He llegit aquesta delícia de llibre de contes de la catalana Cristina FERNÁNDEZ CUBAS, a qui tindré el plaer de conèixer virtualment en el Club de lectura del Grupo Bojador d'aquest mes de maig.
El llibre s'anomena La habitación de Nona, que és el títol del primer conte. Per a mi, el millor i el més sorprenent, junt a l'últim, Días entre los Wasi-wano. Hablar con viejas es molt bèstia, també. La portada del llibre conté el quadre Interno con figura i, abans de saber que era el títol d'un dels contes, vaig buscar-lo perquè em va entusiasmar. És de 1868, d'un italià que no coneixia, CECIANI, representant italià del moviment Machiaioli.
De nou apareixen mons secrets, memòries enganyoses, falsos records, amics imaginaris, imaginació fantàstica que recrea la burda realitat, pors i flaqueses, episodis tempestuosos del passat, la barreja de somni i realitat, present i passat.
Una escriptora que m'agrada cada vegada més.
Vaig anar a la presentació, a la biblioteca Enric MIRALLES de Palafolls, de la novel·la que ha escrit l'amic i alcalde d'aquesta població durant tants anys, en Valentí AGUSTÍ.
Sabia que era un home de gran magnetisme i vida intensa i molt interessant i és aquesta la raó per la que paga la pena llegir el seu llibre, Los años ácidos, en referència al LSD, entre altres coses.
Explica les seves aventures dels anys 1973 al 75, des que va "acabar" la carrera de medicina fins que va arribar a treballar a Palafolls. Amb elles sabem de la España del final del franquisme, el Londres dels primers okupas, l'Amsterdam del cannabis legalitzat, la moda de viatjar a l'Índia entre els hippies, la Barcelona més grisa i, sobretot, l'estat de la psiquiatria en el nostre país i la seva evolució, on l'autor té un paper fonamental.
El Club de lectura Los imprescindibles de la FCM va decidir no fer la sessió només sobre Caín, sinó de l'obra del premi Nobel portugués, en Jose SARAMAGO, en general.
És per això que he llegit Ensayo sobre la ceguera, una de les seves icones, publicada el 1995 i que, amb la pandèmia, va tornar a estar de rabiosa actualitat.
De bon començament el narrador t'interpel·la, sents com et qüestiona: "Què faries tu si..." Resulta molt desassossegador veure com avança la història. SARAMAGO mostra ser un molt bon coneixedor de la condició humana i la seva protagonista "la dona del doctor" la nota de llum en tanta foscor.
He llegit Biografia del foc de la barcelonina Carlota GURT, lectura comuna del tercer trimestre per a tots els alumnes de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès.
Aquesta va ser la raó perquè l'he llegit, però he de confesar que la GURT m'ha encisat, especialment per la seva capacitat de descriure els seus pensaments i les seves sensacions -que sovint són els teus- amb unes metàfores meravelloses. "La seva manera de sobre interpretar el món" com diu una de les protagonistes.
El conte que m'ha agradat més ha estat Encara queda oxigen que va de focs i deu ser el que ha donat nom a aquest llibre de contes.
He llegit un altre llibre de contes Tres maneras de decir adiós, amb qui he descobert l'argentina Clara OBLIGADO, una contista excepcional, recomanada per la també contista Inés McPHERSON.Com apunta el títol, el llibre conté tres contes. El primer, El héroe, meravellós. I els altres dos el complementen. Són diferents moments d'una família. Les dones són les protagonistes i on una és la mare, després serà l'àvia, convertint el llibre en un tríptic de pèrdues: la pèrdua d'un amor, la pèrdua de la joventut i la pèrdua dels valors del món en què vivim.
Tres relats que es creuen parlant de pèrdues, oblit, canvis generacionals i també parla molt del procés creatiu. Sembla ser que en aquest llibre, més que mai, la ficció s'ha basat en la seva biografia.
Per el Club de lectura l'Esquirol entre llibres he llegit Dewey del nord-americà Bret WILLER.
És un best-seller sobre un gatet que se'l troben a la bústia de retorns de llibres de la biblioteca pública de Denver, a l'estat de Iowa, on treballa la Vicky MIRON que l'adoptarà, junt amb tota la comunitat.
El gat es convertirà en un ajut per a tot el món, tant a nivell emocional, com per a captar lectors arreu.
I també he llegit
Tránsito de la canadenca
Rachel CUSK, de qui no havia sentit a parlar, però me l'ha recomanada un molt bon lector.
El llibre que he llegit és el segon d'una trilogia anomenada A contraluz. Sembla ser que fa referència al personatge del primer volum que també es diu A contraluz: una escriptora que s'acaba de divorciar i té dos fills. Imagino que Tránsito fa referència a l'impàs que està vivint en aquesta nova situació en que es troba: torna a Londres on viu el pare dels seus fills, compra un pis que és una ruïna -més o menys com la seva vida en aquests moments- i per reformar-lo els nens s'han de quedar a casa el seu pare durant dues setmanes.
El més xulíssim d'aquesta novel·la és l'estructura que usa l'autora. Et va presentant les situacions i els personatges a mida que la narradora en primera persona parla, pensa i es mou: amb els veïns, amb el paleta, amb el moderador, amb el cosí, amb l'amiga, etc. i aquells que es va trobant en la seva nova quotidianitat.
Molt interessant la manera com els altres li expliquen coses de la seva vida i ella els qüestiona de manera molt intel·ligent. Sembla com si modelés els personatges quan el que fa és redescobrir-se ella mateixa i el lector ho sap a través del seu flux de consciència que reflexiona sobre què és allò que ens fa vulnerables o poderosos i per què a vegades ens deixem portar i d'altres agafem el mando de la nostra vida.
I també els contes El cautivo de l'argentí Jose Luís BORGES, Macario del mexicà Juan RULFO, Un drama del rus Anton CHÉJOV, La cena de la ucraniana Clarice LISPECTOR, Casa tomada de l'argentí Julio CORTÁZAR, La prisionera del madrileny Juan Eduardo ZÚÑIGA, En el café Riad Sultan, Jane Bowles, una leyenda moderna de la barcelonina Carmen LAFORET, Inmanejable de la nordamericana Lucía BERLÍN i La cronología viviente del rus Anton CHÉJOV.
De PISÓN m'han agradat totes les novel·les que li he llegit i aquesta auto-ficció, també. Especialment perquè som de la mateixa edat i hem ´tingut pares i famílies del mateix tipus, una educació molt i molt tradicional. Hem viscut una joventut a la mateixa Barcelona on vam fer descobertes molt semblants.
