21.4.19

Compartim lectures, abril del 2019


El primer llibre que vaig llegir en el mes d'abril, després de la feinada que vaig tenir el mes de març, va ser La única historia del britànic Julian BARNES. 

Tenia ganes de llegir algun estranger després de lectures tan intenses d'autores catalanes, i amb en BARNES la cosa no sol fallar, per a mi és un valor segur. A sobre, a mida que envelleix, els seus temes s'acosten també als meus interessos. Per sort tots envellim, no ens quedem sols en aquest afer. "A veces ves a una pareja que parece morirse de aburrimiento juntos y no te imaginas que puedan tener algo en común o por qué siguen viviendo juntos. Es porque en su día tuvieron su historia de amor. Todo el mundo la tiene."

Parla de moltes coses, però sobretot parla de l'amor de joventut vist des de la maduresa, i també de la vellesa i la mort. He subratllat les cites següents:

"Hoy día, en el otro extremo de la vida, tengo una norma general para saber si dos personas tienen o no una aventura: si piensas que podrían tenerla es que sin duda la tienen."

"En algún momento todo el mundo quiere huir de su vida. Es casi lo único que los seres humanos tienen en común."

"Qué extraño es que cuando eres joven no tienes ningún deber con el futuro, pero cuando eres viejo tienes un deber con el pasado. Con la única cosa que no puedes cambiar."

"«Todos buscamos un lugar seguro. Y si no lo encuentras tienes que aprender a emplear el tiempo.» En aquel entonces le había parecido un consejo para momentos de desesperanza; ahora le sonaba normal y emocionalmente práctico."

"En cuanto han desaparecido, las cosas no se restauran; ahora lo sabía. Un puñetazo, una vez asestado, no puede retirarse. Las palabras, una vez dichas, no pueden no haberse dicho. Podemos seguir adelante como si nada se hubiera perdido, nada se hubiera hecho, nada se hubiese dicho; podemos proclamar que lo olvidamos todo; pero nuestro fuero más íntimo no olvida porque nos han cambiado para siempre."

"Es posible pasar por la vida, si tienes cuidado y suerte, sin que tu valor sea puesto a prueba; o, mejor dicho, sin que tu cobardía se manifieste."

"A él no le perturbaba «el pánico ante las puertas que se cierran», si bien no veía motivo para apresurar el cierre."

També vaig llegir Adalt tot està tranquil de l'holandès Gerbrand BAKKER, a qui ja li havia llegit Les pereres fan la flor blanca.

En el mateix estil, és una història bella i trista, aquesta vegada sobre un pagès ja gran que viu amb el seu pare molt vell, i des de la relació d'ambdós ens relata la seva vida, els seus desitjos i les seves frustacions.

M'ha interessat especialment el punt de vista masculí dels pensaments, els sentiments i les sensacions.

El 13 d'abril va morir la Neus Català i durant les vacances de primavera vaig decidir llegir Un cel de plom, la història de solidaritat, coratge i supervivència explicada per la NEUS CATALÀ i novel·lada per l'escriptora catalana Carme MARTÍ. In memoriam!

Quan he llegit aquest llibre, a més d'impressionar-me molt, malgrat sabés perfectament qui ha estat la Neus Català i quina la seva vida, i de confirmar que m'agrada la Carme Martí a qui ja li havia llegit El camí de les aigües, he pensat sobre la memòria, un tema vital que sempre rondo. Després de la deportació la Neus Català va dedicar tota la seva vida  a conservar la memòria de tot aquell horror nazi que li va tocar viure, com a una obligació imposada per totes les supervivents perquè ningú mai ho oblidés, per mantenir vives en la nostra memòria totes les persones que no van poder sobreviure. Malgrat patís moltíssim cada vegada que tornava al camp de Ravensbrück, hi tornava, calia fer-ho per preservar la memòria.

L'autora diu "La voluntat de col·laborar en la seva lluita per la memòria i la consideració de la novel·la com un homenatge a la extraordinària dona que és, ho vaig posar per damunt de la resta. He escrit una novel·la basada en fets reals però amb recursos i elements de ficció. La novel·la narra la seva experiència, en tant que aquesta és memòria, per tant, relat construït a partir del record. Recordar vol dir fer present el passat a través dels sentiments i de les emocions. En aquest cas es tracta dels records evocats dels gairebé noranta-cinc anys fins els noranta-sis i mig." 


6.4.19

Compartim lectures, març del 2019


Què poc he llegit aquest març, massa feina i massa xarxes socials. 

Així i tot a casa he llegit Sigo aquí de la britànica Maggie O'FARRELL.

Aquest últim llibre no és tant una novel·la com un relat autobiogràfic bastant bèstia, però absolutament versemblant. És ben bé que la realitat sempre supera la ficció.


I al temps de lectura de l'institut L'àvia pirata dels malgratencs Assumpta MERCADER i Josep CARRASCO, amb les il·lustracions de Pepe PALMA.

17.2.19

Compartim lectures, febrer del 2019

El mes de febrer em va costar molt triar un llibre. Sempre em passa després d'una lectura que m'ha fet gaudir de debó i El camí de les aigües em va agradar molt i molt.

Vaig desestimar uns quants fins que vaig trobar una petita meravella, la primera novel·la de la sabadellenca Marta ORRIOLS, anomenada Aprender a hablar con las plantas. Ja li havia llegit els relats de Anatomia de les distàncies curtes, però aquesta ha estat superior.

Només la cita del meu admirat escriptor britànic Julian BARNES de la seva bonica i commovedora novel·la Niveles de vida en iniciar el llibre ja em va predisposar a que m'agradés:  "Pero a veces entre dos personas funciona y se crea algo nuevo y el mundo cambia. Después, tarde o temprano, en algún momento, por una razón u otra, una de las dos desaparece. Y lo que desaparece es mayor que la suma de lo que había. Esto es quizá matemáticamente imposible, pero es emocionalmente posible". 

De seguida la història em va atrapar ja que la Marta ORRIOLS et va sentir tot molt proper, com si et conegués de tota la vida. El seu personatge pensa i sent coses que tu has pensat i sentit en un moment o altre de la teva vida o tot sovint. Tot "et sona" però ella ho expressa d'una manera extraordinària de tan senzillament que ho fa, tal qual.

"Es necesario que nos acaricien cuando aún no somos nadie para que podamos relacionarnos cuando ya seamos personas de quienes se espera tanto." -diu la protagonista que és una metgessa que treballa a la UCI de neonats.


"Hay personas que brillan cuando hay conflictos que resolver, pero que cuando las cosas van bien se marchitan, se aburren y se apaga el halo que las hacía especiales. No sirve de mucho no querer aceptar que la amistad también envejece, como los libros, como las películas, que de repente parecen tan obsoletos." -diu la protagonista en parla d'una amiga que ho és des de la joventut.


"No puedo permitirme perder a más personas queridas, así que me obligo a seguirle el juego." -diu la protagonista després de la mort del seu company.


"Mi abuela siempre decía que es mejor esperar lo malo con cariño, si lo malo es tan malo que hasta lo puedes ver venir." -diu la infermera que fa tan de temps que treballa amb la doctora, més gran que ella i amb una vida totalment diferent.

"Por mucho que me esforzase y por impecable que fuera la exterminación de su rastro, él habitaría lugares inesperados:" -diu la protagonista després de la pèrdua de la parella.


"A veces era injusta contigo de una manera intencionada y cruel. No sé por qué, supongo que la concesión dilatada de los años de convivencia nos acaba endiablando a todos un poco." -diu la protagonista en parlar de la seva parella de molts anys.


Ja que no em puc treure del cap les novel·les bones que em fan donar voltes als seus personatges i als meus assumptes personals, m'he llegit un thriller, Reina roja del madrileny Juan GÓMEZ-JURADO. Només per passar l'estona.

I també El bolígrafo de gel verde del castellonenc Eloi MORENO a qui vaig conèixer per la seva meravellosa història per a joves Invisible, però com a novel·lista per a adults... mira que dir que una dona de 35 anys encara té un cos fantàstic? Només faltaria! 






Núria Reichardt
Febrer del 2019

9.2.19

Compartim lectures, gener del 2019

He començat l'any 2019 amb la lectura d'Argelagues de la sabadellenca Gemma RUÍZ.

Ni és una novel·la sobre arbusts amb punxes ni són cròniques d'espectacles culturals a que ens té acostumats la Gemma RUÍZ.

És la història d'una família de dones fortes i rudes i també boniques, com les argelagues, "dones gens especials, que van viure històries gens especials" com diu l'autora.

Darrera la història de la saga familiar des de la nena Remei, trobem la història del nostre país, famílies de jornalers de principis del segle XX morts de gana que envien les seves filles a servir a ciutat. Serà a Sabadell on trobaran feina a les tèxtils durant l'època de les vaques grasses de la primera guerra mundial i més tard la guerra civil espanyola, primer amb els assalts dels sindicalistes i al final de la guerra amb els abusos de les tropes franquistes, tota la crua postguerra fins els anys 60.


I el segon i últim llibre del gener va estar El camí de les aigües de la també catalana, la montblanquina Carme MARTÍ, abans coneguda per haver escrit Un cel de plom sobre la catalana a Auswitch Neus Català.

Al principi El camí de les aigües em va semblar una història massa semblant a la que havia llegit just abans, Argelagues, en el sentit que també és una història familiar que va a la par amb la història del segle XX al nostre país.

Aviat però em vaig adonar de les diferències. La primera que l'acció es centra a L'Espluga del Francolí i Montblanc, i també a Reus i Barcelona. La llargària d'aquesta novel·la és una altra. I per últim la força dels personatges i la capacitat que tenen de regirar-te.

M'han encantat les classes del xef Rondissoni a l'institut de cultura de la dona a Barcelona. Em van fer pensar en la Barcelona que va viure ma mare i les seves germanes i en que sempre han hagut dones valentes i emancipades. Fins i tot en el llibre surten receptes com les que cuinava la meva àvia i la meva mare i que encara les cuino jo. I sobretot m'ha agradat imaginar-me la meva companya Concepció del taller d'escriptura Conta'm anat a classes de pastisseria allà mateix.

M'he llegit abans moltíssims llibres sobre la guerra civil i d'altres guerres, sobretot la segona guerra mundial, però pocs m'han emocionat tant com els capítols sobre la guerra en aquest i com t'ho fa viure la Maria Badia, la cuinera. M'ha recordat una mica el meu admirat Martí SALES i fins i tot he plorat de ràbia i impotència.

També m'ha agradat molt la història d'amor de la Maria Badia, senzilla i autèntica. Real.

Però el que m'ha agradat encara més d'aquesta novel·la ha estat la força de la veu narrativa. Aquesta veu actual i jove que ens explica la història antiga i vella i que va barrejant els personatges i els conflictes. El present i el passat, l'amor i el desamor, la raó i la bogeria, els gens i l'herència a les famílies, la bondat i la maldat o potser el que porta a la maldat és l'enveja, la gelosia, el desamor, la manca de salut o la manca de diners. 

Hi ha tantes coses. Què dures les malalties mentals ara i sempre, però abans sense medicació i estigmatitzades. Què difícils de portar.

M'ha agradat tant, que he tardat molt en decidir-me per una altra lectura després d'aquest.


Núria Reichardt
gener del 2019