1.5.18

Compartim lectures, abril del 2018


El mes d'abril he estat molt enfeinada i en conseqüència he llegit menys. Així i tot, em vaig acabar Tiempos de Swing de la britànica Zadie SMITH que feia anys que no llegia.

Amb aquesta novel·la he tornar a gaudir amb la Zadie SMITH que amb Dientes blancos em va sorprendre tant i tant bé, i després amb Sobre la belleza va acabar avorrint-me.

Tiempos de Swing va de dansa, però sobretot va d'amistat, va de relacions entre mares i filles, va de relacions de parella, de relacions a les feines, de relacions entre països, de relacions entre ètnies. Va de molts dels temes contemporanis que ens preocupen a les persones amb inquietuds en general i a les dones en particular.

Però sobretot va de la memòria. D'allò que recordem i queda gravat en les nostres vides i que d'altres no recorden o que tenen un record ben diferent. M'agrada. És tan real i tan proper. Pots identificar-te tant!

I també m'he llegit un llibre que m'ha encantat, de l'escriptor madrileny, desconegut per mi fins ara i descobert gràcies a la Care SANTOS que m'ha recomanat també la seva poesia, en Benjamín PRADO. Es titula Mala gente que camina i em va agradar des de bon començament.

Anava llegint les primeres pàgines i anava omplint una llibreta amb cites, cosa que feia anys que no feia, com "La coherencia es la instransigencia disfrazada de virtud", "No se preocupe. De desilusión también se vive", "Supongo que los celos son las bestias de carga del rencor", "Un fatalista es alguien que no tiene la suficiente imaginación para engañarse a sí mismo", "Esa aleación de hipocresía y miedo que es a menudo la prudencia".

En molts m'hi reconeixia, en d'altres reconeixia amics i coneguts. En PRADO és de la nostra quinta, va viure la seva joventut en el Madrid dels 80:  "La nostalgia, ese moho de la memoria, esa oscura envidia de uno mismo. Es el opio de los tristes, la droga alucinógena que te hunde a la vez que te alivia, te hace sonreir mientras te clava en la espalda sus pretéritos perfectos e imperfectos". 

O "Tus planes son como los primeros fascículos de una de esas colecciones de quiosco que se empiezan, nunca se terminan y acaban por ser la abreviatura de todo lo que ignoras". "¿Qué o quién te  iba a impedir llevar adelante tus planes? Tú mismo".

Fins i tot cites d'altres escriptors "Si ya lo decía Albert Camus, tener éxito es fácil, lo difícil es merecerlo". Al final vaig parar, hauria reescrit tota la novel·la!

El tema central o el fil conductor d'aquest llibre són els nens perduts del franquisme. En PRADO va veure el mateix documental del Canal 33 que ens va conmocionar a tots en el 2002 i va escriure aquest llibre on teixeix un argument amb la història d'un d'aquests nens. Però la novel·la va de més coses. Va de la guerra civil i de la postguerra i de l'encarnissament del règim de Franco contra els vençuts, però el tracta des del punt de vista de qui va viure aquella època i també des de l'actualitat.

No només utilitza el recurs del protagonista, professor i cap d'estudis d'un institut de secundària (en conec tants), i la seva mare, una senyora gran i força culta, però acomodada i conformada durant l'època franquista (en conec tantes). Ells discuteixen, amb tot l'amor, sobre els dos bàndols, dues postures irreconciliables, però el fill la perdona sempre perquè com diu "no se les puede culpar de haber sido engañados".  

L'altre recurs consisteix en el fet que el narrador és un estudiós de la literatura de la postguerra espanyola. És molt interessant tot el que et mostra d'aquells escriptors, especialment de Carmen Laforet, i de com s'inventa un personatge, que per dues vegades l'he buscat en Internet fins que m'he convençut que pertany a la ficció. I com converteix aquests autors no només en actors secundaris de l'obra que es presenta, sinó en narradors dels fets del passat i en pretextos dels fets del present que protagonitzen els personatges principals.