegit tres llibres i cap dels tres és novetat, sinó més aviat una mica passats.

El primer va ser Casa sin amo de l'alemany Heinrich BÖLL. Després de molts i molts anys d'haver-me llegit Opiniones de un payaso que recordo que em va agradar molt i molt, volia llegir en Böll d'adulta. 

I em continua agradant. Casa sin amo està situada a l'alemanya de la postguerra i l'autor, encara que catòlic i social-demòcrata, és molt crític. No en un to contestatari o revolucionari però sí molt crític, en tot l'ampli sentit de la paraula, sobretot amb els alemanys que van simular no assabentar-se de res sobre el que van fer els nazis durant la guerra.

Parla també sobre els valors tradicionals que es perden després d'una guerra i sobretot quan en la post-guerra la crua realitat queda sobre la taula.


Després li va tocar el torn a Harún y el Mar de las Historias de l'indi de nacionalitat britànica Salman RUSHDIE. Aquest autor m'agrada molt i he llegit força llibres però un dels que em faltaven era aquesta petita meravella que és la història de Harún. 

És un conte fantàstic, ni més ni menys, i com a tal, pot situar-se en qualsevol lloc i en qualsevol moment en el temps, el seu valor hi va igual.

I per últim Madrid, Costa Fleming del castellà de Toledo Ángel PALOMINO. Aquest llibre el tinc a casa des de la meva adolescència i en aquell moment no me'l vaig arribar a acabar perquè em semblava antiquat total.

Amb la distància dels anys, amb aquesta novel·la m'ho he passat molt bé. No m'estranya que em semblés antiquada perquè als joves de la meva generació en general no ens agradaven aquestes històries dels anys 70 que reflectien la España grisa i avorrida en que havíem nascut i on qualsevol petitesa "moderna" que algú fes ens semblava una nyonyeria.

Però trobo que en PALOMINO sap reflectir molt bé els costums i la moral de la España de la transició mitjançant la història d'una nova i moderna comunitat de veïns a Madrid, on es barregen personatges de l'antic i del nou règim, de la passada i de la nova generació. Molt interessant i divertida.

Núria Reichardt
Setembre del 2013

21.8.13

Compartim lectures, agost del 2013

A l'agost vaig llegir una petita joia del nord-americà Jonathan FRANZEN. Dic petita perquè el llibre Zona templada és un assaig molt curt. El va escriure entremig de les seves dues famoses i llargues novel·les: Las correcciones i Libertad
En anglès s'anomena The Comfort Zone i trobo que és un títol més exacte del que ell exposa: aquella zona tan còmoda i plàcida de la teva vida que és la infantesa o fins i tot la visió de les coses de la vida des del punt de vista dels nens. No en el sentit pueril del terme, sinó com la visió de les tires còmiques de Charlie Brown. De nou el títol original consta d'un subtítol que és Growing Up with Charlie Brown i que la traducció no té. 
Quan l'autor és capaç d'observar la seva vida i la vida al seu voltant com una tira còmica de Charles M. Schulz, serà quan la visqui més plenament.


I també una mica de poesia Canción en blanco. premi Loewe 2011, del poeta i traductor de Màlaga Álvaro GARCÍA
És un poema únic i crec que no vol  dir res o que no vol ensenyar res, només és poesia: 
"El amor y la música
reordenan el mundo
mientras parece que lo desordenan  

He llegit:  "amar es abandonar el hábito de un daño"
i "la música es simulacro de salvación".

Després de nou he llegit al nord-americà d'origen grec Jeffrey EUGENIDES. Sens dubte la millor novel·la de l'estiu (o més i tot), per la qual li van donar el Premi Pulitzer 2002. Es diu Middelsex i m'ha emocionat molt. Feia temps que no plorava en acabar de llegir el desenllaç d'un llibre.

És una història familiar llarga d'aquestes que tan m'agraden, i amb la saga familiar apareix també la història d'aquest país format per persones provinents de molts diversos països: la gran novel·la americana.

Concretament la història es centra a la ciutat industrial de Detroit i en aquest cas són grecs ortodoxos de l'Àsia Menor, com l'autor, és clar. Molt interessant també la part de la història i la cultura grega més recent, sempre acompanyada de la més alta cultura i tradició gregues.

Midlesex és el nom de la casa on durant més anys viurà la família en Detroit, però també fa referència al sexe de la protagonista, feta d'un material genètic completament diferent.

És una història de gens biològics i d'identitats sexuals, de comportaments i d'actituds, d'ètiques i de morals, de tradicions i de modernitats, de pares i fills, de la infantesa i l'edat adulta, de negocis i de traicions, de negres i blancs, de rics i de pobres, d'amors i recels, de naixements i de morts, d'esperances i desesperances: una magnífica història sobre les persones.

3.8.13

Compartim lectures, juliol del 2013

Aquest mes de juliol he tingut tanta feina en recuperar-me del curs, que fins i tot he llegit molt poquet. Primer em vaig acabar El arrecife que vaig començar el mes de juny, però que era tan llarg i jo llegia tan poc, que em va costar d'acabar. Mentres el llegia em semblava una mica pesat, però des de la distància el penso sovint.

El llibre del juliol ha estat la primera novel·la del nord-americà Jeffrey
EUGENIDES, de qui vaig llegir el mes d'abril La trama nupcial. S'anomena Las vírgenes suicidas i m'ha agradat. Trobo que aquest autor és bastant sorprenent, i això és molt d'agrair.

Com que no estic gaire a l'aguait de la cartellera cinematogràfica, no ha estat fins ara que m'he assabentat que la Sofia COPPOLA ha dut aquest guió al cinema.

La novel·la narra la història d'una família d'un poblet de Michigan amb 5 filles adolescents, molt admirades i desitjades per tots els nois del veïnat. Després del suïcidi de la petita, per suposat que tot el seu món se'n va en orris i el llibre acaba molt tràgicament. 

El més interessant no és com acaba, que això l'autor ja t'ho anticipa de bon començament, sinó la manera com són explicats tant els suïcidis com les seves vides abans i després dels suïcidis, des del punt de vista dels nois del barri.

Núria Reichart
Juliol el 2013

11.7.13

Compartim lectures, juny del 2013

El mes de juny he començat un llibre llarg que encara no m'he pogut acabar, i un llibre curt que vaig enllestir en quan vaig començar les vacances.

Aquest últim ha estat una delícia de lectura per la seva alta qualitat literària. És l'últim llibre publicat per la nord-americana i premi nobel Toni MORRISON  i es titula Volver.

L'únic problema ha estat que es tracta d'un llibre que reflexa bàsicament la tristesa, però és que no m'estranya: el dolor forma part de les nostres vides i cal reivindicar la tristesa com a un dret  i no aquest afany d'alguns de fer veure que no passa res o que si estàs trist és que no pots ser feliç.

La Toni MORRISON que ja té 81 anys en efecte deu estar molt trista ja que fa dos anys va enterrar el seu fill, i ho condueix mitjançant la tristesa d'un ex-combatent de Corea en tornar als Estats Units després de tants patiments extrems, on es troba d'altres tan o més forts, acompanyats de la incomprensió de la majoria dels seus compatriotes.

L'altre llibre, el llarg, es titula El arrecife i és del colombià Juan Carlos BOTERO.

És un bell llibre sobre el mar i un viatge d'iniciació, més descriptiu que narratiu, i sembla ben bé un homenatge a Ernest HEMMINWAY i en concret a El viejo y el mar.
El mar de El arrecife és bàsicament el mar del Carib i l'illa de Jamaica, encara que també està present l'oceà Pacífic i la costa colombiana.

Núria reichardt
juny del 2013

26.5.13

Compartim lectures, maig del 2013

En el mes de maig m'he llegit el meu llibre de la diada de Sant Jordi. Vaig comprar Quan arribi elpirata i se m'emporti del català Lluís-Anton BAULENAS a qui ja coneixia en haver-me llegit La felicitat, un llibre que em va agradar molt i molt.

El pirata no m'ha agradat pas tant. Vaig començar molt forta i de seguida em va atrapar, però el llibre m'ha costat cada vegada més a mida que avança. Encara que el tema m'atrapa molt: la mediocritat de la major part dels nostre món, la història no m'ha interessat especialment i els personatges m'han desagradat molt, tant el "dolent" - que és dolentíssim - com el "bo" que quasi bé em sembla estúpid. M'ha fet gràcia que la protagonista  femenina es diu igual que una molt bona amiga meva, i que la major part de la història transcorre en el barri del Raval de Barcelona.


Núria Reichardt
maig del 2013

6.5.13

Compartim lectures, abril del 2013

Aquest mes d'abril m'he llegit La trama nupcial del nord-americà d'origen grec Jeffrey EUGENIDES. M'ha agradat, però m'havia creat unes expectatives que tampoc eren per tant.
La gràcia del llibre està en la possibilitat de poder escriure una gran història romàntica, però en els nostres dies. Per suposat, la trama no pot ser semblant a la creada per Jane AUSTEN, estem en una altra època, però el que l'autor vol deixar clar és que els esperits romàntics també existeixen en la nord-Amèrica de finals del segle XX, encara que en unes altres circumstàncies.
Sé que l'EUGENIDES té fans de pes, així que tinc intenció de llegir les seves dues obres prèvies a La trama nupcial que són  Las vírgenes suicidas i la premio Pulitzer Middelsex.

També he llegit una novel·la que vaig intercanviar el dia de Sant Jordi. Es titula L'esclava de blau i és del notari català Joaquim BORRELL.

És divertida i sense pretensions,és una espècie de novel·la negra ambientada a la Roma de Cèsar. L'editorial l'ha tornat a editar en una col·lecció per a joves i sembla una bona idea perquè d'una manera senzilla et dibuixa la vida a la capital de l'imperi romà i algunes de les seves activitats d'oci: amfiteatre, teatre, bacanals... així com els diferents tipus de persones que l'habiten: estrangers, patricis, rodamons ... i els seus diferents oficis: gladiadors, pretors, senadors...

Núria Reichardt
Abril del 2003

29.3.13

Compartim lectures, març del 2013

Aquest mes m'ha costat molt decidir-me per una lectura; és a dir, no sabia què llegir, i quan per fi em vaig decidir, em vaig equivocar amb La llebre amb ulls de marbre de l'anglès Edmund De Waal.

Finalment m'he llegit un llibre boníssim, encara que només m'ha donat temps de llegir-ne un. És l'últim llibre de l'alemany i guanyador del Deutscher Buchpreiss, Eugen RUGE. Es titula En tiempos de luz menguante i m'ha encantat.
És una novel·la d'una família que viu uns anys essencials de la història contemporània europea a Alemanya, des de la Segona Guerra Mundial i el tractat d'amistat entre Hitler i Stalin, la creació dels països satèl·lits de la Unió Soviètica com la RDA i la destrucció del mur de Berlín l'any 1989 i la Unificació alemanya. 

La família no és molt àmplia però has d'anar consultant l'arbre genealògic per entendre de qui parlen segons el moment històric, ja que amb tants canvis ideològics i polítics, a més dels canvis generacionals, els membres de la família van canviant les seves vides, les seves idees, les seves relacions i els seus països de residència.
L'estructura del llibre és molt semblant a aquell llibre que vaig llegir recentment, La casa del propòsit especial de John BOYNE: cada capítol és un any, i segons a quina dècada et situï, t'està parlant d'una o altra generació, o d'un o altre moment històric.

L'actualitat és l'any 2001, coincidint en el temps amb els actes terroristes de les Torres Bessones de New York. L'any 1989 com l'any de la destrucció no només del mur de Berlín sinó de tantes fermes creences fins aleshores, també és un punt de referència essencial. I després quan ens trobem a les dècades dels 50 viatgem als gulags russos o al Mèxic que tant recollia els fugitius dels nazis com als qui van atemptar contra Trotski. En els anys 60 ens trobem en la jove República democràtica Alemanya o en la Rússia de Bresnev. I en els anys 90 ens trobem en ple procés de la Unificació d'Alemanya amb moltes il·lusions d'una banda i moltes decepcions d'altra.

M'ha semblat extremadament rigorós històricament, interessant per la història d'aquesta família en concret i commovedor en veure el desenvolupament dels personatges.

Núria Reichardt
març del 2013

23.2.13

Compartim lectures, febrer del 2013

El mes de febrer m'he llegit Victus del català Albert SÁNCHEZ PIÑOL, publicada  en la editorial La Campana com totes les seves obres anteriors, però aquesta vegada escrita en castellà. M'encanta aquesta llibertat que es pren l'autor, faltaria més! Al principi vaig pensar que es tractava d'una obra oportunista, fins que vaig saber que SÁNCHEZ PIÑOL portava 10 anys treballant en ella.

Victus és una obra literària en tot l'ampli sentit de la paraula: té total rigor històric, presenta els personatges tal qual van ser i no tal com ens els han explicat sempre, amb un gran sentit crític i molt de sentit de l'humor. També té un toc poètic entranyable, especialment amb els personatges literaris no històrics i amb la ciutat de Barcelona i els seus veïns.

Molt interessant el punt de vista de l'autor sobre considerar la guerra de secessió espanyola com una dels primers conflictes mundials, com un precursor de la primera guerra mundial. I especialment curiós ha estat els coneixements que pots adquirir amb aquesta lectura quant a l'enginyeria i els enginyers de l'època: sobre els setges, les seves defenses, els seus atacs, les fortificacions, les barricades... He sabut de VAUBAN (1633-1707) enginyer militar i mariscal de França.

Vulguis o no, a mida que vas llegint et vas emocionant, i quan més t'emociones, més partit vas prenent. No tant partit pels catalans, que déu n'hi do també, sinó partit per Catalunya i per tots aquells catalans (i no catalans, Villarroel era castellà) i especialment barcelonins que defensaren la seva ciutat perquè els anava la vida, perquè era la seva vida.

I al final del llibre, que tothom sap com acaba, algunes frases que m'han estremit:  "No sabrás hasta que te des, no te darás hasta que sepas" o "El que quiere oír una música, la oye" o "Verdades sin más recompensa que la lucidez misma" i "Cuanto más oscuro sea nuestro crepúsculo más dichoso será el amanecer de los que están por venir".

Paral·lelament a Victus, i en hores de feina, he llegit El violí d'Auswitch de la també catalana M. Àngels Anglada.

Vull explicar per què em vaig llegir aquest llibre de Columna Jove. Va ser perquè tots els meus alumnes - i jo també - vam triar un llibre de la biblioteca sobre la guerra per a llegir, i jo vaig triar-ne aquest, que va sobre la vida d'uns jueus en el camp de concentració d'Auswitch que, durant la Segona Guerra Mundial sobreviuen una mica més i millor gràcies al seu ofici de luthier. 

D'altres lectures han estat sobre la guerra civil española com Bajo la fría luz de Octubre o Tristes armas, o sobre la guerra de Ioguslàvia com Diario de Zlata o Història d'amor a Sarajevo o sobre la Segona Guerra Mundial com El diario de Ana Frank o El violí d'Auswitch.

I això va ser perquè vam veure la pel·lícula  Los diarios de la calle on apareix la Miep que va conèixer la família de l'Anna Frank i, a partir d'aquesta, vam fer plegats la lectura dramatitzada de l'adaptació al teatre que han fet Frances GOODRICH i Albert HACKETT sobre El Diari d'Anna Frank.

27.1.13

Compartim lectures, gener del 2013

He posat confiança en aquest nou any 2013.

L'he començat acabant la trilogia de la castellana Josefina ALDECOA  amb el llibre La fuerza del destino (1997) que és un llibre intimista, preciós i delicat  sobre la vellesa i la proximitat de la mort.

I l'altra lectura ha estat La casa del propòsit especial de l'irlandès John BOYNE. És un llibre que m'han recomanat i prestat, perquè la veritat és que mai hagués triat llegir un llibre de l'autor de El niño del pijama de rayas, però la qüestió és que l'he llegit i que m'ha sorprès el tema, a més d'agradar-me força.

És una història d'amor que dura 65 anys, joventut, maduresa i vellesa, darrera la qual es descriu des de la Rússia de l'ultim Tzar i la revolució boltxevic, a la dura vida de l'exili a París i a Londres, especialment durant la 2a guerra mundial.

Núria Reichardt
gener del 2013