He començat l'agost amb l'escriptor i pintor valencià Manuel BAIXAULI a qui ja havia llegit 
L'home manuscrit i m'havia agradat amb aquests mons que crea més enllà de la realitat.
A Ignot es recrea encara més en aquest tema i, a estones, em fa pensar en MURAKAMI i també a estones és una història desassossegant.
El que m'ha agradat més ha estat el tema de la solitud en general i la dels artistes en particular. És un llibre que he subratllat molt.
També és important el tema dels plagis, els que alliçonen i s'aprofiten del seu magnetisme, i els que idolatren i els manca auto confiança.
També he llegit per primera vegada una altra lleidatana, també periodista, la Pepa ROMA, també d'una època semblant a la Joana BONET i per això també tot m'ha resultat molt familiar. Als començaments del 70 jo no anava a manifestacions per les Rambles perquè encara era una nena, però sí hi anaven els meus germans grans. El llibre s'anomena Una familia imperfecta i es narra en una Barcelona molt propera a mi: els mateixos carrers i locals, les mateixes tendències de moda, d'idees, de voler fugir i ser independent.
El llibre però també transcórrer a Madrid on la protagonista triomfa professionalment i on viu la movida madrileña dels 80 i també va i bé de la ciutat al poble d'origen de la família a la comarca de La Noguera.
En aquest anar i venir del poble a les ciutats i de les ciutats al poble la novel·la també avança i retrocedeix en el temps des dels temps de la II república, la guerra, la post guerra, la transició, el primer govern socialista, la democràcia fins els nostres dies amb la seva corrupció i fins les lluites independentistes a Catalunya. També les diferents èpoques i procedències d'emigració a España.
I també qui va amunt i avall d'aquests temps i en aquests espais és la família narrada per la protagonista que parla sobre sa mare a qui critica molt, la tieta, el pare, els avis i besavis, també un marit i, sobretot, el germà. Pel meu gust el tema del germà una mica massa llarg, ben tractat el patiment i la crueltat del càncer, però no ocupa tant d'espai en el temps i on no estic d'acord és en la crítica al sistema sanitari català.
A més dels temes polítics apareixen molts altres, la negació de la realitat és un dels que m'ha interessat més. També l'empatia i la confusió d'aquesta: no has de fer als altres el que t'agradaria que et fessin a tu, sinó el que els agradaria que els fessin a ells.
Molt bona, com totes, o quasi bé totes. M'encanta com l'autor et presenta i analitza i et porta cap als valors dels personatges i també les seves misèries.
Aquesta novel·la -gòtica?- aconsegueix amb escreix encomanar-te l'angoixa de la protagonista i convence't que els fantasmes són a la teva ment i aquests sí que fan mal.
Les llargues frases subordinades són amb les que et vas endinsant a la pell i a la ment dels personatges. Amb elles també vas travessant diferents espais que constitueixen el temps.
He llegit un llibre que no el coneixia de res però me l'han recomanat i m'ha encantat. Es diu Qué vas a hacer con el resto de tu vida i és la primera novel·la de la barcelonina FERRERO.Encara que pel títol sembla un llibre d'auto ajuda, res a veure, és la cita d'un llibre que fa servir un dels personatges en un regal. És una història que m'ha enganxat de bon començament, l'he devorat en un parell o tres dies de vacances, i que es relaciona amb altres que també he llegit i m'han agradat, com a la protagonista del llibre: la Natalia GINZSBURG i la Clarice LISPECTOR.
És una història de família i el pes de la infància a les nostres vides, també es podria dir com la llegida fa uns dies Una família imperfecta. És també una història d'amors i desamors, o d'amors incompresos o de mals entesos en l'amor. I és també una història de pèrdues i de dols.
És una història d'illes, especialment de l'illa d'Eivissa, i de les persones que vivim com illes.
I l'últim llibre de les vacances, que no volia que se'm quedés per a més tard perquè havíem quedat de llegir-lo a l'estiu un grup de lectura, ha estat una petita joia Gabriela, clavo y canela, bella i llarga, senzilla i profunda, històrica i molt sensual també.
És de l'escriptor brasiler Jorge AMADO a qui confeso no haver-li llegit res anteriorment i m'ha sorprès saber que va néixer abans que altres famosos escriptors llatinoamericans del segle XX.
En començar la novel·la em recordava molt a Cien años de soledad de GARCÍA MÀRQUEZ i en canvi he comprovat que Gabriela, clavo y canela va ser escrita anteriorment. També per moments em feia pensar en La hija de la fortuna de Isabel ALLENDE que va ser escrita molt posteriorment. Res a envejar ni a l'una ni a l'altra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada