7.2.21

Compartim lectures, febrer del 2021

Durant el mes de febrer he llegit Balún Canán de la mexicana Rosario CASTELLANOS. Una joia. És una bellesa com descriu els paisatges i les persones, els colors i els sentiments.

Balún Canan és el nom indígena de Comitan, població dels antics maies a la província de Chiapas.

Rosario Castellanos va ser filla d'un terratinent d'aquelles terres i la història té molts tints autobiogràfics.


La següent lectura ha estat un descobriment i ben curiós. He llegit al periodista català Julià GUILLAMON a qui conec d'oïdes des de sempre i a qui he llegit alguna vegada les seves columnes, però no el coneixia com a escriptor. 

Les cuques m'ha sorprès molt positivament, tant per la seva bellesa, poesia i tant coneixement com  amor pel bosc, com per les seves reflexions sobre la vida i el que explica de drama autobiogràfic i que jo desconeixia.

El següent llibre és una barbaritat. És Imposible de l'italià Erri de LUCCA.


1.1.21

Compartim lectures, gener del 2021

He començat l'any 2021 amb el nord-americà ALLEN.  Des que l'any passat vaig llegir l'entrevista que li va fer La Vanguardia que tenia ganes de llegir-li A propósito de nada. Autobiografía.

M'ha semblat una manera agradable de començar l'any, de la ma d'un home intel·ligent i sensible que als 84 anys ha decidit escriure la seva autobiografia on narra més o menys la seva molt interessant vida.

Però sobretot narra la vida de tot el món de l'espectacle a Nord Amèrica, tant del cinema com del teatre amb multitud de personatges, com a rerefons de la seva llarga vida de comediant.



La segona lectura del mes he llegit una recomanació que no podia fallar. He llegit el per mi inèdit, l'escriptor xilè Alejandro ZAMBRA.

El títol, Poeta chileno. Una història d'amor nascuda dins d'una altra història d'amor. 

Un dels temes que tracta és un que m'he trobat personalment moltes vegades en la meva professió. Joves tristíssims després de la separació dels seus pares de la seva segona parella. I al ser padrastres o madrastres i no pares o mares, potser no els tornen a veure, no per llei si més no.

És també una lectura plena de reflexions intel·ligents i de cites de poetes, uns xilens i d'altres no. Encara que sembla a ser que a Xile pots dividir les persones entre els que són poetes i els que no. És també una novel·la amb la que se m'escapaven els somriures durant la lectura.


També he tornat a llegir l'aragonès Ignacio MARTÍNEZ DE PISÓN. Aquesta vegada Fin de temporada.

M'ha agradat, però no tant com havia imaginat. Bé, m'ha agradat, transcorre pels mateixos anys que la meva joventut, però el final no m'ha agradat gens. És realista, però tan dur.


M'he llegit un llibre que em va regalar La Verònica cartonera. És La profecía autocumplida de la valenciana Carmen ANDRÉS REYES a qui vaig tenir el plaer de conèixer en un vermut virtual de la editorial.

Una història curt que transcorre en Salamanca i que acaba en la profecia autocomplerta que, segons la psicologia, és una predicció que, un cop feta, és ella mateixa la causa moral que fa que esdevingui realitat.

Dit d'una altra manera, és quan et creus la teva pròpia mentida fins a convertir-la en realitat.