He llegit la primera novel·la de la barcelonina Cristina CAMPOS, una directora de càsting de llargmetratges i de sèries de televisió que compagina el seu treball amb la seva pasió per la literatura.
Pan de limón con semillas de amapola me'l van recomanar unes companyes de feina i m'ha agradat, encra que no tant com les expectatives que m'havia posat. Però és bonic, actual, emotiu i reivindicatiu.
Bonic perquè tot passa en llocs meravellosos de l'illa de Mallorca i llocs extraordinaris de l'Àfrica.
Emotiu per les fortes relacions que s'estableixen o que manquen entre els personatges: entre germanes, entre amants, entre mares i filles, entre pares i filles, entre marits i mullers, entre àvies i nétes, entre veïns.
Actual perquè els seus protagonistes formen part del món d'avui en dia en contrast amb l'anterior: joves que viuen lluny de casa, dones que s'enamoren d'altres dones, vells que són molt joves d'esperit, dones que adopten fills, homes que no volen quedar al marge de la família.
I reivindicatiu perquè des de la trama de la història es demana justícia: justícia que defensi l'amor i en contra de les convencions.
La mataronina Care SANTOS la vaig conèixer amb Habitaciones cerradas i el proper octubre faré amb ella a Mataró un taller d'escriptura amb el que estic molt il·lusionada, anomenat Escriure els records.
Mentrestant m'he llegit la seva última novel·la i Premi Nadal 2017 i la he disfrutat molt. Potser l'autora també escriu els records amb Media Vida.
És de lectura fàcil i agradable, aconsegueix l'empatia molt ràpidament i parla de moltes coses properes i no tan properes:
Parla de la vida i l'educació d'unes nenes a la trista i hipòcrita Barcelona de la postguerra i del que la mort del dictador i l'arribada de la transició va suposar per la vida de moltes persones en general i de moltes dones en particular a Espanya. Parla de la revolució sexual al món en els anys 60 i de l'arribada de la Llei del Divorci a Espanya el 1981.
Parla també dels records i del perdó, de com ens afecta el pas del temps, de les coses que t'han fet sentir culpable i de laimportància del perdó a la vida. La cita que encapçala la novel·la és "Sólo se puede perdonar lo imperdonable" del filòsof català Joan-Carles Mèlich.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada