22.12.12

Compartim Lectures, desembre del 2012


Durant el pont del desembre em vaig llegir l'última novel·la del nord-americà Paul AUSTER, Diari d'hivern.


És una reflexió sobre la vida viscuda i l'inici d'una nova etapa, l'hivern de la seva vida. És una novel·la sòbria, com el temps en que es troba. Sembla trista, però com l'hivern, que ho sembla, però no té per què ser-ho, encara que a l'hivern molt sovint penses en l'estiu.

M'ha agradat, encara que també m'agrada més l'AUSTER de la tardor.


Després m'he llegit un llibre que m'ha emocionat molt d'una escriptora que desconeixia, la Josefina ALDECOA. Em sap greu dir que l'únic que sabia d'ella és que era la dona d'Ignacio ALDECOA i m'avergonyeixo de no saber ni que era mestra de la república (com la meva àvia) i creadora de l'escola Estilo de Madrid.


Historia de una maestra és el primer llibre d'una trilogia de contingut autobiogràfic publicat el 1990, però que relata la història d'una mestra que comença la seva carrera en l'escola primària nacional en els anys 30 i que, per tant, comença a treballar en una España rural, pobre i inculta, a més d'un curt període en les colònies espanyoles, a l'illa de Fernando Poo.

A aquesta España hi arriba la il·lusió de la 2a República Española amb els seus moviments de renovació pedagògica, i de seguida la resposta a la defensiva de les forces vives i els perills de la revolució d'octubre de 1935 a les mines de Lleó i Astúries. La novel·la acaba amb la incertesa del cop d'estat del 36.

De seguida em vaig llegir el segon llibre de la trilogia, Mujeres de negro, que relata els anys de la guerra civil en una ciutat castellana, la marxa voluntària a México i els anys 50 de la postguerra a Madrid, tot sota la mirada de la filla de la mestra, la Juana.
El que més m'ha agradat d'aquest relat ha estat l'explicació de situacions no tan típiques de la guerra i la postguerra, típiques vull dir per la seva bestiesa com els afusellaments a les persones significades per la seva ideologia i les seves accions. 

Per exemple, curiosa és la situació dels no tant significats, com la protagonista, que es queda sense poder exercir per haver estat mestra de la república.O la marxa voluntària a México també em resulta diferent de tot el que hem llegit sobre exiliats, ja que elles han marxat voluntàriament i poden tornar quan vulguin. Encara que l'única que torna és la filla i també he trobat curiós que relata els ambients universitaris de Madrid dels anys 50, molt incipients en la seva rebel·lió, que tampoc són tan coneguts com els posteriors. I el final tampoc ha estat el típic de quedar-se a lluitar per la seva pàtria oprimida. 

Aquesta dona m'ha sorprès molt, i a l'espera de trobar el tercer llibre de la trilogia, m'he llegit un conte de l'Ignacio ALDECOA. Es titula Hasta que llegan las doce, és del 1952 i es troba en l'edició crítica Cuentos (1949-1969) que la seva dona Josefina publicà el 1981.

Un conte d'un aclaparador realisme i on em sorprén la barreja de tendresa i misèria.

I per acabar l'any un altre conte, Los muertos de l'irlandès James JOYCE.  En JOYCE i jo no ens entenem, ja ho veig: moltes vegades he començat Ulises i mai no ho he aconseguit, ara he provat Dublineses i no m'ha emocionat gens. No desisteixo, però!



Núria Reichardt
desembre del 2012