Compartim lectures, febrer del 2016

Aquest mes m'he estrenat en la lectura en ebook. Una amiga em va prestar el seu perquè ho provès i vaig llegir Irène del francès Pierre Lemaitre, que és el que hi havia dins del seu ebook.

Aquest autor ja el coneixia per Nos vemos allá arriba, sobre la I Guerra Mundial, però Irène és el seu primer thriller, un cas del comandant Camille Verhoeven, una novel·la negra. Negra no, negríssima, i interessant i terrorífica, seductora, bestial i ben escrita. 

Sembla ser que aquest gènere a França està pujant molt de nivell. També m'han parlat molt bé d'en Fred VARGAS. Encara que jo no hi estic gaire posada, quan ho tasto sempre m'ho passo bé. Bé, m'ho passo fatal, però en gaudeixo llegint.

L'ebook és còmode i lleuger, especialment atractiu per a persones que llegeixen al metro o al tren (fa anys que no faig servir aquests transports) o per a persones que, com jo, llegim al llit. Però, que voleu que us digui... m'agraden més els llibres, molt més!

En tornar al paper he llegit Donde nadie te encuentre (Premio Nadal, 2011) de l'española i flamant Premio Planeta pel seu llibre Hombres desnudos, l'Alicia GIMÉNEZ BARTLETT també escriptora de novel·les policíaques amb la inspectora Petra Delicado.

Però jo he tornat als meus temes, i he triat Donde nadie te encuentre, sobre els maquis a la postguerra española.

M'ha agradat, no només per el tema, sinó també per la manera com ens ho explica l'Alicia GIMÉNEZ BARTLETT. La història del personatge real de la novel·la, el maquis La Pastora, és molt interessant, però encara m'agrada més el personatge de ficció de la novel·la, en Carlos Infante, un d'entre mils dels desheredats de la Guerra Civil Española. I també m'ha sorprés la visió de l'altre personatge de ficció, el psiquiatra francès, sobre la terrible violència i agressivitat entre els espanyols en general l'any 1956, i del règim franquista en particular.

Núria Reichardt

Febrer del 2016

Compartim lectures, gener del 2016

Bon any a tothom. Li he posat molta il·lusió a aquest 2016 que tot just comença.

M'ha agradat molt llegir al nord-americà Richard FORD. Sembla mentida que no ho hagués fet fins ara, amb el que m'agrada la novel·la nord-americana contemporània. M'ha semblat un fantàstic representant i he connectat molt tant amb la seva narrativa com amb els seus punts de vista.

Canadà narra la vida d'un xaval que als quinze anys va patir uns fets que li van canviar la vida. Podrien ser aquests com uns altres, la novel·la parla de les circumstàncies que condicionen la teva vida i l'acceptació dels fets, per dolents que siguin, per a poder superar-los i avançar. Passar al Canadà significa passar la frontera, aquesta o qualsevol altra, física o no, per a poder superar la realitat i aconseguir viure, sinó feliç perquè això també dependrà d'altres circumstàncies, sí plenament.

Núria Reichardt

gener del 2016

Compartim lectures, desembre del 2015

Aquest mes l'he dedicat a acabar-me La luz que no puedes ver del nord-americà Anthony DOERR. No pensava fer-ho, però al final ho he fet, i no m'arrepenteixo ja que finalment m'agradat més del que m'havia semblat.

I en començar les vacances també he començat llibre: estic llegint per primera vegada al veterà nord-americà Richard FORD i no l'he triat els seus inicis sinó la seva maduresa, he triat Canadà què és la seva última novel·la, del 2012.

Compartim lectures, novembre del 2015

Em vaig comprar, emocionada, l'últim llibre de l'Almudena GRANDES pensant-me que era el tercer volum de Los episodios de una guerra interminable, i em vaig decebre molt en veure que Los besos en el pan no pertany a aquesta col·lecció.

La culpa meva per estar tan desenganxada dels mitjans de comunicació, però trobo que els seus lectors estem esperant tan ansiosament un nou episodi que l'editorial ens va fer una mala passada. En la meva opinió també l'autora perquè dóna la impressió que s'està donant un descans, i això que la novel·la m'ha agradat, però no era això el que m'esperava.

La novel·la és un tramat de diferents relats, alguns es connecten i d'altres no, sobre la nostra societat actual en crisi on alguns personatges resisteixen millor que d'altres i on moltes persones pateixen i ajuden i fins i tot algunes s'atreveixen a demanar ajut.

Compartim lectures. Octubre, 2015

Estic poc lectora aquesta tardor. Aquest mes m'estic llegint, i encara no l'he acabat, un llibre estrany de na Lula Carson Smith coneguda com a Carson McCullers, que va ser una escriptora nord-americana també estranya, torturada per la malaltia.

He llegit El corazón es un cazador solitario. Els seus personatges són homes i dones inadaptats i marginats del sud dels Estats Units, aïllats espiritualment, que viuen en solitud els seus adulteris, la seva homosexualitat o el racisme que pateixen.

Compartim lectures. Setembre del 2015

He començat el mes de setembre amb una novel·la que m'ha encantat, és el premi Alfaguara Contigo en la distancia de la xilena Carla GUELFENBEIN.

d'enguany.

La trama és molt interessant perquè els personatges són originals, en el sentit que no són arquetips, i la relació entre ells poc comuna. La història versa al voltant de l'escriptora de culte Vera Sigall, què he llegit que està inspirada en l'escriptora brasilera Clarice LISPECTOR.

La història s'explica en dos temps - els anys 50 i l'actualitat - des del punt de vista de tres dels presonatges: l'ex-amant, el veí i la estudiosa de la seva obra, a partir dels quals el lector - i ells mateixos - s'assabenten de tota la història, del passat i del present.

Un dels temes que es toquen, a més de l'amor i d'altres relacions personals, és el talent i les seves conseqüències: la genialitat, la por a la mediocritat, la intel·ligència, l'enveja ... 

A més l'autora utilitza recursos literaris bonics i molt poètics en descriure tant espais, com situacions, com sentiments i emocions.

 També he llegit el Premi Pulitzer 2015 del nord-americà Anthony DOERR. Bé, encara no l'he acabat, s'anomena La luz que no puedes ver i és una visió peculiar de la segona guerra mundial.

Peculiar en el sentit que la novel·la és narrada des de dos punts de vista poc freqüents: un joveníssim soldat alemany allistat a les SS per poder sortir de la misèria de la seva vida a l'orfanat d'un poble miner d'Alemanya i una nena francesa cega, filla del conserge del museu d'història natural de París.

Tots dos coincideixena Saint-Maló quan els avions nord-americans la bombardegen fins a arrassar-la.

I la sorpresa del mes de setembre ha estat un recull de contes de la professora catalana Cristina GARCIA MOLINA. Me'l va passar una amiga, i que per això el vaig llegir, ja que mai no n'havia sentit a parlar.


S'anomena Silenci a taula i m'ha sorprès molt agradablement perquè són curts i sorprenents, que per a mi és la gràcia dels contes, però gens recargolats, que trobo que molts contes ho són.

M'ha agradat sentir-me identificada o descobrir a algun conegut en algun dels seus personatges i en alguna de les situacions que planteja. O més aviat m'ha agradat sentir-me compresa en llegir-los. La majoria són situacions de silencis, de coses no dites, de veritats a mitges. M'ha sobtat que una escriptora tan jove sembli tan vella, tan sàvia.

Núria Reichardt

Setembre del 2015

Compartim lectures, agost del 2015

La primera setmana d'agost vaig viatjar a England i em vaig endur l'última novel·la del premi nobel francès Patrick MODIANO, i ha estat tan meravellosa com totes les que d'ell m'he llegit.

Es titula Para que no te pierdas en el barrio i m'ha semblat una preciositat l'art amb que narra i et fa sentir el pas del temps, la importància dels petits detalls a la infantesa, dels llocs, de les veus... La memòria com a estratègia a la vida, substituïda per l'oblit quan ho necessitem. La poca importància d'alguns fets de la teva vida en oposició als teus sentiments.

I com sempre...París.

No vaig poder resistir-me a comprar el thriller La chica del tren de la zimbabuesa afincada a London Paula HAWKINS.

Es tracta d'un thriller psicològic però, i t'atrapa però, i hi ha coses que estan molt bé, però d'altres més fluixes. Per exemple, vaig endevinar el final una mica abans de que em pogués sorprendre.


 



L'últim llibre de l'agost ha estat una novel·la ideal per a llegir a la platja pel seu tamany i pes pràctics i per la seva interessant, molt ben escrita i sense necessitat de cap-ficar-se molt prosa. 

És una novel·la negra del comisari Montalbano del sicilià Andrea CAMILLERI. S'anomena Joc de pistes i ha estat un plaer llegir-la.

Núria Reichardt

Agost del 2015

Compartim lectures. Juliol del 2015

Tan punt vaig començar les meves vacances de necessito relax total, em vaig empassar una novel·la de la mataronina Care SANTOS que em va fer gaudir a tope de la lectura, com no vaig ser capaç de fer-ho el mes passat. 

Es diu Habitaciones cerradas i vés per on me l'havia recomanat la meva mare. De tant parlar-me d'un llibre que els protagonistes vivien en el passatge Domingo de BCN, en el mateix edifici on el meu germà gran havia anat al parvulari i on la nostra parròquia de la Rambla de Catalunya on tots hem estat batejats, Sant Raimon de Penyafort i antic convent de monges de clausura, és traslladada a l'Eixample des del casc antic pedra a pedra, al final vaig llegir-la.

És una història on Barcelona és la protagonista, se'n va del present al passat canviant de generació en una mateixa família i va des que els industrials catalans van eixamplar la ciutat cap al Passeig de Gràcia construint les cases modernistes, passant per les calamitats de la Setmana Tràgica, l'eufòria de la 1a Guerra Mundial, la 1a República i la dictadura de Primo de Rivera, fins a la 2a República i la Guerra Civil, la postguerra i fins els nostres dies.

Trancórre en els mateixos anys en que els meus avis materns van nèixer a finals del segle XIX, van formar la seva família plegats a principis del XX fins el segle XXI en què han nascut la major part dels seus besnéts.

També he comprat estant fora de casa La vostra Anita del català que sempre m'agrada llegir Lluís- Anton BAULENAS des que em va sorprendre tan gratament amb el seu llibre La felicitat.

Amb aquest no he frisat tant, no és tan complert, però m'ha agradat. Tracta sobre el desig als 50 anys, i també sobre l'amor i sobre el cinema.



Em vaig poder acabar La última palabra del britànic d'origen pakistaní Hanif KUREISHI. Un llibre estrany, més profund del que semblava en un principi, i complex, dels que m'agraden, però requereix concentració.
Al principi sembla massa lleuger, un escriptor en la seva decrepitud; després es complica tant que no entenia res: per a reanimar les vendes dels seus llibres i aconseguir diners encarreguen a un jove i ambiciós estudiós de la seva obra escriure la seva biografia. Aquest jove va a viure amb ell i la seva dona per a indagar sobre el seu passat, però es barregen les vides del biografiat i del biògraf amb un munt d'embolics, tant pels fets i les discusions com per els pensaments i les idees, tant del passat com del present. I el final senzill, bonic i gran: l'últim llibre de l'il·lustre escriptor va sobre el jove que li escriu la seva biografia.

Tant em vaig animar amb la Care SANTOS que vaig repetir, i he llegit El aire que respiras ambientada en la Barcelona de la època napoleònica.

Amena i interessant, i molt ben documentada, però potser massa llarga i al final la novel·la es fa divertida i entretinguda però va perdent rigorositat. Així i tot, aquesta autora m'ha sorprès molt gratament.

Compartim lectures. Juny del 2015

He encetat un parell de llibres que m'hauré d'acabar quan estigui de vacances perquè no em concentro prou. Final de curs i massa coses, a vegades tot s'ajunta.

El primer La última palabra del britànic d'origen pakistaní Hanif KUREISHI, de qui no havia llegit res, però és un escriptor molt reconegut. Descendent de la generació de Martin AMIS, Ian McEWAN, Julian BARNES i Salman RUSHDIE. Dic descendent perquè és més jove, nascut el 1954, però d'aquesta mateixa corda.

I el segon  un llibre que em volia rellegir del meu admirat premi nobel francès Albert CAMUS: L'estrany.

Quina llàstima morís tan jove!

Compartim lectures. Maig del 2015

He llegit dos llibres seguits del blanenc Josep MACIP. Va venir a l'institut per a parlar amb els meus alumnes sobre la seva novel·la Ullals. Aquí va ser quan vaig descobrir la seva vessant científica, així que els que he llegit són llibres de divulgació científica que he trobat molt interessants i entenedors.

El primer Jugar a ser déus on explica coses molt interessants sobre els avenços de la ciència i l'ètica, la nostra posició moral davant d'ells. L'autor no es posiciona, sinó que et mostra totes les vessants perquè tu puguis crear-te una opinió. I també et mostgra diferents possibles posicions perquè et sorprenguis i a l'hora no t'espantis de les múltiples postures morals que podem les persones adoptar-hi davant un mateix fet.

I l'altre Què és el càncer i per què no hem de tenir-li por t'explica de manera entenedora moltes qüestions sobre el càncer, algunes ja sabudes i d'altres poc conegudes o desconegudes, coses que devem saber tots, no només per a ajudar a prevenir la malaltia, sinó també per a entendre-la i per a entendre els malalts, els seus familiars i els seus investigadors.

També he llegit els contes El cafè de la Granota del català Jesús MONCADA i m'he divertit amb el llenguatge característic de la franja, els costums d'aquests pobles en el segle passat i la seva cultura popular.



I per últim un llibre que m'han prestat - i això no sol passar - i que m'ha agradat - això és fantàstic -.

Es diu Blitz i és de l'escriptor madrileny i també director de cinema David TRUEBA. 

Blitz en alemany vol dir llamp, i s'anomena així perquè la vida del protagonista canvia a la velocitat del llamp en descobrir que la seva nòvia està liada amb un altre. Fins aquí res de novedós. La gràcia del llibre està en la manera com aquest personatge afronta la nova realitat.

M'ha agradat especialment el gust per la seva feina que mostra el protagonista. És un arquitecte de paisatges i prefereix, com jo, anomenar-los jardins i no parcs públics ni cap altre eufemisme per l'estil.

També m'agrada el respecte i la consideració com la novel·la tracta la dona de seixanta anys, que tots ens anem fent grans i està prou clar que no es pot posar la bellesa i la joventut com a valor preferent!

Núria Reichardt

Maig del 2015

Compartim lectures. Abril del 2015

He començat el mes d'abril amb una novel·la que m'ha encantat: La dona immòbil del català Joan BARRIL.  

L'he llegit amb molt d'afecte ja que vaig sentir molt la mort del creador i conductor del memorable programa radiofònic El cafè de la república què tantes i tantes vegades ens ha fet gaudir. Després de la seva mort vaig llegir-me els dominicals que van apàreixer en el seu honor, sobretot articles periodístics i contes, però jo volia llegir-me alguna de les seves novel·les in memoriam. 

Vaig tenir sort perquè, en morir, les editorials han publicat un recull molt important dels seus contes i la seva novella pòstuma: La dona immòbil.

És una història molt interessant al voltant d'una dona, interessant en quant les relacions que s'estableixen entre els homes que han estat d'alguna manera importants en la vida d'ella: l'amic de la infància, l'amor de juventut, el marit i l'amant. També m'ha fet gràcia l'entorn on passa l'acció... tan proper!

Aquest mes també he llegit un clàssic de la literatura contemporània, d'aquells que m'esperaven a la tauleta de nit: la novel·la curta El mendigo del nobel de literatura egipci Naguib MAHFUZ.

Ja havia llegit El callejón de los milagros escrita el 1947 i m'havia sorprès i agradat molt. El mendigo va ser escrita el 1965 i en aquests anys l'esperit de la revolució va perdent pes progressivament  i els herois esdevenen antiherois solitaris i incompresos.

És el cas del protagonista que ho abandona tot: família, amics i riquesa, però no troba el que busca perquè la crisi no està en l'exterior sinó dins seu en haver abandonat les seves creences i ideals.

I per Sant Jordi un roser, un all-in-one i uns llibres del blanenc Salvador MACIP.

Núria Reichardt

Abril del 2015

Compartim lectures. Març del 2015

I efectivament vaig voler llegir-me alguna novel·la de l'anglès Julian BARNES de la seva època d'esplendor, i vaig triar El sentido de un final . La vaig triar per el títol, perquè el vaig veure en una llibreria i em va fer gràcia, però no tenia idea de què anava.

En BARNES m'ha fascinat en molts sentits, crec que és la primera vegada que en acabar de llegir el llibre, l'he tornat a llegir d'immediat. Primer perquè el final m'havia semblat tant imprevisible, que necessitava assegurar-me d'haver entès la història.

I també perquè he anat a la recerca de paràgrafs que m'han encantat sobre la història, la memòria i els records que tenim sobre la nostra pròpia existència i la de les persones que ens envolten o que ens han envoltat íntimament, i si són reals o recreats per nosaltres mateixos. També sobre l'enyorança de la joventut o la nostàlgia de temps passats de la teva vida.

En aquest mes també he llegit una novel·la que m'ha sorprès i m'ha agradat perquè m'ha fet gaudir durant moltes de les seves pàgines. Es tracta de Tot un caràcter de la catalana Imma Monsó, de la qual no havia llegir res abans, però ben segur repetiré.

Tracta sobre les relacions entre mares i filles, de com s'assemblen les filles a les seves mares, de com s'estimen incondicionalment, però també sovint es detesten, de com influeixen les unes en les decisions de les altres, de com es troben a faltar quan no estan juntes, de com es destorben mútuament quan es troben massa juntes, de com les uneix la vida i de com les separa la mort: molt bonica!

Núria Reichardt

Març del 2015

Compartim lectures. Febrer del 2015

No recordo per què a l'anglès Julian BARNES li vaig llegir fa molts anys Inglaterra, Inglaterra i no em va agradar, per la qual cosa vaig deixar de seguir-li la seva obra, i això que sabia que era de la generació dels grans en llengua anglesa, junt amb Ian MC EWAN, Martin AMIS i Salman RUSHDIE, que m'encanten i els he llegit quasi bé tot.  

Ara, una sèrie de circumstàncies han fet que em llegís el seu últim llibre Niveles de vida, que no és una novel·la, sinó més aviat unes reflexions o unes memòries novel·lades metafòricament o no sé ben bé com dir-ho. El llibre té tres parts: El pecado de la altura, En lo llano i La pérdida de profundidad, que vindrien a ser la joventut o la bogeria, la maduresa i l'estabilitat o el seny, i la vellesa o la pèrdua. 

Les diferències de cada part no són només cronològiques, això seria massa senzill, sinó sobretot d'actitud davant la vida i, en concret, en l'amor. La part més plena i bonica és l'última, a partir de la qual s'entén que l'autor ha fet aquestes reflexions després de la mort de l'amor de la seva vida. 

En la meva opinió explica d'una manera preciosa els seus sentiments, sensacions i relacions des del seu nou estat de viudetat. Al seu nou estat li anomena "aflicció", què crec que és una paraula que ho defineix d'una manera quasi perfecta.

També he llegit un llibre del polifacètic artista català, en Pau RIBA. S'anomena Sa meua mare i parla molt respectuosa i amorosament de la seva mare, encara que en la seva joventut se'n fotés d'ella.
Et fa realment sentir a la seva pell ja que tots som fills d'una mare, alguna de les quals han viscuts tants anys com ella.


I per últim he llegit Nos vemos allá arriba del francès Pierre LEMAITRE.És una història super bèstia sobre la Primera Guerra Mundial a França. 

Explica d'una manera descarnada i ferotge la guerra de trinxeres i les conseqüències - tan físiques com psíquiques - de les ferides de guerra.

Explica sarcàsticament la situació tant del país com dels soldats després de la guerra, la nosa que feien al país tota aquella quantitat d'invàlids i mutilats.

I explica sense complexes les trampes, desfalcs, enriquiments il·legals i injúries que s'han comet i es cometen sempre i arreu, però que són especialment tràgics en un país ferit amb mils de fills morts per tot Europa i fins i tot fora d'Europa.

Compartim lectures. Gener del 2015

El desembre ja vaig començar Crematorio del valencià Rafael CHIRBES. El vaig triar perquè vaig llegir que el recomanaven en un Club de Lectura i, quan el vaig comprar, la gent em deia Crematorio era una sèrie de la tele, però com que mai la miro, jo no en sabia res, però això em va fer venir desgana del llibre.

Però el gener me'l vaig acabar "de tirón" perquè en començar a llegir-lo, em va encisar. No només el trobo interessant, sinó que sobretot el trobo molt ben escrit i que el seu autor mostra un alt nivell cultural amb referències a fets històric i literaris, i amb una experiència de la vida i dels llibres que és molt d'agrair com a lectors, almenys a mi m'ho sembla i ho valoro molt, cada vegada més, en llegir un llibre.

A part d'això, tant el tema com la trama m'han agradat molt. Em sembla una novel·la complerta, un llibre total. Ens situem en un indret de València, en un entorn mediterrani fantàstic amb el paisatge destrossat per la especulació immobiliària dels últims anys, i al voltant d'això i de la mort d'un personatge, es desenvolupa l'obra on cadascun dels protagonistes relaten la seva relació amb el mort, la seva relació amb el lloc i la seva relació amb els temps que vivim i tot el que això implica: política, diners, pares, fills, parelles, amants, feines, idees, futur, passat, sexe, moral, salut, religió, art, mort, menjar, beure, drogues ... VIDA.

Els personatges em semblen tan reals que no caus en el parany de jutjar-los a la lleugera: sí, el germà és un especulador, però també és culte i generós; la primera dona era intel·ligent i empàtica, però també esquerpa i distant; el mort era idealista i conseqüent, però també borratxo i aprofitat; la nova dona dolça i jove, però també acomplexada i ambiciosa; la filla ... i així cadascun d'ells, com la vida mateixa, ni bons ni dolents, tan sols homes.

Durant les vacances de Nadal vaig fer un viatge en AVE i durant el trajecte vaig llegir l'últim llibre del català Javier CERCAS. Aquesta última novel·la torna a ser de no-ficció, com aquella altra Anatomía de un instante que era sobre el 23-F. Aquesta vegada s'anomena El impostor i va sobre l'Enric Marco, aquell home que en els últims anys era president de l'associació de víctimes del nazisme i es dedicava a anar per les escoles i d'altres llocs com a supervivent de Mathaussen, explicant les seves experiències en els camps d'extermini alemanys durant la 2a guerra mundial. El trajecte no va ser prou llarg per a acabar-ho, però "todo se andará...Núria ReichardtGener del 2015  

Compartim lectures, desembre del 2014

En una llibreria vaig triar aquest llibre sense coneixement previ ni de l'autor, l'anglès Alfred HAYES, ni de la seva obra Los enamorados. El títol no enganya, és una autèntica i trista història d'amor entre una parella de joves enamorats i bastant penjats que van fent fins que apareix una tercera persona. 

Fins aquí, res d'especial o d'original, la gràcia de la novel·la està en la visió gens idealitzada de l'autor que vol deixar clar que fins i tot l'amor és una ficció. Ho aconsegueix fent que un dels membres de la parella, sigui capaç de contemplar la seva pròpia història d'amor des de fora, a distància, i el que observa pot servir per a preguntar-se "de què parlem quan parlem d'amor"?

Entre la novel·la i la pròpia experiència de la vida reflexiones sobre si les verdaderes històries d'amor són sempre tristes i sobretot infructuoses, com si l'amor pur, pur en el sentit de l'amor i res més, no servís absolutament per a res, que no ens pot portar enlloc... 

Que tingueu un venturós any 2015 i que gaudiu molt amb les lectures que trieu!!

Núria Reichardt

desembre del 2014

Compartim lectures, novembre del 2014

El novembre vaig poder acabar Así empieza lo malo del meu admirat escriptor madrileny Javier MARÍAS.

El millor de la novel·la per a mi és el narrador perquè en MARÍAS et submergeix en la història i gaudeixes de les seves llargues explicacions, del seu llenguatge culte i de les seves expressions i comparacions.

Així com també gaudeixes del seu punt de vista que, encara que no sempre coincideixes, sí moltes, i sobretot la seva és una mirada semblant a la teva en el sentit que ho és des de la maduresa, però ben recordant com era la mirada apassionada de la teva joventut. En els anys 80 érem joves i també ho era la democràcia española.

La novel·la va de moltes coses i totes barrejades, igual que a la vida. Va del rancor i el perdó, o no, en les relacions personals, i especialment en les relacions de parelles. Va del que és més important o menys en les relacions personals, i especialment en les relacions de parelles, segons el moment i la situació. 

De rerefons està la "movida madrileña" amb el contrast entre els joves i els grans, enmig del cop d'estat fallit i la pujada al poder dels socialistes, amb l'esperada arribada de les lleis del divorci i de l'avortament. De rerefons també està el món del cinema español, l'alliberament sexual de la dona i la manca de coneixement de la SIDA i les seves conseqüències.

També he llegit un llibre petit i curiós que no sé d'on me l'he tret i té un títol suggestiu L'amant de la mare i és del suís Urs WIDMER. Em sembla realment curiós que d'una història no especialment interessant es transmetin tan bé les emocions en les relacions humanes. Sorprén també el teló de fons, l'Alemània nazi, quan la novel·la no va gens ni mica sobre el nazisme, però hi queden també la influència dels pensaments i les ideologies en les relacions humanes.

Núria Reichardt

novembre del 2014

Compartim lectures, octubre del 2014

El mes d'octubre és el meu aniversari i en un moment se'm va engrandir la pila de llibres per llegir, i això que últimament a les nits tinc molta son i llegeixo molt poc.

El primer llibre que he llegit ha estat relacionat amb la feina. S'anomena Cicatrius de 1714 i l'ha escrit el barceloní Andreu MARTÍN.

Suposo que la intenció del llibre és fer arribar la nostra història fins al nostra jovent en forma novel·lada en l'any del tri centenari del Setge de Barcelona. Però encara i així, sort de l'apèndix d'en Jordi MATA explicant el context històric de la Guerra de Successió Española.

La idea no està mal per a adolescents ja que el protagonista és un noi de catorze anys que col·labora en la defensa del setge de Barcelona,posant en perill la seva vida i la de la seva família, però per suposat, res comparable al rigor i la qualitat de Victus de l'Albert SÁNCHEZ PIÑOL.

De seguida vaig començar el meu regal d'aniversari: l'última novel·la del meu admirat escriptor madrileny Javier MARÍAS. L'he estat esperant llargament i es titula Así empieza lo malo.

Llàstima que vaig tan cansada que només he pogut llegir una miqueta cada nit...

Núria Reichardt

Octubre del 2014

Compartim lectures, setembre del 2014

Vaig començar el mes de setembre amb un llibre molt i molt bo, encara que el seu títol no ho indiqui, almenys no a mi. S'anomena La historia de mi hijo i no sé, però jo l'haguès titolat Mi historia contada por mi hijo, si més no, reflexa millor la realitat.

L'autora és la sudafricada premi Nobel de literatura Nadine GORDIMER, boníssima i morta recentment, de qui ja m'havia llegit Atrapa la vida fa anys, què em va agradar molt però em va costar una mica.

El segon i últim llibre que m'he llegit en el mes de setembre El sermó de la caiguda de Roma, també m'ha agradat molt. 

Me'l va regalar un amic, professor de la UG, perquè l'havia traduït una alumna seva, la Marta MARFANY. L'autor és el francès d'origen cors, Jérôme FERRARI i és premi Goncourt 2012.

És una novel·la molt actual, encara que pel seu títol ningú ho diria. D'una manera molt poètica fa un paral·lelisme entre la història que narra, on els protagonistes intenten trobar el millor dels mons a Còrsega, i la filosofia de Sant Agustí, bisbe d'Alger, del tot vàlida en l'actualitat, sobre el mal inherent en l'ésser humà. 

Com a lectora agraeixo el nivell literari de l'obra. Caldrà estar atent a FERRARI. 

Núria Reichardt

setembre del 2014

Compartim lectures. Agost del 2014

Aquest agost no he llegit gaire. El primer llibre m'ha durat quasi bé una quinzena, i no perquè no m'hagi agradat, sinó perquè em trobo desconcentrada. 

He llegit Peregrinatio què és una novel·la homenatge al Camino de Santiago escrit per l'alacantina Matilde ASENSI. És un llibre bonic tant per la història com per les il·lustracions. 

És un viatge al nostre passat històric i al seu paisatge.

Després he llegit País íntim que va ser premi Prudenci Bertrana el 2005, de la catalana Maria BARBAL.


És una novel·la íntima, com el seu títol indica on pots anar fent paral·lelismes , a vegades convergents i d'altres divergents, entre la teva vida i la de la protagonista, per la seva contemporaneïtat.

Una originalitat és que està escrita en 2a persona del singular; és diferent i difícil, però alhora molt interessant ja que a vegades et sents filla i d'altres mare.

I l'últim de les vacances d'estiu Primera memoria de la catalana Ana M. MATUTE. 

Es tracta del primer títol de la trilogia Los mercaderes, que va ser Premio Nadal el 1959.

És una visió perversa del pas de la infància a la maduresa, en un context igualment pervers: l'illa de Mallorca amb l'inici de la Guerra Civil a la Península. Una guerra per invisible encara més temuda.

Núria Reichardt

Agost del 2014

Compartim lectures, juliol del 2014

Ja feia temps que em volia llegir alguna novel·la d' Ana M. MATUTE i se m'anava passant, fins que el passat 25 de juny quan va morir l'entranyable escriptora barcelonesa, vaig decidir que no podia esperar més.

Aprofitant que els diaris anaven plens de la seva bibliografia, vaig triar un dels què millor en parlaven d'altres escriptors. He llegit Luciérnagas sobre la guerra civil a Barcelona. És molt bonic i també molt trist. En ell trobes la jove MATUTE per tot arreu, tan ingènua i vulnerable, però a la vegada tan lúcida i entregada. I sobretot amb una visió tan realista de la realitat.

També he llegit el llibre de poemes - l'estiu és bona ocasió per a la poesia - Ser sin sitio del malagueny Álvaro GARCÍA.

M'ha agradat molt el segon capítol titolat El sitio sin lugar ja que no són poemes llargs, sinó sonets i els sento eròtics, bells, precisos i propers.






I també El món groc del català Albert ESPINOSA que feia anys el vaig sentir en una entrevista i em va frapar.

El llibre és molt senzill, però també molt bonic. No crec que calgui seguir totes les seves indicacions per viure, hi ha múltiples i personals maneres de fer-ho, però ben segur que per a ell va ser fonamental per sobreviure i només per això ja està bé.

Quasi a finals de mes m'he acabat l'última novel·la del francès Patrick MODIANO. S'anomena L'herba de les nits i és complexa i profunda, com tota la seva obra.

És una història preciosa i trista sobre París, sobre la joventut perduda, sobre la no existència del temps... sobre la vida i sobre la pèrdua, sobre les relacions entre les persones i sobre els seus silencis.


També sobre la pèrdua és l'última novel·la "best-seller" del nord-americà John GREEN - l'estiu dóna per a tota mena de lectures -. No està escrit a les estrelles no només parla de pèrdues per càncer, sobretot parla de vides, i especialment de vides adolescents, que odien que els compadeixin.

Una novel·la sobre com aprofitar la vida al màxim, gaudir dels qui més estimes, estimar fins que no puguis més i, sobretot, viure.

Núria Reichardt

Juliol del 2014