29.6.18

Compartim lectures, juny del 2018


El mes de juny estic moolt cansada, ja no dono per gaires lectures. Així i tot m'he anat llegint de mica en mica perquè queia de son un llibre que sempre vaig passar per alt El dia que va morir Marilyn i que he volgut recuperar en llegir les súper bones crítiques de Resultado de imagen de el dia que va morir marilynl'Esther TUSQUETS sobre el malaurat i controvertit escriptor barceloní, en Terenci MOIX.
Aquest mes ha estat el torn de les lectures juvenils per ajudar a triar lectures per el curs que ve: Wolfgang de la catalana Laia AGUILAR, potent; Les pereres fan la flor blanca de l'holandès Bakker GERBRAND, una preciositat; i L’expedició del Dr. Balmis de la gallega Maria SOLAR, molt interessant.    

 Resultado de imagen de L’expedició del Dr. Balmis de la gallega Maria SOLAR  Resultado de imagen de les pereres fan la flor blanca    

Núria Reichardt
Juny del 2018

13.6.18

Compartim lectures, maig del 2018

He llegit un llibre sorprenent de la per a mi desconeguda fins ara l'escriptora afro-americana Yaa GYASI. Es tracta de Volver a casa i narra diferents històries relacionades amb els africans de l'antiga colònia britànica Costa d'Or, sobretot de les tribus Fante i Asante, que van ser brutalment capturats i traslladats als Estats Units per treballar com esclaus tant en els camps de cotó com en les mines de carbó.

Molt interessant la vessant històrica i sobretot les veus que l'escriptora dóna als diferents personatges que pertanyen a diferents generacions. 

Després, en la mateixa línia d'emigració i barreges culturals vaig tornar a llegir la catalana d'origen marroquí, la Najat El HACHMI, de qui havia llegit L'últim patriarca quan va guanyar el Premi Ramon Llull de novel·la el 2007 i que ara he llegit Mare de llet i mel, una història preciosa.

Potser no era el millor moment de llegir-la, just després de llegir a Yaa GYASI, però vaig fer-ho perquè em vaig apuntar al sopar del 6 de juny organitzat per les dues Ada, l'escriptora Ada CASTELLS i la cuinera Ada PARELLADA a La Semproniana de Barcelona, anomenat Lectures Comestibles i on la convidada va ser la Nahat EL HACHMI.

Va ser una vetllada literària fantàstica amb la Najat i un sopar boníssim amb flaires marroquins en molt bona companyia.

Tant el llibre com la vetllada m'ha fet replantejar-me algunes coses relacionades amb les meves alumnes d'origen marroquí i les seves famílies. Estem plens de prejudicis que cal erradicar, fins i tot els que creiem que no en tenim, com jo mateixa.

Núria Reichardt
Maig del 2018













1.5.18

Compartim lectures, abril del 2018


El mes d'abril he estat molt enfeinada i en conseqüència he llegit menys. Així i tot, em vaig acabar Tiempos de Swing de la britànica Zadie SMITH que feia anys que no llegia.

Amb aquesta novel·la he tornar a gaudir amb la Zadie SMITH que amb Dientes blancos em va sorprendre tant i tant bé, i després amb Sobre la belleza va acabar avorrint-me.

Tiempos de Swing va de dansa, però sobretot va d'amistat, va de relacions entre mares i filles, va de relacions de parella, de relacions a les feines, de relacions entre països, de relacions entre ètnies. Va de molts dels temes contemporanis que ens preocupen a les persones amb inquietuds en general i a les dones en particular.

Però sobretot va de la memòria. D'allò que recordem i queda gravat en les nostres vides i que d'altres no recorden o que tenen un record ben diferent. M'agrada. És tan real i tan proper. Pots identificar-te tant!

I també m'he llegit un llibre que m'ha encantat, de l'escriptor madrileny, desconegut per mi fins ara i descobert gràcies a la Care SANTOS que m'ha recomanat també la seva poesia, en Benjamín PRADO. Es titula Mala gente que camina i em va agradar des de bon començament.

Anava llegint les primeres pàgines i anava omplint una llibreta amb cites, cosa que feia anys que no feia, com "La coherencia es la instransigencia disfrazada de virtud", "No se preocupe. De desilusión también se vive", "Supongo que los celos son las bestias de carga del rencor", "Un fatalista es alguien que no tiene la suficiente imaginación para engañarse a sí mismo", "Esa aleación de hipocresía y miedo que es a menudo la prudencia".

En molts m'hi reconeixia, en d'altres reconeixia amics i coneguts. En PRADO és de la nostra quinta, va viure la seva joventut en el Madrid dels 80:  "La nostalgia, ese moho de la memoria, esa oscura envidia de uno mismo. Es el opio de los tristes, la droga alucinógena que te hunde a la vez que te alivia, te hace sonreir mientras te clava en la espalda sus pretéritos perfectos e imperfectos". 

O "Tus planes son como los primeros fascículos de una de esas colecciones de quiosco que se empiezan, nunca se terminan y acaban por ser la abreviatura de todo lo que ignoras". "¿Qué o quién te  iba a impedir llevar adelante tus planes? Tú mismo".

Fins i tot cites d'altres escriptors "Si ya lo decía Albert Camus, tener éxito es fácil, lo difícil es merecerlo". Al final vaig parar, hauria reescrit tota la novel·la!

El tema central o el fil conductor d'aquest llibre són els nens perduts del franquisme. En PRADO va veure el mateix documental del Canal 33 que ens va conmocionar a tots en el 2002 i va escriure aquest llibre on teixeix un argument amb la història d'un d'aquests nens. Però la novel·la va de més coses. Va de la guerra civil i de la postguerra i de l'encarnissament del règim de Franco contra els vençuts, però el tracta des del punt de vista de qui va viure aquella època i també des de l'actualitat.

No només utilitza el recurs del protagonista, professor i cap d'estudis d'un institut de secundària (en conec tants), i la seva mare, una senyora gran i força culta, però acomodada i conformada durant l'època franquista (en conec tantes). Ells discuteixen, amb tot l'amor, sobre els dos bàndols, dues postures irreconciliables, però el fill la perdona sempre perquè com diu "no se les puede culpar de haber sido engañados".  

L'altre recurs consisteix en el fet que el narrador és un estudiós de la literatura de la postguerra espanyola. És molt interessant tot el que et mostra d'aquells escriptors, especialment de Carmen Laforet, i de com s'inventa un personatge, que per dues vegades l'he buscat en Internet fins que m'he convençut que pertany a la ficció. I com converteix aquests autors no només en actors secundaris de l'obra que es presenta, sinó en narradors dels fets del passat i en pretextos dels fets del present que protagonitzen els personatges principals.

30.3.18

Compartim lectures, març del 2018

El 8 de març és el dia Internacional de les dones i vaig mostrar als meus alumnes aquest preciós àlbum il·lustrat de la Karen Joy FOWLER anomenat Women Who Read Are Dangerous. Una meravella.


Des del cor és una delícia de llibre que ha escrit la meva amiga de St. Vicenç de Montalt, la terapeuta Montse MACANAS.

Són missatges d'amor per a cada dia de l'any, i jo em llegeixo un cada dia des que me'l va regalar el mes passat i em senten de meravella. Us els recomano!

Aviat farà el curs Formación en cuentos y metáforas terapéuticas amb en Jordi AMENÒS. Prepareu-vos!


Resultado de imagen de Vivian Gornick: Vinculos ferocesHe llegit Apegos feroces de l'escriptora feminista nord-americana Vivian GORNIC perquè me'l van recomanar les meves companyes del Taller d'escriptura.

Havíem parlat força sobre les relacions mare-filla i els records que tenim des de la infància i com repercueix a les nostres vides de dones. 

Efectivament Apegos feroces va d'això, dels records infantils que es barregen amb les furioses discusions que d'adulta l'autora té amb la seva mare mentres passegen per Manhattan. Mare i filla parlen amb ràbia i també amb amor.

El que més m'ha cridat l'atenció és la veu feminista des d'on parla la filla, i de la mare em crida l'atenció el món que s'inventa al voltant de l'amor després de la mort del seu marit.

Ara l'he agafat el gust a llegir la mataronina Care SANTOS i en el temps de lectura de l'institut m'he llegit la seva novel·la juvenil Mentira.

Costa de trobar històries per adolescents que no siguin cursis o tontes o típiques o tot alhora. Aquesta no ho és. És bona perquè és versemblant. Es nota que és bona escriptora i mare d'adolescents.


Resultado de imagen de zadie smith tiempos de swing 

Aquest mes ha estat de molta feina i encetat llibres que no he acabat. La dama de blanco de Willie COLLINS, Los recuerdos del porvenir de Elena GARRO i de Zadie SMITH, a qui fa anys que vaig abandonar, m'estic llegint la seva última novel·la Tiempos de Swing.


Núria Reichardt
Març del 2018

18.2.18

Compartim lectures, febrer del 2018

Després de fer un taller d'escriptura i haver treballat la veu del narrador, era imprescindible llegir-me l'última novel·la del meu admirat escriptor, l'Ian McEWAN, de qui m'he llegit gran part de la seva extensa obra.

La fortalesa i originalitat de Cáscara de nuez és el seu narrador, un no nat. Des d'aquest punt de vista la novel·la és al·lucinant. És un fetus, com una anou dins la seva closca, qui fa de narrador en primera persona. 

No només el títol prové de SHAKESPEARE, sinó també el tema, una dona i el seu amant tramen i porten a terme l'assassinat del marit i germà, i l'autor britànic posa en boca del futur bebé, amb molt sentit de l'humor, tota la seva concepció ètica sobre la falsedat i la manca d'intel·ligència del món que l'envolta.

Resultado de imagen de la puerta entreabierta fernanda kubbsLa puerta entreabierta és el primer llibre que llegeixo de la Fernanda KUBBS, pseudònim de l'escriptora catalana, nascuda a Arenys de mar, Cristina Fernández CUBAS, Premi Nacional de Narrativa, 2016.

La puerta entreabierta m'ha agradat molt. És una novel·la que parla de realitats paralel·les, diferents i fantàstiques, que serveixen per presentar els personatges i els seus conflictes, que són els nostres.

És bastant inquietant i màgica, com la vi da mateixa. Crec que li llegiré més obra.

Resultado de imagen de hay algo que no es como me dicen
Feia anys que no llegia res de l'escriptor VALENCIÀ Juan José MILLÀS, potser l'última novel·la que li vaig llegir va ser No mires debajo de la cama (1999).

Ara he llegit al MILLÀS periodista el llibre Hay algo que no es como me dicen. El caso de Nevenka Fernández contra la realidad (2004) que és un reportatge molt interessant i extens. Tan, que no puc afegir res més.

Ha hagut un detall que  m'ha cridat l'atenció. La protagonista diu que la seva germana era rebel des de petita, no com ella que sempre feia cas i volia contentar en tot als seus pares i, en canvi, la seva germana va portar una vida absolutament tradicional.

Curiós com triem un llibre o un altre, per què he anat a parar a aquest llibre? I és que un llibre ens porta a un altre, el comentari d'algun apreciat lector o d'un admirat escriptor o d'un respectable periodista t'apropa a ells, te'ls fa teus.

Voleu creure que mitja hora després d'escriure el paràgraf anterior vaig llegir un article de Antonio MUÑOZ MOLINA a La Vanguardia, anomenat En la biblioteca del azar explicant justament això? Molt millor que jo, és clar, però quina gràcia la coincidència, no? 
  Resultado de imagen de l'estranya desaparició de l'esme lennoxI acabo el gener amb un llibre genial, me l'he acabat en un cap de setmana. És la novel·la L'estranya desaparició d'Esme Lennox de la meva última descoberta, la britànica Maggie O'FARRELL. Ha estat bestial, me l'he empassat! És tan bonic, tan poètic, tan tendre i dur alhora. Tan impactant i commovedor.No us llegiu ni la contraportada ni cap comentari, endinseu-vos en la lectura i deixeu-vos portar. Ben segur és millor llegir-se'l en versió original, però la traducció de en Josep ALEMANY és molt bona. Fins i tot he après tres paraules que m'han encantat: baladrejar, escambell i torbonada.Núria ReichardtFebrer del 2018  

4.2.18

Compartim lectures, gener del 2018

Ara ja fa un parell d'anys que normalment llegeixo ebooks per una qüestió de vista i fatiga. Va ser una llàstima però també l'única manera de poder continuar llegint el mateix nombre de llibres que era habitual per a mi.

No obstant això, quan estic de vacances llegeixo alguns en paper i sempre n'és un plaer. Aquestes vacances ha estat el temps de la mataronina Care SANTOS, Premi Nadal del 2017 amb la novel·la ja llegida i aquí comentada Media vida, qui vaig tenir la sort que em regalès dos títols en acabar el taller d'escriptura Escriure els records.

He llegit Diamant blau que bàsicament són els seus records sobre la seva història familiar. Una narració dinàmica, ingeniosa, versemblant i amb un caire còmic que m'agrada.

Vull destacar-ne l'últim paràgraf: "L'avi fa sis anys que és mort i jo no en guardo cap record, però ella el reviu quan en parla. Per a això serveixen les històries. Per fer tornar els morts. Per retrobar allò que no voldríem haver perdut. Per això escrivim. Per això hi ha històries, i gent que les explica".

I què curiós:  a Girona he anat a veure una exposició de l'Olga SACHAROFF que m'ha agradat molt i quan he vist el quadre Pajarera he pensat en la Care i el seu llibre Diamant blau i en el pobre senyor que flipava amb els ocells.

A aquest autor català de novel·la negra el llengua castellana el vaig conèixer gràcies a l'ebook i per a mi era un perfecte desconegut. Li vaig llegir El peso de los muertos i ara ha estat el torn de La tristeza del samurai. Sé també que abans de dedicar-se a l'escriptura treballava com a mosso d'esquadra, d'on suposo ha tret quantitat inimaginable d'informació perquè ja sabem que sovint la realitat supera la ficció; i que el 2016 va guanyar també el Premi Nadal amb La víspera de casi todo.

És una història dura, duríssima. És per això que em costa llegir novel·la negra, perquè m'ho passo fatal. He de dir però, que la història m'ha sorprés i que m'ha interessat. Tornem-hi amb el tema del poder, l'atracció del poder, i  sobre la no casualitat dels fets, sinó que sempre hi ha causes relacionades encara que no sapiguem o no volguem veure-les. El més terrorífic per a mi no han estat tant els assassinats i les morts, que també, sinó l'herència dels problemes, la maldat dels gens i el difícil que és, per no dir impossible, fugir del teu destí.

I durant el Temps de Lectura a l'institut intento llegir lectura juvenil i/o relats curts. Aquest mes ha estat el torn del també català, escriptor bilíngüe i flamant Premi Nadal 2018 amb la novel·la Un amor, l'Alejandro PALOMAS, a qui ja li havia llegit i comentat El tiempo que nos une i ara he llegit Un fill

Totes elles novel·les molt d'emocions, intenses, molt en la moda, també. Un fill m'ha fascinat, m'ha tingut en la intriga fins el final.

I també he llegit l'altra novel·la de la Care SANTOS, Desig de xocolata. Aquesta és diferent. És allò d'explicar una història en tres temps diferents des de tres diferents veus i on el denominador comú en cadascuna d'elles és un objecte.

Aquest objecte en aquest cas és una antiga, petita, destartalada i preciosa xocolatera, d'aquí el títol, propietat de tres dones en tres moments diferents de la història a Barcelona.

A mi la que m'ha agradat més és la primera història, l'actual, perquè he descobert una Care SANTOS diferent, més fresca, moderna, amb l'idèntic sentit de l'humor de tots els seus textos i amb personatges sempre interessants, però en aquesta part, excepte la xocolatera, no hi ha res antic, i s'ha afegit un component eròtic que no li havia llegit encara i que m'ha agradat molt.


















17.12.17

Compartim lectures, desembre del 2017

A principis de desembre vaig fer un llarg viatge en autocar, la qual cosa em va permetre
llegir un llibre a l'anada i l'altra a la tornada. Em va encantar!

El primer va ser ¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal? un títol estrany però un llibre interessant, també tret de la bibliografia del Taller d'escriptura sobre Escriure els records i, per tant, un llibre autobiogràfic de l'escriptora anglesa Jeanette WINTERSON
Un llibre molt interessant no només per la duresa de la vida de l'autora com a nena adoptada, només pensar que el títol del llibre és el que li diu la seva mare adoptiva, sinó també per la duresa de la vida en una ciutat industrial al nord d'Anglaterra, Manchester, en els anys 60 del segle XX. 

I en la meva opinió molt bo en el sentit de ser capaç de narrar unes vivències  molt dramàtiques sense caure ni en la sensibleria ni en la manca d'estima per les mares, malgrat tot.

I el llibre de la tornada, un altre títol del meu descobriment literari últim que ha convertit a l'escriptora anglesa Maggie O'FARRELL en una de les meves preferides. Aquesta vegada Instrucciones para una ola de calor, on de manera mestra l'autora ens mostra les complexes relacions entre els membres d'una família irlandesa.
També el rerafons dels canvis generacionals i dels canvis en els costums i la moral de la societat europea en els últims anys. I també molt de la influència de la genètica, no només en els aspectes físics, sinó també en els caràcters i en les maneres de desenvolupar-se al llarg de la vida. M'ha encantat! 
I quantes vegades m'he vist reflexada, no en un personatge en concret, sinó en cadascun d'ells depén de l'edat i de la circumstàncies. Et veus com a filla, com a germana, com a mare, com a tieta...i no em veig com a àvia perquè no ho sóc però puc reconèixer la meva mare en aquest rol.

En tornar a casa vaig llegir la barcelonina Esther TUSQUETS, a qui ja havia llegit com a novelista i m'havia agradat molt, però aquesta vegada li he llegit una mena d'autobiografia, Confesiones de una editora poco mentirosa, una vida absolutament interessant i un llibre totalment iversemblant.
La he llegida perquè després de la Blanca BUSQUETS i la Milena TUSQUETS ja m'havia fet un embolic total de cognoms, de generacions, de parentius familiars i de noms d'editorials. 

Ara m'ha quedat clar! Les que m'agraden més són la mare i la filla: l'Esther Tusquets, editora de l'editorial Lumen junt amb el seu germà l'arquitecte Óscar Tusquets -que després amb la seva primera dona Beatriz DE MOURA van fundar l'editorial Tusquets-,  i la Milena Busquets Tusquets que després de la venda de Lumen també va fundar l'editorial RqueR amb la seva mare i que després de la ruïna d'aquesta editorial es dedicà a escriure, també com la seva mare.


De l'Esther TUSQUETS ja m'havia llegit Habíamos ganado la guerra i ja m'havia agradat molt, així que també he repetit la seva filla, la Milena BUSQUETS i li he llegida la seva primera novel·la Hoy he conocido a alguien però no m'ha agradat gaire.

M'agrada el seu estil d'escriure fresc i desenfadat que t'arriba molt fàcilment, i com mostra les relacions de parella en l'actualitat i el canvi de posició de les dones tant a la feina com amb els homes, i això també m'agrada, però no m'ha agradat com jutja els altres ni la seva mirada de superioritat sobre els altres.

Bé, ja ha estat bé d'aquesta família, m'he empatxat una mica. A sobre jo cada dia m'assec sobre una cadira de l'Óscar TUSQUETS a l'hora de dinar. Jajaja! BON ANY NOU I QUE EN GAUDIU MOLT LLEGINT!


Núria Reichardt
Desembre del 2018