He començat l'any 2019 amb la lectura d'Argelagues de la sabadellenca Gemma RUÍZ.
Ni és una novel·la sobre arbusts amb punxes ni són cròniques d'espectacles culturals a que ens té acostumats la Gemma RUÍZ.
És la història d'una família de dones fortes i rudes i també boniques, com les argelagues, "dones gens especials, que van viure històries gens especials" com diu l'autora.
Darrera la història de la saga familiar des de la nena Remei, trobem la història del nostre país, famílies de jornalers de principis del segle XX morts de gana que envien les seves filles a servir a ciutat. Serà a Sabadell on trobaran feina a les tèxtils durant l'època de les vaques grasses de la primera guerra mundial i més tard la guerra civil espanyola, primer amb els assalts dels sindicalistes i al final de la guerra amb els abusos de les tropes franquistes, tota la crua postguerra fins els anys 60.
I el segon i últim llibre del gener va estar El camí de les aigües de la també catalana, la montblanquina Carme MARTÍ, abans coneguda per haver escrit Un cel de plom sobre la catalana a Auswitch Neus Català.
Al principi El camí de les aigües em va semblar una història massa semblant a la que havia llegit just abans, Argelagues, en el sentit que també és una història familiar que va a la par amb la història del segle XX al nostre país.
Aviat però em vaig adonar de les diferències. La primera que l'acció es centra a L'Espluga del Francolí i Montblanc, i també a Reus i Barcelona. La llargària d'aquesta novel·la és una altra. I per últim la força dels personatges i la capacitat que tenen de regirar-te.
M'han encantat les classes del xef Rondissoni a l'institut de cultura de la dona a Barcelona. Em van fer pensar en la Barcelona que va viure ma mare i les seves germanes i en que sempre han hagut dones valentes i emancipades. Fins i tot en el llibre surten receptes com les que cuinava la meva àvia i la meva mare i que encara les cuino jo. I sobretot m'ha agradat imaginar-me la meva companya Concepció del taller d'escriptura Conta'm anat a classes de pastisseria allà mateix.
M'he llegit abans moltíssims llibres sobre la guerra civil i d'altres guerres, sobretot la segona guerra mundial, però pocs m'han emocionat tant com els capítols sobre la guerra en aquest i com t'ho fa viure la Maria Badia, la cuinera. M'ha recordat una mica el meu admirat Martí SALES i fins i tot he plorat de ràbia i impotència.
També m'ha agradat molt la història d'amor de la Maria Badia, senzilla i autèntica. Real.
Però el que m'ha agradat encara més d'aquesta novel·la ha estat la força de la veu narrativa. Aquesta veu actual i jove que ens explica la història antiga i vella i que va barrejant els personatges i els conflictes. El present i el passat, l'amor i el desamor, la raó i la bogeria, els gens i l'herència a les famílies, la bondat i la maldat o potser el que porta a la maldat és l'enveja, la gelosia, el desamor, la manca de salut o la manca de diners.
Hi ha tantes coses. Què dures les malalties mentals ara i sempre, però abans sense medicació i estigmatitzades. Què difícils de portar.
M'ha agradat tant, que he tardat molt en decidir-me per una altra lectura després d'aquest.
Al principi El camí de les aigües em va semblar una història massa semblant a la que havia llegit just abans, Argelagues, en el sentit que també és una història familiar que va a la par amb la història del segle XX al nostre país.
Aviat però em vaig adonar de les diferències. La primera que l'acció es centra a L'Espluga del Francolí i Montblanc, i també a Reus i Barcelona. La llargària d'aquesta novel·la és una altra. I per últim la força dels personatges i la capacitat que tenen de regirar-te.
M'han encantat les classes del xef Rondissoni a l'institut de cultura de la dona a Barcelona. Em van fer pensar en la Barcelona que va viure ma mare i les seves germanes i en que sempre han hagut dones valentes i emancipades. Fins i tot en el llibre surten receptes com les que cuinava la meva àvia i la meva mare i que encara les cuino jo. I sobretot m'ha agradat imaginar-me la meva companya Concepció del taller d'escriptura Conta'm anat a classes de pastisseria allà mateix.
M'he llegit abans moltíssims llibres sobre la guerra civil i d'altres guerres, sobretot la segona guerra mundial, però pocs m'han emocionat tant com els capítols sobre la guerra en aquest i com t'ho fa viure la Maria Badia, la cuinera. M'ha recordat una mica el meu admirat Martí SALES i fins i tot he plorat de ràbia i impotència.
També m'ha agradat molt la història d'amor de la Maria Badia, senzilla i autèntica. Real.
Però el que m'ha agradat encara més d'aquesta novel·la ha estat la força de la veu narrativa. Aquesta veu actual i jove que ens explica la història antiga i vella i que va barrejant els personatges i els conflictes. El present i el passat, l'amor i el desamor, la raó i la bogeria, els gens i l'herència a les famílies, la bondat i la maldat o potser el que porta a la maldat és l'enveja, la gelosia, el desamor, la manca de salut o la manca de diners.
Hi ha tantes coses. Què dures les malalties mentals ara i sempre, però abans sense medicació i estigmatitzades. Què difícils de portar.
M'ha agradat tant, que he tardat molt en decidir-me per una altra lectura després d'aquest.
Núria Reichardt
gener del 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada