10.10.21

Compartim lectures, octubre del 2021

 















Leila GUERRIERO és una periodista i escriptora argentina a qui he conegut a través d'un taller sobre Cròniques i a qui ja li he llegit Zona de obras.

Teoría de la gravedad és un recull de les seves columnes a El País i et poden agradar més o menys, però mai et deixen indiferent.

A vegades no saps ni de què parla perquè escriu sobre temes importantíssims i trascendentals des de les coses més senzilles i banals.

24.9.21

Compartim lectures, setembre del 2021




Tant La coquessa del malgratenc Jaume AUBANELL com Una família del guixolenc Toni SALA, no me'ls he acabat, malgrat m'agradaven. Ha començat el curs i ja no dono més de sí.











 

6.8.21

Compartim lectures, agost del 2021

Què bé m'ho he passat llegit Los años ligeros, el primer volum de la col·lecció Crónicas de los
Cazalet 
de la britànica Elizabeth Jane HOWARD.

Una novel·la que relata de manera extraordinària la vida fàcil -o no tan fàcil- d'una família anglesa acomodada i situada ens els mesos previs a la II Guerra Mundial amb múltiples referències a la I Gran Guerra. 

Extraordinària perquè et dona la sensació d'estar vivint amb ells i no tan fàcil perquè darrera la vida que porten burgesa frívola s'amaguen pors, enveges i frustracions.

Mitjançant les vides de tots els membres de la família de tres diferents generacions, amb les vides de les seves respectives famílies prèvies al matrimoni i la dels criats al seu servei, et fas coneixedor de la vida a Anglaterra en particular i d'Europa en general del període d'entreguerres. Es tracta realment d'una reconstrucció històrica detallada d'uns temps que van desaparèixer per sempre més.

Elizabeth Jane HOWARD m'ha semblat una Jane AUSTEN del moderníssim segle XX, una escriptora transgressora, intel·ligent i feminista. Un descobriment saber que el seu tercer matrimoni va ser amb Kingsley AMIS.


No tan bé m'ho he passat llegint Los días perfectos de l'autor espanyol nascut a London Jacobo BERGARECHE.

No perquè no sigui una bona novel·la, que ho és, sinó pel tema que tracta sobre les relacions de llarg recorregut. Bàsicament parla del tedi en els matrimonis.

No acabes de saber si està fent una crítica del matrimoni i el plantejament que és impossible mantenir-ho sense amants apassionades de qui anar-se enamorant, o si per el contrari mostra un gran respecte, malgrat l'avorriment que pugui arribar a suposar, sempre i quan siguis capaç de lluitar per trobar dies o moments de felicitat. I es pregunta, i fa que ens preguntem, com hem de viure per tal d'aconseguir que cada dia pagui la pena.

Fa que et vegis en més d'una de les seves pàgines, tant les que l'autor escriu a l'amant com a les que escriu a la dona. I a estones t'agrada i d'altres et fa enfadar, a vegades et fa sentir molt bé i d'altres molt malament.

És també molt interessant el treball d'intertexualitat del llibre, què reprodueix cartes inèdites que el premi Nobel nordamericà William FAULKNER va enviar a la seva amant, i trobades en el Harry Ransom Center d'Austin (USA), un lloc on l'autor hi va viure i important dins la novel·la.


I un llibre boníssim que he llegit ha estat l'últim del molt admirat meu, escriptor madrileny


Javier MARÍAS. El títol és Tomás Nevinson i no és ben bé la segona part de Berta Isla, però estan molt relacionats, si més no, els protagonistes són els mateixos.

Torna a ser el Javier MARÍAS del serveis secrets britànics i, per tant, també està relacionat amb Todas las almas, Mañana en la batalla piensa en mí i la trilogia Tu rostro mañana.

Torna a ser una història d'espies, aquesta vegada buscant terroristes de l'IRA i de ETA, però sobretot torna a ser un llibre de reflexions sobre la vida, amb reflexions intel·ligents i el llenguatge tan ric de MARÍAS ple de frases subordinades, especialment explicatives, tan llargues que imiten el pensament. 

Cal concentració, tant per a seguir la trama com el pensament del narrador, però com sempre, paga la pena.



He llegit també un títol que em va quedar d'un llistat de lectures molt interessant que em van passar l'any passat. ës Una dona de fiar de l'escriptor nord-americà Robert GOOLRICK.  

Només començar em va frapar. M'agrada el seu estil i la cruesa amb que narra les diferents realitats. Cruesa que s'identifica amb el paisatge gelat de Wisconsin.

En la meva opinió, el final es fa massa de pregar, però bé, el llibre m'ha agradat. Va sobre la desesperança i sobre històries que, per molt bèsties que siguin, tan en sentit positiu com negatiu, són coses que a vegades passen.

"Només era una història de com el fred amarg se't fica als ossos i mai no t'abandona, de com els records se't fiquen al cor i mai no et deixen en pau, del dolor i l'amargor del que et passa quan ets petit i no et pots defensar però reconeixes el mal quan passa".


I també a l'agost un llibre de ciència ficció que, estrany en mi, m'ha encantat. Es diu La anomalía de l'escriptor i periodista francès, premi Goncourt, Hervé LE TELLIER.

He gaudit molt llegint-la. És original i intel·ligent i enganxa des del principi. La tria dels personatges i la seva caracterització és molt bona, així com la tria de diferents tècniques literàries segons el personatge. Especialment bo trobo que el llibre es justifica a si mateix, mitjançant el personatge escriptor que escriu la divergència o anomalia que succeeix en el Boeing de Air France París-New York.

També m'ha encantat les diferents reflexions científiques i religioses sobre el tema del doble, així com el paper protagonista i elitista de les matemàtiques en el món actual paral·lel al de les manades sense personalitat de les xarxes socials.


I durant tot el mes d'agost, cada dia, de dilluns a divendres he llegit els quatre relats presentats per la revista El núvol del Premi Núvol de contes 2021.
A destacar poca cosa: El gran embós de Josefina MAYMÓI pebrot escalivat de Jaume AUBANELLEmbragatge, primera, accelerador i fre  d'Anna GuaitaA Jacobé de Georgina TORRA,  i sobretot Lack de Pei SERRANO, a més de 3 relats que em consta que s'han presentat i que he trobat a faltar.



9.7.21

Compartim lectures, juliol del 2021


La primera lectura del juliol ha estat El colibrí de l'italià Sandro VERONESI que me l'havien
recomanat molt.

Tota la trama familiar terrible, que és la major part del llibre, m'ha agradat molt. Les coses que no heretem però que tenim gravades a ferro en el nostre ADN i la manera bestial com influeixen les qüestions familiars, sobretot les fatalitats, en les nostres vides.

Però no sé per què, l'autor no es conforma amb aquesta història, sinó que l'allarga d'una manera futurista fins el 2030 i no m'ha agradat gens per on s'ha anat.



Aquest mes ens tornarem a reunir després de tant de temps en L'esquirol entre llibres i per aquesta ocasió he llegit Nosaltres en la nit del nord-americà Kent HARUF.

M'ha sorprès favorablement la senzillesa de les frases curtes de la novel·la que deixen claríssim quin és l'ambient i com són els personatges. La història, però, no m'ha agradat gaire però em fa molta il·lusió compartir-la amb les meves companyes del club de lectura. 


He llegit La promesa del alba del lituà nacionalitzat francès Romain GARY.


No el coneixia de res, és un títol d'un mini-club de lectura privat. La veritat és que he trobat més fascinant la biografia de l'autor que la seva novel·la en la que ell mateix és el personatge.

Suposo que qui ha triat aquesta lectura li deu fascinar la influència de la mare en la vida del seu fill o la manera com el fill ha d'aprendre a viure, malgrat les altes expectatives programades per a ell.

No sé, no m'ha arribat. M'ha agradat, això sí, el seu sentit de l'humor.


He caigut a la temptació de comprar el llibre de relats Vora el mar. Onze contes que l'editora d'Univers ha encarregat per aquest estiu i que va desencadenar polèmia quan la Llucia RAMIS va dir que un relat i un conte no és el mateix, que un conté és més perfecte, més rodó. Una definició bonica, però falsa. I en la meva opinió el seu relat en aquest llibre Una ferida al peu, és molt lluny de la perfecció aconseguida a la seva novel·la Les possessions.

Només he gaudit amb els següents: El relat d'en Marc CRAVIOTTO, de només 25 anys, anomenat Carcanada, m'ha sorprés i m'ha agradat. Descarnat i bo.

La Laura i les seves amigues de l'Empar MOLINER m'ha agradat molt més del que m'esperava. D'un tema clàssic d'infidelitats, fa un relat agredolç i quotidià molt versemblant.

La Marta ORRIOLS commovedora, com sempre, amb el relat Falses aigües i presentant molts temes que ens toquen fort: maternitat, dolor i suïcidi. 

El de la Carme RIERA bonic, però massa previsible. Es diu El retorn.

I el de la nova escriptora d'Univers, la Natalia ROMANÍ, que ja el títol m'ha enamorat, Sal a la memòria, l'he gaudit molt pel tema, residències, alzeihmer, dols i memòria, però li falta una mica d'arrodoniment.


Olive Kitteridge m'ha semblat un llibre meravellós. El pots llegir com una novel·la o com
a
 relats independents. És de la nord-americana  Elizabeth  STROUT a qui ben segur seguiré. Vaig arribar a ella per la fama de la sèrie de televisió, que no he vist. 

El que m'ha agradat més és que la presumpta protagonista, la senyora Olive Kitteridge, mestra jubilada d'un poble del Maine a Nova Anglaterra, no ho és a tots els relats, sinó que més aviat fa de fil conductor en tots els relats, tots sobre persones que viuen en el poble.

En els 13 relats apareixen per suposat el seu marit i el seu fill, però també veïns, mares, nòvies, amants, ve<Ins, etc. i tots de diferents edats fan que la novel·la també sigui un mirall dels canvis en els paisatges, en els costums i en les morals dels seus habitants.

El personatge d'Olive és bestial, és absolutament políticament incorrecta, és desmesurada físicament i emocional i plena de defectes,  té també múltiples virtuts.  Una mica, com  tots. Però és també una persona intel·ligent i fora de modes, per no tenir, no té ni mòbil.

Ja m'agradaria ser com aquesta dona, però  en més d'una pàgina m'he sentit identificada. Com ella, m'agradaria aprendre a ser més amable, però les injustícies em poden i les frivolitats i altres xorrades vàries, encara més. Quan diu les coses, l'Olive sovint fa mal encara que no sigui la seva intenció. A mi també em passa. També hi ha relats on alguns personatges  la comprenen i fins i tot diuen que ha influït positivament a les seves vides. De fet el seu marit sempre l'ha estimat, i també altres homes. No tant el seu fill, aquesta és la seva pena més gran.

El personatge d'Olive apareix en diferents edats de la seva vida: fins a setanta i escaig, però també en jubilar-se, en començar la menopausa, en la seva plenitud, la seva joventut i la seva infància. STROUT narra d'una manera sensacional com anem canviant al llarg de la vida i com varien els nostres anhels.

La soledat i la mort és sempre present. Com a la vida real.

 

També he  llegit Si  tu me'n dones tres... que és un llibre confeccionat a tres mans durant el confinament per tres amigues del mont de l'educació que, en la distància, es van comunicar cadascuna des del seu àmbit artístic. 

La Cristina BOHERA ha fet les il·liustracions, la Marta CASBAS els poemes i la Montse SOLSONA els textos.

Els han confegit com qui fa una trena, inseparables els uns dels altres. Un text donava  lloc a un dibuix o un poema originava un text.



A les vacances de l'última setmana de juliol encara em va donar temps de llegir la novel·laautobiogràfica de l'escriptor grec nacionalitzat suec Theodor KALLIFATIDES, anomenada Lo pasado no es un sueño.

El més interessant ha estat el tractament del tema de l'emigració i del fet de ser estranger en diferents llocs i èpoques, que l'autor tracta des de la seva persona i la dels seus ancestres. 

També a través de la vida dels personatges de la novel·la està la història més recent de Grècia, sempre amb els orígens mitològics i literaris de la Grècia antiga de fons.








11.6.21

Compartim lectures, juny del 2021

El país dels altres de la marroquina Leila SLIMANI m'ha impressionat molt

Es tracta d'un llibre molt recomanable on hi ha una important barreja de conflictes, de cultures, de costums, de sensacions, de tot.

M'ha sorprès la valentia com l'ha presentat la seva autora.


L'últim premi Sant Jordi de novel·la m'ha agradat molt més del que havia imaginat. No coneixia gens el seu autor, el barceloní Víctor GARCIA TUR, el felicito.

El llibre es diu L'aigua que vols i m'han agradat moltes coses. El que més, el tractament que fa dels records d'una vida, la memòria.

I també com fotografia els personatges que arribes a creure que els coneixes. Com els seus diàlegs són com els que tu pots tenir amb els teus amic, familiar o coneguts.

També experimenta amb algunes coses del llenguatge i és divertit.

Durant moltes pàgines vaig creure realment que l'autor era canadenc ja que tota la història transcorre al Quebec, fins que em vaig adonar que serveix de paral·lelisme amb el cas català. Està bé. també

La protagonista, la mare que reuneix la família, em sembla una dona molt autèntica, amb tots els seus defectes, i serveix a l'autor per presentar també el tema de l'eutanàsia.


Em van recomanar El instinto de la canadenca Ashley AUDRAIN però en començar-lo a llegir no em deia gaire res.
Mica en mica es va tornant una història addictiva amb la que no et pots deixar d'identificar en quant que explora la maternitat fins molt enllà.

A través de la història trista i fortíssima que presenta, no deixes de plantejar-te el sentit de ser o no una bona mare, els efectes dels fills en les parelles i l'origen de la maldat.

Malgrat ser molt angoixant, m'ha agradat molt. És també molt versemblant.


17.5.21

Compartim lectures, maig del 2021

 

Un regal sorpresa de Sant Jordi va ser El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes de la romanesa Tatiana TÎBULEAC. 

És un llibre heavy metal. Com diu la persona del regal, heavy metal positiu.

És una història molt bèstia, però alhora molt poètic. Hi ha molt contrast entre tendresa i cruesa.



Un altre regal sorpresa va ser Deu contes del Decameró de Giovanni BOCCACCIO  i traduït per Francesc VALVERDÚ i recopilats per l'Anna GONZÁLEZ BATLLE de la Verònica cartonera durant els dies de confinament municipal amb unes tasses molt singulars.






I un altre, una preciositat de llibre fet a dos mans entre la Montse GANGES i la IMPLA: Verde que te quiero verde amb un recull de poemes exquisit de Federico GARCÍA LORCA sobre fruits i altres elements vegetals.




Feia temps que no llegia res de l'israelià Amos OZ. La bicicleta de Sumji és un conte, un relat curt publicat per primer cop en hebreu el 1978.

Sembla una història de no res amb un argument senzill, però només ho sembla. Dins la història hi ha moltíssims temes com la traició, la submissió, l'amistat, l'amor, etc.

És una història llur final no importa, podria continuar i continuar i veure com les coses es van transformant, com a la vida.


5.4.21

Compartim lectures, abril del 2021

I estic en ratxa, perquè la primera lectura d'abril ha estat també de luxe. He llegit Klara y el sol del britànic i premi Nobel Kazuo ISHIGURO.

I em pregunto per què no vaig tornar a llegir aquest home des de Les restes del dia? M'hauré de posar al dia.

És una novel·la de ciència ficció. És una reflexió molt i molt interessant sobre el gènere humà, especialment sobre la soledat de les persones. És una meravella.



I també sobre la soledat del gènere humà parla el clàssic Bartleby, el escribiente del nord-americà Herman MELVILLE

El protagonista és Bartleby, un home més de preferències que no de presumpcions.

Friso per saber perquè ha estat triada com a lectura prèvia del proper taller d'escriptura amb la Care Santos anomenat Basat en fets textuals.



Per Sant Jordi vaig adquirir l'última novel·la del barceloní Jaume CABRÉ a qui ja enyorava.

Però Consumits pel foc és ben diferent que la publicada ja fa deu anys Jo confesso en tractar-se d'una novel·la curta. És tan bellament esporgada, que s'acosta a la poesia.

De nou un plaer llegir-lo per el seu rigorós llenguatge, les seves cites literàries i les seves intel·ligents pensades.

Malgrat els seus insòlits personatges, no tots humans, aconsegueix oferir-nos una història versemblant.


L'última lectura del mes d'abril ha estat Amigos y amantes de l'irlandesa Iris MURDOCH.

Ja li vaig intentar llegir Bajo la red, però no vaig ser capaç d'acabar-me'l. Aquest també em costava, però l'he acabat per a poder participar en un debat de lectura amb amigues.

Em costa perquè la trama no m'interessa, més aviat m'avorreix, però m'encanta la ironia i certa acidesa amb que presenta els personatges.

M'agrada també la intel·ligència i modernitat de l'autora (1919-1999)


19.3.21

Compartim lectures, març del 2021

He començat el mes amb el premi Proa de novel·la La casa de foc de l'aragonès de la franja Francesc SERÉS.

L'autor està establert a La Garrotxa i en un dels seus indrets es desenvolupa tota la història, i on el paisatge és un dels protagonistes de tota la trama junt amb els seus habitants.

El que en un principi sembla un argument senzill, a mida que avances en la lectura t'adones de la seva complexitat.

M'ha semblat un llibre molt interessant que abasta molts temes i punts de vista diversos. Cada aspecte que tracta, amaga un altre al darrera i res és el que sembla. Potser massa llarg.

I quan en la realitat t'acostes a aquesta zona, la veus amb una mirada diferent.


I he acabat el març amb un llibre extraordinari, Hamnet, de la meva admirada escriptora britànica Maggie O'FARRELL. 

Soc una fan de la O'Farrell des que la vaig descobrir amb Tiene que ser aquí. Crec que li he llegit tot, però val a dir que la seva última obra d'autoficció em va decebre una mica. Potser se li va mig acabar la imaginació i la seva realitat a vegades supera la ficció, no ho sé.

És per això que ja fa mesos que Hamnet es va publicar però no m'acabava de decidir. I sort que ho he fet perquè és una meravella de llibre i un canvi de registre total.

Narra la història del nen Hamnet que el seu papa va escriure Hamlet. És preciós, ple de descripcions dels gestos, les mirades i els pensaments dels protagonistes.

Es llegeix tan ràpid que he anat parant perquè no s'acabés. És boníssim. El millor que he llegit últimament, i això que he fet lectures que m'han agradat molt.






7.2.21

Compartim lectures, febrer del 2021

Durant el mes de febrer he llegit Balún Canán de la mexicana Rosario CASTELLANOS. Una joia. És una bellesa com descriu els paisatges i les persones, els colors i els sentiments.

Balún Canan és el nom indígena de Comitan, població dels antics maies a la província de Chiapas.

Rosario Castellanos va ser filla d'un terratinent d'aquelles terres i la història té molts tints autobiogràfics.


La següent lectura ha estat un descobriment i ben curiós. He llegit al periodista català Julià GUILLAMON a qui conec d'oïdes des de sempre i a qui he llegit alguna vegada les seves columnes, però no el coneixia com a escriptor. 

Les cuques m'ha sorprès molt positivament, tant per la seva bellesa, poesia i tant coneixement com  amor pel bosc, com per les seves reflexions sobre la vida i el que explica de drama autobiogràfic i que jo desconeixia.

El següent llibre és una barbaritat. És Imposible de l'italià Erri de LUCA.

M'ha agradat molt Erri de Luca, ja em va agradar  Els peixos no tanquen els ulls. És una lectura intel·ligent i trepidant.

Els temes són interessant: començar la vida de zero, el perdó, l'apenediment, la solitud, el trobar-se un mateix amb la natura. I l'amor, malgrat tot.


L'última lectura del febrer ha estat Jauja. El títol em va sorprendre molt. És una paraula que utilitzen els personatges i que també la feien servir els meus pares, encara que els primers li donen un sentit d'abundància i els segons de excedir-se.
És una novel·la sobre embolics familiars que em va recomanar una bona amiga. És del barceloní Use LAHOZ a qui no havia llegit res abans
Embolics familiars és dir massa poc. N'hi ha per a donar i per vendre i la segona part realment em va sorprendre. Pel meu gust però, un pèl massa llarga, massa detallada. Com si no et donés la oportunitat d'interpretar res.

1.1.21

Compartim lectures, gener del 2021

He començat l'any 2021 amb el nord-americà ALLEN.  Des que l'any passat vaig llegir l'entrevista que li va fer La Vanguardia que tenia ganes de llegir-li A propósito de nada. Autobiografía.

M'ha semblat una manera agradable de començar l'any, de la ma d'un home intel·ligent i sensible que als 84 anys ha decidit escriure la seva autobiografia on narra més o menys la seva molt interessant vida.

Però sobretot narra la vida de tot el món de l'espectacle a Nord Amèrica, tant del cinema com del teatre amb multitud de personatges, com a rerefons de la seva llarga vida de comediant.



La segona lectura del mes he llegit una recomanació que no podia fallar. He llegit el per mi inèdit, l'escriptor xilè Alejandro ZAMBRA.

El títol, Poeta chileno. Una història d'amor nascuda dins d'una altra història d'amor. 

Un dels temes que tracta és un que m'he trobat personalment moltes vegades en la meva professió. Joves tristíssims després de la separació dels seus pares de la seva segona parella. I al ser padrastres o madrastres i no pares o mares, potser no els tornen a veure, no per llei si més no.

És també una lectura plena de reflexions intel·ligents i de cites de poetes, uns xilens i d'altres no. Encara que sembla a ser que a Xile pots dividir les persones entre els que són poetes i els que no. És també una novel·la amb la que se m'escapaven els somriures durant la lectura.


També he tornat a llegir l'aragonès Ignacio MARTÍNEZ DE PISÓN. Aquesta vegada Fin de temporada.

M'ha agradat, però no tant com havia imaginat. Bé, m'ha agradat, transcorre pels mateixos anys que la meva joventut, però el final no m'ha agradat gens. És realista, però tan dur.


M'he llegit un llibre que em va regalar La Verònica cartonera. És La profecía autocumplida de la valenciana Carmen ANDRÉS REYES a qui vaig tenir el plaer de conèixer en un vermut virtual de la editorial.

Una història curt que transcorre en Salamanca i que acaba en la profecia autocomplerta que, segons la psicologia, és una predicció que, un cop feta, és ella mateixa la causa moral que fa que esdevingui realitat.

Dit d'una altra manera, és quan et creus la teva pròpia mentida fins a convertir-la en realitat.