18.2.18

Compartim lectures, febrer del 2018

Després de fer un taller d'escriptura i haver treballat la veu del narrador, era imprescindible llegir-me l'última novel·la del meu admirat escriptor, l'Ian McEWAN, de qui m'he llegit gran part de la seva extensa obra.

La fortalesa i originalitat de Cáscara de nuez és el seu narrador, un no nat. Des d'aquest punt de vista la novel·la és al·lucinant. És un fetus, com una anou dins la seva closca, qui fa de narrador en primera persona. 

No només el títol prové de SHAKESPEARE, sinó també el tema, una dona i el seu amant tramen i porten a terme l'assassinat del marit i germà, i l'autor britànic posa en boca del futur bebé, amb molt sentit de l'humor, tota la seva concepció ètica sobre la falsedat i la manca d'intel·ligència del món que l'envolta.

Resultado de imagen de la puerta entreabierta fernanda kubbsLa puerta entreabierta és el primer llibre que llegeixo de la Fernanda KUBBS, pseudònim de l'escriptora catalana, nascuda a Arenys de mar, Cristina Fernández CUBAS, Premi Nacional de Narrativa, 2016.

La puerta entreabierta m'ha agradat molt. És una novel·la que parla de realitats paralel·les, diferents i fantàstiques, que serveixen per presentar els personatges i els seus conflictes, que són els nostres.

És bastant inquietant i màgica, com la vi da mateixa. Crec que li llegiré més obra.

Resultado de imagen de hay algo que no es como me dicen
Feia anys que no llegia res de l'escriptor VALENCIÀ Juan José MILLÀS, potser l'última novel·la que li vaig llegir va ser No mires debajo de la cama (1999).

Ara he llegit al MILLÀS periodista el llibre Hay algo que no es como me dicen. El caso de Nevenka Fernández contra la realidad (2004) que és un reportatge molt interessant.

Curiós com triem un llibre o un altre, per què he anat a parar a aquest llibre? I és que un llibre ens porta a un altre, el comentari d'algun apreciat lector o d'un admirat escriptor o d'un respectable periodista t'apropa a ells, te'ls fa teus.
 

4.2.18

Compartim lectures, gener del 2018

Ara ja fa un parell d'anys que normalment llegeixo ebooks per una qüestió de vista i fatiga. Va ser una llàstima però també l'única manera de poder continuar llegint el mateix nombre de llibres que era habitual per a mi.

No obstant això, quan estic de vacances llegeixo alguns en paper i sempre n'és un plaer. Aquestes vacances ha estat el temps de la mataronina Care SANTOS, Premi Nadal del 2017 amb la novel·la ja llegida i aquí comentada Media vida, qui vaig tenir la sort que em regalès dos títols en acabar el taller d'escriptura Escriure els records.

He llegit Diamant blau que bàsicament són els seus records sobre la seva història familiar. Una narració dinàmica, ingeniosa, versemblant i amb un caire còmic que m'agrada.

Vull destacar-ne l'últim paràgraf: "L'avi fa sis anys que és mort i jo no en guardo cap record, però ella el reviu quan en parla. Per a això serveixen les històries. Per fer tornar els morts. Per retrobar allò que no voldríem haver perdut. Per això escrivim. Per això hi ha històries, i gent que les explica".

I què curiós:  a Girona he anat a veure una exposició de l'Olga SACHAROFF que m'ha agradat molt i quan he vist el quadre Pajarera he pensat en la Care i el seu llibre Diamant blau i en el pobre senyor que flipava amb els ocells.

A aquest autor català de novel·la negra el llengua castellana el vaig conèixer gràcies a l'ebook i per a mi era un perfecte desconegut. Li vaig llegir El peso de los muertos i ara ha estat el torn de La tristeza del samurai. Sé també que abans de dedicar-se a l'escriptura treballava com a mosso d'esquadra, d'on suposo ha tret quantitat inimaginable d'informació perquè ja sabem que sovint la realitat supera la ficció; i que el 2016 va guanyar també el Premi Nadal amb La víspera de casi todo.

És una història dura, duríssima. És per això que em costa llegir novel·la negra, perquè m'ho passo fatal. He de dir però, que la història m'ha sorprés i que m'ha interessat. Tornem-hi amb el tema del poder, l'atracció del poder, i  sobre la no casualitat dels fets, sinó que sempre hi ha causes relacionades encara que no sapiguem o no volguem veure-les. El més terrorífic per a mi no han estat tant els assassinats i les morts, que també, sinó l'herència dels problemes, la maldat dels gens i el difícil que és, per no dir impossible, fugir del teu destí.

I durant el Temps de Lectura a l'institut intento llegir lectura juvenil i/o relats curts. Aquest mes ha estat el torn del també català, escriptor bilíngüe i flamant Premi Nadal 2018 amb la novel·la Un amor, l'Alejandro PALOMAS, a qui ja li havia llegit i comentat El tiempo que nos une i ara he llegit Un fill

Totes elles novel·les molt d'emocions, intenses, molt en la moda, també. Un fill m'ha fascinat, m'ha tingut en la intriga fins el final.

I també he llegit l'altra novel·la de la Care SANTOS, Desig de xocolata. Aquesta és diferent. És allò d'explicar una història en tres temps diferents des de tres diferents veus i on el denominador comú en cadascuna d'elles és un objecte.

Aquest objecte en aquest cas és una antiga, petita, destartalada i preciosa xocolatera, d'aquí el títol, propietat de tres dones en tres moments diferents de la història a Barcelona.

A mi la que m'ha agradat més és la primera història, l'actual, perquè he descobert una Care SANTOS diferent, més fresca, moderna, amb l'idèntic sentit de l'humor de tots els seus textos i amb personatges sempre interessants, però en aquesta part, excepte la xocolatera, no hi ha res antic, i s'ha afegit un component eròtic que no li havia llegit encara i que m'ha agradat molt.


















17.12.17

Compartim lectures, desembre del 2017

A principis de desembre vaig fer un llarg viatge en autocar, la qual cosa em va permetre
llegir un llibre a l'anada i l'altra a la tornada. Em va encantar!

El primer va ser ¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal? un títol estrany però un llibre interessant, també tret de la bibliografia del Taller d'escriptura sobre Escriure els records i, per tant, un llibre autobiogràfic de l'escriptora anglesa Jeanette WINTERSON
Un llibre molt interessant no només per la duresa de la vida de l'autora com a nena adoptada, només pensar que el títol del llibre és el que li diu la seva mare adoptiva, sinó també per la duresa de la vida en una ciutat industrial al nord d'Anglaterra, Manchester, en els anys 60 del segle XX. 

I en la meva opinió molt bo en el sentit de ser capaç de narrar unes vivències  molt dramàtiques sense caure ni en la sensibleria ni en la manca d'estima per les mares, malgrat tot.

I el llibre de la tornada, un altre títol del meu descobriment literari últim que ha convertit a l'escriptora anglesa Maggie O'FARRELL en una de les meves preferides. Aquesta vegada Instrucciones para una ola de calor, on de manera mestra l'autora ens mostra les complexes relacions entre els membres d'una família irlandesa.
També el rerafons dels canvis generacionals i dels canvis en els costums i la moral de la societat europea en els últims anys. I també molt de la influència de la genètica, no només en els aspectes físics, sinó també en els caràcters i en les maneres de desenvolupar-se al llarg de la vida. M'ha encantat! 
I quantes vegades m'he vist reflexada, no en un personatge en concret, sinó en cadascun d'ells depén de l'edat i de la circumstàncies. Et veus com a filla, com a germana, com a mare, com a tieta...i no em veig com a àvia perquè no ho sóc però puc reconèixer la meva mare en aquest rol.

En tornar a casa vaig llegir la barcelonina Esther TUSQUETS, a qui ja havia llegit com a novelista i m'havia agradat molt, però aquesta vegada li he llegit una mena d'autobiografia, Confesiones de una editora poco mentirosa, una vida absolutament interessant i un llibre totalment iversemblant.
La he llegida perquè després de la Blanca BUSQUETS i la Milena TUSQUETS ja m'havia fet un embolic total de cognoms, de generacions, de parentius familiars i de noms d'editorials. 

Ara m'ha quedat clar! Les que m'agraden més són la mare i la filla: l'Esther Tusquets, editora de l'editorial Lumen junt amb el seu germà l'arquitecte Óscar Tusquets -que després amb la seva primera dona Beatriz DE MOURA van fundar l'editorial Tusquets-,  i la Milena Busquets Tusquets que després de la venda de Lumen també va fundar l'editorial RqueR amb la seva mare i que després de la ruïna d'aquesta editorial es dedicà a escriure, també com la seva mare.


De l'Esther TUSQUETS ja m'havia llegit Habíamos ganado la guerra i ja m'havia agradat molt, així que també he repetit la seva filla, la Milena BUSQUETS i li he llegida la seva primera novel·la Hoy he conocido a alguien però no m'ha agradat gaire.

M'agrada el seu estil d'escriure fresc i desenfadat que t'arriba molt fàcilment, i com mostra les relacions de parella en l'actualitat i el canvi de posició de les dones tant a la feina com amb els homes, i això també m'agrada, però no m'ha agradat com jutja els altres ni la seva mirada de superioritat sobre els altres.

Bé, ja ha estat bé d'aquesta família, m'he empatxat una mica. A sobre jo cada dia m'assec sobre una cadira de l'Óscar TUSQUETS a l'hora de dinar. Jajaja! BON ANY NOU I QUE EN GAUDIU MOLT LLEGINT!


Núria Reichardt
Desembre del 2018






19.11.17

Compartim lectures, novembre del 2017

Com que l'últim llibre de la Almudena GRANDES és tan gruixut, em va durar fins al novembre, i el vaig acabar de llegir al mateix temps que el president d'Espanya, el Sr. Rajoy, va implantar el decret 155 a Catalunya i el President Puigdemont va haver de marxar a Bèlgica.

"Si la norma de la Historia es la verdad, la norma de la Literatura es la verosimilitud" diu l'epíleg del llibre i també s'ha repetit diverses vegades en el Taller d'Escriptura Escriure els records que vaig fer el passat octubre a Mataró amb la Care SANTOS i un grup entranyable d'amants de l'escriptura.

El llibre és absolutament verosímil i els fets que vivim actualment encara el fan més.

També he llegit Paraules a mitges de la periodista barcelonina Blanca BUSQUETS.

Necessitava una cosa senzilla després del súper volum que m'acabava de llegir, i em va arribar aquesta novel·la a les mans. De fet cal que confessi que vaig confondre el cognom Busquets pel de Tusquets, ja que m'agradava molt l'escriptura de l'Esther Tusquets i he sentit parlar de la seva filla Milena que s'ha decidit a escriure després de la mort de la seva mare en el 2012.

Així i tot, el llibre de la Blanca BUSQUETS m'ha agradat. És senzill, però té la seva gràcia i t'atrapa. Després ja veus que tot serà un cúmul de coincidències, però a la primera de canvi et sorprén i t'atrapa. A més descriu crec que molt bé el moment històric en què succeeixen els fets. Ho sé perquè jo també els vaig viure sent molt jove, també recordo perfectament que estava fent el 23-F i també he anat vivint els canvis d'aquest país en què vivim. Si fa o no fa, sóc una dona de la seva mateixa edat.

I També això passarà de la barcelonina Milena BUSQUETS que no és parenta de l'anterior, sinó que és la filla de l'Esther TUSQUETS de l'editorial Lumen.

M'ha agradat moltíssim. És un llibre que em van recomanar al Taller d'escriptura Escriure els records i, efectivament té un perfil autobiogràfic que la Milena va escriure en morir l'Esther i on l'autora no cau en la tendència de "salvar mares" sinó que es tracta d'un relat esfereïdor i hermós a la vegada, com sol ser l'amor entre mares i filles.

Núria Reichardt
Novembre del 2017

Compartim lectures, Octubre del 2017

Quan a l'octubre es va fer públic que el japonès Kazuo ISHIGURO havia guanyat el premi Nobel de literatura, de seguida em vaig enrecordar d'aquella preciosa pel·lícula anglesa, dirigida per Ivory protagonitzada per l'Emma Thompson i l'Anthony Hopkins basada en la novel·la Los restos del día que havia llegit anys abans.
 
Vaig començar a llegir  Un artista del mundo flotante, però no la vaig gaudir tant. Vaig triar justament una que descriu l'educació tradicional japonesa d'abans de la 2a Guerra Mundial i la seva manca d'adaptació als nous temps.

Ben segur que no va ser una bona tria i, més endavant ho tornaré a intetar.

També estava impacientment per començar a llegir el nou llibre de Los Episodios Nacionales de la madrilenya Almudena GRANDES que s'havia fet esperar molt. Aquest és Los pacientes del Dr. García i l'espera ha pagat la pena.

I això que al començament em va costar entrar-hi, però de seguida en vaig gaudir molt i molt.

Curiosament també va d'espies, com l'ultim llibre d'en Javier MARÍAS, i com aquest, també va de tot el que l'Estat n'és capaç de fer. I a sobre el llegia l'octubre del 2017!

També va de moltes més coses, bàsicament de la Guerra Civil Española i de la II Guerra Mundial, dels perdedors i dels vencedors. M'ha encuriosit el fet que, a vegades, aquests es confonen, com que la Guerra Mundial es va véncer gràcies sobretot al recolçament de la Unió Soviètica i, en canvi després en temps de pau se la va perseguir en la delirant lluita anti-comunista, fins el punt que en Franci va ser el líder dels anti-comunistes. Deplorable, però cert!

I en aquesta paradoxa el Dr. García i el seu amic Manuel, republicans i demòcrates espanyols que tant es van arriscar en la seva lluita per la llibertat, no només d'Espanya, sinó també de tota Europa, es van trobar abandonats.

Núria Reichardt
Octubre del 2017

30.9.17

Compartim lectures, setembre del 2017


El setembre es va publicar l'últim llibre del madrileny Javier MARÍAS. Tenia moltes ganes de tornar a llegir al meu molt apreciat i seguit escriptor espanyol, així que de seguida em vaig comprar Berta Isla, un nom de dona com a títol.

De seguida vaig veure que tornava a sortir el tema dels serveis secrets britànics i el personatge del professor Wheeler, el de Tu rostro mañana, però bé, ja m'agraden els llibres d'amor i espionatge; i sempre li ha agradat donar voltes sobre cites -aquesta vegada li ha tocat a T. S. Elliot- i fer servir subordinades llarguíssimes que fan difícil no perdre's, però vaja, vaig tenir la sensació que l'autor es passava una mica de la ratlla i vaig caure un parell de vegades en la tentació de deixar la novel·la.

Me n'alegro de no haver-ho fet perquè com sempre la prosa de Javier Marías m'anava calant ben endins i em feia reflexionar sobre com algunes petiteses fan canviar el rumb de les nostres vides; sobre com la maldat d'algunes persones i el super poder de l'estat pot afectar la vida dels ciutadans; i sobre com la força de l'amor sempre és el motor de les nostres relacions, fins i tot quan és incert o està envoltat de secrets i mentires. 










Núria Reichardt
setembre del 2017

15.8.17

Compartim lectures, agost del 2017



L'últim llibre de l'aragonès Ignacio MARTÍNEZ DE PISÓN va sobre temes diferents. 

Un d'ells el que diu el títol Derecho natural, un tema sobre dret i filosofia molt interessant.

Però també va sobretot sobre la memòria i els records. El protagonista diu "Así funciona la memòria, que combinando recuerdos de diferentes épocas es capaz de descubrirnos cosas que en su momento no habíamos percibido. Y, en definitiva, de modificar el pasado. De construir un pasado nuevo, distinto"

Aquest llibre m'ha fet reviure la Barcelona de la meva infantesa, la Barcelona en construcció dels anys 60, així com els costums de moltes famílies espanyoles d'aquestes dècades.

I també va sobre la Resilència, la capacitat de fer front a les adversitats de la vida i de transformar el dolor en força motora per a superar-se i sortir-ne enfortit. Una persona resilent sap que pot construir la seva vida i el seu destí amb alegria.


La madrilenya Rosa MONTERO sempre m'ha agradat. De fet, quan jo era molt jove, la idolatrava. Després vaig abandonar-la i ara l'he retrobada amb aquesta petita joia que és La ridícula idea de no volver a verte. 

Parla sobre la pèrdua d'un ser estimat, concretament del seu company, però ho fa sobretot a travès de Madame Curie, què també va perdre e seu marit.

És bonic, i també trist. Però també esperançador, i intel·ligent. M'ha agradat!

He tornat a caure en el parany de llegir a Javier CERCAS, i a sobre una novel·la anterior a les que l'he llegit, El vientre de la ballena.

Aquest home no em cau bé, però aquest escriptor m'agrada molt. Tinc una contradicció amb aquesta persona. I és que és tan poc imaginatiu i tan egocèntric, però al mateix temps n'és tan capaç d'enganxar-te en la seva realitat què és la teva! 

O potser podria dir en la seva mediocritat, què és la teva. No ho sé.  Ja en aquesta una de les seves primeres novel·les anava d'aquest pal. 

Núria Reichardt
Agost del 2017

8.8.17

Compartim lectures, juliol del 2017

Interessant: intimista i trist, molt bonic





 Dura i crua, però bona!






Aquest llibre es boníssim!!!