31.12.16

Compartim lectures, desembre del 2016

Aquest últim mes de l'any només m'he llegit un llibre, què poooc! No sé si és culpa de l'edat que m'adormo de seguida o de les xarxes socials que m'ocupen massa temps... O que no trio prou bé les meves lectures, no ho sé.
Ja sé el meu propòsit per el 2017!!

M'he llegit Tres días y una vida, recomanat per una bona amiga i més bona lectora, de l'escriptor francès que ja he llegit abans i que he gaudit amb la seva prosa, en Pierre LEMAITRE. Al final m'ha agradat, l'últim dia de l'any me l'he acabat d'una tirada, però la primera part m'ha costat molt i potser per això m'ha durat un mes sencer.

És per a reflexionar com un fet et pot condicionar tota la vida i com una vida que sembla bona està tramada de falsedats i com els que estimes, n'ets capaç de protegir més enllà de l'ètica.



Bon 2017!
Núria Reichardt
Desembre del 2016

23.11.16

Compartim lectures, novembre del 2016

Tenia ganes de tornar a llegir la meva enyorada Montserrat ROIG i vaig prendre L'hora violeta. Però les coses canvien molt i la perspectiva de les coses, encara més: jo ja no sóc aquella joveneta que llegia il·lusionada la ROIG, tant moderna, tan feminista. Ara la llegeixo i l'admiro per ésser tan culta, tan ben informada, tan treballadora, tan viscuda i alhora encara tan poc decebuda de la vida. La pobra no va tenir temps de decebre's!

El que té llegir a Temps de Lectura cada dia mitja horeta amb els teus alumnes, és que llegeixo més narracions curtes i més llibre relacionats amb joves, que no per adolescents, encara que també.
Vaig triar un del neoyorquí Peter CAMERON. Ha estat Algun dia aquest dolor et servirà i el títol ja em semblava força empipador. Però una bona amiga me'l va recomanar, la qual cosa em va decidir a llegir-lo.

En James és el jove protagonista, té divuit anys i viu a New York en el si d'una família desestructurada rica i moderna. És intel·ligent, molt independent i es planteja no anar a la universitat. No sap què fer de la seva vida. La gent no li agrada gaire, sobretot la de la seva edat. Els troba superficials i buits. Ell gaudeix llegint i estant sol.

A vegades es sent tan terriblement sol que ni s'adona de que els seus estan allà i l'estimen.

L'admiro per la seva capacitat de qüestionar-se a si mateix, la seva família i el món que li ha tocat viure. A vegades el veig no tant com els meus fills, que també, sinó com jo mateixa. Què curiós!

I per últim, de la mà de la llibretera de l'Al·lots he llegit Xaval gras es menja el món del K. L. GOING que també és neoyorquesa.

Al igual que en el llibre anterior, el personatge d'aquest llibre, en Troy, es sent tan terriblement sol que ni s'adona que hi ha algú que sempre és allà i l'estima tal i com és.

És un llibre ple de música, música punk però, dura i poètica, on sovint no saps si riure o plorar, de tan trist i patètic, sembla còmic o t'ho has de prendre bé. 

És com la vida que, encara que sovint sembli una merda de primera, a vegades val tant la pena... I encara que les coses vagin a maldades, sempre trobes un raconet o una estoneta en la qual et sents tan bé, que només per això paga la pena viure. No és això la felicitat? O és que algú s'havia pensat que era un estat? Sóc feliç o no sóc feliç? Quina ximpleria!

Núria Reichardt
Novembre del 2016

27.10.16

Compartim lectures, octubre del 2016

Vaig llegir amb molt d'interés Un monstre em ve a veure del nord-americà Patrick NESS, no només per el seu èxit al cinema, sinó sobretot per ésser una lectura recomanada en el 21è concurs Protagonista Jove organitzat per el ClijCat i també per la llibreria Al·lots de Barcelona i el seu club de lectura per a professors de secundària.

En principi no m'interessa la pel·lícula per la seva força manipuladora de les emocions lacrimògenes, estic molt més per les pròpies creacions de realitats i imaginacions creatives.

Sigui com sigui, però, sobre gustos no hi ha disputes i el que és ben cert és que aquesta novel·la toca bé els temes de les pors personals en general i de les malalties i la mort en particular.


També he llegit els relats breus Hombres sin mujeres del meu estimat escriptor japonès i no premiat per el Nobel Haruki MURAKAMI.

Alguns m'han agradat molt i d'altres gens, i és que després de la lectura de les seves novel·les i sobretot de la seva trilogia, se'm fa difícil que em sorprengui.

O potser és que mai he sigut una bona lectora de relats breus.

Núria Reichardt
Octubre del 2016

18.9.16

Compartim lectures, setembre del 2016

Aquest setembre m'he llegit un llibre preciós, Marcas de nacimiento, i això que mentre em llegia el primer capítol vaig estar a punt d'abandonar perquè no suportava el personatge. Sort que no ho vaig fer!

És una història sobre les marques de naixement, no només sobre les senyals físiques - en aquest llibre són taques petites i peludes -, sinó sobre allò que va succeir a la teva família i et condiciona per sempre, com si fos un gen més.

És també una història que t'explica com la història en majúscules, la que et toca viure i les circumstàncies que comporta, condiciona la història personal, també. Molt especialment si es tracta dels Lebensborn, les fonts de vida nazis.

És molt bonic com l'autora, la canadenca Nancy HUSTON, s'ho fa per explicar-te tot això: quatre generacions expliquen la mateixa història des de la seva infantesa, i comença per la més actual, el besnét de la protagonista, el nen Sol en la Califòrnia del 2004, després el seu pare Randall quan era nen entre NY i Haifa el 1982, a continuació la seva àvia Sadie, una nena a Toronto en els anys seixanta, i per últim la besàvia Erra en la seva llar a Munich el 1944.

També és molt bell adonar-se com un fet familiar es va transformant a mida que els membres de la família l'expliquen segons com l'han viscut. M'ha encisat!

I en les estones de Temps de Lectura de l'institut he llegit la primera publicació de l'artista malgratenca Assumpta MERCADER, un recull de contes titulat La dona que somiava mariatxis.

L'Assumpta és una explica contes, per la mainada i per adults, també escriu els seus propis guions i relats, i fa d'altres interpretacions i dramatitzacions, monòlegs, etc.

És molt bona i molt divertida, m'agrada el seu humor, i no puc evitar riure a classe mentre llegeixo els seus relats, que els llegeixo amb la seva veu!

Núria Reichardt
Setembre del 2016
















Aquest setembre he estat mooolt enfeinada amb l'organització del Temps de Lectura a l'institut. Estic molt ilusionada i espero que més d'un alumne i més d'un professor aconsegueixi descobrir el gaudi per la lectura o, si més no, aprofiti aquests 30 minuts diaris per a llegir tranquil·lament i, qui sap, potser ens recomanaran bons llibres.

8.8.16

Compartim lectures, agost del 2016

Aquest mes l'he començat repetint amb la barcelonina que tant em va agradar, la Jenn DÍAZ

He llegit la seva primera novel·la, Belfondo què, sense assemblar-se de res a Mare i filla, ni en la temàtica ni en l'estil, és una obra molt interessant i especial, és una metàfora de la vida molt curiosa i molt ben trobada, sobretot tenint en compte que l'autora tenia només vint-i-dos anys en escriure-la.

Després, la meva llibretera em va recomanar el XVII Premi Llibreter 2016 que també va estar Premi Documenta 2015. Es titula Germà de gel d'Alicia KOPF, que és el nom artístic de la gironina Imma Ávalos.

Ha estat una sorpresa molt i molt agradable. L'autora és molt jove, és artista i sobretot es dedica a fer exposicions d'art, però també escriu i aquest llibre no és una novel·la, ni tampoc un assaig, ni notes autobiogràfiques... és una barreja de les tres coses, o potser més.

El tema en comú és el blanc, el fred, el gel... però tant hi apareix el relat de les blanques expedicions als pols, com la fredor de certes relacions familiars, com el glaç d'algunes emocions que ens toca viure, com la gelor en prendre decisions i crèixer, com la freda indiferència dels altres vers tu, com la dificultat de crear i de convèncer, com el desglaç de certes relacions amoroses, com els viatges al nord ... la vida?

Aquesta jova té molt a dir!

Núria Reichardt
Agost del 2016

14.7.16

Compartim lectures, juliol del 2016

La meva llibretera em va recomanar el llibre d'un autor que no havia sentit mai abans, el barceloní Alejandro PALOMAS, i el seu llibre El tiempo que nos une.

El vaig començar a llegir sense cap interès en especial, m'acabava de llegir una novel·la que m'havia sorprès molt positivament, Mare i filla de la Jenn DÍAZ i no tenia ganes  d'encetar el llibre de la premi nobel russa Svetlana ALEKSIÉVITX que m'espera a la tauleta de nit des del passat Sant Jordi. El tema és la incomunicació i les dificultats familiars.

La protagonista és una dona de noranta-i-tres anys, la matriarca d'una família de dones en l'entorn del mar i un far a l'illa de Menorca. Al voltant d'ella tres generacions, les seves dues filles, les seves tres nétes i els seus dos besnéts, les vides d'aquests personatges, la majoria femenins, amb les seves decisions, sovint equivocades, i els seus camins sovint injustos, a estones alegres però sovint tristos, tal i com és la vida.

La majoria de personatges masculins passen sense pena ni glòria, excepte Tristan, el besnét, i en la majoria de situacions els colors i el mar prenen protagonisme, en els bons i en els dolents moments. Les pitjors situacions succeeixen a Barcelona o a Madrid i sovint els personatges fugen quan no poden suportar més la crua realitat, a sud-Amèrica o a Dinamarca... però sempre hi ha el punt de referència de l'illa.

Aquest llibre et remou per dins, no pots parar de llegir-ho, sort que estem de vacances! I això que de vegades no suportava l'escriptor, massa afectat per el meu gust, fals debades. Admiro, però, el seu coneixement de les dones.

M'han parlat d'una altra novel·la d'aquest autor, Una madre, però no em veig capaç de llegir-ho ara, si no el raciono em destrossarà tanta realitat i tanta emoció. Em trenca per dins, perquè el seu retrat s'amotlla a cadascuna de les nostres famílies, però és preciós!

Després he llegit del meu enyorat Emili TEIXIDOR una mica de La lectura i la vida. Per a mi, llegir-lo és sempre d'agrair. Com a mostra 
Cada cop que llegim un llibre, les paraules reviuen
i el cap se'ns omple de vida
i per això podem dir que
els llibres són com conserves de vida
que guardem a les biblioteques i a casa per alimentar
el cervell: els pensaments, la fantasia, les emocions...
Llegir és viure molt més i molt millor!
Llegir no omple el meu temps,
llegir omple i afegeix valor a la meva vida! "

També he llegit - molt ràpidament perquè és una lectura molt lleugera i amena - el llibre Yo decido. La tecnología con alma del barceloní de naixement i que treballa a la Escuela Andaluza de Salud Pública José Luis BIMBELA, què vam conèixer l'1 de juliol a Girona en un curs de formació interessantíssim que va organitzar Dipsalut.
 
El llibre recull les idees principals que hauríem d'adoptar les persones en general i els docents en particular per a aconseguir els nostres objectius (en el nostre cas objectius educatius) amb el mínim d'estrés  i el màxim d'efectivitat. Recomana també una taula de gimnàstica emocional per a entrenar els nostres pensaments i els nostres sentiments de manera que ens ajudin a prendre millors decisions.
També he encetat el llibre de la premi nobel russa Svetlana ALEKSIÉVITX anomenat Temps de segona mà. La fi de l'home roig.Un llibre ben segur molt interessant i rigorós amb la història, però difícil de llegir ja que la premi nobel fa servir els recursos periodístics amb testimonis reals per a enfilar la seva novel·la sobre la fi de la URSS des de Gorvatxov fins als nostres dies. Espero que de mica en mica i amb tot l'agost per endavant, aconsegueixi acabar-ho i gaudir-ne d'aquesta excel·lent i perseverant escriptora.                                        Núria ReichardtJuliol del 2016    


19.6.16

Compartim lectures, juny del 2016

En el mes de juny he llegit l'última novel·la del nobel de litertura peruà Mario VARGAS LLOSA que s'anomena Cinco esquinas, com un dels barris més conflictius de Lima.

Els seus últims llibres ja no m'havien agradat tant com els anteriors, m'avorrien una mica, però aquest m'ho ha fet passar bé, encara que no és comparable a la seva obra de plenitud.

Per a mi són especialment bones les parts més sensuals i eròtiques del llibre, m'han recordat els temps de Don Rigoberto, i interessants les parts del llibre que expliquen sobre el règim de Fujimori al Perú.

També he rellegit La función delta de la madrilenya Rosa MONTERO. Encara no estic habituada a rellegir - que molts lectors ho estan - i m'ha agradat fer-ho: pots llegir molt més ràpid i frenar en les parts que més t'interessen i, sobretot, pots copsar coses que la primera vegada no vas notar, i més encara si fa molts anys que l'havies llegit.

Un dels temes cabdals de la novel·la és la mort, i dubto que m'adonès en la meva primera lectura, si més no, no ho recordo, i ben segur, que no em va fer sentir el mateix que he sentit ara.

El concepte d'obra oberta de Umberto ECO continua vigent en la meva percepció.

I per últim, un descobriment de la ma d'una bona lectora i amiga, la joveníssima barcelonina Jenn DÍAZ i el seu llibre Mare i filla. He flipat! I com m'agrada quan una lectura em fa perdre el món de vista!!

L'he llegit tan ràpid perquè m'atrapava tant i tant, que l'hauré de tornar a llegir amb més calma per tal de poder gaudir de cadascuna de les seves frases perquè t'hi trobes en cada frase, o de mare o de filla o de germana...

M'ha recordat una mica la frescura de la Marta ROJALS, que per cert he de buscar el seu últim llibre d'articles del seu bloc No ens calia estudiar tant.

Núria Reichardt
Juny del 2016

29.5.16

Compartim lectures, maig del 2016

El mes de maig ja s'està acabant i només m'ha donat temps de llegir una novel·la curta. Ja se sap que els professors en aquestes dades estem moooolt ocupats. I a sobre les xarxes socials et treuen taaaant de temps... quina llàstima!!!

Curiosament en aquest bloc tinc algun seguidor - i això que el faig per a mi mateixa, per a poder recordar allò que he llegit -, i un d'ells em va passar un llibre, el XXXIV premi Felipe Trigo de narrativa curta, Los variados avatares de Chejov del valencià Jose M. FONS GUARDIOLA. De l'autor ni idea i el títol tel·la marinera, però me'l vaig llegir.

Fins a més de la meitat de la novel·la no entenia de què anava el rotllo. Bé, sí que l'entenia: un escriptor rep l'encàrrec d'ensinistrar un androide per tal de recuperar o revifar la literatura hispano-filipina, però no entenia on ens podia portar un assumpte com aquest. Pensava: I...?

Però mira per on, quan ja estava més que farta del llibre, en llegir una cita del protagonista sí que he trobat on ens volia portar l'autor: "Somos humanos no porque morimos, sino porque sabemos que vamos a morir" I a partir d'aquí tot ha tingut sentit i s'ha posat molt interessant, emocionant, sensual i trascendent. I el que semblava una al·lucinació mental ha aconseguit força, i fins i tot el títol s'ha amarat de significat.

Núria Reichardt
Maig del 2016





22.4.16

Compartim lectures, abril del 2016

La Margarita MELGAR acaba de publicar la seva primera novel·la: La mujer del siglo, i vaig anar corrent a comprar-la perquè el 50% de les seves autores, una amiga de quasi tota la vida, me'l signés. Ha estat la meva lectura pre-St. Jordi.

És una novel·la llarga, plena de trames, i l'han publicada en una col·lecció de novel·la històrica. Històrica en el sentit que està situada en la Barcelona de principis del segle XX, la Barcelona de la burgesia enriquida gràcies a la I Guerra Mundial i de la noblesa vinguda a menys, i la Barcelona dels moviments obrers, les seves revoltes i el perillós pistolerisme que es va establir a la ciutat. 
També la Barcelona que va obrir-se al mar en obrir-se les seves antigues muralles, però també a la banda de muntanya, on la rica burgesia va edificar la nova i modernista Barcelona, en contrast amb els barris marginals de barraques, com el Somorrostro dels gitanos a la Barceloneta.

En aquest mateix context, no fa gaire vaig llegir Habitaciones cerradas de la Care SANTOS que m'ho va fer passar la mar de bé en aquesta Barcelona. En començar La mujer del siglo i trobar-me alguns dels mateixos personatges, com El Santet, em vaig fins i tot espantar per la similitud, però després aquesta història agafa una altra empenta, amb diferents i emocionants històries on sempre hi predominen els sentiments i les emocions, sobretot l'amor, l'erotisme i les transgressions en les relacions.

El que més m'ha agradat ha estat la barreja dels personatges de ficció - m'ha encantat la Clara, filla de noble, casada amb un burgés, però tan reivindicativa ella - amb els reals, com Antoni Gaudí i la seva incipient i poc exitosa Sagrada família, i sobretot Isidre Nonell. La pintura de Nonell i els seus colors sempre m'han agradat molt, i això de fer dels personatges dels seus quadres el fil del conductor de la novel·la m'ha divertit força.

I la meva lectura del Sant Jordi  2016 ha estat L'amiga genial de la italiana Elena FERRANTE. Per fi m'he decidit a iniciar aquesta tetralogia de la què una amiga que viu a Itàlia fa anys que em parlava.

A part de la intriga de la seva autora, què es manté en l'anonimat, m'intriga on m'hi portarà aquesta llarga història de quatre volums.

La primera és forta i impactant, tant per els records d'infància i la manera com marquen i decideixen la personalitat, no sols de la protagonista, sinó de tots els nombrosos personatges que hi apareixen, sinó que també m'ha impactat la violència i agressivitat que traspua tota l'obra, o més ben dit, Nàpols, un altre dels protagonistes d'aquesta novel·la.

Núria Reichardt
Abril del 20016


30.3.16

Compartim lectures, març del 2016

Durant el mes de març i recolçada per les vacances de Pàsqua, m'he pogut llegir un sol però llarg llibre, de quasi set-centes pàgines: Pureza del nord-americà Jonathan FRANZEN.

Després de llegir i de gaudir amb Libertad, el llistó estava molt i molt alt, però FRANZEN no m'ha decebut gens. És fantàstic.

És el tipus d'història llarga i farcida de personatges que tant m'agrada, del tipus "la gran novel·la americana", d'aquells llibres que pesen i són incòmodes de llegir, però com deia l'Emili TEIXIDOR, que et sap greu acabar-los perquè significa que s'acaba la festa.

En tantes pàgines hi ha moltes trames, però vull destacar el fet que podem conèixer tantes coses gràcies a la informàtica i a les xarxes socials, en contrast amb el menguant coneixement que tenim de nosaltres mateixos.

El tema bàsic és la veritat, la protagonista, la Purity, representa la pura realitat. Sembla que Internet pugui posar-nos a l'abast de tots "la veritat", però al mateix temps, ens trobem endinsats en un món on els secrets i les manipulacions conformen l'essència mateixa de la nostra societat.

La Pip és molt autèntica. Ella m'agrada, és tan jove i ingènua, però també tan intel·ligent i guapa... i ella ni tan sols ho sap! És una supervivent i una lluitadora. A vegades em feia pensar en mi mateixa i sovint en persones reals que conec i respecto.

En FRANZEN m'agrada molt, té alguna cosa d'enfant terrible que em fascina. I quina gràcia una altra vegada retornar a Alemanya, aquesta vegada a Berlín amb la caiguda del mur. He sabut que ell n'ha viscut allà en la seva joventut, i això, com les arrels, mai es poden obviar.

Núria Reichardt
març del 2016


21.2.16

Compartim lectures, febrer del 2016

Aquest mes m'he estrenat en la lectura en ebook. Una amiga em va prestar el seu perquè ho provès i vaig llegir Irène del francès Pierre Lemaitre, que és el que hi havia dins del seu ebook.

Aquest autor ja el coneixia per Nos vemos allá arriba, sobre la I Guerra Mundial, però Irène és el seu primer thriller, un cas del comandant Camille Verhoeven, una novel·la negra. Negra no, negríssima, i interessant i terrorífica, seductora, bestial i ben escrita. 

Sembla ser que aquest gènere a França està pujant molt de nivell. També m'han parlat molt bé d'en Fred VARGAS. Encara que jo no hi estic gaire posada, quan ho tasto sempre m'ho passo bé. Bé, m'ho passo fatal, però en gaudeixo llegint.

L'ebook és còmode i lleuger, especialment atractiu per a persones que llegeixen al metro o al tren (fa anys que no faig servir aquests transports) o per a persones que, com jo, llegim al llit. Però, que voleu que us digui... m'agraden més els llibres, molt més!


En tornar al paper he llegit Donde nadie te encuentre (Premio Nadal, 2011) de l'española i flamant Premio Planeta pel seu llibre Hombres desnudos, l'Alicia GIMÉNEZ BARTLETT també escriptora de novel·les policíaques amb la inspectora Petra Delicado.

Però jo he tornat als meus temes, i he triat Donde nadie te encuentre, sobre els maquis a la postguerra española.

M'ha agradat, no només per el tema, sinó també per la manera com ens ho explica l'Alicia GIMÉNEZ BARTLETT. La història del personatge real de la novel·la, el maquis La Pastora, és molt interessant, però encara m'agrada més el personatge de ficció de la novel·la, en Carlos Infante, un d'entre mils dels desheredats de la Guerra Civil Española. I també m'ha sorprés la visió de l'altre personatge de ficció, el psiquiatra francès, sobre la terrible violència i agressivitat entre els espanyols en general l'any 1956, i del règim franquista en particular.

Núria Reichardt
Febrer del 2016

2.2.16

Compartim lectures, gener del 2016

Bon any a tothom. Li he posat molta il·lusió a aquest 2016 que tot just comença.

M'ha agradat molt llegir al nord-americà Richard FORD. Sembla mentida que no ho hagués fet fins ara, amb el que m'agrada la novel·la nord-americana contemporània. M'ha semblat un fantàstic representant i he connectat molt tant amb la seva narrativa com amb els seus punts de vista.

Canadà narra la vida d'un xaval que als quinze anys va patir uns fets que li van canviar la vida. Podrien ser aquests com uns altres, la novel·la parla de les circumstàncies que condicionen la teva vida i l'acceptació dels fets, per dolents que siguin, per a poder superar-los i avançar. Passar al Canadà significa passar la frontera, aquesta o qualsevol altra, física o no, per a poder superar la realitat i aconseguir viure, sinó feliç perquè això també dependrà d'altres circumstàncies, sí plenament.

Núria Reichardt
gener del 2016