Compartim lectures, setembre del 2020

Aquest setembre he llegit força. El primer títol del francès Pierre LEMAITRE qui té molts lectors per les seves novel·les negres. Jo li vaig llegir Irene i cap més perquè em sembla negríssima, massa per la meva capacitat d'acceptació, m'aterra aquest autor.

No obstant, la seva novel·la Nos vemos allá arriba em va agradar molt i aquest setembre he llegit la segona, Los colores del incendio,  de la trilogia d'entreguerres.

M'ha agradat, encara que la he trobat més fluixa que la primera, més previsible. Així i tot llegiré l'última, El espejo de nuestras penas,que l'acaben de publicar.

Després vaig llegir Gent normal de qui havia sentit parlar durant el confinament però no m'atreia el títol, fins que fa poc en el nostre grup d'Encomana'm la van recomanar i, com sempre que segueixo els seus consells lectors, l'encerto.

És de l'escriptora irlandesa Sally ROONEY que m'ha sorprès molt, molt favorablement. M'encanta el seu estil que escriu sobre temes transcendentals i els comenta com si tal cosa.

És difícil resumir de què parla Gent normal, parla de tantíssimes coses: de les diferències socials, de la intel·ligència, dels maltractaments, dels joves, dels populars, dels asocials, de les enveges, dels mals pares, dels bons, etc., etc. 

Però sobretot parla de les parelles i de l'amor, dels malentesos en les relacions i del poder de l'amor. M'he trobat en tants paràgrafs: en els sentiments i els comportaments dels protagonistes i els seus cercles d'amics quan era jove o en els dels seus pares i professors ara que soc gran. He pensat tantes vegades durant la lectura en com l'amor ens salva.

Una altra de les bones recomanacions del grup La uruguaya. Boníssim, m'ha encantat. No havia llegit abans l'argentí Pedro MAIRAL, molt bo.

El primer que crida l'atenció és que està escrit en segona persona del singular. El tu al començament em confonia, pensava: "m'ho diu a mi?". És atrevit i crec que innovador.

De seguida el tema t'atrapa. Parla sense pèls a la llengua sobre les relacions de parella, com el temps les deteriora i com el sexe les alimenta.

Parla també sense pèls a la llengua de l'amor pels fills però també de com interfereixen els fills a la teva vida i com de dur es torna el dia a dia des que inunden les nostres vides.

I parla també de l'adulteri i dels diferents tipus de relacions i de sexualitats i de tots els canvis que susciten aquestes noves relacions en les noves famílies.

Mentre llegeixes a estones rius i d'altres somrius de manera agredolça, com la vida mateixa. No només quan t'hi veus a tu mateix en els temes sexuals i de vida en parella, sinó també pel transfons de desastre econòmic de l'Argentina i les patètiques maneres com la gent s'ha d'espavilar per tirar endavant.

I l'últim de setembre, també ben recomanat, un re-descobriment interessant de l'escriptor deSant Feliu de Guíxols, i també col·lega Toni SALA. 

Re-descobriment perquè no l'havia llegit des dels seus inicis amb Petita crònica d'un professor a secundària al seu pas per l'institut de Pineda i amb Rodalies que em va agradar força.

Però en Toni SALA de Persecució és un escriptor madur i molt interessant. És una novel·la que et va sorprenent durant tota la lectura perquè no saps cap a on et vol portar. 

Amb ella he aprés quantitat de coses de llocs molt propers que desconeixia, a més de gaudir dels seus raonaments intel·ligents i abstractes.

A en Toni SALA tinc ganes de seguir-lo al Club de lectura que dirigeix a la Biblioteca Enric Miralles de Palafolls.