16.9.20

Compartim lectures, setembre del 2020


Aquest setembre he llegit força. El primer títol del francès Pierre LEMAITRE qui té molts lectors per les seves novel·les negres. Jo li vaig llegir Irene i cap més perquè em sembla negríssima, massa per la meva capacitat d'acceptació, m'aterra aquest autor.

No obstant, la seva novel·la Nos vemos allá arriba em va agradar molt i aquest setembre he llegit la segona, Los colores del incendio,  de la trilogia d'entreguerres.

M'ha agradat, encara que la he trobat més fluixa que la primera, més previsible. Així i tot llegiré l'última, El espejo de nuestras penas,que l'acaben de publicar.


Després vaig llegir Gent normal de qui havia sentit parlar durant el confinament però no m'atreia el títol, fins que fa poc en el nostre grup d'Encomana'm la van recomanar i, com sempre que segueixo els seus consells lectors, l'encerto.

És de l'escriptora irlandesa Sally ROONEY que m'ha sorprès molt, molt favorablement. M'encanta el seu estil que escriu sobre temes transcendentals i els comenta com si tal cosa.

És difícil resumir de què parla Gent normal, parla de tantíssimes coses: de les diferències socials, de la intel·ligència, dels maltractaments, dels joves, dels populars, dels asocials, de les enveges, dels mals pares, dels bons, etc., etc. 

Però sobretot parla de les parelles i de l'amor, dels malentesos en les relacions i del poder de l'amor. M'he trobat en tants paràgrafs: en els sentiments i els comportaments dels protagonistes i els seus cercles d'amics quan era jove o en els dels seus pares i professors ara que soc gran. He pensat tantes vegades durant la lectura en com l'amor ens salva.

Una altra de les bones recomanacions del grup La uruguaya. Boníssim, m'ha encantat. No havia llegit abans l'argentí Pedro MAIRAL, molt bo.

El primer que crida l'atenció és que està escrit en segona persona del singular. El tu al començament em confonia, pensava: "m'ho diu a mi?". És atrevit i crec que innovador.

De seguida el tema t'atrapa. Parla sense pèls a la llengua sobre les relacions de parella, com el temps les deteriora i com el sexe les alimenta.

Parla també sense pèls a la llengua de l'amor pels fills però també de com interfereixen els fills a la teva vida i com de dur es torna el dia a dia des que inunden les nostres vides.

I parla també de l'adulteri i dels diferents tipus de relacions i de sexualitats i de tots els canvis que susciten aquestes noves relacions en les noves famílies.

Mentre llegeixes a estones rius i d'altres somrius de manera agredolça, com la vida mateixa. No només quan t'hi veus a tu mateix en els temes sexuals i de vida en parella, sinó també pel transfons de desastre econòmic de l'Argentina i les patètiques maneres com la gent s'ha d'espavilar per tirar endavant.


I l'últim de setembre, també ben recomanat, un re-descobriment interessant de l'escriptor deSant Feliu de Guíxols, i també col·lega Toni SALA

Re-descobriment perquè no l'havia llegit des dels seus inicis amb Petita crònica d'un professor a secundària al seu pas per l'institut de Pineda i amb Rodalies que em va agradar força.

Però en Toni SALA de Persecució és un escriptor madur i molt interessant. És una novel·la que et va sorprenent durant tota la lectura perquè no saps cap a on et vol portar. 

Amb ella he aprés quantitat de coses de llocs molt propers que desconeixia, a més de gaudir dels seus raonaments intel·ligents i abstractes.

A en Toni SALA tinc ganes de seguir-lo al Club de lectura que dirigeix a la Biblioteca Enric Miralles de Palafolls.





9.8.20

Compartim lectures, agost del 2020

He començat l'agost amb l'escriptor i pintor valencià Manuel BAIXAULI a qui ja havia llegit
L'home manuscrit i m'havia agradat amb aquests mons que crea més enllà de la realitat.

A Ignot es recrea encara més en aquest tema i, a estones, em fa pensar en MURAKAMI i també a estones és una història desassossegant.

El que m'ha agradat més ha estat el tema de la solitud en general i la dels artistes en particular. És un llibre que he subratllat molt.

També és important el tema dels plagis, els que alliçonen i s'aprofiten del seu magnetisme, i els que idolatren i els manca auto confiança.

 També he llegit per primera vegada una altra lleidatana, també periodista, la Pepa ROMA, també d'una època semblant a la Joana BONET i per això també tot m'ha resultat molt familiar. Als començaments del 70 jo no anava a manifestacions per les Rambles perquè encara era una nena, però sí hi anaven els meus germans grans. 

El llibre s'anomena Una familia imperfecta i es narra en una Barcelona molt propera a mi: els mateixos carrers i locals, les mateixes tendències de moda, d'idees, de voler fugir i ser independent.

El llibre però també transcórrer a Madrid on la protagonista triomfa professionalment i on viu la movida madrileña dels 80 i també va i bé de la ciutat al poble d'origen de la família a la comarca de La Noguera. 

En aquest anar i venir del poble a les ciutats i de les ciutats al poble la novel·la també avança i retrocedeix en el temps des dels temps de la II república, la guerra, la post guerra, la transició, el primer govern socialista, la democràcia fins els nostres dies amb la seva corrupció i fins les lluites independentistes a Catalunya. També les diferents èpoques i procedències d'emigració a España.

I també qui va amunt i avall d'aquests temps i en aquests espais és la família narrada per la protagonista que parla sobre sa mare a qui critica molt, la tieta, el pare, els avis i besavis, també un marit i, sobretot, el germà. Pel meu gust el tema del germà una mica massa llarg, ben tractat el patiment i la crueltat del càncer, però no ocupa tant d'espai en el temps i on no estic d'acord és en la crítica al sistema sanitari català.

A més dels temes polítics apareixen molts altres, la negació de la realitat és un dels que m'ha interessat més. També l'empatia i la confusió d'aquesta: no has de fer als altres el que t'agradaria que et fessin a tu, sinó el que els agradaria que els fessin a ells.


Buscava un llibre del britànic Ian McEWAN i vaig trobar Amsterdam que no l'havia llegit. 
Molt bona, com totes, o quasi bé totes. M'encanta com l'autor et presenta i analitza i et porta cap als valors dels personatges i també les seves misèries.


I li he trobat el moment a llegir un clàssic de la literatura contemporània, l'americà afincat al Regne Unit Henry JAMES, a qui no li havia llegit res i he començat amb Otra vuelta de tuerca. 
Aquesta novel·la -gòtica?- aconsegueix amb escreix encomanar-te l'angoixa de la protagonista i convence't que els fantasmes són a la teva ment i aquests sí que fan mal. 

Les llargues frases subordinades són amb les que et vas endinsant a la pell i a la ment dels personatges. Amb elles també vas travessant diferents espais que constitueixen el temps.

He llegit un llibre que no el coneixia de res però me l'han recomanat i m'ha encantat. Es diu Qué vas a hacer con el resto de tu vida i és la primera novel·la de la barcelonina FERRERO.
Encara que pel títol sembla un llibre d'auto ajuda, res a veure, és la cita d'un llibre que fa servir un dels personatges en un regal. És una història que m'ha enganxat de bon començament, l'he devorat en un parell o tres dies de vacances, i que es relaciona amb altres que també he llegit i m'han agradat, com a la protagonista del llibre: la Natalia GINZSBURG i la Clarice LISPECTOR.

És una història de família i el pes de la infància a les nostres vides, també es podria dir com la llegida fa uns dies Una família imperfecta. És també una història d'amors i desamors, o d'amors incompresos o de mals entesos en l'amor. I és també una història de pèrdues i de dols.

És una història d'illes, especialment de l'illa d'Eivissa, i de les persones que vivim com illes.



I l'últim llibre de les vacances, que no volia que se'm quedés per a més tard perquè havíem quedat de llegir-lo a l'estiu un grup de lectura, ha estat una petita joia Gabriela, clavo y canela, bella i llarga, senzilla i profunda, històrica i molt sensual també.
És de l'escriptor brasiler Jorge AMADO a qui confeso no haver-li llegit res anteriorment i m'ha sorprès saber que va néixer abans que altres famosos escriptors llatinoamericans del segle XX.

En començar la novel·la em recordava molt a Cien años de soledad de GARCÍA MÀRQUEZ i en canvi he comprovat que Gabriela, clavo y canela va ser escrita anteriorment. També per moments em feia pensar en La hija de la fortuna de Isabel ALLENDE que va ser escrita molt posteriorment. Res a envejar ni a l'una ni a l'altra.


23.7.20

Compartim lectures, juliol del 2020

El Club de lectura de L'esquirol entre llibres no ha pogut continuar celebrant-se, però ja tenien demanat l'últim préstec i el vam poder anar a buscar a la Manolita per poder llegir-lo abans del 31 de juliol.

És La casa de las miniaturas de la britànica, anglesa de London Jessie BURTON.

Sempre em sorprenen els títols que trien en aquest club perquè potser mai els hagués triat, però m'agraden.

"Aquí no hi ha una cosa més fabulosa que la veritat" diu la protagonista.


El llibre Niña, mujer, otras de la també britànica, anglesa de London Bernardine EVARISTO, ha estat un descobriment meravellós.


Són relats sobre 12 dones de diferents procedències que viuen a Anglaterra i també sobre les seves mares o les seves filles o les seves amigues. La riquesa de tanta diversitat és bestial, no només diversitat racial sinó de tota mena: sexual, cultural, diversitat de feines, d'estudis, de drogues. En definitiva, diversitat de vides. Per a mi relats trencadors


Entre algunes d'elles hi ha lligam, entre d'altres l'únic que les uneix és que totes busquen alguna cosa en un espai comú, Anglaterra, i un temps comprès entre la dècada dels 20 del segle XX i l'actualitat.

Amb un d'aquests instagrams en viu a què ens va acostumar la Care SANTOS durant el
confinament, vaig conèixer la lleidatana de Vinaixa Joana BONET CAMPRUBÍ que de seguida em va atraure, com un imant, per 
el seu carisme. Mentre conversava copsava la seva intel·ligència i la seva. Em va sorprendre que fora escriptora i també periodista, directora de la revista glamorousa Marie Claire. L'havia de llegir.

Vaig cercar-la i vaig triar Fabulosas y rebeldes: cómo me hice mujer. M'ha agradat molt, sobretot perquè em sento molt identificada amb l'autora. No només per els seus sentiments i pensaments, sinó que, per edat, hi ha múltiples coincidències a les nostres vides: programes de TV, revistes, efemèrides, modes, estil, etc. Sobretot aquest desig de les dones de la meva generació —i de la nostra corda de voler ser, per sobre de tot, modernes. Com un interès enorme de diferenciar-nos de les nostres mares.

Molt interessant també la tria d'unes quantes dones —les que per a ella han estat dones fabuloses i rebels al llarg de la història de la humanitat— amb un recull important d'informació. Molt bonic.

L'últim llibre del mes de juliol ha estat El adversario del francès Emmanuel CARRERE, que m'havia creat gran expectació, no només perquè me l'havien recomanat bons lectors, sinó perquè últimament a aquest escriptor el trobo a per tot: en articles, en cites de llibres, etc.

Però sento dir que a mi no m'ha agradat. La història és una bestiesa basada en fets reals, fins aquí entenc a qui li agraden les històries de sang i fetge, a mi no. Algú l'ha comparat amb A sangre fría (que em va fer patir moltíssim però em sembla una obra d'art) o amb les pel·lícules de TARANTINO (que no m'agraden gens).

Però el final, la moraleja, la justificació del llibre no em va. Potser és que no entenc on volen anar a parar les seves reflexions, però a mi no m'agraden.

Núria Reichardt
Juliol del 2020

9.6.20

Compartim lectures, juny del 2020


I per fi ha arribat a les llibreries l'última novel·la de la mataronina Care SANTOS que va quedar confinada en els magatzems  de l'editorial. Seguiré tus pasos.


Forma part de la bilogia que s'inicià amb Todo el bien y todo el mal, però no cal haver llegit el primer per entendre i enamorar-te d'aquest segon.

A mi m'ha agradat molt, molt més del que m'imaginava en pensar que ra una continuació de la història. El que tenen en comú és la protagonista, Reina, que en el primer llibre parlava sobretot d'ella i el seu fill, i també la seva feina, els seus amors i el seu futur, i en aquesta cerca el passat.

Cercar el passat, els records, les imatges, la força dels gens i la potència de la convivència. Els silencis i les veritats de cadascú. Les connexions generacionals.Temes que m'interessen moltíssim i que conformen els nostres presents.

Sense oblidar és clar el pes de les circumstàncies que condicionen les nostres accions i reaccions. Si ara la pandèmia ha condicionat les nostres vides, què no deuria condicionar una guerra fratricida?

M'ha interessat especialment la figura del pare amb qui no es pot caure en allò tan fàcil dels bons i els dolents, sinó amb el fet que el nostre país està ple d'homes i dones com ell que poden ser pares i mares de molts de nosaltres.

"En la guerra las ideas no importaban a casi nadie, no creían en lo que estaban defendiendo, o no lo bastante, que lo único que deseaban con todas sus fuerzas era volver a casa o encontrar el modo de huir o los cojones para hacerlo".

"No le importaba en absoluto dejarse modelar un poco por los vencedores, los que ahora mandaban, que nunca supo si eran o no eran los suyos por mucho que todos lo pensaban".



També he llegit una novel·la inèdita de la meva estimada amiga escriptora, però en no estar publicada encara, obviaré tant el títol com el nom de l'autora.

M'ha encantat, però per suposat que no sóc gens ni mica objectiva.

Al principi em costava seguir-la, després no podia deixar-la. Crec que no sabia on volia dur-me fins que m'he deixat embolcallar per la vida que flueix en tot el text. 

Els diferents punts de vista d'una mateixa vivència, les frases i paràgrafs repetits, la ficció dins la ficció, les creences i malentesos, els personatges i els seus noms, els cercles o coincidències, l'amor que es transpira i la seva força són les coses que més m'han agradat.
La meva falta de memòria fa que hagi de consultar contínuament a Google per seguir les múltiples i interessants referències cinematogràfiques i literàries que farceixen la història.


I no he llegit gaire més perquè he estat molt ocupada, no només en el final del curs confinat, sinó també en les correccions dels manuscrits de les quatre autores i un autor durant el Taller d'escriptura Encomana'm històries capitanejat per la Care SANTOS durant les setmanes, finalment mesos, de confinament. 

I que, en breu, es convertirà en llibre, quan acabem les portades









Encara he pogut llegir un llibre que tenia pendent de la mallenca Irene SOLÀ.


El tenia pendent des que l'octubre passat quan vaig llegir un conte dins un conte en el Taller d'escriptura de la Ada CASTELLS. Era el conte de la vaca .... dins el llibre Els dics.

Un llibre estrany, molt estrany. I bell, molt bell. Aquest estiu aniré a Llanars, a la Vall de Camprodon.


Núria Reichardt
juny del 2020



1.5.20

Compartim lectures, maig del 2020

Començo forta el mes de maig amb Un cor massa gran. I altres relats de la basca Eider RODRÍGUEZ, traduït per Pau Joan HERNÁNDEZ.

Un repte de Facebook m'ha portat a llegir uns llibres que han estat molt importants en la vida d'unes amigues i que jo no havia llegit:


- El túnel  de  l'argentí Ernesto SABATO











- La tregua de l'uruguaià Mario BENEDETTI





- Job. Historia de un hombre sencillo de l'austríac Joseph ROTH

4.4.20

Compartim lectures, abril del 2020


Seguim confinats i li ha arribat el torn al llibre Permagel del què tant havia sentit parlar i tantes bones crítiques havia llegit.

És de la barcelonina Eva BALTASAR i l'havia començat a llegir un parell de vegades però no m'entrava i em van parlar del seu nou llibre i vaig pensar que era el moment.

Però encara que hagin coses que m'agraden, especialment les eròtiques, no m'ha acabat de fer el pes i no sé per què tanta fama, com no sigui perquè parla de sexe lèsbic sense tabús. Però vaja, a aquestes alçades no crec que això sigui un valor per si sol.


Curiosament aquests dies havíem de celebrar el Club de lectura L'esquirol entre llibres amb la novel·la La elegancia del erizo de la parisina Muriel BARBERY. Jo ja l'havia llegit en el 2009 i no tenia ganes de rellegir-lo, però havíem quedat que en el Club de lectura veuríem la pel·lícula, així que la vaig mirar des del meu confinament.

Em va agradar, més del que recordo que m'agradés el llibre, i curiosament em va fer pensar en Permagel.  En ambdós les protagonistes filtregen amb el suïcidi i les dues es desdiuen quan descobreixen la necessitat d'un altre ésser vers elles.

També posats a buscar paral·lelismes, l'Eva BALTASAR m'ha recordat la belga Amélie NOTHOMB, àmbdues trencadores, aquesta última va néixer el 1966 i no el 1978.


La següent lectura Cavalcarem tota la nit també d'una escriptora en els 40s, la barcelonina Carlota GURT.

El primer capítol em va encantar, Les comportes. I en llegir el segon i no entendre res, em vaig adonar que no era una novel·la, sinó un recull de contes.

El desaré per quan arribin temps en que només pots llegir relats curts.


També he començat Sapiens. De animales a dioses. Breve historia de la humanidad del historiador i escriptor israelià Yuval Noah HARARI.

Hi ha llibres de lectura imprescindible i d'humilitat, i més aquests dies. 

L'aniré llegint de mica en mica.
Però després he tornat amb Eva BALTASAR perquè el seu Permagel no em va acabar de fer el pes mentre el llegia, però després no parava de pensar en ell. Així que també he llegit la seva última novel·la Boulder

Boulder és el nom que reben les pedres solitàries i indestructibles i és com anomena el segon personatge de la història a la seva parella.

M'ha agradat molt, moltíssim. és directe, apassionant i poètic.

L'autora també em va agradar molt, va venir convidada a una sessió virtual del taller d'escriptura Encomana'm històries que estic fent aquestes setmanes amb la Care SANTOS.


Un altre llibre de divulgació científica que rellegeixo aquests dies és Les grans epidèmies modernes. La lluita de l'home contra els enemics invisibles, que l'han tornat a editar aquests dies. 

És del metge, investigador i escriptor blanenc Salvador MACIP que aquest any no podrà venir pels voltants de Sant Jordi a parlar de Ullals amb els nostres alumnes, lògicament.

Després m'ha costat llegir, he encetat molts llibres al voltant del Sant Jordi confinat, tan estrany, però sense acabar de decidir-me. Tot plegat, costa concentrar-se en la lectura.


Al final vaig llegir d'una tirada un llibre que vaig llegir en la meva primeríssima joventut i que no recordava. Segurament no el deuria entendre. És La metamorfosi de l'austríac Franz KAFKA, traduïda pel sabi Jordi LLOVET. Crec que no l'entenc encara o no el vull entendre.
Com la lectura de l'obra pòstuma de la nord-americana Silvia PLATH que és un relat curt escrit en la seva joventut anomenat Mary Ventura y el noveno reino.

Coses rares que es llegeixen en dies de confinament.


Núria Reichardt
Abril del 2020