30.4.17

Compartim lectures, abril del 2017

Aquest mes d'abril el vaig començar llegint el Premi Ramon Llull 2015: Algú com tu del barceloní Xavier BOSCH.

Mentres el llegia, m'ho vaig passar bé; és una història d'amor passional que determina la vida de la protagonista. És lleuger, però també amè; està bé. Però quan ja el vaig acabar, no parava de donar-li voltes i jo mateixa em preguntava per què m'amoïnava.

I és que no estic d'acord amb el seu concepte de l'amor. Sí que és cert que un amor curt pot ser molt intens i d'importància cabdal a la teva vida, però d'aquí a afirmar que això és l'amor... Sembla l'amor vertader, a mi m'ho ha semblat durant molt de temps, però no és cert. Quan pots mirar enrera amb una mica d'objectivitat (quasi impossible) t'adones que allò autèntic, no només l'amor, va una miqueta més enllà.

Durant el Temps de Lectura m'he llegit La lladre de llibres. Un llibre que m'ha captivat, i això que està dirigit al públic juvenil, del jove escriptor australià Markus ZUSAK, recomanada per el XXII Concurs El Gust per la Lectura.

L'autor va dir en una entrevista que des de petit havia escoltat  històries sobre l'Alemanya nazi i el bombardeig de München i sempre havia volgut escriure un llibre sobre el tracta que van rebre els jueus. Aquestes històries i les experiències que van viure els seus pares a Àustria i a Alemanya durant la Segona Guerra Mundial el van inspirar en escriure aquesta novel·la estranya i extraordinària.

La veu narradora és la mort i descriu la relació d'una noia jove amb els seus pares d'acollida a Munic, els altres veïns i un amic jueu que s'amaga a casa seva.


Quan vaig saber que el gironí Javier CERCAS estrenava novel·la, me la vaig comprar de seguida. Em vaig llegir durant les vacances El monarca de las sombras i de seguida vaig veure que no és ben bé un llibre de ficció, sinó això que fa ell de novel·lar la realitat o com diu el narrador "descriure i narrar la realitat sense imaginació".

Els personatges són ell, la seva mare, els seus germans, el seu pare, el tiet, altres parents d'Extremadura, el seu amic David Trueba... fins i tot també surten l'Ariadna Gil i en Vigo Mortensen! En CERCAS fa aquestes coses que em provoquen disgust, no em cau gaire bé, però escriu tan bé que no puc passar d'ell: em convenç i m'enganx!

Al principi et sembla que serà la versió oposada de Soldados de Salamina. Però no, hi ha semblances, però el llibre no va només de la Guerra Civil. Va sobretot de la memòria històrica, del que som dels nostres avantpassats i del que som dels nostres succesors, del que ens avergonyeix de la nostra pròpia història i de com reescrivim les nostres biografies, dels herois i dels supervivents.

També va de les passions juvenils i de les opcions equivocades a la vida. Va també d'allò tan essencial que volen les nostres mares per a nosaltres i que nosaltres volem per els nostres fills: que no siguem, que no siguin els monarques de les ombres.


I per últim he llegit el recull de contes anomenat Vida familiar de la també barcelonina Jenn DÍAZ.

En aparèixer publicat l'últim conte d'aquest recull, El sanatori, al  diari Catorze. cat i em va agradar tant que vaig decidir llegir tot el llibre. M'ha agradat, però no té prou força per el meu gust. 

O potser és que trobo que ha començat amb tanta empenta aquesta escriptora sent tan jove, em va impressionar tant Mare i filla i em va sorprendre Belfondo, que aquest recull m'ha decebut una mica. 

O potser millor no fer-me ni cas, perquè no sóc gaire bona lectora de relats curts. Els llegeixo massa de pressa i un darrera de l'altre i no els sé assaborir prou. I això que per Sant Jordi he comprat un altre llibre de contes!

Núria Reichardt
Abril del 2017

1.4.17

Compartim lectures, març del 2017

En el mes de març, en el meu ebook, m'he llegit l'última novel·la de la Margarita MELGAR, pseudònim de la catalana Montse Ganges i la madrilenya Anna Sanz Magallón, El verano de nunca acabar, una història per riure, i riure tot imaginant com deuen haver rigut les autores en escriure-ho.

M'agraden les persones - i els personatges de llibres -  que saben riure's de les seves pròpies misèries, de si mateixos; sinó què?
Vaig caure a la tentació de la fama de La trilogía del Baztán i vaig acabar llegint El guardián invisible de la basca Dolores REDONDO, guanyadora del Premio Planeta 2016.

M'ha agradat, per a mi és una bona novel·la negra, amb l'atractiu de tractar-se d'un entorn proper, però no vull continuar llegint aquest gènere, no em satisfà, m'enganxa i em fa patir.




Aquest mes deu anar de Premio Planeta perquè també he llegit Hombres desnudos, el del 2015, de l'escriptora d'Albacete Alicia GIMÉNEZ BARTLETT.

M'ho ha fet passar bé. Sembla un tema frívol, noi a l'atur que es dedica a l'estriptis i l'alterne, però no ho és gens ni mica, és interessant. M'ha fet riure, excepte el final és clar, i m'atrapava.

Res a veure amb l'altre llibre que vaig llegir d'aquesta autora Donde nadie me encuentre, però també m'ha agradat. 

Núria Reichardt
Març del 2017