Aquest mes de febrer m'he llegit un llibre que feia més d'un any que m'esperava a la tauleta de nit però era tan gruixut... i a mi m'agrada llegir al llit i em pesava tant... però al final em vaig decidir a llegir-ho i l'he gaudit molt.
Es tracta de Palmeras en la nieve de l'aragonesa Luz GABÁS, a més de professora i escriptora, descendent de treballadors del cacao a Santa Isabel. No sé si el seu valor literari és molt alt o no, però la història t'atrapa i la memòria et fa de les seves amb flashos del passat.
Recordo una nena de la meva escola que no veia quasi bé mai al seu pare perquè treballava a Fernando Poo i em resultava del tot exòtic encara que ella sempre estava tan trista... o quan estudiàvem el colonialisme a la facultat i flipàvem amb les colònies sense quasi tenir en compte que España també en tenia de colònies... o cóm en els anys 70-80 es va deixar de parlar de la Guinea espanyola com si mai no hagués existit.
Fa pocs dies van fer un programa sobre els catalans a Guinea en TV3, quina casualitat! Les imatges que sortien eren idèntiques de les que m'anava fent a mida que avançava en la història. Els personatges del llibre són d'un poble del Pirineu d'Osca. Una de les coses que més pensava era: com una gent de muntanya se'n va a fer la temporada a les plantacions de cacau de Guinea en plena selva equatorial africana? No s'assembla de res als gallecs, per exemple, que venien a fer la temporada d'estiu a Catalunya en els anys 70! El canvi és total i la temporada llarguíssima!
I és que la España dels 50 i dels 60 era tan pobra i grisa i els habitants d'aquells pobles de muntanya no podien ni imaginar a guanyar aquells bon sous que es guanyaven a Guinea... fins que van arribar les estacions d'esquí als seus pobles, és clar.
I d'altra banda, com l'home blanc es podia arribar a sentir tan superior als africans?: el racisme tal com l'entenem ara es va iniciar en l'època colonial. I com el dictador Franco va procurar un referèndum a la colònia per a decidir el seu auto-govern quan a la Península no hi havia cap indici de democràcia?: el poder dels organismes internacionals l'obligaren. I com les lluites entre les diferents ètnies van acabar amb la riquesa del territori i no pugueren evitar la fugida del capital? l'avarícia i l'ambició no és monopoli dels europeus.
I com el passat condiciona el futur de les persones! A un mateix i als del seu voltant, especialment als seus familiars: tant si es vol com si no.
Encara m'ha donat temps de llegir-ne un altre llibre: Primavera, estiu, etcètera de la catalana Marta ROJALS.
Jo no sabia qui era aquesta escriptora i el mes passat vaig sentir parlar d'ella en motiu de la publicació del seu segon llibre L'altra. Em va estranyar que parlaven del seu exitàs i jo no m'havia enterat de res. Em picava la curiositat i a la llibreria vaig saber que la 1a edició de 10.000 exemplars ja s'havia exhaurit: més curiositat encara.
En no poder comprar la novetat vaig comprar la seva primera obra, i en llegir-lo no m'ha estranyat gens que hagi tingut tant d'èxit ja que, sense ser una obra d'art, sí que és literatura planera i, sobretot, sobretot, l'efecte empatia del lector el té que haver aconseguit ja que és una història que és la teva pròpia història. Tant dels que tenen 34 anys, ara com dels que s'enrecorden que els van tenir; tant dels que han patit la crisi d'ara,com si han patit d'altres; tant dels que s'han separat com dels que continuen junts: l'amor és l'amor i el desamor és el desamor, qualsevol que els conegui pot identificar-los.
És una història de rabiosa actualitat i narra la vida mateixa, la de sempre, la vida.
A més sembla ser que la Marta ROJALS és anti-sistema o anti no sé ben bé què: no dóna entrevistes, només per Internet. Això també m'encurioseix!
Jo no sabia qui era aquesta escriptora i el mes passat vaig sentir parlar d'ella en motiu de la publicació del seu segon llibre L'altra. Em va estranyar que parlaven del seu exitàs i jo no m'havia enterat de res. Em picava la curiositat i a la llibreria vaig saber que la 1a edició de 10.000 exemplars ja s'havia exhaurit: més curiositat encara.
En no poder comprar la novetat vaig comprar la seva primera obra, i en llegir-lo no m'ha estranyat gens que hagi tingut tant d'èxit ja que, sense ser una obra d'art, sí que és literatura planera i, sobretot, sobretot, l'efecte empatia del lector el té que haver aconseguit ja que és una història que és la teva pròpia història. Tant dels que tenen 34 anys, ara com dels que s'enrecorden que els van tenir; tant dels que han patit la crisi d'ara,com si han patit d'altres; tant dels que s'han separat com dels que continuen junts: l'amor és l'amor i el desamor és el desamor, qualsevol que els conegui pot identificar-los.
És una història de rabiosa actualitat i narra la vida mateixa, la de sempre, la vida.
A més sembla ser que la Marta ROJALS és anti-sistema o anti no sé ben bé què: no dóna entrevistes, només per Internet. Això també m'encurioseix!
Núria Reichardt
Febrer del 2014
j5YQ~~60_35.JPG){kind=link}
