8.7.17

Compartim lectures, juny del 2017

He llegit la primera novel·la de la barcelonina Cristina CAMPOS, una directora de càsting de llargmetratges i de sèries de televisió que compagina el seu treball amb la seva pasió per la literatura.

Pan de limón con semillas de amapola me'l van recomanar unes companyes de feina i m'ha agradat, encra que no tant com les expectatives que m'havia posat. Però és bonic, actual, emotiu i reivindicatiu. 

Bonic perquè tot passa en llocs meravellosos de l'illa de Mallorca i llocs extraordinaris de l'Àfrica. 

Emotiu per les fortes relacions que s'estableixen o que manquen entre els personatges: entre germanes, entre amants, entre mares i filles, entre pares i filles, entre marits i mullers, entre àvies i nétes, entre veïns.

Actual perquè els seus protagonistes formen part del món d'avui en dia en contrast amb l'anterior: joves que viuen lluny de casa, dones que s'enamoren d'altres dones, vells que són molt joves d'esperit, dones que adopten fills, homes que no volen quedar al marge de la família.

I reivindicatiu perquè des de la trama de la història es demana justícia: justícia que defensi l'amor i en contra de les convencions.

La mataronina Care SANTOS la vaig conèixer amb Habitaciones cerradas i el proper octubre faré amb ella a Mataró un taller d'escriptura amb el que estic molt il·lusionada, anomenat Escriure els records.

Mentrestant m'he llegit la seva última novel·la i Premi Nadal 2017 i la he disfrutat molt. Potser l'autora també escriu els records amb Media Vida.
És de lectura fàcil i agradable, aconsegueix l'empatia molt ràpidament i parla de moltes coses properes i no tan properes: 

Parla de la vida i l'educació d'unes nenes a la trista i hipòcrita Barcelona de la postguerra i del que la mort del dictador i l'arribada de la transició va suposar per la vida de moltes persones en general i de moltes dones en particular a Espanya. Parla de la revolució sexual al món en els anys 60 i de l'arribada de la Llei del Divorci a Espanya el 1981.

Parla també dels records i del perdó, de com ens afecta el pas del temps, de les coses que t'han fet sentir culpable i de laimportància del perdó a la vida. La cita que encapçala la novel·la és "Sólo se puede perdonar lo imperdonable" del filòsof català Joan-Carles Mèlich.

1.5.17

Compartim lectures, maig del 2017

En aquest mes de maig he llegit un dels llibres que més m'han agradat dels que he llegit en els últims temps. He llegit Patria del basc Fernando ARAMBURU. M'ha impactat molt, continuo pensant en ell cada dia, en parlo amb les persones que m'envolten sobre ell... M'ha fet sentir, plorar, entendre, recordar. L'he viscut molt intensament.
Havia llegit abans llibres sobre el conflicte basc, però aquest m'ha encantat perquè del que parla no és de política ni d'ideologia, sinó de com aquestes influeixen en el dia a dia de les persones amb qui, d'una manera o d'altra, entren en contacte. 

És a dir, de com el conflicte basc s'introdueix en la vida de les persones sí o sí, tant si estàs a una banda o a l'altra o fins i tot si no hi ets en cap, però no et pots escapar, com t'obliguen a posicionar-te, treient-te tota la llibertat.

Víctimes, assassins, famílies de víctimes, famílies de terroristes ... persones i vides, persones i morts. 

I el present, la reconciliació. La permetran o continuaran tots plegats avivant el foc de l'odi?


Vull agrair al programa Catalunya migdia de Catalunya Radio amb l'Òscar Fernàndez i l'Empar Moliner que ens recomanessin Sueños de trenes perquè realment és una joia literària.

És una novel·la curta del nord-america nascut a Munic Denis JOHNSON, de qui no havia llegit abans però sembla ser que és un escriptor consolidat, guanyador del National Book Award amb el seu llibre Árbol de humo que m'intentaré llegir en breu, i que també escriu teatre, poesia i assaig.

Per a mi és una joia literària perquè, en poques pàgines, és capaç de narrar d'una manera poètica deliciosa l'essència del gènere humà. I ho fa mitjançant la vida del protagonista, un home amb una vida dura i difícil, sovint trista i que no per això es deixa vèncer, sinó que intenta tirar endavant seguint els seus codis morals, els del seu temps. Un temps que ja ha deixat d'existir.

Allò que ens passa a tots, no?

Núria Reichardt
Maig del 2017

30.4.17

Compartim lectures, abril del 2017

Aquest mes d'abril el vaig començar llegint el Premi Ramon Llull 2015: Algú com tu del barceloní Xavier BOSCH.

Mentres el llegia, m'ho vaig passar bé; és una història d'amor passional que determina la vida de la protagonista. És lleuger, però també amè; està bé. Però quan ja el vaig acabar, no parava de donar-li voltes i jo mateixa em preguntava per què m'amoïnava.

I és que no estic d'acord amb el seu concepte de l'amor. Sí que és cert que un amor curt pot ser molt intens i d'importància cabdal a la teva vida, però d'aquí a afirmar que això és l'amor... Sembla l'amor vertader, a mi m'ho ha semblat durant molt de temps, però no és cert. Quan pots mirar enrera amb una mica d'objectivitat (quasi impossible) t'adones que allò autèntic, no només l'amor, va una miqueta més enllà.

Durant el Temps de Lectura m'he llegit La lladre de llibres. Un llibre que m'ha captivat, i això que està dirigit al públic juvenil, del jove escriptor australià Markus ZUSAK, recomanada per el XXII Concurs El Gust per la Lectura.

L'autor va dir en una entrevista que des de petit havia escoltat  històries sobre l'Alemanya nazi i el bombardeig de München i sempre havia volgut escriure un llibre sobre el tracta que van rebre els jueus. Aquestes històries i les experiències que van viure els seus pares a Àustria i a Alemanya durant la Segona Guerra Mundial el van inspirar en escriure aquesta novel·la estranya i extraordinària.

La veu narradora és la mort i descriu la relació d'una noia jove amb els seus pares d'acollida a Munic, els altres veïns i un amic jueu que s'amaga a casa seva.


Quan vaig saber que el gironí Javier CERCAS estrenava novel·la, me la vaig comprar de seguida. Em vaig llegir durant les vacances El monarca de las sombras i de seguida vaig veure que no és ben bé un llibre de ficció, sinó això que fa ell de novel·lar la realitat o com diu el narrador "descriure i narrar la realitat sense imaginació".

Els personatges són ell, la seva mare, els seus germans, el seu pare, el tiet, altres parents d'Extremadura, el seu amic David Trueba... fins i tot també surten l'Ariadna Gil i en Vigo Mortensen! En CERCAS fa aquestes coses que em provoquen disgust, no em cau gaire bé, però escriu tan bé que no puc passar d'ell: em convenç i m'enganx!

Al principi et sembla que serà la versió oposada de Soldados de Salamina. Però no, hi ha semblances, però el llibre no va només de la Guerra Civil. Va sobretot de la memòria històrica, del que som dels nostres avantpassats i del que som dels nostres succesors, del que ens avergonyeix de la nostra pròpia història i de com reescrivim les nostres biografies, dels herois i dels supervivents.

També va de les passions juvenils i de les opcions equivocades a la vida. Va també d'allò tan essencial que volen les nostres mares per a nosaltres i que nosaltres volem per els nostres fills: que no siguem, que no siguin els monarques de les ombres.


I per últim he llegit el recull de contes anomenat Vida familiar de la també barcelonina Jenn DÍAZ.

En aparèixer publicat l'últim conte d'aquest recull, El sanatori, al  diari Catorze. cat i em va agradar tant que vaig decidir llegir tot el llibre. M'ha agradat, però no té prou força per el meu gust. 

O potser és que trobo que ha començat amb tanta empenta aquesta escriptora sent tan jove, em va impressionar tant Mare i filla i em va sorprendre Belfondo, que aquest recull m'ha decebut una mica. 

O potser millor no fer-me ni cas, perquè no sóc gaire bona lectora de relats curts. Els llegeixo massa de pressa i un darrera de l'altre i no els sé assaborir prou. I això que per Sant Jordi he comprat un altre llibre de contes!

Núria Reichardt
Abril del 2017

1.4.17

Compartim lectures, març del 2017

En el mes de març, en el meu ebook, m'he llegit l'última novel·la de la Margarita MELGAR, pseudònim de la catalana Montse Ganges i la madrilenya Anna Sanz Magallón, El verano de nunca acabar, una història per riure, i riure tot imaginant com deuen haver rigut les autores en escriure-ho.

M'agraden les persones - i els personatges de llibres -  que saben riure's de les seves pròpies misèries, de si mateixos; sinó què?
Vaig caure a la tentació de la fama de La trilogía del Baztán i vaig acabar llegint El guardián invisible de la basca Dolores REDONDO, guanyadora del Premio Planeta 2016.

M'ha agradat, per a mi és una bona novel·la negra, amb l'atractiu de tractar-se d'un entorn proper, però no vull continuar llegint aquest gènere, no em satisfà, m'enganxa i em fa patir.




Aquest mes deu anar de Premio Planeta perquè també he llegit Hombres desnudos, el del 2015, de l'escriptora d'Albacete Alicia GIMÉNEZ BARTLETT.

M'ho ha fet passar bé. Sembla un tema frívol, noi a l'atur que es dedica a l'estriptis i l'alterne, però no ho és gens ni mica, és interessant. M'ha fet riure, excepte el final és clar, i m'atrapava.

Res a veure amb l'altre llibre que vaig llegir d'aquesta autora Donde nadie me encuentre, però també m'ha agradat. 

Núria Reichardt
Març del 2017 

17.3.17

Compartim lectures, febrer del 2017

Aquest llibre Un any i mig de la gironina Silvia SOLER m'ha encantat. Amb ell he estrenat el meu ebook. 

És molt bonic i tracta sobre la família des del punt de vista de la mare quan els seus fills es fan grans, la síndrome del niu buit que es diu, tractada d'una manera sensible i intel·ligent.

Una etapa de la vida que cadascuna vivim de maneres diferents segons quina sigui la nostra realitat i la dels nostres fills, però que realment és una etapa complicada, no només per la seva pròpia naturalesa, sinó també i sobretot per l'edat en que ens agafa de canvis i de pèrdues, d'enyorances i de pors.




I d'altra banda, com a lectura en veu alta amb els meus alumnes, El diari vermell de la Carlota de la barcelonina Gemma LIENAS

Les dues autores tenen l'edat de la protagonista de Un any i mig, però en aquest llibre la Gemma parla del despertar a la sexualitat i al desig, una etapa de la vida bastant contraposada a la nostra, però també crítica i important, l'adolescència. Una etapa de la vida que forma part de les nostres enyorances també.

Sabem que aquest llibre toca molt bé el tema de la sexualitat en els adolescents en veure que passen els anys però continua vigent. 

Núria Reichardt
Febrer del 2017 




5.2.17

Compartim lectures, gener del 2017

El primer que he llegit en el 2017 ha estat un llibre dins d'un llibre. 

Fa molts anys vaig llegir molt el nord-americà John IRVING, m'agradava, especialment Una dona difícil que em va impactar i influir d'una manera important. A mi me la va recomanar el programa de ràdio de l'Emili Teixidor i jo la vaig recomanar i regalar a moltes amigues. Fa molt poc vaig saber que ja fa anys en van fer la pel·lícula anomenada The Door in the Floor amb en Jeff Bridges i la Kim Bassinger. L'he vista aquestes vacances i no s'assembla gaire al llibre, tan sols en allò que es refereix a la influència en la vida d'un matrimoni la mort dels seus fills.

En veure-la però, vaig recordar que dins d'un llibre de l'IRVING hi havia un altre llibre que m'havia impactat, però només recordava que succeïa a Viena. Consultant la xarxa vaig descobrir que es tractava de El món segons Garp i el llibre dins del llibre La pensió Grillparzer. He rellegit el primer per a poder llegir atentament el segon. La sorpresa ha estat meva quan he descobert que el llibre dins del llibre també ha estat editat.

Els reis em van porta una joia petita i senzilla però que em va agradar molt, El secret de la Lina  de l'Aurélie MÉCHIN



Un llibre que em va vendre per Internet la Emmanuelle PERRIER per a col·laborar amb l'Hospital de St. Joan de Déu en la lluita contra el càncer.

Un llibre que he desat en la Biblioteca de Classe i alguns dels meus alumnes el llegeixen amb sorpresa.

També he llegit un llibre força estrany, divertit però, l'òpera prima de l'escriptor nord-americà Jonathan SAFRAN FOER: Todo está iluminado.

De fet, no és còmica, sinó tragicòmica, milor encara per el meu gust. No el coneixia aquest autor i el vaig sentir en publicar la seva última obra Aquí estoy.

L'hauré de seguir, però ara per ara el que he de fer és comprar-me un ebook, perquè ja no aguanto bé els llibres quan intento llegir al llit, què és on més m'agrada llegir, no llegeixo ni fluïda ni còmodament i per tant no llegeixo prou. 

Núria Reichardt
Gener del 2017