Tenia ganes de tornar a llegir la meva enyorada Montserrat ROIG i vaig prendre L'hora violeta. Però les coses canvien molt i la perspectiva de les coses, encara més: jo ja no sóc aquella joveneta que llegia il·lusionada la ROIG, tant moderna, tan feminista. Ara la llegeixo i l'admiro per ésser tan culta, tan ben informada, tan treballadora, tan viscuda i alhora encara tan poc decebuda de la vida. La pobra no va tenir temps de decebre's!
El que té llegir a Temps de Lectura cada dia mitja horeta amb els teus alumnes, és que llegeixo més narracions curtes i més llibre relacionats amb joves, que no per adolescents, encara que també.
Vaig triar un del neoyorquí Peter CAMERON. Ha estat Algun dia aquest dolor et servirà i el títol ja em semblava força empipador. Però una bona amiga me'l va recomanar, la qual cosa em va decidir a llegir-lo.
En James és el jove protagonista, té divuit anys i viu a New York en el si d'una família desestructurada rica i moderna. És intel·ligent, molt independent i es planteja no anar a la universitat. No sap què fer de la seva vida. La gent no li agrada gaire, sobretot la de la seva edat. Els troba superficials i buits. Ell gaudeix llegint i estant sol.
A vegades es sent tan
terriblement sol que ni s'adona de que els seus estan allà i
l'estimen.
L'admiro per la seva capacitat de qüestionar-se a si mateix, la seva família i el món que li ha tocat viure. A vegades el veig no tant com els meus fills, que també, sinó com jo mateixa. Què curiós!
I per últim, de la mà de la llibretera de l'Al·lots he llegit Xaval gras es menja el món del K. L. GOING que també és neoyorquesa.
Al igual que en el llibre anterior, el personatge d'aquest llibre, en Troy, es sent tan
terriblement sol que ni s'adona que hi ha algú que sempre és allà i
l'estima tal i com és.
És un llibre ple de música, música punk però, dura i poètica, on sovint no saps si riure o plorar, de tan trist i patètic, sembla còmic o t'ho has de prendre bé.
És com la vida que, encara que sovint sembli una merda de primera, a vegades val tant la pena... I encara que les coses vagin a maldades, sempre trobes un raconet o una estoneta en la qual et sents tan bé, que només per això paga la pena viure. No és això la felicitat? O és que algú s'havia pensat que era un estat? Sóc feliç o no sóc feliç? Quina ximpleria!
Núria Reichardt
Novembre del 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada