M'ha costat, però finalment m'he llegit L'ombra de l'eunuc del meu admirat Jaume CABRÉ i no em penedeixo gens; és boníssim, malgrat requereix concentració. Ja m'ho havien recomanat molt les meves professores de literatura creativa.
L'autor narra la història d'en Miquel Gensana i relata els anys del final del franquisme, la transició i els anys posteriors, des de la perspectiva de la generació de l'autor, què pertany a la generació que va viure la militància política dels anys seixanta,que va viure la clandestinitat i, després, la transició. Ja des de la democràcia veu aquella realitat de manera irònica i trista, insatisfet.
Ens explica també la seva saga familiar, de manera que el temps tira enrere. En destaca, especialment, el seu oncle Maurici. M'encanta el joc que l'autor fa amb el llenguatge quan parla de cadascun dels personatges d'aquesta saga, que van adquirint sobrenoms i motius, en funció dels esdeveniments que viuen, per exemple, en Miquel Gensana pot ser l'indecís, o el Miquel Che Gensana, o el fill pròdig, etc. Com sempre, en CABRÉ fa una demostració del seu domini del llenguatge, amb múltiples referències poètiques i musicals.
No m'acaba de convèncer el fet que sigui durant un sopar amb una companya de feina que en Miquel, justament a la casa pairal de la seva família, ara convertida en un restaurant, sigui on fa un exercici de lucidesa, tot revisant el seu passat.
L'estructura del relat està basada en la mateixa estructura del Concert per a violí i orquestra, d'Alban BERG, i és que la música és una part fonamental del relat, sobretot quan el protagonista s'enamora d'una violinista de primer ordre. L'art en general i la música en particular, en són protagonistes. El títol de l'obra ve d'en George STEINER, filòsof i, com el protagonista, crític literari, que afirmà que els grans crítics literaris no arriben ni a la sola de la sabata dels grans creadors i que "quan mira enrere, el crític veu l'ombra de l'eunuc".
També és molt interessant quan l'autor parla de manera implícita del fet creatiu. Sorprèn el fet innovador que el narrador usa a vegades la tercera, i d'altres la primera persona, quan posa veu als seus personatges, en funció de si es vol acostar molt o poc a ells, a la seva intimitat o a la seva força.
Totes les novel·les de l'aragonès Ignacio MARTÍNEZ DE PISÓN que he llegit anteriorment anaven sobre els temps de la dictadura franquista i la seva última, Castillos de fuego, també, però s'inicia en a guerra civil i narra el primer franquisme, el de la postguerra en Madrid.Mostra especialment la crueltat de la dictadura franquista amb els vençuts, sobretot la tasca de la brigada político-social contra els comunistes. Però també la rigidesa de la disciplina dictada pel PCE i la degradació de la vida dels maquis que lluiten contra els falangistes, però que també condemnen els seus propis camarades quan sospiten traició.
I ho fa de manera molt realista, mostrant molt més que explicant la misèria i la por amb què es vivia, amb molts personatges d'un i altre bàndol, amb múltiples motivacions per actuar d'una manera o altra. L'autor ens va mostrant l'evolució dels personatges protagonistes des de 1939 al 1945 i com, les seves actuacions, van afectant la vida de qui els envolten. Els llocs on actuen: les cases, els carrers, els bordells, les pensions, els mercats, les presons, els barris, els pobles del voltant, la comissaria, les esglésies, etc. ens mostren també l'evolució d'aquell Madrid de postguerra amb els dispars dels afusellaments i els tirs de gràcia de rerefons.
Com totes les seves m'ha agradat molt i, per primera vegada, m'ha fet pensat en l'escriptura de l'Almudena GRANDES i fins i tot m'ha recordat la meva lectura, ja fa tants anys, de La Colmena d'en Camilo José CELA, que aviat rellegiré.
Quin descobriment aquesta petita joia de llibre. Conté les dues úniques novel·les escrites per la mexicana Josefina VICENS. Només dues perquè es va dedicar, sobretot, al periodisme (i va ser cronista de toros amb el pseudònim Pepe Faroles, al feminisme (a vegades escrivint sobre política usava el pseudònim Diógenes García) i a la creació de guions cinematogràfics, la major part dels quals han estat filmats i molts d'ells, premiats.
El més curiós és que El libro vacío la va escriure el 1958 i no va ser fins el 1982 que escriví Los años falsos. Àmbdues són curtes i molt innovadores quant el tema i l'estil d'escriptura.
El libro vacío toca diferents temes, però, sobretot, parla del procés d'escriptura i m'ha captivat. Tenia la sensació de que la VICENS m'ho estava dient a mi o a tots aquells que intenten escriure amb passió però que els sembla que allò que volen escriure no els pugui interessar a ningú, quan ella reflexiona: "Si el libro no tiene eso, inefable, milagroso, que hace que una palabra común, oída mil veces, sorprenda y golpee; si cada página puede pasarse sin que la mano tiemble un poco; si las palabras no pueden sostenerse por sí mismas, sin los andamios del argumento; si la emoción sencilla, encontrada sin buscarla, no está presente en cada línea, ¿qué es un libro?"
José García, el protagonista, es un hombre mediocre que escribe: "No escribo para mí" Y ella reflexiona: "Se dice eso, pero en el fondo hay una necesidad de ser leído, de llegar lejos; hay un anhelo de frondosidad, de expansión." La falta de imaginación de José García le lleva a pensar: La verdad es que yo no puedo inventar algo ni a alguien y entonces necesito llenar con palabras ese hueco, ese vacío inicial. Pero con tales palabras, tan convincentes, que no se perciba la existencia del hueco".
L'autora diu en boca del protagonista: “No hablar en primera persona”. Eso arrastra inevitablemente al relato de cosas particulares, reducidas al tamaño exacto de la casa familiar, de los parientes cercanos, del barrio, del vecino. Yo pretendo escribir algo que interese a todos. ¿Cómo diría? No usar la voz íntima, sino el gran rumor."
Los años falsos m'ha fascinat per la seva modernitat i avantguarda en l'estil. L'autora usa quasi indistintament la primera persona del singular i la tercera o la primera del plural, amb un clar desig de descriure la personalitat del protagonista. Al principi et confon, però de seguida li trobes el sentit gràcies a l'habilitat de l'autora.
Però va més enllà que això i mostra com les persones en general i ell en particular ens
conformem la visió que tenim de la vida. O la vida mateixa. Més que una novel·la és un assaig novel·lat.
conformem la visió que tenim de la vida. O la vida mateixa. Més que una novel·la és un assaig novel·lat.
A la viladelllibre de Malgrat de Mar vaig adquirir el recull de relats guanyador del LVII Premi Recull de Narració Joaquim Ruiyra de Blanes del 2022, El gust és meu, de l'autor malgratenc Jaume AUBANELL.
Paga la pena llegir-los, tots són diferents però tots al voltant del menjar i els aliments de la terra, d'aquí el títol. N'hi ha de curts, de més llargs, de divertits, de tendres, d'eròtics i sensuals. No són superficials sinó que s'endinsen al que el menjar té d'art i al que té de la nostra essència.
