He llegit amb molta expectativa la darrera novel·la de l'Ada CASTELLS. S'anomena Solastàlgia i, abans de la dedicatòria, ja trobes la definició: "és el dolor de qui se sent testimoni de la destrucció de la Terra", un neologisme ideat per un filòsof australià a inicis del segle XXI.
La novel·la comença pel final, però la veritat és que no t'adones fins que la història s'acaba i llavors entens el final del començament.
Una lectura molt interessant perquè amb la pandèmia i l'inici del final de la vida al planeta de rerefons, l'autora narra les peripècies dels membres d'una família no convencional que fugen d'una Barcelona inundada.
Es barregen dos moments vitals de la protagonista, el seu ara amb la filla de setze anys i l'abans, quan la nena tenia sis mesos. També molt interessant el que la protagonista, una escriptora, intenta escriure i com entrellaça els seus actes i les seves emocions amb els del personatge protagonista que cus, al temps que avança en l'intent de sobreviure i al temps que el lector es va assabentant del passat dels personatges.
Milena BUSQUETS em va agradar molt quan la vaig descobrir amb Hoy he conocido a alguien i También esto pasará, i ara li he llegit Las palabras justas.
No ha estat el mateix, sobretot perquè no és tant una novel·la com un diari o uns apunts amb impressions, pensaments, emocions i algunes sentències, i a mi m'agraden molt moltes de les impressions, pensaments, emocions i sentències de la Milena BUSQUETS. La trobo molt autèntica.
Espero poder escoltar-la, convidada pel Grup Bojador.
He volgut llegir més obra de la flamant premi Nobel, la francesa Annie ERNAUX, després d'haver-la conegut amb la lectura de El lugar el maig del 2022 i de veure la pel·lícula El acontecimiento, basada en la seva novel·la.
M'ha agradat coincidir amb ella (i amb d'altres) que l'amor passió no és més que passió i es crema de seguida. Afegeixo també que l'amor passió és amor en estat pur, i que el pur amor no és res més, no serveix per a res, en el sentit que no és capaç d'anar més enllà. Així i tot, com ens agrada.
L'hospital dels pobres és la història novel·lada de la creació de l'hospital de Sant Pau de Barcelona per tal d'ampliar l'antic hospital de la Santa Creu. De rerefons el creixement de la ciutat fora muralla, l'enriquiment dels industrials gràcies a l'Espanya neutral durant la primera guerra mundial, les revoltes de la Setmana Tràgica de Barcelona, l'evolució dels costums entre la burgesia, també entre les dones, i en l'art el pas del modernisme a les avantguardes.
que com el plaer de llegir no hi ha res. Vaig triar la novel·la pòstuma de l'enyorada autora madrilenya, l'Almudena GRANDES.
Todo va a mejorar no m'ha decepcionat, i això que les distòpies no solen agradar-me, però aquesta, que l'he escoltat amb molt de carinyo, m'ha semblat molt versemblant. La idea sortí de la pandèmia i de com de fàcil resultà al poder, obligar la gent a que es quedés a casa. I així, es crea una nova realitat político-econòmica. Com sempre, per a mi el millor ha estat l'elaboració dels personatges.
M'hagués agradat més que hagués escrit l'última novel·la de Episodios de una guerra interminable, però ella decidí documentar-se i escriure Todo va a mejorar en temps de confinament què, al final, tristament també van ser per a ella temps de malaltia. Arribada la mort, va ser el seu marit Luis GARCÍA MONTERO qui la va acabar redactant l'últim capítol amb les notes que ella li va deixar, i escrivint l'emotiu epíleg.
És una novel·la intimista que relata la vida de la protagonista, una joveneta pagesa de La Noguera què, arran d'un succés tràgic, fuig del seu mas, lluny de la seva família i del seu país, i marxa a França.
Al principi m'agradava molt, gaudia amb tota la descripció del lloc i dels personatges i quan arriba el fet que la marca de per vida, el vius i el pateixes amb la protagonista. També avances amb ella per Avignon i París i t'alegres de la seva evolució, però cap el final, en la meva opinió es fa massa llarg i es repeteix.
Obra maestra del gallec Juan TALLÓN me'l van recomanar molt, però vaig tardar en llegir-me'l en adonar-me que no era ben bé una novel·la. És un llibre difícil de classificar, basat en un fet real per inversemblant i increïble que sembli.Un cop vaig acomodar-me al format del llibre, que consisteix en el testimoni de diferents i múltiples persones al voltant de l'escultura desapareguda de l'artista nord-americà Richard SERRA, malgrat les seves de 38 tones, ja vaig començar a gaudir-ne, i molt.
Els testimonis són opinions de professionals de tots els àmbits: escultors, pintors, polítics, periodistes, muntadors, electricistes, vigilants, escriptors, conductors, policies, editors, drapaires, etc., etc. Qualsevol persona que tingués alguna relació, directa o indirecta, amb aquesta obra o amb aquest autor o amb aquesta mena d'escultures o art.
Per a mi el més interessant totes les reflexions, testimonis i idees sobre la gestió pública i el mercat de l'art amb tots els interessos que suposa.
Un relat impecable sobre la soledat. I també sobre el desig, l'ambició, l'alcohol, la gelosia, l'amor, la mort.
Per el Club de lectura sobre escriptors irlandesos a les biblioteques de El Maresme he rellegit Gent normal de l'irlandesa Sally ROONEY,
i per el curs de Narrativa de l'EE de l'Ateneu Ningú em va parlar de tu de la catalana Laura ANGUERA.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada