22.12.12

Compartim Lectures, desembre del 2012


Durant el pont del desembre em vaig llegir l'última novel·la del nord-americà Paul AUSTER, Diari d'hivern.


És una reflexió sobre la vida viscuda i l'inici d'una nova etapa, l'hivern de la seva vida. És una novel·la sòbria, com el temps en que es troba. Sembla trista, però com l'hivern, que ho sembla, però no té per què ser-ho, encara que a l'hivern molt sovint penses en l'estiu.

M'ha agradat, encara que també m'agrada més l'AUSTER de la tardor.


Després m'he llegit un llibre que m'ha emocionat molt d'una escriptora que desconeixia, la Josefina ALDECOA. Em sap greu dir que l'únic que sabia d'ella és que era la dona d'Ignacio ALDECOA i m'avergonyeixo de no saber ni que era mestra de la república (com la meva àvia) i creadora de l'escola Estilo de Madrid.


Historia de una maestra és el primer llibre d'una trilogia de contingut autobiogràfic publicat el 1990, però que relata la història d'una mestra que comença la seva carrera en l'escola primària nacional en els anys 30 i que, per tant, comença a treballar en una España rural, pobre i inculta, a més d'un curt període en les colònies espanyoles, a l'illa de Fernando Poo.

A aquesta España hi arriba la il·lusió de la 2a República Española amb els seus moviments de renovació pedagògica, i de seguida la resposta a la defensiva de les forces vives i els perills de la revolució d'octubre de 1935 a les mines de Lleó i Astúries. La novel·la acaba amb la incertesa del cop d'estat del 36.

De seguida em vaig llegir el segon llibre de la trilogia, Mujeres de negro, que relata els anys de la guerra civil en una ciutat castellana, la marxa voluntària a México i els anys 50 de la postguerra a Madrid, tot sota la mirada de la filla de la mestra, la Juana.
El que més m'ha agradat d'aquest relat ha estat l'explicació de situacions no tan típiques de la guerra i la postguerra, típiques vull dir per la seva bestiesa com els afusellaments a les persones significades per la seva ideologia i les seves accions. 

Per exemple, curiosa és la situació dels no tant significats, com la protagonista, que es queda sense poder exercir per haver estat mestra de la república.O la marxa voluntària a México també em resulta diferent de tot el que hem llegit sobre exiliats, ja que elles han marxat voluntàriament i poden tornar quan vulguin. Encara que l'única que torna és la filla i també he trobat curiós que relata els ambients universitaris de Madrid dels anys 50, molt incipients en la seva rebel·lió, que tampoc són tan coneguts com els posteriors. I el final tampoc ha estat el típic de quedar-se a lluitar per la seva pàtria oprimida. 

Aquesta dona m'ha sorprès molt, i a l'espera de trobar el tercer llibre de la trilogia, m'he llegit un conte de l'Ignacio ALDECOA. Es titula Hasta que llegan las doce, és del 1952 i es troba en l'edició crítica Cuentos (1949-1969) que la seva dona Josefina publicà el 1981.

Un conte d'un aclaparador realisme i on em sorprén la barreja de tendresa i misèria.

I per acabar l'any un altre conte, Los muertos de l'irlandès James JOYCE.  En JOYCE i jo no ens entenem, ja ho veig: moltes vegades he començat Ulises i mai no ho he aconseguit, ara he provat Dublineses i no m'ha emocionat gens. No desisteixo, però!



Núria Reichardt
desembre del 2012

9.11.12

Compartimlectures. Novembre del 2012

Els primers dies de novembre, durant els dies que va durar el pont, em vaig llegir un llibre senzillíssim, però molt entretingut. Es diu Lo inevitable del amor i l'han escrit la parella formada per la Núria ROCA i Juan DEL VAL. No és que tingui un gran valor literari, però m'ho ha fet passar la mar de bé, i d'això es tractava. Són especialment tendres les relacions de la protagonista amb la seva mare, excitants les seves relacions sexuals i divertides moltes de les situacions que viu, encara que en el fons no tenen gens de gràcia.

El dia 7 vaig tenir una agradable sorpresa en sortir entusiasmada d'una conferència a la que vaig haver d'assistir-hi. 
La conferència la feia l'Enric QUERALT i s'emmarcava dins de la jornada de presentació de l'Impuls de la Lectura (ILEC).
El conferenciant va dir que l'únic que pretenia amb aquestes xerrades eren 3 coses:
1. Que les persones surtin contentes.
2. Que el que jo els digui, suggereixi o faci pensar, els "faci ballar el cap"
3. Que surtin millor de com han entrat, amb ganes de posar-s'hi de seguida. 
i amb mi ho va ben aconseguir.  

Amb el seu llibre Llegir, més enllà de les lletres  vol aportar claror, il·lusió i ajudes en la didàctica de la lectura en els centres educatius.

Després em vaig abocar a l'última novel·la d'en Javier CERCAS: Las leyes de la frontera. La seva lectura és trepidant, el vaig acabar en una setmana. 
Ja amb la primera part de l'obra saps tota la història que narra, la d'un noi de classe mitjana que, per una sèrie de circumstàncies, l'estiu del 78 a Girona, amb 16 anys entra a formar part d'una colla de quinquis, i com això canvia la seva vida per sempre. 
Et preguntes sense massa convicció què més pot passar a la resta del llibre, per molt que després es plantegi el tema que al cap de 20 anys ressuscita el mite del delinqüent juvenil en els anys de la transició espanyola. Durant unes pàgines vaig dubtar de la capacitat de reinventar-se d'en Javier CERCAS.
Però després la novel·la no deixa de sorprendre't fins al final, quan t'adones que el tema no és aquest o no és només aquest, sinó que darrera ens trobem l'apassionada recerca de la veritat i el descobriment de que potser la veritat no existeix; així com la càrrega emocional importantíssima que representa l'amor i sobretot el desamor en la vida de les persones. Per molt obvi que això sembli, mai no deixa d'atrapar-te.

I l'últim llibre que he llegit en el mes de novembre ha estat  El afinador de pianos del nord-americà Daniel MASON. D'aquest llibre n'havia sentit a parlar tant, que en llegir-ho m'ha decebut una mica, no sé pas què m'esperava. Apareixen temes que m'han agradat com el combat amb la música i no només amb les armes, els viatges de la vida, el colonialisme britànic, l'Anglaterra victoriana, altres cultures ... però no té prou força.

Núria Reichardt
novembre del 2012

7.10.12

Compartim lectures, octubre del 2012

El primer llibre que he triat llegir en el mes d'octubre ha estat un que em garantia que m'ho passaria bé, un llibre de la meva estimada escriptora  anglesa Jane AUSTEN. La abadía de Northanger és una de les seves novel·les que encara no havia llegit i, com totes, està escrita extraordinàriament bé, encara que té un punt - com totes també - deliciosament cursi a ulls contemporanis, però molt moderna per a la novel·la de principis del segle XIX. Per fer-vos una idea, l'última frase de l'obra diu: dejo al criterio de quien por ello se interese decidir si la tendencia de esta obra es recomendar la tiranía paterna o recompensar la desobediencia filial".

Vaig voler continuar amb la Jane AUSTEN i vaig començar Mansfield Park, però aquí em vaig equivocar, no es pot abusar d'un mateix autor.

Sort vaig tenir de l'última publicació del meu escriptor japonès preferit, en Haruki MURAKAMI. No és l'última novel·la que ha escrit, sinó l'última publicada en espanyol, es diu Baila, baila, baila i la va escriure el 1988, immediatament després de Tokio Blues. Norwegian Wood; és a dir, immediatament després del primer llibre que vaig llegir d'en Murakami i que ja em va captivar.
Quan Murakami va venir a Barcelona va dir que l'acte d'escriure era com "sommiar de dia", i aquesta novel·la respon al més pur estil Murakami on es creuen la realitat i la ficció, el quotidià i l'extraordinari i on la soletat i la necessitat d'amor són dos temes claus.
Passa que entre que vaig llegir Tokio Blues. Norwegian Wood el 2005 i Baila, baila, baila en el 2012 han passat set anys, i en aquests anys, a més d'enamorar.-me d'en Murakami i dels seus personatges, he evolucionat amb ell mitjançant Crónica del pájaro que da cuerda al mundo, Kafka a la platja, After Dark i 1Q84, i és clar, tinc la sensació que llegir un llibre que va estar escrit el 1988 ha estat tornar enrere: m'ho he passat bé, però no m'he sorprès.
El que realment estic esperant és l'últim Murakami, el que va tornar al Japó el 2011 després de la desgràcia del terratrèmol, el tsunami i l'accident nuclear de Fukushima. Ben segur que el que estigui escrivint després d'això serà molt digne de ser llegit.

Núria Reichardt
octubre del 2012

5.9.12

Compartim lectures, setembre del 2012

En el mes de setembre vaig triar llegir Relato soñado de l'austríac Arthur SCHNITZLER. Va ser bona tria perquè és una obra senzilla, encara que gens superficial, i era això justament el que necessitava. Després d'aquesta arrencada, la lectura ja ha fluït.

La història és molt coneguda gràcies a la posada en escena en l'última pel·lícula de l'Stanley KUBRICK, protagonitzada per en Tom CRUISE i la Nicole KIDMAN.




La lectura ha continuat fluint gràcies a Stoner, una novel·a del nord-americà John WILLIAMS a qui no coneixia de res, me'l van recomanar en la biblioteca que acostumo a visitar.

A la faixa del llibre hi ha una cita de l'Enrique VILA-MATAS  que diu: "És sorprenent que Stoner, sent l'obra mestra que és, s'hagi pogut ignorar tant de temps".

M'ha agradat molt, i això que és una història del tot senzilla, tant per el seu fil argumental - narra la història d'un home, des del seu naixement a la seva mort- com per la seva composició absolutament lineal - des del 1910 al 1956 -, amb el rerefons del record de la Guerra de Secessió, la 1a Guerra Mundial, el Crack del 29, la 2a Guerra Mundial i els anys seixanta.

Però la vida i la mort del William Stoner t'arriba al fons de l'ànima. Pot ser perquè té una infància molt dura? Pot ser perquè té un  idil·li amb la literatura? Pot ser perquè és professor? Pot ser perquè té una visió fatalista de la guerra? Pot ser perquè té un matrimoni molt desgraciat? Pot ser perquè és prou covard? Pot ser perquè arriba a descobrir l'amor? Pot ser perquè té conflictes amb l'autoritat? Pot ser perquè té problemes de relació amb la seva filla? Pot ser perquè mor de càncer i et descriu aquest últim tram de la vida tal com l'has viscut en un ésser proper i estimat? Pot ser perquè en William Stoner és, sovint, tan semblant a tu mateix?

També m'ha donat temps de llegir El columpio de la catalana Cristina FERNÁNDEZ CUBAS. Una història curta i pertorbadora que sovint et talla l'alè: somnis que no només t'anuncien el futur, sinó que també te'l salven ... o no.


I de rellegir-me El plaer de deixar de fumar  del Dr. Miquel MASGRAU, un llibre que em vaig llegir el 2004 i en el 2012 he deixat de fumar, perquè com explica el Dr. Masgrau deixar de fumar no és una qüestió de voluntat sinó de convicció. "No es tracta de convèncer ningú, doncs els fumadors empedreïts ja n’estan, de convençuts, sinó de mostrar el camí que fa plaent aquest pas ineludible".

Núria Reichardt
setembre del 2012

2.9.12

Compartim lectures, agost del 2012

Durant aquest mes he encetat alguns llibres però n'he acabat ben pocs. Segurament la culpa no és dels llibres, sinó meva: em costa concentrar-me i res no m'interessa prou.

Aquests han estat: La mansión del nord-americà William FAULKNER que m'ha semblat massa dura per el meu estat d'ànim; Ragtime del també nord-americà E.L.DOCTOROW molt més lleugera, aquesta m'ha agradat i l'he acabada; El abuelo que saltó por la ventana y se largó del suec Jonas JONASSON completament absurda; Jueves para tipos duros del madrileny Antonio AYALA Castejón, bastant entretinguda però fluixa; Jardí d'hivern de la txeca afincada a Barcelona Monika ZGUSTOVA, absolutament previsible...

Núria Reichardt
agost del 2012

7.8.12

Compartim lectures. Juliol, 2012

El mes de juliol només he llegit una novel·la, encara que llarga; em costa moolt concentrar-me. Ha estat un sol llibre, però m'ha agradat molt. He llegit per primer cop al nord-americà Richard FORD i he triat l'obra Acció de Gràcies.
Cada vegada m'agraden més els autors nord-americans. Fa poc vaig llegir el meu contemporani Jonathan FRANZEN que ben segur va mamar del més gran Richard FORD.
El que m'agrada d'ells és la seva capacitat de supervivència malgrat les adversitats i el fet que no són gens ploramiques. Passi el que passi, sempre mirant endavant. Però no en plan optimistes ingenus, sinó buscant la part bona de les coses perquè no hi ha més remei, el dolent ja ho tens.
A Acció de Gràcies apareixen les reflexions d'un home amb qui trobes moltes afinitats per el fet que ja porta més de mig segle de vida i, per tant li han passat moltes coses que per a tu són properes (cada vegada em sento més propera a la societat nord-americana) i en el moment de la història arriba a una sèrie de situacions límit, no totes inversemblants, que el fan reaccionar,  però no canviar d'una manera significativa, ja que som el que som, i en el final de les nostres vides ens comportarem tal com som, com no pot ser de cap altra manera.
De rerefons també els Estats Units de Bush-Gore després dels anys del demòcrata Clinton i amb el triomf del republicà Bush fill.

Núria Reichardt
Juliol, 2012

9.7.12

Recomanem lectures. Juny del 2012

El primer llibre que he llegit en el mes de juny ha estat La memòria de les formigues de la Iolanda BATLLE PRATS, un llibre senzill i poètic que m'ha deixat una mica descol·locada, potser perquè m'agradava el que m'explicava i el que em feia sentir, però alhora no acabava de connectar, segurament per un tema generacional, ja que la protagonista, al igual que l'autora, són trentanyeres i ja han viscut coses que jo a la seva edat no feia o no de la mateixa manera. En fi, així és la vida, i contents de ser-hi!

I el segon llibre que he llegit  el tenia a la meva tauleta de nit esperant-me des de feia quasi bé dos anys, i no m'acabava de decidir. Era El trastorn de Portnoy de l'escriptor nord-americà i premi Príncep d'Astúries 2012, en Philip ROTH.

Almenys m'he llegit set o vuit novel·les d'en Philip Roth, un escriptor que respecto molt, però El trastorn de Portnoy del 1969 (la seva quarta) és de les que em fan gaudir i riure amb la seva ferotge auto-crítica dels jueus i la seva visió obsessiva i sarcàstica del sexe.

Núria reichardt
Juny del 2012

3.6.12

Recomanem lectures. Maig del 2012

Durant el mes de maig he llegit molt per sobre, el meu cap estava en una altra banda, però tot i això, necessitava llegir, encara que només fos per caure adormida.

El primer llibre me'l vaig comprar per Sant Jordi, estava esperant amb ànsia el segon volum de Los episodios de una guerra interminable: El lector de Julio Verne de la madrilenya Almudena GRANDES . Me'l vaig llegir tan ràpid, que em dec haver menjat molts detalls, me l'hauré de rellegir en un moment de més calma; em va agradar molt, però.

Havia pensat que una altra història de maquis seria molt repetitiu, però en absolut. És una història diferent, en un indret absolutament distint, aquest cop a la sierra de Jaén i amb uns personatges bastant desconcertants: el protagonista és fill d'un guàrdia civil.

Presentació del llibre: Recuerdos de un olvidadizoEl segon ha estat fàcil, ja que el llibre és molt senzill, només té gràcia perquè són les memòries del meu oncle alemany, en Carlos REICHARDT que ha publicat Recuerdos de un olvidadizo. Ja havia escrit i publicat ell mateix la primera part Carpe Diem, però ara una editorial alemanya li ha publicat en espanyol aquesta primera part, més la segona, Cosechando días. La presentació del llibre va ser a la cervesseria Moritz de Barcelona en un acte familiar molt emotiu i entranyable.

La vida del meu oncle ha estat especialment interessant, sobretot per totes les circumstàncies que van fer que hagués d'anar a l'Alemanya en guerra de l'any 1945. I, sobretot, ha estat i és la seva una vida plena d'optimisme i vitalitat.

El  tercer llibre m'ha resultat molt més difícil, ja que segurament no he triat un bon moment per a llegir una obra complexa com és Aire de Dylan del meu admirat escriptor barceloní Enrique VILA-MATAS. Quan tingui ocasió, la he de rellegir.

Així i tot és una obra que m'ha fet riure i somriure per el seu enrevessat sentit de l'humor, que m'encanta. És tan dur i cruel i, al mateix temps, tan graciós. Tan absurd i contradictori i alhora tan profund. Com la vida...


Núria Reichardt
Maig del 2012

30.4.12


En el mes d'abril  he llegit dos libres que m'han agradat molt.

El primer Amor clandestí de la catalana i recent difunta Teresa PÀMIES i m'ha interessat molt la vida dels clandestins en la post guerra espanyola.
No eren uns clandestins gens comuns, sinó que eren el màxim responsable de la organització del PSUC i l'escriptora Teresa Pàmies, filla del dirigent marxista Tomàs Pàmies.
A més de la dura vida d'acció política que duien a l'interior del país, és bonic com ella narra la vida de família i de parella que intentaven plegats de tirar endavant.



L'altre llibre és una obra d'art: El món d'ahir. Memòries d'un europeu de l'austríac Stefan ZWEIG, un relat clarivident. M'ha impressionat moltíssim com relata minuciosament com era el món abans de la 1a Guerra Mundial i com es va anar transformant a partir d'aquesta, i especialment en el període d'entreguerres, fins acabar en el deliri de la 2a Guerra Mundial.

I el que més m'ha aclaparat és que ell sembla que escrigui aquestes memòries per a les generacions futures - com la nostra - perquè puguin comprendre com van anar les coses i no poder caure de nou en el parany. 

Però quina por fa pensar que les generacions d'avui en dia no són tan senceres ni tenen els valors que ZWEIG esperava que tindríem i que, al meu entendre, poden fàcilment caure de nou en la trampa de l'odi i la por. Quan ara vivim una crisi econòmica i de valors tan profunda, i que no ho va ser encara més la produïda en el període d'entre guerres?

Núria Reichardt
Abril, 2012


9.3.12

Recomanem lectures, març del 2012

En el mes de març m'he llegit dues novel·les espanyoles curtes, escrites fa anys i reeditades ara: El embrujo de Shangai de Juan MARSÉ i Congreso en Estocolmo de José Luis SAMPEDRO.

No és que s'assemblin en res, però totes dues estan situades en la postguerra espanyola. La primera en Barcelona amb al·lusions (o il·lusions) a Shangai i la 2a en Soria, encara que les il·lusions transcorren a Estocolmo.

Sempre és curiós llegir obra antiga d'autors que coneixes i de qui admires la seva obra actual!

Núria Reichardt
març, 2012

23.2.12

Compartim Lectures, febrer del 2012

Durant el mes de febrer només he llegit un llibre però és un llibre molt i molt gruixut, un miler de pàgines.
Es tracta de Jo confesso del català Jaume CABRÉ, una novel·la total, amb un centenar llarg de personatges.
És un llibre molt interessant, no només per la història en si que ja ho és - un noi especial en una família també especial en la Barcelona dels anys 40 fins a l'actualitat- sinó sobretot en la manera de narrar-la.
Barreja i fa associacions entre alguns personatges de diferents èpoques amb els protagonistes actuals, des de personatges de l'època de la Inquisició a la Girona del segle XIV, passant per d'altres molt multi-culturals (cristians, musulmans i jueus del segle XVII i XVIII) , fins a arribar als nazis i els jueus en la 2a guerra mundial i fins a la Barcelona dels anys 40-50.
Totes les connexions amb el fil conductor del protagonista, l'Adria, un professor d'història de les cultures de la Universitat de Barcelona que parla més de deu llengües, i el seu violí, un Storioni del segle XVIII. I de fons sempre la presència del mal.
La qualitat narrativa és excel·lent amb un alt nivell lingüístic, cultural i literari: un plaer!

Núria Reichardt
febrer del 2012

10.1.12

COMPARTIM LECTURES, gener del 2012

La meva primera lectura de l'any ha estat Los zorros vienen de noche de l'holandès Cees NOOTEBOOM, que per el meu gust escriu de meravella i això que aquesta obra són relats curts, que no és el que més m'agrada llegir, però així i tot m'han agradat molt. Són històries curtes que es poden llegir de manera independent, però que juntes conformen un fil conductor sobre els records i la memòria davant la proximitat de la mort.
I això que fa pocs dies vaig admirar el cineasta Jonas MEKAS per la seva afirmació que quan creues la línia de Conrad en lloc de viure l'instant - i amb aquest el futur - comencem a mirar enrere. Ell té 89 anys i sap que no ha creuat la línia perquè viu la vida cada dia, viu el present. En Cees NOOTEBOOM mira enrere, però d'una manera tan poètica que és molt i molt bonic, sense por a la mort.

Després volia llegir de nou a la meva admirada premi nobel anglesa Doris LESSING i vaig triar Memorias de una superviviente, però l'he deixada sense acabar-me-la perquè no podia amb ella: quina ràbia!!! Semblava que estigués llegint la Virginia WOLFF o potser no tinc el cap per a "floritures". Em queda clar que la ciència-ficció no em va.

I després d'aquest fracàs vaig agafar l'última novel·la del nord-americà Jonathan FRANZEN: Libertad i m'ha encantat. No m'estranya que en Franzen sigui considerat un dels millors escriptors nord-americans del moment, és boníssim.
Libertad és una història de total actualitat, els seus personatges canvien de mil·lenni i, igual que el segle XXI que va començar amb el desastre del 11-S, les seves vides es precipiten cap a la crisi: crisi de valors, crisi financera, crisi de parella, crisi adolescent... tot canvia i es desestabilitza.

Núria Reichardt
gener del 2012