El Club de lectura de L'esquirol entre llibres no ha pogut continuar celebrant-se, però ja tenien demanat l'últim préstec i el vam poder anar a buscar a la Manolita per poder llegir-lo abans del 31 de juliol.
És La casa de las miniaturas de la britànica, anglesa de London Jessie BURTON.
Sempre em sorprenen els títols que trien en aquest club perquè potser mai els hagués triat, però m'agraden.
"Aquí no hi ha una cosa més fabulosa que la veritat" diu la protagonista.
El llibre Niña, mujer, otras de la també britànica, anglesa de London Bernardine EVARISTO, ha estat un descobriment meravellós.
Són relats sobre 12 dones de diferents procedències que viuen a Anglaterra i també sobre les seves mares o les seves filles o les seves amigues. La riquesa de tanta diversitat és bestial, no només diversitat racial sinó de tota mena: sexual, cultural, diversitat de feines, d'estudis, de drogues. En definitiva, diversitat de vides. Per a mi relats trencadors
Entre algunes d'elles hi ha lligam, entre d'altres l'únic que les uneix és que totes busquen alguna cosa en un espai comú, Anglaterra, i un temps comprès entre la dècada dels 20 del segle XX i l'actualitat.
Amb un d'aquests instagrams en viu a què ens va acostumar la Care SANTOS durant el
Vaig cercar-la i vaig triar Fabulosas y rebeldes: cómo me hice mujer. M'ha agradat molt, sobretot perquè em sento molt identificada amb l'autora. No només per els seus sentiments i pensaments, sinó que, per edat, hi ha múltiples coincidències a les nostres vides: programes de TV, revistes, efemèrides, modes, estil, etc. Sobretot aquest desig de les dones de la meva generació —i de la nostra corda— de voler ser, per sobre de tot, modernes. Com un interès enorme de diferenciar-nos de les nostres mares.
Molt interessant també la tria d'unes quantes dones —les que per a ella han estat dones fabuloses i rebels al llarg de la història de la humanitat— amb un recull important d'informació. Molt bonic.
Però sento dir que a mi no m'ha agradat. La història és una bestiesa basada en fets reals, fins aquí entenc a qui li agraden les històries de sang i fetge, a mi no. Algú l'ha comparat amb A sangre fría (que em va fer patir moltíssim però em sembla una obra d'art) o amb les pel·lícules de TARANTINO (que no m'agraden gens).
Però el final, la moraleja, la justificació del llibre no em va. Potser és que no entenc on volen anar a parar les seves reflexions, però a mi no m'agraden.
Núria Reichardt
Juliol del 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada