21.4.19

Compartim lectures, abril del 2019


El primer llibre que vaig llegir en el mes d'abril, després de la feinada que vaig tenir el mes de març, va ser La única historia del britànic Julian BARNES. 


Tenia ganes de llegir algun estranger després de lectures tan intenses d'autores catalanes, i amb en BARNES la cosa no sol fallar, per a mi és un valor segur. A sobre, a mida que envelleix, els seus temes s'acosten també als meus interessos. Per sort tots envellim, no ens quedem sols en aquest afer. "A veces ves a una pareja que parece morirse de aburrimiento juntos y no te imaginas que puedan tener algo en común o por qué siguen viviendo juntos. Es porque en su día tuvieron su historia de amor. Todo el mundo la tiene."

Parla de moltes coses, però sobretot parla de l'amor de joventut vist des de la maduresa, i també de la vellesa i la mort. He subratllat les cites següents:

"Hoy día, en el otro extremo de la vida, tengo una norma general para saber si dos personas tienen o no una aventura: si piensas que podrían tenerla es que sin duda la tienen."

"En algún momento todo el mundo quiere huir de su vida. Es casi lo único que los seres humanos tienen en común."

"Qué extraño es que cuando eres joven no tienes ningún deber con el futuro, pero cuando eres viejo tienes un deber con el pasado. Con la única cosa que no puedes cambiar."

"«Todos buscamos un lugar seguro. Y si no lo encuentras tienes que aprender a emplear el tiempo.» En aquel entonces le había parecido un consejo para momentos de desesperanza; ahora le sonaba normal y emocionalmente práctico."

"En cuanto han desaparecido, las cosas no se restauran; ahora lo sabía. Un puñetazo, una vez asestado, no puede retirarse. Las palabras, una vez dichas, no pueden no haberse dicho. Podemos seguir adelante como si nada se hubiera perdido, nada se hubiera hecho, nada se hubiese dicho; podemos proclamar que lo olvidamos todo; pero nuestro fuero más íntimo no olvida porque nos han cambiado para siempre."

"Es posible pasar por la vida, si tienes cuidado y suerte, sin que tu valor sea puesto a prueba; o, mejor dicho, sin que tu cobardía se manifieste."

"A él no le perturbaba «el pánico ante las puertas que se cierran», si bien no veía motivo para apresurar el cierre."

El 13 d'abril va morir la Neus Català i durant les vacances de primavera vaig decidir llegir Un cel de plom, la història de solidaritat, coratge i supervivència explicada per la NEUS CATALÀ i novel·lada per l'escriptora catalana Carme MARTÍ. In memoriam!

Quan he llegit aquest llibre, a més d'impressionar-me molt, malgrat sabés perfectament qui ha estat la Neus Català i quina la seva vida, i de confirmar que m'agrada la Carme Martí a qui ja li havia llegit El camí de les aigües, he pensat sobre la memòria, un tema vital que sempre rondo. 
Després de la deportació la Neus Català va dedicar tota la seva vida  a conservar la memòria de tot aquell horror nazi que li va tocar viure, com a una obligació imposada per totes les supervivents perquè ningú mai ho oblidés, per mantenir vives en la nostra memòria totes les persones que no van poder sobreviure. Malgrat patís moltíssim cada vegada que tornava al camp de Ravensbrück, hi tornava, calia fer-ho per preservar la memòria.

L'autora diu "La voluntat de col·laborar en la seva lluita per la memòria i la consideració de la novel·la com un homenatge a la extraordinària dona que és, ho vaig posar per damunt de la resta. He escrit una novel·la basada en fets reals però amb recursos i elements de ficció. La novel·la narra la seva experiència, en tant que aquesta és memòria, per tant, relat construït a partir del record. Recordar vol dir fer present el passat a través dels sentiments i de les emocions. En aquest cas es tracta dels records evocats dels gairebé noranta-cinc anys fins els noranta-sis i mig." 


6.4.19

Compartim lectures, març del 2019


Què poc he llegit aquest març, massa feina i massa xarxes socials. 

Així i tot a casa he llegit Sigo aquí de la britànica Maggie O'FARRELL.

Aquest últim llibre no és tant una novel·la com un relat autobiogràfic bastant bèstia, però absolutament versemblant. És ben bé que la realitat sempre supera la ficció.


I al temps de lectura de l'institut L'àvia pirata dels malgratencs Assumpta MERCADER i Josep CARRASCO, amb les il·lustracions de Pepe PALMA.

17.2.19

Compartim lectures, febrer del 2019

El mes de febrer em va costar molt triar un llibre. Sempre em passa després d'una lectura que m'ha fet gaudir de debó i El camí de les aigües em va agradar molt i molt.

Vaig desestimar uns quants fins que vaig trobar una petita meravella, la primera novel·la de la sabadellenca Marta ORRIOLS, anomenada Aprender a hablar con las plantas. Ja li havia llegit els relats de Anatomia de les distàncies curtes, però aquesta ha estat superior.

Només la cita del meu admirat escriptor britànic Julian BARNES de la seva bonica i commovedora novel·la Niveles de vida en iniciar el llibre ja em va predisposar a que m'agradés:  "Pero a veces entre dos personas funciona y se crea algo nuevo y el mundo cambia. Después, tarde o temprano, en algún momento, por una razón u otra, una de las dos desaparece. Y lo que desaparece es mayor que la suma de lo que había. Esto es quizá matemáticamente imposible, pero es emocionalmente posible". 

De seguida la història em va atrapar ja que la Marta ORRIOLS et va sentir tot molt proper, com si et conegués de tota la vida. El seu personatge pensa i sent coses que tu has pensat i sentit en un moment o altre de la teva vida o tot sovint. Tot "et sona" però ella ho expressa d'una manera extraordinària de tan senzillament que ho fa, tal qual.

"Es necesario que nos acaricien cuando aún no somos nadie para que podamos relacionarnos cuando ya seamos personas de quienes se espera tanto." -diu la protagonista que és una metgessa que treballa a la UCI de neonats.


"Hay personas que brillan cuando hay conflictos que resolver, pero que cuando las cosas van bien se marchitan, se aburren y se apaga el halo que las hacía especiales. No sirve de mucho no querer aceptar que la amistad también envejece, como los libros, como las películas, que de repente parecen tan obsoletos." -diu la protagonista en parla d'una amiga que ho és des de la joventut.


"No puedo permitirme perder a más personas queridas, así que me obligo a seguirle el juego." -diu la protagonista després de la mort del seu company.


"Mi abuela siempre decía que es mejor esperar lo malo con cariño, si lo malo es tan malo que hasta lo puedes ver venir." -diu la infermera que fa tan de temps que treballa amb la doctora, més gran que ella i amb una vida totalment diferent.

"Por mucho que me esforzase y por impecable que fuera la exterminación de su rastro, él habitaría lugares inesperados:" -diu la protagonista després de la pèrdua de la parella.


"A veces era injusta contigo de una manera intencionada y cruel. No sé por qué, supongo que la concesión dilatada de los años de convivencia nos acaba endiablando a todos un poco." -diu la protagonista en parlar de la seva parella de molts anys.


Ja que no em puc treure del cap les novel·les bones que em fan donar voltes als seus personatges i als meus assumptes personals, m'he llegit un thriller, Reina roja del madrileny Juan GÓMEZ-JURADO. Només per passar l'estona.

I també El bolígrafo de gel verde del castellonenc Eloi MORENO a qui vaig conèixer per la seva meravellosa història per a joves Invisible, però com a novel·lista per a adults... mira que dir que una dona de 35 anys encara té un cos fantàstic? Només faltaria! 






Núria Reichardt
Febrer del 2019

9.2.19

Compartim lectures, gener del 2019

He començat l'any 2019 amb la lectura d'Argelagues de la sabadellenca Gemma RUÍZ.

Ni és una novel·la sobre arbusts amb punxes ni són cròniques d'espectacles culturals a que ens té acostumats la Gemma RUÍZ.

És la història d'una família de dones fortes i rudes i també boniques, com les argelagues, "dones gens especials, que van viure històries gens especials" com diu l'autora.

Darrera la història de la saga familiar des de la nena Remei, trobem la història del nostre país, famílies de jornalers de principis del segle XX morts de gana que envien les seves filles a servir a ciutat. Serà a Sabadell on trobaran feina a les tèxtils durant l'època de les vaques grasses de la primera guerra mundial i més tard la guerra civil espanyola, primer amb els assalts dels sindicalistes i al final de la guerra amb els abusos de les tropes franquistes, tota la crua postguerra fins els anys 60.


I el segon i últim llibre del gener va estar El camí de les aigües de la també catalana, la montblanquina Carme MARTÍ, abans coneguda per haver escrit Un cel de plom sobre la catalana a Auswitch Neus Català.

Al principi El camí de les aigües em va semblar una història massa semblant a la que havia llegit just abans, Argelagues, en el sentit que també és una història familiar que va a la par amb la història del segle XX al nostre país.

Aviat però em vaig adonar de les diferències. La primera que l'acció es centra a L'Espluga del Francolí i Montblanc, i també a Reus i Barcelona. La llargària d'aquesta novel·la és una altra. I per últim la força dels personatges i la capacitat que tenen de regirar-te.

M'han encantat les classes del xef Rondissoni a l'institut de cultura de la dona a Barcelona. Em van fer pensar en la Barcelona que va viure ma mare i les seves germanes i en que sempre han hagut dones valentes i emancipades. Fins i tot en el llibre surten receptes com les que cuinava la meva àvia i la meva mare i que encara les cuino jo. I sobretot m'ha agradat imaginar-me la meva companya Concepció del taller d'escriptura Conta'm anat a classes de pastisseria allà mateix.

M'he llegit abans moltíssims llibres sobre la guerra civil i d'altres guerres, sobretot la segona guerra mundial, però pocs m'han emocionat tant com els capítols sobre la guerra en aquest i com t'ho fa viure la Maria Badia, la cuinera. M'ha recordat una mica el meu admirat Martí SALES i fins i tot he plorat de ràbia i impotència.

També m'ha agradat molt la història d'amor de la Maria Badia, senzilla i autèntica. Real.

Però el que m'ha agradat encara més d'aquesta novel·la ha estat la força de la veu narrativa. Aquesta veu actual i jove que ens explica la història antiga i vella i que va barrejant els personatges i els conflictes. El present i el passat, l'amor i el desamor, la raó i la bogeria, els gens i l'herència a les famílies, la bondat i la maldat o potser el que porta a la maldat és l'enveja, la gelosia, el desamor, la manca de salut o la manca de diners. 

Hi ha tantes coses. Què dures les malalties mentals ara i sempre, però abans sense medicació i estigmatitzades. Què difícils de portar.

M'ha agradat tant, que he tardat molt en decidir-me per una altra lectura després d'aquest.


Núria Reichardt
gener del 2019



26.12.18

Compartim lectures, desembre del 2018

Quan la Care SANTOS va publicar la seva última novel·la, estàvem fent amb ella el taller d'escriptura Conta'm

Vam anar a la presentació de Todo el bien y todo el mal que va fer a Mataró i vaig endevinar que m'agradaria, sobretot per la temàtica. També sabia que el tema em faria mal, i vaig decidir llegir-lo tot seguit quan tingués uns dies lliures. 

Vaig triar el pont de desembre i l'últim dia no em vaig aixecar del llit fins acabar-me'l. Vaig aixecar-me perquè no volia quedar-me al llit plorant tot el dia. Em va fer mal, ja m'ho pensava. Però el vaig trobar boníssim. Et desitjo molta sort, Care.

He quedat amb les meves companyes de l'institut, les que van venir a la presentació, un dia d'aquestes vacances per fer un mini club de lectura sobre el seu llibre.

En la línia del Conta'm he llegit l'escriptora sabadellenca Marta ORRIOLS i el seu llibre Anatomía de las distancias cortas que m'ha agradat molt precisament per la seva proximitat.

Admiro la seva senzillesa i la seva capacitat de sorprendre't  en tan poques línies ja que la majoria d'ells són molt curts.


"Lali sabe que los años, más allá de hacer crecer a los hijos, prodigarles amor y caprichos, vestirlos con carreras universitarias y matrimonios que aseguran la continuidad del bienestar, sirven para esperar señales inequívocas de guerras soterradas".

I la també narradora de contes malgratenca, l'Assumpta MERCADER ha publicat un en el recull de Voliana Edicions Passió pel conte. S'anomena Pregunteu a la senyora si s'enyora.

L'Assumpta és molt divertida, m'agrada el seu sentit de l'humor i per això els seus contes sempre m'agraden. En aquest recull però, mostra una faceta seva que desconeixia, explica de manera teòrica i claríssima quina és la seva professió i afegeix un plus en aquest recull.


Núria Reichardt
Desembre del 2018



29.11.18

Compartim lectures, novembre del 2018


Vaig començar el mes de novembre en la meva última dèria de llegir relats sobre relacions familiars, i va ser l'hora de llegir Léxico familiar


Aquest és un llibre de l'escriptora italiana Natalia GINZSBURG un llibre de 1963, però en un altre context, encara és una història a l'ordre del dia. Un clàssic molt interessant.

En aquesta mateixa línia vaig gaudir en el teatre Romea de l'obra L'omissió de la família Coleman, que és la versió catalana, traduïda per Jordi GALCERÁN de la famosa obra de teatre argentina dirigida per Claudio TOLCACHIR.

En acostar-se el 25-N i assabentar-me de la raó perquè es va triar aquesta data, he llegit En el tiempo de las mariposas de la dominicana Julia ÁLVAREZ que relata la vida de les germanes Mirabal durant la dictadura de Rafael Leónidas Trujillo.


M'ha agradat llegir-lo per el seu testimoni, però res comparable a l'obra mestra que és per mi La fiesta del chivo del nobel peruà Mario VARGAS LLOSA, on també apareixen les germanes Mirabal.




En el temps de lectura he llegit Veritat de la Care SANTOS. La segona part, i igual d'intensa, de Mentida. Estan de sort els adolescents lectors.




Núria Reichardt
Novembre del 2018












1.11.18

Compartim lectures, octubre del 2018

La novel·la que he llegit les nits d'octubre ha estat Tierra de campos del madrileny David TRUEBA m'ha sorprès molt agradablement ja que m'ha agradat molt, i no sé per què, però no m'ho esperava. 

Potser per culpa del seu "amic" Javier CERCAS que el converteix a ell i a la seva ex-dona en personatges de la seva última novel·la El monarca de las sombras, la qual cosa no em va agradar gaire.

O potser perquè és guionista i director de cine i em semblava que s'aprofitava de la seva fama per publicar. Però sento haver-ho pensat, David TRUEBA em sembla un molt bon escriptor, i els seus personatges contradictoris i entranyables i molt versemblants.

"Todos tenemos que morir, es una obligación. Si no muriéramos sería horrible, tendríamos que matarnos unos a otros. Morir es nuestra única esperanza. Morir es el sentido de la vida, Dani, no te confundas." (desde "Tierra de campos (Narrativas Hispanicas nº 584)" de David Trueba)

La novel·la que he llegit durant el Temps de lectura del mes d'octubre ha estat El anillo de Irina de la mataronina Care SANTOS.

Un llibre pensat per públic juvenil, però que agrada més a professors que a alumnes.

Una història molt xula amb personatges adolescents, però on la veritable protagonista és la literatura russa. L'autora s'ho monta de manera que els personatges llegeixen autors russos i la narradora explica detalls i anècdotes molt interessants de les biografies i les obres d'aquests.
Aquest mes he estat més enfeinada del que estic habitualment ja que també he dedicat el meu temps al Taller d'escriptura Conta'm amb la Care SANTOS i els altres companys.

És per això que només he llegit dos llibres, però també uns quants contes que vull compartir aquí per la seva alta qualitat literària: 


- Gato bajo la lluvia del nord-americà Ernest HEMINGWAY.

- Bartleby, el escribiente del nord-americà Herman MELVILLE. 
 
- Mort d'un funcionari del rus Anton TXÉKHOV.

- Once hijos de l'austríac Franz KAFKA. 

- La gallina degollada de l'uruguaià Horacio QUIROGA.

- Romper el cerdito de l'israelià Etgar KERET.

- Cómo se salvó Wang-Fô de la belga Marguerite YOURCENAR.

- La última noche del nord-americà James SALTER.

- Maritxu del basc Fernando ARAMBURU.

- Pesadilla en amarillo del nord-americà Fredrick BROWN.


I que m'ho han fet passar molt i molt bé, i estimar-me una mica més aquest gènere que no solc llegir.