17.1.25
28.12.24
Desembre del 2024
A l'estiu vaig llegir a l'argentina Mariana ENRÍQUEZ de qui tan bé he sentit parlar i, malgrat em va semblar terrorífica, l'he tornada a llegir perquè em costava de creure.
Però no, Un lugar soleado para gente sombría és un llibre de dotze relats terriblement horrorosos amb el mal i la perversió com a protagonistes.
Usant el gènere del conte, l'autora ens mostra de manera magistral allò monstruós de l'ésser humà.
Aquesta vegada ha estat Capvespre que és molt boniquet però no m'ha interessat massa.
KANG i vaig haver d'esperar que reeditessin la seva obra en la nostra llengua.
Mentre esperava vaig saber del seu llibre La vegetariana i el seu èxit i l'estada de l'autora a Catalunya, però el llibre que li he llegit ha estat La clase de griego ja que em seduïa la idea de la passió de l'escriptora per BORGES.
No sé si m'ha agradat o no, és molt poètica. En certa manera m'ha recordat en FOSSE. Mostra un gran talent per descriure sensacions amb poques i molt ben triades paraules. El que escriu et fa anar més enllà pensant en allò que no ha escrit.
Els seus personatges són éssers desesperats amb qui intentes empatitzar. També em semblen molt misteriosos, com la seva creadora.
I més interessant encara va ser la reunió en el Club de lectura del Grupo Bojador amb l'autora, que ens va parlar del procés de creació, de la veritat i la mentida dels plagis o no.
de l'oliventí Jesús CARRASCO.
El seu tall clàssic i de llenguatge líric m'ha fet pensar en el nostre Miquel MARTÍN, però a CARRASCO l'hem de situar a la força de la naturalesa de les àrides terres de Badajoz i la trama és tan àrida com l'entorn.
1.12.24
Novembre del 2024
La presentació va ser meravellosa i va anar a càrrec del gestor cultural de Màlaga, l'Ignacio JÁUREGUI.
Les torres del cel, la muntanya de Montserrat, és una novel·la històrica molt interessat sobre el naixement de Santa Maria de Montserrat i on els valors és el tema fonamental, així com les metàfores que parlen d'aquests valors.
El llibre d'autoficció de Ignacio MARTÍNEZ DE PISÓN que vaig llegir el
És un llibre de relats publicat pòstumament i escrita pocs dies abans del suïcidi de l'autor. A més de reflexions sobre la vida -i sobretot sobre la mort-, són un mirall de l'època, de la Barcelona del 92.
Molts d'ell desassossegants, però també molt bells.
La seva prosa ràpida i amb molt poca puntuació ajuda a crear un ambient de tensió i de terror al voltant d'uns personatges perseguits per la fatalitat.
També el llenguatge repetitiu i ric en vocabulari i expressions grolleres contribueix a crear una novel·la crua i dura en un poble més que pobre i on les supersticions, i encara més l'alcohol i les drogues, destrueixen els protagonistes. És la bruixa el nexe entre tots els personatges que apareixen.
M'ha agradat llegir el llibre i fins i tot he gaudit d'algunes escenes repulsives, però per res del món miraria la pel·lícula.
I aquest mes de novembre també alguns contes del llibre Un hombre sin cabeza. Fantàstics. De l'escriptor israelià Etgar KERET. Curts, intensos, sorprenents i amb molt sentit de l'humor, malgrat tractar temes bèl·lics i violents.13.10.24
Recomanem lectures, octubre del 2024
El mes d'octubre ha estat llarg, però no m'ha condit molt a l'hora de llegir, ja que he dedicat la major part de les hores a l'obertura, el dia 19, de La Guarda, un espai de llibres.
Així i tot, no m'he estat de llegir l'última novel·la del madrileny Pedro SIMÓN i l'he gaudit tant com les anteriors. S'anomena Los siguientes i el tema em toca directament, com a ell i com a molts de la meva generació.
La vellesa i la mort dels pares t'acosten de nou a la infantesa i a les relacions amb els teus germans. Persones que han estat molt i molt íntimament unides a tu i que, en créixer, sovint es tornen quasi uns desconeguts. Però sempre queda un pòsit, un amor que perdura, malgrat tot.
Després vaig triar la també última novel·la del saragossà Ignacio MARTÍNEZ DE PISÓN. Es titula Ropa de casa i no sabia que era un llibre autobiogràfic.
De PISÓN m'han agradat totes les novel·les que li he llegit i aquesta auto-ficció, també. Especialment perquè som de la mateixa edat i hem ´tingut pares i famílies del mateix tipus, una educació molt i molt tradicional. Hem viscut una joventut a la mateixa Barcelona on vam fer descobertes molt semblants.
També ha estat molt interessant tota la seva trajectòria literària i els autors que ha conegut i que ens els posa al nostre abast. De la lectura d'aquest llibre en treuré moltes més.
Pel Club de lectura L'esquirol entre llibres he llegit un llibre de suspens del francès Pierre LEMAITRE. Mai hagués triat llegir La gran serpiente, però és això el que m'agrada de participar en aquest Club.
No m'ha agradat gaire, encara que té gràcia que és sang i fetge amb sentit de l'humor. El que sí m'ha semblat interessant és que es tracta del primer thriller que va escriure l'autor i que no el va publicar fins fa poc, després de tants anys d'èxit rotund amb altres històries. Ho ha fet sense corregir-lo gaire, per no treure-li l'essència del moment en que va ser escrit, perquè el mateix autor diu que sinó, ara el canviaria quasi completament.
És una història que parla del mar i dels coral·lífers catalans. També parla de la desaparició de la Costa Brava tal i com era abans del boom turístic.
Ens mostra també el procés d'escriptura des de la tradició oral i la bellesa de l'ús d'un llenguatge molt ric.
13.9.24
Recomanem lectures, setembre del 2024
El llibre del Club de lectura de L'esquirol entre llibres d'aquest mes de setembre ha estat Els nens són reis de la novel·lista francesa Delphine DE VIGAN, a qui ja li he llegit més d'un llibre i sempre m'ha agradat.I aquest no ha estat cap excepció. M'ha atrapat des del començament, m'ha interessat el tema molt més del que imaginava i m'ha interpel·lat. L'autora ha estat capaç de qüestionar-me un bon sortit de coses sobre educació, amor fraternal, manipulació dels pares i addiccions en l'era digital.
És deliciosa perquè narra de manera molt senzilla i amb un llenguatge preciós el pas de la infantesa a la joventut.
Situar-te en el seu paisatge també ajuda molt.
He llegit una novel·la de la sabadellenca Montse BARDERI perquè només li havia llegit un
assaig. He triat La memòria de l'aigua.
No em convenç; no hi connecto amb ella. El tema m'agrada, els sentiments que presenta, també. L'estil com presenta l'erotisme m'arriba molt bé. Però tot m'ho diu i jo m'ho de creure. No em mostra gaire res.
M'agrada molt llegir literatura eròtica i, encara més si la fa un bon escriptor. Sempre em sorprèn la varietat de conceptes i estils diferents de qui escriu aquest subgènere.
Desastres íntimos m'ha sorprès satisfactòriament per la seva quotidianitat i m'ha decebut pel seu low nivell d'erotisme, pel meu gust.
17.8.24
Recomanem lectures, agost del 2024
He començat el mes d'agost amb un dels llibres del nord-americà Paul AUSTER, com a homenatge.
4321 el vaig mig llegir el 2018 i malgrat ara tinc més temps i estic molt relaxada, m'ha tornat a passar el mateix.
Deixaré a AUSTER en la meva memòria com un dels autors amb qui més he gaudit. Molts dels seus llibres que he llegit estan desats en aquest blog, però no els rellegiré.
En la boca del lobo és el primer títol triat pel Club de lectura del Grupo Bojador pel curs 2024-25 i, amb la seva autora, la gaditana Elvira LINDO tindrem el plaer de compartir la sessió.
Abans, de la LINDO només sabia que era l'autora de Manolito gafotas, que he llegit vàries vegades amb els meus alumnes, i que era la dona de Antonio MUÑOZ MOLINA, per la qual cosa sabia que va viure a New York mentre el seu marit va ser director de l'institut Cervantes d'aquesta urbs.
Després la vaig conèixer com a periodista, m'agrada llegir-la a El País i escoltar-la a La ventana de la SER, però mai li havia llegit ficció per a adults i m'ha sorprès molt favorablement.
En la boca del lobo es narra la història d'uns personatges que habiten un petit llogaret de la comarca del Rincón de Adamuz, prop de la Sierra de Albarracín i del naixement del riu Túria.
Aquests personatges i els seus secrets són de diferents generacions i en la narració es barreja el passat i el futur, els que es queden i els que marxen a la ciutat, els reals i els no tan reals, creant realitats diferents i sempre amb la naturalesa de fons. Està narrat des del present i des del testimoni dels personatges més fantàstiques i, a estones, també inquietants.
Quan fem la trobada, li voldré preguntar a l'autora si, com jo, admira la Cristina FERNÁNDEZ CUBAS. A mi em sembla que sí.
Mitjançant les històries punyents de les dones de quatre generacions d'una família libanesa, coneixem la història devastadora d'aquesta part del planeta. Des del genocidi armeni viscut per l'àvia Qayah, la reina de diamants, fins els nostres dies amb la besnéta Qamar, la reina de trèvols, nascuda a Síria.
També surten la neta Qadar, la reina de cors, i la seva mare, la Qana, la reina d'espases, amb el conflicte àrab-israelià de rerefons i les guerres civils del Líban i Síria.
La veu narradora és focalitzada en cadascuna de les mirades femenines, però no va en ordre cronològic i dona el protagonisme al present de Qadar i la seva visió feminista. El llibre no només denúncia els conflictes polítics i religiosos, sinó també la situació de les dones marcada per aquests.
En Pei diu: "És una narració que en molts moments, capítols sencers,té la màgia dels contes orientals, amb personatges que naveguant amb el monsó porten tot d'aromes i textures de l'Orient fins a la costa de Zabzíbar. Explica una història familiar farcida d'amors i i odis, secrets i gits dramàtics i a través d'ella ens apropa a la història del país abans i després de la independència".
A mí m'ha interessat especialment la descripció dels efectes del colonialisme amb la seva superioritat moral i la història dels refugiats; aquesta llunyania entre cultures i continents.
I de Oman, he llegit el que en Pei SERRANO va triar: Cossos celestes de Jokha AL-HARTHI.
El contingut del llibre m'ha agradat perquè t'assabentes de tradicions i canvis que s'han sofert en aquest país islàmic. Et toquen especialment els costums ancestrals vers les dones i t'alegra els canvis que, a poc a poc, es van produint.
L'estructura del llibre també m'agrada anant amunt i avall del present al passat i amb diferents narradors i punts de vista de diferents personatges. Sort de l'arbre genealògic del començament, perquè fins que no te'ls coneixes, t'emboliques molt. Malgrat l'autora ser una dona i tractar molt el tema feminista, el protagonista és l'Abdul·lah, que és un pobre home.
Es tracta de la primera novel·la àrab que ha rebut el Man Booker International Prize (2019) però jo no he apreciat el seu valor literari.
Núria Reichardt
Agost del 2024
21.7.24
Recomanem lectures, juliol del 2024
Em va agradar tant A casa teníem un himne, que no m'he pogut resistir llegir més de l'ampostina Maria CLIMENT.
Gina és la seva primera novel·la i es nota la seva immaduresa com a escriptora. Jo solc llegir els seus articles a Catorze 14, on es palpa la seva evolució.
Gina és una jova que aprèn a viure amb una malaltia crònica, la mateixa que pateix l'autora. Parla de la soledat i de l'amistat. També dels desitjos com a motor en la vida.
Està escrita amb el català dialectal de les Terres de l'Ebre.
Gràcies a ell, t'assabentes de molts costums, creences i tradicions de la Índia, especialment dels hinduistes, i en concret de la situació de les dones.
I el conte inèdit Dama misèria de la barcelonina Inés McPHERSON. Es pot llegir a Paper de Vidre, una revista digital cultural dedicada especialment als contes.
Un conte bèstia i també poètic, llur final m'ha encantat: "I et convertirà en memòria física, en llibre".
Vaig triar el recull de contes Las cosas que perdimos en el fuego i he quedat esgarrifada.
I és que, malgrat el seu talent narratiu, els seus contes no és que em semblin bèsties, sinó que els trobo terrorífics.
La professora de tallers d'escriptura, Care SANTOS, el recomana a tots els interessats en el procés de creació literària.
Núria Reichardt
Juliol del 2024
17.6.24
Recomanem lectures, juny del 2024
L'última lectura del Curs de Literatura nord-americana de la Llibreria Nollegiu ha estat Cuentos escogidos de la Joy WILLIAMS, de qui mai havia sentit parlar i m'ha semblat una autora molt i molt interessant.
El títol no reflexa la realitat ja que és una recopilació de tots els seus contes, a quin més especial.
Després de la lectura dels contes de la Carlota GURT, no m'he pogut resistir a llegir la seva novel·la Sola.
Admiro aquesta escriptora, el seu talent i la seva capacitat de crear metàfores.
El primer ha estat el meu preferit.
És la història de quatre nois que es coneixen a la universitat i es fan amics per la resta de les seves vides. El que més m'ha agradat ha estat el relat sobre l'amistat, en aquest cas masculina, en totes les seves facetes, i la manera com l'autora usa els narradors. No hi ha un únic narrador, sinó que va variant, a vegades en primera persona i d'altres focalitzat i, mica en mica, és Jude qui va agafant el protagonisme i tots els altres personatges -no només els seus amics- actuen en funció d'ell.
YANAGIHARA toca molts temes, alguns d'ells universals -l'amor, l'odi, la compasió, l'amistat, etc.- i d'altres de molta actualitat, com els abusos, les malalties mentals, la homosexualitat, etc. M'ha semblat prou interessant, però sobretot m'ha semblat innecessàriament llarguíssim.
Núria Reichardt
Juny del 2024
6.5.24
Recomanem lectures, maig del 2024
He llegit aquesta delícia de llibre de contes de la catalana Cristina FERNÁNDEZ CUBAS, a qui tindré el plaer de conèixer virtualment en el Club de lectura del Grupo Bojador d'aquest mes de maig.
El llibre s'anomena La habitación de Nona, que és el títol del primer conte. Per a mi, el millor i el més sorprenent, junt a l'últim, Días entre los Wasi-wano. Hablar con viejas es molt bèstia, també. La portada del llibre conté el quadre Interno con figura i, abans de saber que era el títol d'un dels contes, vaig buscar-lo perquè em va entusiasmar. És de 1868, d'un italià que no coneixia, CECIANI, representant italià del moviment Machiaioli.
De nou apareixen mons secrets, memòries enganyoses, falsos records, amics imaginaris, imaginació fantàstica que recrea la burda realitat, pors i flaqueses, episodis tempestuosos del passat, la barreja de somni i realitat, present i passat.
Una escriptora que m'agrada cada vegada més.
Vaig anar a la presentació, a la biblioteca Enric MIRALLES de Palafolls, de la novel·la que ha escrit l'amic i alcalde d'aquesta població durant tants anys, en Valentí AGUSTÍ.
Sabia que era un home de gran magnetisme i vida intensa i molt interessant i és aquesta la raó per la que paga la pena llegir el seu llibre, Los años ácidos, en referència al LSD, entre altres coses.
Explica les seves aventures dels anys 1973 al 75, des que va "acabar" la carrera de medicina fins que va arribar a treballar a Palafolls. Amb elles sabem de la España del final del franquisme, el Londres dels primers okupas, l'Amsterdam del cannabis legalitzat, la moda de viatjar a l'Índia entre els hippies, la Barcelona més grisa i, sobretot, l'estat de la psiquiatria en el nostre país i la seva evolució, on l'autor té un paper fonamental.
El Club de lectura Los imprescindibles de la FCM va decidir no fer la sessió només sobre Caín, sinó de l'obra del premi Nobel portugués, en Jose SARAMAGO, en general.
És per això que he llegit Ensayo sobre la ceguera, una de les seves icones, publicada el 1995 i que, amb la pandèmia, va tornar a estar de rabiosa actualitat.
De bon començament el narrador t'interpel·la, sents com et qüestiona: "Què faries tu si..." Resulta molt desassossegador veure com avança la història. SARAMAGO mostra ser un molt bon coneixedor de la condició humana i la seva protagonista "la dona del doctor" la nota de llum en tanta foscor.
He llegit Biografia del foc de la barcelonina Carlota GURT, lectura comuna del tercer trimestre per a tots els alumnes de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès.
Aquesta va ser la raó perquè l'he llegit, però he de confesar que la GURT m'ha encisat, especialment per la seva capacitat de descriure els seus pensaments i les seves sensacions -que sovint són els teus- amb unes metàfores meravelloses. "La seva manera de sobre interpretar el món" com diu una de les protagonistes.
El conte que m'ha agradat més ha estat Encara queda oxigen que va de focs i deu ser el que ha donat nom a aquest llibre de contes.
Com apunta el títol, el llibre conté tres contes. El primer, El héroe, meravellós. I els altres dos el complementen. Són diferents moments d'una família. Les dones són les protagonistes i on una és la mare, després serà l'àvia, convertint el llibre en un tríptic de pèrdues: la pèrdua d'un amor, la pèrdua de la joventut i la pèrdua dels valors del món en què vivim.
Tres relats que es creuen parlant de pèrdues, oblit, canvis generacionals i també parla molt del procés creatiu. Sembla ser que en aquest llibre, més que mai, la ficció s'ha basat en la seva biografia.
Per el Club de lectura l'Esquirol entre llibres he llegit Dewey del nord-americà Bret WILLER.
És un best-seller sobre un gatet que se'l troben a la bústia de retorns de llibres de la biblioteca pública de Denver, a l'estat de Iowa, on treballa la Vicky MIRON que l'adoptarà, junt amb tota la comunitat.
El gat es convertirà en un ajut per a tot el món, tant a nivell emocional, com per a captar lectors arreu.
El llibre que he llegit és el segon d'una trilogia anomenada A contraluz. Sembla ser que fa referència al personatge del primer volum que també es diu A contraluz: una escriptora que s'acaba de divorciar i té dos fills. Imagino que Tránsito fa referència a l'impàs que està vivint en aquesta nova situació en que es troba: torna a Londres on viu el pare dels seus fills, compra un pis que és una ruïna -més o menys com la seva vida en aquests moments- i per reformar-lo els nens s'han de quedar a casa el seu pare durant dues setmanes.
El més xulíssim d'aquesta novel·la és l'estructura que usa l'autora. Et va presentant les situacions i els personatges a mida que la narradora en primera persona parla, pensa i es mou: amb els veïns, amb el paleta, amb el moderador, amb el cosí, amb l'amiga, etc. i aquells que es va trobant en la seva nova quotidianitat.
Molt interessant la manera com els altres li expliquen coses de la seva vida i ella els qüestiona de manera molt intel·ligent. Sembla com si modelés els personatges quan el que fa és redescobrir-se ella mateixa i el lector ho sap a través del seu flux de consciència que reflexiona sobre què és allò que ens fa vulnerables o poderosos i per què a vegades ens deixem portar i d'altres agafem el mando de la nostra vida.
I també els contes El cautivo de l'argentí Jose Luís BORGES, Macario del mexicà Juan RULFO, Un drama del rus Anton CHÉJOV, La cena de la ucraniana Clarice LISPECTOR, Casa tomada de l'argentí Julio CORTÁZAR, La prisionera del madrileny Juan Eduardo ZÚÑIGA, En el café Riad Sultan, Jane Bowles, una leyenda moderna de la barcelonina Carmen LAFORET, Inmanejable de la nordamericana Lucía BERLÍN i La cronología viviente del rus Anton CHÉJOV.
27.4.24
Recomanem lectures, abril del 2024
Com he gaudit de La mancha humana del nordamericà Philip ROTH. Feia anys des de l'última novel·la que li vaig llegir.
A més, vaig poder gaudir del col·loqui a la Llibreria Nollegiu del Clot i va ser molt interessant, tant la veu de la professora Bea GARCÍA GUIRADO com la de la resta de companys.
La mancha humana és el tercer llibre de La trilogia americana, on ROTH segueix amb les seves obsessions -el sexe, els jueus, Amèrica, les dones- i mitjançant els diàlegs dels seus molt ben treballats personatges, posa de manifest, de manera esplèndida, la seva memòria ficcionada.
Una novel·la nord americana llarga que m'ha deixat un molt bon sabor de boca. És de la neoyorquesa Gabrielle ZEVIN i he de confesar que no m'esperava tant de Demà, i demà, i demà.
El títol és una cita del Machbet de SHAKESPEARE i es tracta d'una història sobre joves creadors de videojocs en els anys 90 i m'ha animat respecte els valors de la joventut en els USA d'avui en dia (per no dir, en el món, en general)
M'ha recordat que els canvis generacionals estan sempre en moviment, i no només quan nosaltres érem joves. És una obvietat, ho sé. Però a vegades cal recordar-m'ho.
En canvi, m'ha posat molt nerviosa la lectura de American Phyco del també nord-americà Bret Easton ELLIS.
Em sap greu que siguin gent de la meva generació els seus horribles personatges. Són yuppies de Wall Street caracteritzats per la seva adicció a les drogues, el culte al cos i el consumisme desaforat del capitalisme més lliberal.
A més de molts tocs paranoics, violents, masclistes i gens tolerants, mostrats a través de les seves contínues imatges a Els miserables, els rodamons, les prostitutes, els jueus, etc.
Tots els assassinats que apareixen no sé si són reals o estan en la ment malaltissa del protagonista que, a més, narra en primera persona, però igualment és d'una violència extrema.
El llegim pel Curs de literatura nordamericana com a representant de la novel·la dels 80.
La meva curiositat venia del fet que jo m'hi vaig presentar i volia veure el nivell dels guanyadors, però no m'han agradat gaire.
No he estat a temps de llegir La soga de cristal de l'alicantina Èlia BARCELÓ, proposat pel Club de lectura Grupo Bojador.Em sap greu, però he estat liada amb el Sant Jordi i la presentació de la societat @La guarda del llibre.
Jo em vaig presentar al concurs de Viles del llibre per Malgrat de mar, i es troba en aquest recull.
He rellegit aquests dos llibres, el primer, magnífic, El camí de les aigües pel Club de lectura L'esquirol entre llibres. I el segon, Silenci a taula, l'he triat per el curs de Cuento I, com a model a seguir en l'estructura i el to d'un llibre de contes.
I els contes Los que se alejan de Omelas de Ursula K. LE GUIN, La última pregunta i Asnos estúpidos de Isaac ASIMOV, El amor es ciego de Boris VIAN, El hombrecito del azulejo de Manuel MÚJICA, La salamandra de Mercè RODOREDA i Un pequeño paraíso de Julio CORTÁZAR.
24.3.24
Recomanem lectures, març del 2024
El llibre de relats Denuncia inmediata del nord-americà Jefrey EUGENIDES el vaig començar fa molt de temps i no em va interessar. Acabava de descobrir l'EUGENIDES novel·lista i em sabia a poc
Ara, amb la meva fal·lera contista l'he acabat i m'ha interessat. En cadascun d'ell, el protagonista o la protagonista es troba en una situació límit i pren decisions dràstiques, sovint contradictòries.
Els deu relats toquen temes d'actualitat. Denuncia inmediata és el nom d'un dels relats, i fa referència a una llei antiga i encara vigent, que si no denunciaves inmediatament un abús es podia posar en contra teu.
L'última novel·la del britànic Ian McEWAN s'anomena Lecciones, i narra la vida del protagonista des de la seva infantesa fins que és un septuagenari, i inclús apareixen fets anterior relatius a la seva família.
Així, a més dels fets vitals de Roland i dels seus pensaments i sentiments respecte de les persones amb qui es relaciona al llarg de la seva vida, tenim també la història del món, especialment d'Europa, el nord d'Àfrica i nord Amèrica des de les guerres mundials on van lluitar el seus avantpassats fins als nostres dies, que són els temps del seu fill i fillastres i els seus néts. I coincidint amb la joventut dels protagonistes, sobresurt la caiguda del mur de Berlín i de la Unió Soviètica.
Molt interessant la visió dels fets, tant dels històrics com dels personals, des de la visió del Roland vell. El llibre ens parla de moltes coses, ens qüestiona com es qüestiona el protagonista, i destaca el tema de la influència del que vius de petit i del que heretes de les vivències i mancances de la teva família. Un altre tema és l'abandonament de la dona per tal de poder dedicar-se en exclusiva a escriure i la criança del fill sol amb el pare.
Per el Club de lectura Grupo Bojador he llegit El corazón imprudente de la valenciana Carmen AMORAGA.
Interessant el seu punt de vista sobre les oportunitats de l'amor en la maduresa.
I per el Curs de Literatura nord-americana de la llibreria Nollegiu, ha estat el torn de El año del pensamiento mágico de la periodista i escriptora Joan DIDION.
Aquest llibre ha estat triat com a representant -no sé jo- de l'esplendor de les cròniques periodístiques-literàries als Estats Units d'Amèrica.
És una crònica amb perfil auto-biogràfic sobre el dol, que reflecteix molt bé els estats d'ànim i altres emocions en els diferents estats de dol que tots hem viscut alguna vegada.
M'ha agradat molt i molt el llibre de relats de l'escriptora d'Arenys de mar, la Cristina FERNÁNDEZ CUBAS, a qui ja havia descobert fa uns anys com a novel·lista.
En aquest llibre, al contrari de en la major part de la seva obra, la narradora és la pròpia escriptora, en primera persona. Tria aquest5 narrador en voler explicar el que diu el títol Cosas que ya no existen, coses que han desaparegut en el món d'avui dia, però que ella va viure en la seva infantesa i en la seva joventut.
Un llibre que m'ha interessat especialment de cara al meu projecte, pel toc màgic que ella afegeix a la seva realitat.
I Crónicas marcianas ha estat la lectura del segon trimestre del curs Cuento I de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu barcelonès.
He llegit al nord-americà Ray BRADBURY amb molt de respecte, especialment quan tens en compte que aquest recull de relats de ciència ficció -que per a mi més aviat és una novel·la- va ser publicada el 1950.
Fascinant com fa una crítica de la Nord-amèrica del seu temps, tot inventant un univers nou, la repoblació de Marte per part dels terrícoles.
M'ha interessat el llibre La cámara verde de la canadenca Martine DESJARDINS perquè és la casa la protagonista de la història.
Sobretot la introducció i la conclusió, ja que la història en si és tipus gòtica i no m'ha agradat gaire.
I els contes Organismes de Ines MCPHERSON, La distancia de la luna de Italo CALVINO i Una historia de paciencia, Ante la ley i Un artista del hambre de Frans KAFKA.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
