Recomanem lectures, novembre del 2026

Des que programat un viatge a Tànger que m'han vingut ganes de llegir més de la barcelonina Carmen LAFORET. La llamada és un llibre format per quatre novel·les curtes. Van ser publicades el 1954 i traspuen la España de la postguerra.

En totes elles he vist i olorat coses de les que veia fer a casa o a l'escola en aquells anys del final del franquisme i també he sentit la rebel·lia de l'autora.

M'ha agradat molt. Retrata una època rància, però ella no ho és gens i els seus relats han envellit molt bé.

Una altra barcelonina que admiro és la Cristina FERNÁNDEZ CUBAS, aquesta viva. Vaig anar a  la inauguració del Festival 42 i, amb els seus flamants vuitanta anys, em va tornar a fascinar escoltar-la.

I li vaig comprar i llegir el seu últim llibre de contes Lo que no se ve, que no m'ha defraudat gens. Només té quatre contes que narren allò inexplicable i sovint terrorífic, però també allò que no es diu, que podem intuir-ho i que no sabem expresar, o allò que ens marca i no olvidarem mai.

Per el Club de lectura Entre llibres he tornat a llegir la nord-americana Lisa SEE. Em feia molta mandra, però he de dir que el llibre m'ha enganxat.

L'ascendència xinesa de l'autora fa especialment interessant aquesta novel·la històrica El círculo de mujeres de la doctora Tan que parla de la situació de les dones en la tradició taoïsta i de la medicina xinesa.

Un altre llibre de contes completament diferent ha estat el que he llegit de l'argentina Camila SOSA. S'anomena Soy una tonta por quererte.

M'havien parlat d'aquesta autora reivindicativa del món travesti i, després d'escoltar-la en el podcast ¿Qué estás leyendo? vaig tenir clar que volia llegir-la. Ella mateixa és una travesti (li agrada més aquest nom que trans) i es guanyava la vida prostituint-se abans de poder fer-ho escrivint.

Tots els personatges dels seus contes pertanyen al col·lectiu LGTBI+, sobretot als travestis. Són descarnats i hiperrealistes, però també tenen espai per a la tendresa i per el sentit de l'humor.

I canviant completament de registre, he llegit Algo ha pasado del nord-americà Joseph HELLER.

Recomanem llibres, octubre del 2025

Em van recomanar la lectura del llibre La casa de papel, suposo que pel títol i relacionant-lo amb el nostre Projecte de La Guarda del llibre.

No n'havia sentit parlar mai abans, i del seu autor, l'argentí Carlos María DOMINGUEZ, menys. L'editorial Periferia sí que m'animà a llegir-lo.

Es tracta d'una història curta i estranya on els protagonistes són els llibres i els personatges escriptors d'arreu del món, a més d'un parell de ficticis -professors universitaris a Cambridge- a partir dels quals es desenvolupa una trama llibresca.

Tot transcórre a partir d'un exemplar de La linea de sombra de Joseph CONRAD provinent d'un misteriós col·leccionista de llibres de l'Uruguai, consumit per la seva pasió bibliòfila.

L'autor de Jaen, en David UCLÉS em té tan gratament sorpresa, no només per La península de las casas vacías, sinó també per les seves publicacions en premsa i en les xarxes, que la curiositat m'ha pogut i he llegit la seva primera novel·la Emilio y Octubre.

Ja apuntava. També és realisme màgic i encara que amb narrador  omniscient, hi ha molts elements autobiogràfics, fins i tot en algun moment en parla de la història de la guerra civil española que està escrivint el protagonista, Emilio.

Però també és una mena de distòpia i, en la meva opinió, se li en va una mica la mà amb tot el tema de la vida dins les obres d'art. Però bé, també proposa músiques fantàstiques per a escoltar mentres que el llegim.

Per el Club de lectura Entre llibres he llegit 32 de març del barceloní Xavier BOSCH, que em feia molta mandra per tot allò de l'autor més venut en els últims Sant Jordi, però he de dir que l'he gaudit.

Aquest autor deu agradar tant perquè escriu fàcil i proper, mostrant emocions i sentiments que podem empatitzar sense problema. A més, el fons històric que toca dels anys de la Guerra Civil Española i la postguerra sempre és interessant, sobretot quan toca algun aspecte més novetós.

Aprofitant el cap de setmana de Lectura en silenci a El Bosc de les idees vaig començar a llegir un clàssic que tenia pendent: Guerra y paz del rus Lev TOLSTOI. No només el tenia pendent, sinó que volia anar a la sessió que celebraven a La Factoría Cultural Martínez en el seu Club de lectura Los Imprescindibles.

No vaig poder anar-hi i no vaig tenir prou amb aquell cap de setmana per acabar la novel·la, però aquí estic. Amb ella.

Les meves lectures del setembre del 2025

Seguint Llegint el món de Pei SERRANO he arribat al llibre El libro de mi destino de l'autora iraní Parinoush SANIEE.

És un novelón on la personatge protagonista, una noia iraní nascuda als anys cinquanta del segle XX, narra en primera persona la seva vida, o millor dit, les desgràcies de la seva vida.

Des que rep el càstig dels seus germans per enamorar-se i els seus pares l'obliguen a casar-se amb un desconegut d'un dia per l'altre fins que en la seva edat madura pels seus fills es nega a si mateixa la llibertat. D'aquí el títol de l'obra.

De rerefons de la història personal, la història d'aquest país des del Sah de Pèrsia fins a la República Islàmica dels Ayatolàs, passant per la revolució, la guerra Irán-Irak i l'execució de milers de presoners polítics, especialment gent d'esquerres i del partit comunista.

Només coneixia l'argentina Leila GUERRIERO com a cronista. Una periodista que sempre trobo interessant. I ara li he llegit La llamada i m'ha encantat.

Tal i com l'he sentit dir a ella mateixa en el Podcast de Libros de El País, anomenat ¿Qué estás leyendo? aquest llibre és de no ficció. Diu que ella no inventa res, que ella és periodista. 

I GUERRIERO fa Un retrato (és el subtítol del llibre) -amb el seu peculiar estil- de tot allò que ha averiguat sobre Silvia Labayrú, segrestada el 1976 per la dictadura argentina i torturada en la ESMA quan tenia vint anys i estava embarassada. La seva filla va néixer allà i va ser donada a la família de Silvia. Ella va sobreviure a aquest infern i anys més tard va denunciar els seus segrestadors, no només per torturadors, sinó també per violadors.

El més interessant del llibre és la manera com Leila estira del fil de la memòria, ja que la major part d'aquests fets succeiren fa quaranta anys i després tots els supervivents han tingut una vida i molts oblits.

En motiu del Festival MAR(C) de Literatura i Pensament que se celebra per segona vegada a Malgrat de Mar, he llegit Barcelona pagesa. Retrats d'una agricultura en transformació, editat per la Diputació de Barcelona.

M'ha interessat especialment la part que surten pagesos de l'Espai Agrari de la Baixa Tordera.

La lectura del Club de Lectura Entre llibres ha estat Les ombres del castell de la mataronina Meritxell JUBANY.

És una novel·la històrica sobre el Castell de Santa Florentina de Canet de Mar, al Maresme, amb l'estructura de capítols dels fets històrics basats en la realitat, alternats amb capítols que ficcionen l'actualitat.

La gràcia per a mi és que el Castell de Santa Florentina és un lloc proper, però no conegut, al que desitjo visitar en breus.

Les meves lectures de l'agost del 2025

Com he gaudit amb la lectura de Hasta que empieza a brillar. Un llibre sobre la vida de Maria Moliner i el seu diccionari,  ficcionat per l'autor argentí Andrés NEUMAN.

A més de cosir la història d'aquesta admirable senyora, ho fa a través de la llengua; és a dir, mitjançant criteris lexicogràfics. Fins i tot suggereix que les definicions del seu diccionari, suposen una mena d'autobiografia de l'autora.

I, a més, seguint amb el tema de les lectures que em persegueix últimament, Maria MOLINER va néixer amb el segle XX i la seva joventut la va viure en la dictadura de Primo de Rivera, la seva plenitud en la República i la Guerra Civil i la seva maduresa en la terrible postguerra. I encara va tenir sort -ella i el seu marit- que no els ajusticiessin com a molts dels seus amics, sinó que els van depurar i vigilar, però van poder continuar vivint i més o menys treballant en la España franquista. 

El Diccionario de uso del español va ser publicat el 1966. El seu marit no va arribar a conèixer la mort del dictador, però ella va viure fins l'any 1981.

I per fi m'he llegit A sangre y fuego. Héroes, bestias y mártires de España, el llibre de relats sobre la Guerra Civil Española escrita el 1937 pel periodista sevillà Manuel CHAVES NOGALES y publicada a Chile.

No havia sentit a parlar mai d'aquesta obra sublim fins que vaig llegir La península de las casas vacías i vaig escoltar en David UCLÉS que la recomanava. És molt bona, relata amb molt realisme la crueltat de la guerra i de la revolució. 

El seu valor és que l'escriu abans d'acabar la lluita armada i que hi ha contes que mostren les carnisseries dutes a terme pels sublevats i també pels falangistes i terratinents i l'arrasament de la població per part de l'aviació feixista. D'altres relats expliquen les bestieses tant dels milicians, com dels obrers i camperols, tant el que van fer els socialistes i comunistes com els sindicalistes. En tots ells domina la por i el poc valor de la vida humana en aquell temps.

M'he llegit Només terra Només pluja Només fang de la mataronina Montse ALBETS i encara no sé si m'ha agradat o no.

L'obra pòstuma La mort i la primavera de la barcelonina Mercè RODOREDA no la coneixia. 

Arrel de l'obra presentada per Marcos MORAU i la seva companyia La veronal, que tindré el plaer de veure'ls en el TN, he volgut llegir-la i he quedat absolutament sorpresa d'aquesta història surrealista i gore total d'una de les meves autores preferides.

Va sobre l'angoixa i la por. Va sobretot sobre la mort i sobre el contrast entre les persones i el món vegetal. Les seves metàfores són tan esgarrifoses com plenes de bellesa.

Quan vaig llegir que en les cartes al seu editor, en Joan SALES, que estava preparant la seva millor obra, mai hagués imaginat que es tractava d'un relat on l'horror i el fantàstic ens narra el món real.

Ha hagut una altra coincidència que m'ha empès a llegir-la, quan he conegut el duet musical L'ARANNÀ, que tenen un treball discogràfic, La salamandra (Blau Atzavara, 2024), fet a partir de contes de la RODOREDA. 

També aquest agost he començat a llegir de mica en mica la biografia que en Jose TERUEL ha publicat aquest any en motiu del centenari del naixement de la meva idolatrada escriptora, la madrilenya Carmen Martín Gaite.

L'he volgut llegir per a la 3a sessió de Recomanem Llibres que organitza La Guarda del llibre, però és tan extensa que no la podré acabar a temps, encara que em servirà per a recordar totes les seves novel·les, la majoria de les quals vaig llegir amb molta passió durant la meva joventut i maduresa.

Les meves lectures de juliol del 2025

La primera ha estat el llibre de relats El cant de la joventut de la catalana Montserrat ROIG, un llibre que vaig comprar fa molts anys i que sempre em quedava per llegir.

Per fi ha arribat el moment de fer-li justícia a aquesta periodista d'investigació amb qui vaig saber dels catalans als camps de concentració nazis, que li vaig llegir alguna novel·la innovadora ara fa molt de temps i que ara he descobert com a una magnífica contista.

Aquest llibre el va acabar dos anys abans de la seva mort i on veus personatges grans i fins i tot vells, ben bé pots pensar en personatges malalts, tots ells prop de la mort.

Li he agafat el gust a llegir els llibres de relats curts a la platja. El següent ha estat El silencio del patinador del basc Juan Manuel DE PRADA.

Més d'una vegada he rigut mentre llegia algun dels dotze relats o contes que composen aquest llibre. M'agrada el sentit de l'humor d'aquest autor i la seva ironia, especialment cap a ell mateix i els seus ancestres.

De nit, llegeixo al llit i he començat un parell de novel·les que no m'han convençut, que són Hambre del noruec Knut HAMSUN i La seca de la basca Txani RODRÍGUEZ. 

La que sí m'ha atrapat ha estat Presentes del valencià Paco CERDÀ.

A més, no fa gaire he llegit Dientes de leche de MARTÍNEZ DE PISÓN amb una portada molt semblant a aquesta i La península de las casas vacías de DAVID UCLÉS , així que segueixo en el tema de la Guerra Civil i la postguerra amb el feixisme com a protagonistes.

El protagonista del llibre és José Antonio Primo de Rivera, un personatge carismàtic que també m'ha recordat una lectura que vaig fer fa anys sobre el falangista, que va ser Riña de gatos de Eduardo MENDOZA.

Després de dinar, llegeixo a la butaca i he encetat Ànimes de sal de l'autor local Pep BUSQUETS, que he deixat a mitges i el llibre del Club de lectura Entre Llibres per a aquest mes: 

El projecte Rosie del neozelandès Graeme SIMSION és una novel·la senzilla i divertida.

També he llegit Divina Ceuta del joveníssim català Martín GODOY GARCIA, una obra de teatre escrita durant la seva estada a l'acadèmia Vivarium Novum, a Roma, durant la seva formació humanística.

Els protagonistes d'aquesta aventura èpica són la princesa Ceuta i el seu estimat Gibraltar, què com tota tragèdia grega, tenen un destí fatal. 

També conté més d'un poema del més clàssic estil que l'autor canta.

Les meves lectures de juny del 2025

    Estic en baixa forma lectora, només dos llibres en un mes! Almenys m'han agradat tots dos.

La història de l'amor ha estat una sorpresa. Ni coneixia el llibre ni l'autora, la nord-americana Nicole KRAUSS, però va anar a parar a La Guarda del llibre i no m'he pogut resistir.

És un relat ens dos temps històrics, el moment en que el protagonista, ja molt vell i prop de la mort, rememora el seu amor adolescent i el llibre que va escriure per tal de fer saber a la seva estimada Alma i al fruit del seu amor tot el que els va estimar. I una altra història en el present d'una altra adolescent anomenada Alma, que deu el seu nom a aquest llibre que va ser escrit tants anys abans del seu naixement i que el seu pare, mort recentment, va regalar a la seva mare quan es van enamorar. I que va ser gràcies a aquesta Alma que el fill de l'altra Alma -un escriptor d'èxit- descobreix (o pot haver descobert) qui ha estat el seu veritable pare 

Les dues històries s'entrellacen entre casualitats i causalitats amb rerefons de l'holocaust nazi i les desgraciades deportacions i les fugides Amèrica amb sort, a més dels traumes per les pèrdues i no només les dels camps d'extermini. I sobretot, la força de l'amor: entre amants, entre germans, entre pares i fills, entre amics. Allò que mou el món. 

De l'aragonès Ignacio MARTÍNEZ DE PISÓN sempre m'agrada tot el que li he llegit. 

Dientes de leche no és per a mi la seva millor novel·la, però m'ha interessat molt tota la part documentada dels italians que van participar a la Guerra Civil Española per ajudar les tropes feixistes i, sobretot, la part que l'autor ficciona sobre les dobles vides que hi ha persones que són capaces de dur sense cap mena de penediment ni de mala consciència.

Com sempre, Martínez de Pisón també ens passeja per aquesta España dels darrers anys del franquisme i de la transició que hem viscut la seva generació.

A última hora, durant les vacances a Castella-Lleó m'he pogut llegir un tercer que m'ha encantat. 

Es titula Els detalls i és de la sueca Ia GENBERG. És una novel·la curta i me la vaig treure de Llegint el món que la va recomanar.

Una història deliciosa on la narradora revisa el passat, prescindint de fets importants i notoris i només fixant-se en els detalls, allò que ens queda per sempre.

Les meves lectures de maig del 2025

 

El Grupo Bojador tenia l'última novel·la del català Eduardo MENDOZA per a la sessió virtual del maig. S'anomena Tres enigmas para la organización i vam haver d'aplaçar la trobada amb l'autor ja que  MENDOZA ha guanyat el prestigiós Premi Princesa de Asturias de las Letras 2025.

De la 2a sessió de Recomanem llibres que organitza La Guarda del llibre  vaig treure la idea de llegir Éramos unos niños de la cantant nord-americana Patty SMITH.

He rellegit Los siguientes de Pedro SIMÓN que vaig llegir l'octubre del 2024 perquè és la següent lectura triada pel Club de lectura del Grupo Bojador.

I el Club de lectura Entre llibres també ha triat a Pedro SIMÓN en la sessió del juny i he rellegit Los ingratos que vaig llegir el juliol del 2023

Abril del 2025

Què interessant ha estat la lectura de Los nombres de Feliza del colombià Juan Gabriel VÁSQUEZ. A aquest autor ja li havia llegit Los informantes ja fa uns anys. Molt bona, també.

Aquesta novel·la és una magnífica ficció sobre la vida real de l'escultora Feliza BURZSTYN, filla d'uns jueus polacs expatriats a Colòmbia. L'autor ho narra des del present, havent conegut al seu vidu, Pablo LEYVA qui, al mateix temps li narra el passat des del seu present amb ella. 

Molt interessant tots els canvis de temps i de punts de vista, barreja de ficció i autoficció, així com l'esperit lliure d'aquesta artista que va haver de lluitar contra totes les convencions socials i polítiques del seu temps.

Un dels personatges del llibre és el Premi Nobel Gabriel GARCÍA MÁRQUEZ.

Curiosament, també va d'expatriats la novel·la triada al Club de lectura Entre Llibres, de la xilena Isabel ALLENDE, a qui feia anys i panys que no llegia.

Largo pétalo de mar és el títol del llibre, pres de la manera com Pablo NERUDA, també Premi Nobel i també personatge en aquesta novel·la, anomenava a Xile.

També el llibre és una ficció sobre fets reals, la història d'uns catalans que s'expatriaren a França fugint de la derrota de la Guerra Civil espanyola i que tingueren la sort, entre tanta desgràcia, de ser escollits pel futur Premi Nobel i en aquell moment embaixador xilè a París, per poder fugir de la França ocupada en el vaixell WINIPEG.

Quan anys més tard el general Pinoxet i el seu cop d'estat acabin amb el govern de Salvador Allende, la família protagonista de la història haurà d'exiliar-se de nou, aquesta vegada a Venezuela.

Ja el vaig llegir el 2014, però aquest any, centenari del naixement de la catalana Ana María MATUTE, m'he rellegit Primera memoria, premi Nadal el 1947.

"Sobre Primera memoria planea el desasosiego de la adolescencia, una asfixia que Ana María Matute (Barcelona, 1925) ha hecho protagonista de muchas de sus obras. La lucha terrible de esa etapa entre el final de la infancia y la edad adulta ha centrado títulos capitales de su producción, como Los Abel (mención especial del jurado del Premio Nadal de Novela en 1947), Luciérnagas (1949), Algunos muchachos (1964) y Paraíso inhabitado (2008), aunque acaso en ninguna obra como en esta, merecedora del Premio Nadal de Novela en 1959, consigue que esa lucha se convierta en una perfecta y melancólica elegía de la perversión de la inocencia".

Primera memoria és el primer títol de la trilogia Los mercaderes. Els altres són Los soldados lloran de noche i La trampa.

Feia mesos que no em llegia un llibre de Llegint el món i aquest mes he triat Kairós per les recomanacions de Pei SERRANO. És una novel·la de l'alemanya Jenny ERFENBECK i m'ha agradat.

M'ha interessat molt el paral·lelisme entre la història gran i la història petita; és a dir, entre el règim de la RDA i la reunificació d'Alemanya i la peculiar història d'amor entre els dos protagonistes.

L'autora narra molt bé el rentat de cervell del comunisme, així com la la menjada de coco de l'home gran vers la jove. I també m'agraden molt les explicacions dels passats dels personatges i de les seves famílies, la manera com cadascú es va haver d'espavilar i adaptar a les noves circumstàncies.

Al final se'm feia repetitiu i pensava a veure si cau el mur d'una vegada i aquest animal de Hans desapareix de la vida de la Katherina.

És curiós que en la meva joventut vam viure en directe per televisió la caiguda del mur de Berlín i com de diferent ho he vist amb la lectura d'aquest llibre quan l'autora ens narra com es quedaren d'enganyats i convertits en pàries aquells que no van fugir a occident.

Març del 2025

La major part del meu temps de lectura del mes de març ha estat dedicat a acabar el llarguíssim llibre del David UCLÉS sobre la terrible guerra civil española, La península de las casas vacías, que el vaig començar el febrer però que requereix temps i atenció.

Entremig m'he entretingut amb altres lectures:

Tenia molta curiositat en el fenòmen editorial de la saga de la família Blackwater del nord-americà Michael McDOWELL i en arribar a La Guarda el primer número, La riada, el vaig adquirir.

 

En fi,; llegit.

En canvi, en el llibre triat pel Club de lectura Entre llibres no havia cregut gaire i l'he gaudit molt. És Francesca de Barcelona, una novel·la històrica ambientada en l'època medieval, de la barcelonina Laia PERARNAU.

Ha estat molt interessant, especialment quant els costums de l'època relacionats amb la medicina.

Ha estat un orgull per a mi llegir en primícia l'última novel·la de la mataronina Care SANTOS. Com a lectora 0 he llegit El amor que pasa, el llibre sobre l'idil·li dels seus pares que no ha pogut escriure fins després de la mort de la seva mare.

La història de la novel·la és ben bonica i, encara que original, a mi no m'ha sorprès perquè l'havia sentit explicar a l'autora -ara un tros, ara un altre-més d'una vegada. Però sí que m'ha tingut agafada la manera com està narrat i imaginar el que vindria o endevinar la postura de la narradora. 

També he trobat original quan la narradora inventa i dialoga amb personatges morts que mai ha conegut en vida i quan interpel·la el lector.

I també he llegit, trobat a La Guarda, l'últim llibre de l'enyorat nord-americà Paul AUSTER, anomenat Baumgartner.

És la seva última novel·la, escrita durant la seva lluita contra el càncer. Una obra de senectud on mira enrere a la seva obra i els seus personatges, on flueix la seva vida i les persones més importants per a ell, a les que més ha estimat. També una mirada al futur amb el personatge femení, jove, que estudiarà l'obra de la seva difunta dona.

El protagonista, com l'autor, es troba amb la pèrdua de la memòria a curt plaç i altres problemes de la vellesa i ens recorda que "vivir con miedo al dolor es negarse a vivir".

Febrer del 2025

El mes de febrer l'he començat molt millor. 

La primera lectura ha estat una recomanació d'una amiga. El llibre es titula La casa entre los cactus i el seu autor és madrileny i es diu Paul PEN.

Després de llegir aquesta novel·la, he vist que hi ha pel·lícula, amb guió del mateix autor i protagonitzada per l'Ariadna GIL, però no penso veure-la perquè jo ja m'he fet la meva pel·lícula d'aquest thriller tan original i emocionant.

El segon llibre una recomanació de la premsa, que no para de parlar del grandiós llibre del jienense David UCLÉS que a La península de las casas vacías narra la guerra civil española en clau d'humor i de realisme màgic.

A veure, és una narració interessant, com interessant és aquest jove autor, però vaja. Una jove promesa segur que és, però el millor llibre, etc., etc., en la meva opinió, no. A més que és molt extens.

El que sí que m'ha agradat i també té unes set centes pàgines ha estat Els grans optimistes, també recomanació d'una bona lectora. La seva autora no la coneixia, és la nord-americana Rebecca MAKKAI.

És molt llarg, però l'he llegit ràpid de tant que m'interessava. M'ha agradat tant la trama com l'estil d'escriptura. Va sobre els inicis de la SIDA entre la comunitat gai de Chicago, però explicat des del present quan els supervivents d'aquells amics dels anys vuitanta ja són grans i, marcats pel trauma de la seva joventut, han fet les seves vides.

Nosaltres hem viscut els temps de SIDA, els recordo especialment greus a l'escola quan la desinformació era total. Però no recordava tants mils de mort i tan ràpid com morien i el poc cas que, al principi, els feien les institucions públiques i quan malament tractaven als gais, com si la malaltia fos cosa d'ells. Molt malament.

Un llibre molt bonic ha estat Un viejo que leía novelas de amor del xilé Luís SEPÚLVEDA, l'autor de Historia de una gaviota y del gato al que enseñó a volar que vam llegir ja fa tants anys.

És una novel·la curta amb un rerefons espectacular sobre la saviesa dels indígenes del Amazonas, la maldat dels homes cobdiciosos i la força de la natura.

Gairebé, res. I he vist la pel·lícula Assasins de la lluna de Martin SCORSESE que no són indis del Amazonas, sinó dels Osage de Oklahoma. Però la seva saviesa, el mateix i la resta, també.

I no he pogut resistir-me a llegir ja l'última novel·la de la sabadellenca Marta ORRIOLS, que es titula A l'altra banda de la por.

Gener del 2025

 Aquest 2025 no l'he començat amb gaire entusiasme lector. De tots aquests títols, no m'he llegit cap fins el final. Tots són molt diferents, alguns em consta que són de gran valor literari, així que dec ser jo; espero que aquesta mala ratxa no em duri gaire.

Viatges amb la tieta va ser el primer títol triat pel Club de lectura l'Esquirol entre llibres per aquest nou any.

Tractant-se d'un llibre del britànic Graham GREENE vaig donar per suposat que m'agradaria. I així va ser durant els primers capítols i encara més en adonar-me que no era una novel·la d'espies. Però a mida que avançava la història, m'anava avorrint més i més. I això que l'humor britànic m'encanta.

Cal a dir que aquest Club de lectura, a partir d'ara es dirà Entre llibres i ens reunirem en el local social de La barretina vermella.

La reina de espadas també el vaig voler llegir perquè l'havia triat el Club de lectura del Grupo Bojador com a lectura del gener, però el que ha escrit la mexicana Jazmina BARRERA no és una novel·la, sinó que més aviat és un assaig sobre l'escriptora Elena GARRO.

Sí que em va interessar el que escriu sobre l'Elena GARRO i m'hagués agradat escoltar la Jazmina BARRERA, però no em va ser possible.

Vaig voler rellegir-me Mirall trencat de la catalana Mercé RODOREDA, però em va tornar a passar que només aconsegueixo segui la primera part.

Mai podré aprendre prou d'ella.

Quan vaig aconseguir un llibre de la mexicana Elena GARRO vaig anar per ell. Ha estat Los recuerdos del porvenir, el més recomanat en La reina de espadas.

Però per a mí, la vida controvertida i contradictòria de l'autora m'ha interessat molt més que la seva creació literària.

Després de molts anys de voler fer-ho, vaig començar la lectura de Una casa para Mr. Biswas de V.S. NAIPAUL de la colònia britànica de Trinitat i Tobago.

Me l'han regalat i va ser per això que em vaig animar a llegir-ho. Era en anglès i, en no poder seguir-lo, me'l vaig continuar en espanyol.

Però no era la dificultat idiomàtica perquè poc el vaig continuar.

El mateix em va succeir amb Manual de inquisidores del portugués António LOBO ANTUNES.

Em van recomanar Solito del salvadoreny Javier ZAMORA i vaig creure que sí perquè vaig connectar bé. Però després de pàgines i pàgines em va semblar molt repetitiu i previsible, en d'adonar-me que encara em faltaven moltes més, em vaig desdir.

A El abrazo de la canadenca Anne MICHAELS li tenia moltes ganes. Piezas en fuga m'havia sorprés i agradat molt fa almenys vint-i-cinc anys.

Però amb aquest no podia concentrar-me.