30.11.06

Inés del alma mía

Por Mª José Reina
Me quedo absolutamente anonadada de comprobar que hay quien (como Núria Reichardt, o Eduardo Larequi) que son capaces de leer y comentar cuatro o cinco libros en corto espacio de tiempo. Yo, muy a mi pesar, el mes me da para uno ... cuando me da.


Acabo de acabar Inés del alma mía, de Isabel Allende, una novela histórica sobre la conquista de Chile llevada a cabo por Pedro de Valdivia, a la que le acompañó su pareja, Inés Suárez.
Inés ... tiene muchos de los ingredientes que aderezan otras novelas de Isabel Allende.
En casi todas la protagonista es una mujer valiente y arriesgada, que no se amedranta ante los problemas, pero que no pierde ni uno solo de sus valores femeninos.
Inés Suárez pasa toda la novela deseando ser madre, y, aunque no lo sea biológicamente, sí es, en cierto modo, madre de los conquistadores, o sea, los antepasados de los futuros chilenos.

Al acabar la obra, Isabel Allende nos da en epílogo unos "Apuntes bibliográficos", citas de libros de historia donde se ha documentado para su novela. Nos explica que tuvo que justificarle a su agente literario que ciertos episodios de la historia de Chile eran reales, y no producto de su imaginación.
No creo que Isabel Allende tenga que justificar nada a su agente, creo que es más bien una justificación con su público, pero, ¿por qué? Cuando alguien toma una novela en sus manos, establece un pacto de ficción con el autor y con los personajes. La coherencia de éstos ha de justificarse dentro de la trama, y no fuera. Por muy histórica que sea, una novela es ficción y no historia. Al menos yo siempre lo he tenido claro. Es más, me encantan aquellas novelas históricas en que el personaje principal es totalmente ficticio, y los históricos son los secundarios, el telón de fondo de la ambientación de época.

Aunque la he leído con avidez, no es, bajo mi punto de vista, la mejor obra de la autora. Últimamente me cuesta que un libro me apasione. Cuando acabo su lectura me deja el sabor de boca de la comida congelada (vale, alimenta, pero no es un placer para los sentidos). No me hubiera atrevido a reconocer algo así en público si no llega a ser porque leí hace unos días sensaciones similares a las que me rondaban en el blog de Joselu. Su autor, profesor de lengua y literatura como yo, tiene la valentía de poner por escrito que no todo le vale, después de una vida de lector.

Yo voy más allá y me pregunto ¿no se me da bien elegir mis lecturas, o es que he perdido un tanto de la frescura y la ingenuidad de la juventud, la capacidad que tenía para entusiasmarme hasta con los programas de mano? ¿Me estaré haciendo mayor?

28.11.06

Club de Lectura de l'IES S'Agulla

Des de la Comissió de Biblioteca, volem portar a terme una iniciativa per promoure la lectura i la crítica de llibres també entre el professorat, per allò de "Si tú lees, ellos leen".

Es tracta de crear un "Club de Lectura" entre personal docent i no docent. Fins el 4 de desembre hi ha de plaç per què qui vulgui pugui deixar un llibre propi en un expositor de la sala de professors, apuntant el seu nom a la primera pàgina. Después del puente de la Constitución, cada uno de los participantes tomará prestado el libro que más le apetezca leer. Cuando lo acabe, puede dejarlo y coger otro. La idea es abrir una sección en el blog de la biblioteca, A la Bibio del S'Agulla, para que cada uno vaya dejando sus comentarios personales sobre la lectura, y sobre todo, para compartir con los demás sus gustos y preferencias.

Compartim lectures III

El mesos d’octubre i novembre han estat febrils a nivell de feina i, encara que no he deixat de llegir – per a mi és una necessitat diària – els resultats no han sigut tan fructífers com durant el mes de setembre. Això, no obstant, de salut estic molt millorada.

Vaig acabar-me La Catedral del Mar de l’Ildefonso FALCONES, que ocupa el seu temps ja que és un totxo considerable i he de dir que, encara que a nivell literari no val gaire, és un llibre amb quantitat d’informació sobre la Barcelona medieval, ben documentat i prou entretingut.

Hi ha una web a la xarxa que consulto sovint i que recomano, que és un Club de Lectura Virtual organitzat per les Biblioteques de Barcelona. Mai no he participat i no tinc especials ganes de fer-ho, però sí que consulto els llibres que van llegint perquè la primera vegada que vaig fer-ho va resultar que coneixia tots els llibres que havien fet des d’aleshores, i tots eren títols que m’havien agradat molt. És per això que: llibre que proposen que no conec, me’l llegeixo i, fins ara no m’han fallat mai.

Ha estat gràcies a ells que aquesta tardor he llegit Sota la pols d’en Jordi COCA i La meitat de l’ànima de la Carme RIERA.

Coincideix que tots dos són escriptors en llengua catalana i que les dues novel·les es situen a l’Espanya de la postguerra, però a part d’això, res més. En Jordi COCA no l’havia llegit mai i m’ha agradat, i de la Carme RIERA m’he llegit quasi bé tot i, com sempre, no m’ha decebut.

Sota la pols és una visió molt gris i trista de la Barcelona de postguerra, concretament es situa al barri de Sant Martí de Provençals i tracta de com la literatura ajuda a salvar la miserable vida del protagonista. Vaig viure un temps en aquest barri i reconec els seus carrers a les polsoses línies de la història narrada.

La meitat de l’ànima se situa entre Barcelona, Mallorca i París amb Portbou i Avinyó entre mig. M’han commogut especialment les al·lusions a Portbou, ja que és un lloc que havia freqüentat durant la meva infància i que justament aquest mes de novembre, abans de començar la lectura del llibre, vaig tornar-hi després de molts anys de no haver-ho fet, i em vaig retrobar amb llocs que després la història menciona detalladament. Va ser un flash d’aquests que debades et brinda la literatura.

És una història de franquistes i antifranquistes, d’exiliats i d’acomodats al règim. Albert CAMUS és un dels personatges del llibre i la Carme RIERA ha fet que triï com a propera lectura El mite de Sísife.

A part d’aquesta, hauré de triar un llibre del Club de Lectura de l’Institut. El que més desitjo és que la tria se’m faci molt i molt difícil: és aquest el meu repte.

Novembre, 2006

Núria Reichardt