Recomanem lectures, juny del 2023

 

L'últim premi Josep Pla de novel·la em va crear molta expectació. A la jova vendrellenca Gemma VENTURA la llegeixo a Catorze i sol agradar-me, normalment em treu un somriure, ni que sigui agredolç.

La llei de l'hivern és la seva primera novel·la i em sembla una mica enrevessada, encara que plena d'algunes imatges molt belles i altres d'horripilants. I agosarada la narradora en segona persona.

Però per a contrasts, l'última novel·la de la mallenca Irene SOLÀ. Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres m'ha semblat una bacanal on adjectius i verbs, arbres i animals, homes i dones es barregen en una orgia de cossos, emocions i natura, on et costa discernir si les imatges són belles o esgarrifoses, si la bellesa t'emociona o et trasbalsa, si tanta escatologia et va riure o et fa fàstic. 

El present i el passat es barregen, també la realitat i les llegendes, tot esperant la mort d'una de les protagonistes. També la realitat exterior i els mons creats en un lloc tancat, la crueltat i la bondat, i sempre l'amor o més aviat la passió animal i la maternitat en formes diverses. Una casa amagada al bosc plena de dones, unes vives i altres mortes, però totes ben presents.

Feia anys que no llegia al meu admirat escriptor britànic, en Martin AMIS, i m'ha agradat tornar a fer-ho ara, in memoriam.

He triat El roce del tiempo, un llibre de no ficció, com va ser el primer que li vaig llegir ja fa tants anys, Experiencia.

És un llibre amb reflexions variades, totes elles publicades en algun moment en diferents diaris. Toca diferents temes: política, literatura, família real, esports i coses més personals.

Per a mi han estat especialment interessants totes les seves opinions sobre el seu procés d'escriptura i sobre autors que ell admira, sobretot del panorama de la literatura britànica i nord-americana, com Iris MURDOCH, Saul BELOW, Philip ROTH i d'altres.

Per fi li ha tocat el torn al llibre A imatge seva, que el tenia a la tauleta des de fa quasi bé un any, prestat per l'amic-professor Jaume Torró i traduït per la seva col·lega, la Marta MARFANY. És l'última novel·la del guardonat amb un Goncourt, el francès Jérôme FERRARI.

És la història d'una fotògrafa que viu en un petit poble de Còrsega i és també la història d'uns dels conflictes nacionalistes del segle XX, el dels Corsos i el de la guerra de l'antiga Ioguslàvia. Per poder explicar-te'ls, l'autor et remunta al passat bèl·lic dels Balcans. 

El més interessant és la manera que FERRARI idea per narrar-te tota la història, què és durant el funeral de la jove protagonista, oficiat per el seu oncle capellà, qui decideix fer una cerimònia seguint el ritus romà, bella i llarguíssima amb tot cantat, per tal de refugiar-se en la cerimònia i no decaure davant la forta emoció de la pèrdua sobtada de la seva estimada neboda.

Cada part de la missa de difunts constitueix un capítol de la novel·la on es barregen el present i el passat, els comandos i els soldats, la fotografia i l'art, l'amor i el desig, la família i els amics, la tradició i la modernitat, la tolerància i la intransigència, la vida i la mort i la llibertat.