El mes de febrer em va costar molt triar un llibre. Sempre em passa després d'una lectura que m'ha fet gaudir de debó i El camí de les aigües em va agradar molt i molt.Vaig desestimar uns quants fins que vaig trobar una petita meravella, la primera novel·la de la sabadellenca Marta ORRIOLS, anomenada Aprender a hablar con las plantas. Ja li havia llegit els relats de Anatomia de les distàncies curtes, però aquesta ha estat superior.
Només la cita del meu admirat escriptor britànic Julian BARNES de la seva bonica i commovedora novel·la Niveles de vida en iniciar el llibre ja em va predisposar a que m'agradés: "Pero a veces entre dos personas funciona y se crea algo nuevo y el mundo cambia. Después, tarde o temprano, en algún momento, por una razón u otra, una de las dos desaparece. Y lo que desaparece es mayor que la suma de lo que había. Esto es quizá matemáticamente imposible, pero es emocionalmente posible".
De seguida la història em va atrapar ja que la Marta ORRIOLS et va sentir tot molt proper, com si et conegués de tota la vida. El seu personatge pensa i sent coses que tu has pensat i sentit en un moment o altre de la teva vida o tot sovint. Tot "et sona" però ella ho expressa d'una manera extraordinària de tan senzillament que ho fa, tal qual.
"Es necesario que nos acaricien cuando aún no somos nadie para que podamos relacionarnos cuando ya seamos personas de quienes se espera tanto." -diu la protagonista que és una metgessa que treballa a la UCI de neonats.
"Hay personas que brillan cuando hay conflictos que resolver, pero que cuando las cosas van bien se marchitan, se aburren y se apaga el halo que las hacía especiales. No sirve de mucho no querer aceptar que la amistad también envejece, como los libros, como las películas, que de repente parecen tan obsoletos." -diu la protagonista en parla d'una amiga que ho és des de la joventut.
"No puedo permitirme perder a más personas queridas, así que me obligo a seguirle el juego." -diu la protagonista després de la mort del seu company.
"Mi abuela siempre decía que es mejor esperar lo malo con cariño, si lo malo es tan malo que hasta lo puedes ver venir." -diu la infermera que fa tan de temps que treballa amb la doctora, més gran que ella i amb una vida totalment diferent.
"Por mucho que me esforzase y por impecable que fuera la exterminación de su rastro, él habitaría lugares inesperados:" -diu la protagonista després de la pèrdua de la parella.
"A veces era injusta contigo de una manera intencionada y cruel. No sé por qué, supongo que la concesión dilatada de los años de convivencia nos acaba endiablando a todos un poco." -diu la protagonista en parlar de la seva parella de molts anys.
Ja que no em puc treure del cap les novel·les bones que em fan donar voltes als seus personatges i als meus assumptes personals, m'he llegit un thriller, Reina roja del madrileny Juan GÓMEZ-JURADO. Només per passar l'estona.
I també El bolígrafo de gel verde del castellonenc Eloi MORENO a qui vaig conèixer per la seva meravellosa història per a joves Invisible, però com a novel·lista per a adults... mira que dir que una dona de 35 anys encara té un cos fantàstic? Només faltaria!
Núria Reichardt
I també El bolígrafo de gel verde del castellonenc Eloi MORENO a qui vaig conèixer per la seva meravellosa història per a joves Invisible, però com a novel·lista per a adults... mira que dir que una dona de 35 anys encara té un cos fantàstic? Només faltaria! Núria Reichardt
Febrer del 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada