Compartim lectures, setembre del 2013

Aquest setembre he estat relaxada i m'he llegit tres llibres i cap dels tres és novetat, sinó més aviat una mica passats.

El primer va ser Casa sin amo de l'alemany Heinrich BÖLL. Després de molts i molts anys d'haver-me llegit Opiniones de un payaso que recordo que em va agradar molt i molt, volia llegir en Böll d'adulta. 

I em continua agradant. Casa sin amo està situada a l'alemanya de la postguerra i l'autor, encara que catòlic i social-demòcrata, és molt crític. No en un to contestatari o revolucionari però sí molt crític, en tot l'ampli sentit de la paraula, sobretot amb els alemanys que van simular no assabentar-se de res sobre el que van fer els nazis durant la guerra.

Parla també sobre els valors tradicionals que es perden després d'una guerra i sobretot quan en la post-guerra la crua realitat queda sobre la taula.

Després li va tocar el torn a Harún y el Mar de las Historias de l'indi de nacionalitat britànica Salman RUSHDIE. Aquest autor m'agrada molt i he llegit força llibres però un dels que em faltaven era aquesta petita meravella que és la història de Harún. 

És un conte fantàstic, ni més ni menys, i com a tal, pot situar-se en qualsevol lloc i en qualsevol moment en el temps, el seu valor hi va igual.

   

I per últim Madrid, Costa Fleming del castellà de Toledo Ángel PALOMINO. Aquest llibre el tinc a casa des de la meva adolescència i en aquell moment no me'l vaig arribar a acabar perquè em semblava antiquat total.

Amb la distància dels anys, amb aquesta novel·la m'ho he passat molt bé. No m'estranya que em semblés antiquada perquè als joves de la meva generació en general no ens agradaven aquestes històries dels anys 70 que reflectien la España grisa i avorrida en que havíem nascut i on qualsevol petitesa "moderna" que algú fes ens semblava una nyonyeria.

Però trobo que en PALOMINO sap reflectir molt bé els costums i la moral de la España de la transició mitjançant la història d'una nova i moderna comunitat de veïns a Madrid, on es barregen personatges de l'antic i del nou règim, de la passada i de la nova generació. Molt interessant i divertida.

Núria Reichardt

Setembre del 2013

Compartim lectures, agost del 2013

A l'agost vaig llegir una petita joia del nord-americà Jonathan FRANZEN. Dic petita perquè el llibre Zona templada és un assaig molt curt. El va escriure entremig de les seves dues famoses i llargues novel·les: Las correcciones i Libertad. 

En anglès s'anomena The Comfort Zone i trobo que és un títol més exacte del que ell exposa: aquella zona tan còmoda i plàcida de la teva vida que és la infantesa o fins i tot la visió de les coses de la vida des del punt de vista dels nens. No en el sentit pueril del terme, sinó com la visió de les tires còmiques de Charlie Brown. De nou el títol original consta d'un subtítol que és Growing Up with Charlie Brown i que la traducció no té. 

Quan l'autor és capaç d'observar la seva vida i la vida al seu voltant com una tira còmica de Charles M. Schulz, serà quan la visqui més plenament.

I també una mica de poesia Canción en blanco. premi Loewe 2011, del poeta i traductor de Màlaga Álvaro GARCÍA. 

És un poema únic i crec que no vol  dir res o que no vol ensenyar res, només és poesia: 

"El amor y la música

reordenan el mundo

mientras parece que lo desordenan”  

He llegit:  "amar es abandonar el hábito de un daño"

i "la música es simulacro de salvación".

Després de nou he llegit al nord-americà d'origen grec Jeffrey EUGENIDES. Sens dubte la millor novel·la de l'estiu (o més i tot), per la qual li van donar el Premi Pulitzer 2002. Es diu Middelsex i m'ha emocionat molt. Feia temps que no plorava en acabar de llegir el desenllaç d'un llibre.

És una història familiar llarga d'aquestes que tan m'agraden, i amb la saga familiar apareix també la història d'aquest país format per persones provinents de molts diversos països: la gran novel·la americana.

Concretament la història es centra a la ciutat industrial de Detroit i en aquest cas són grecs ortodoxos de l'Àsia Menor, com l'autor, és clar. Molt interessant també la part de la història i la cultura grega més recent, sempre acompanyada de la més alta cultura i tradició gregues.

Midlesex és el nom de la casa on durant més anys viurà la família en Detroit, però també fa referència al sexe de la protagonista, feta d'un material genètic completament diferent.

És una història de gens biològics i d'identitats sexuals, de comportaments i d'actituds, d'ètiques i de morals, de tradicions i de modernitats, de pares i fills, de la infantesa i l'edat adulta, de negocis i de traicions, de negres i blancs, de rics i de pobres, d'amors i recels, de naixements i de morts, d'esperances i desesperances: una magnífica història sobre les persones.

Compartim lectures, juliol del 2013

Aquest mes de juliol he tingut tanta feina en recuperar-me del curs, que fins i tot he llegit molt poquet. Primer em vaig acabar El arrecife que vaig començar el mes de juny, però que era tan llarg i jo llegia tan poc, que em va costar d'acabar. Mentres el llegia em semblava una mica pesat, però des de la distància el penso sovint.

El llibre del juliol ha estat la primera novel·la del nord-americà Jeffrey

EUGENIDES, de qui vaig llegir el mes d'abril La trama nupcial. S'anomena Las vírgenes suicidas i m'ha agradat. Trobo que aquest autor és bastant sorprenent, i això és molt d'agrair.

Com que no estic gaire a l'aguait de la cartellera cinematogràfica, no ha estat fins ara que m'he assabentat que la Sofia COPPOLA ha dut aquest guió al cinema.

La novel·la narra la història d'una família d'un poblet de Michigan amb 5 filles adolescents, molt admirades i desitjades per tots els nois del veïnat. Després del suïcidi de la petita, per suposat que tot el seu món se'n va en orris i el llibre acaba molt tràgicament. 

El més interessant no és com acaba, que això l'autor ja t'ho anticipa de bon començament, sinó la manera com són explicats tant els suïcidis com les seves vides abans i després dels suïcidis, des del punt de vista dels nois del barri.

Núria Reichart

Juliol el 2013

Compartim lectures, juny del 2013

El mes de juny he començat un llibre llarg que encara no m'he pogut acabar, i un llibre curt que vaig enllestir en quan vaig començar les vacances.

Aquest últim ha estat una delícia de lectura per la seva alta qualitat literària. És l'últim llibre publicat per la nord-americana i premi nobel Toni MORRISON  i es titula Volver.

L'únic problema ha estat que es tracta d'un llibre que reflexa bàsicament la tristesa, però és que no m'estranya: el dolor forma part de les nostres vides i cal reivindicar la tristesa com a un dret  i no aquest afany d'alguns de fer veure que no passa res o que si estàs trist és que no pots ser feliç.

La Toni MORRISON que ja té 81 anys en efecte deu estar molt trista ja que fa dos anys va enterrar el seu fill, i ho condueix mitjançant la tristesa d'un ex-combatent de Corea en tornar als Estats Units després de tants patiments extrems, on es troba d'altres tan o més forts, acompanyats de la incomprensió de la majoria dels seus compatriotes.

L'altre llibre, el llarg, es titula El arrecife i és del colombià Juan Carlos BOTERO.

És un bell llibre sobre el mar i un viatge d'iniciació, més descriptiu que narratiu, i sembla ben bé un homenatge a Ernest HEMMINWAY i en concret a El viejo y el mar.
El mar de El arrecife és bàsicament el mar del Carib i l'illa de Jamaica, encara que també està present l'oceà Pacífic i la costa colombiana.

Núria reichardt

juny del 2013

Compartim lectures, maig del 2013

En el mes de maig m'he llegit el meu llibre de la diada de Sant Jordi. Vaig comprar Quan arribi elpirata i se m'emporti del català Lluís-Anton BAULENAS a qui ja coneixia en haver-me llegit La felicitat, un llibre que em va agradar molt i molt.

El pirata no m'ha agradat pas tant. Vaig començar molt forta i de seguida em va atrapar, però el llibre m'ha costat cada vegada més a mida que avança. Encara que el tema m'atrapa molt: la mediocritat de la major part dels nostre món, la història no m'ha interessat especialment i els personatges m'han desagradat molt, tant el "dolent" - que és dolentíssim - com el "bo" que quasi bé em sembla estúpid. M'ha fet gràcia que la protagonista  femenina es diu igual que una molt bona amiga meva, i que la major part de la història transcorre en el barri del Raval de Barcelona.

Núria Reichardt

maig del 2013

Compartim lectures, abril del 2013

Aquest mes d'abril m'he llegit La trama nupcial del nord-americà d'origen grec Jeffrey EUGENIDES. M'ha agradat, però m'havia creat unes expectatives que tampoc eren per tant.
La gràcia del llibre està en la possibilitat de poder escriure una gran història romàntica, però en els nostres dies. Per suposat, la trama no pot ser semblant a la creada per Jane AUSTEN, estem en una altra època, però el que l'autor vol deixar clar és que els esperits romàntics també existeixen en la nord-Amèrica de finals del segle XX, encara que en unes altres circumstàncies.
Sé que l'EUGENIDES té fans de pes, així que tinc intenció de llegir les seves dues obres prèvies a La trama nupcial que són  Las vírgenes suicidas i la premio Pulitzer Middelsex.

També he llegit una novel·la que vaig intercanviar el dia de Sant Jordi. Es titula L'esclava de blau i és del notari català Joaquim BORRELL.

És divertida i sense pretensions,és una espècie de novel·la negra ambientada a la Roma de Cèsar. L'editorial l'ha tornat a editar en una col·lecció per a joves i sembla una bona idea perquè d'una manera senzilla et dibuixa la vida a la capital de l'imperi romà i algunes de les seves activitats d'oci: amfiteatre, teatre, bacanals... així com els diferents tipus de persones que l'habiten: estrangers, patricis, rodamons ... i els seus diferents oficis: gladiadors, pretors, senadors...

Núria Reichardt

Abril del 2003

Compartim lectures, març del 2013

Aquest mes m'ha costat molt decidir-me per una lectura; és a dir, no sabia què llegir, i quan per fi em vaig decidir, em vaig equivocar amb La llebre amb ulls de marbre de l'anglès Edmund De Waal.

Finalment m'he llegit un llibre boníssim, encara que només m'ha donat temps de llegir-ne un. És l'últim llibre de l'alemany i guanyador del Deutscher Buchpreiss, Eugen RUGE. Es titula En tiempos de luz menguante i m'ha encantat.
És una novel·la d'una família que viu uns anys essencials de la història contemporània europea a Alemanya, des de la Segona Guerra Mundial i el tractat d'amistat entre Hitler i Stalin, la creació dels països satèl·lits de la Unió Soviètica com la RDA i la destrucció del mur de Berlín l'any 1989 i la Unificació alemanya. 

La família no és molt àmplia però has d'anar consultant l'arbre genealògic per entendre de qui parlen segons el moment històric, ja que amb tants canvis ideològics i polítics, a més dels canvis generacionals, els membres de la família van canviant les seves vides, les seves idees, les seves relacions i els seus països de residència.

L'estructura del llibre és molt semblant a aquell llibre que vaig llegir recentment, La casa del propòsit especial de John BOYNE: cada capítol és un any, i segons a quina dècada et situï, t'està parlant d'una o altra generació, o d'un o altre moment històric.

L'actualitat és l'any 2001, coincidint en el temps amb els actes terroristes de les Torres Bessones de New York. L'any 1989 com l'any de la destrucció no només del mur de Berlín sinó de tantes fermes creences fins aleshores, també és un punt de referència essencial. I després quan ens trobem a les dècades dels 50 viatgem als gulags russos o al Mèxic que tant recollia els fugitius dels nazis com als qui van atemptar contra Trotski. En els anys 60 ens trobem en la jove República democràtica Alemanya o en la Rússia de Bresnev. I en els anys 90 ens trobem en ple procés de la Unificació d'Alemanya amb moltes il·lusions d'una banda i moltes decepcions d'altra.

M'ha semblat extremadament rigorós històricament, interessant per la història d'aquesta família en concret i commovedor en veure el desenvolupament dels personatges.

Núria Reichardt

març del 2013

Compartim lectures, febrer del 2013

El mes de febrer m'he llegit Victus del català Albert SÁNCHEZ PIÑOL, publicada  en la editorial La Campana com totes les seves obres anteriors, però aquesta vegada escrita en castellà. M'encanta aquesta llibertat que es pren l'autor, faltaria més! Al principi vaig pensar que es tractava d'una obra oportunista, fins que vaig saber que SÁNCHEZ PIÑOL portava 10 anys treballant en ella.

Victus és una obra literària en tot l'ampli sentit de la paraula: té total rigor històric, presenta els personatges tal qual van ser i no tal com ens els han explicat sempre, amb un gran sentit crític i molt de sentit de l'humor. També té un toc poètic entranyable, especialment amb els personatges literaris no històrics i amb la ciutat de Barcelona i els seus veïns.

Molt interessant el punt de vista de l'autor sobre considerar la guerra de secessió espanyola com una dels primers conflictes mundials, com un precursor de la primera guerra mundial. I especialment curiós ha estat els coneixements que pots adquirir amb aquesta lectura quant a l'enginyeria i els enginyers de l'època: sobre els setges, les seves defenses, els seus atacs, les fortificacions, les barricades... He sabut de VAUBAN (1633-1707) enginyer militar i mariscal de França.

Vulguis o no, a mida que vas llegint et vas emocionant, i quan més t'emociones, més partit vas prenent. No tant partit pels catalans, que déu n'hi do també, sinó partit per Catalunya i per tots aquells catalans (i no catalans, Villarroel era castellà) i especialment barcelonins que defensaren la seva ciutat perquè els anava la vida, perquè era la seva vida.

I al final del llibre, que tothom sap com acaba, algunes frases que m'han estremit:  "No sabrás hasta que te des, no te darás hasta que sepas" o "El que quiere oír una música, la oye" o "Verdades sin más recompensa que la lucidez misma" i "Cuanto más oscuro sea nuestro crepúsculo más dichoso será el amanecer de los que están por venir".

Paral·lelament a Victus, i en hores de feina, he llegit El violí d'Auswitch de la també catalana M. Àngels Anglada.

Vull explicar per què em vaig llegir aquest llibre de Columna Jove. Va ser perquè tots els meus alumnes - i jo també - vam triar un llibre de la biblioteca sobre la guerra per a llegir, i jo vaig triar-ne aquest, que va sobre la vida d'uns jueus en el camp de concentració d'Auswitch que, durant la Segona Guerra Mundial sobreviuen una mica més i millor gràcies al seu ofici de luthier. 

D'altres lectures han estat sobre la guerra civil española com Bajo la fría luz de Octubre o Tristes armas, o sobre la guerra de Ioguslàvia com Diario de Zlata o Història d'amor a Sarajevo o sobre la Segona Guerra Mundial com El diario de Ana Frank o El violí d'Auswitch.

I això va ser perquè vam veure la pel·lícula  Los diarios de la calle on apareix la Miep que va conèixer la família de l'Anna Frank i, a partir d'aquesta, vam fer plegats la lectura dramatitzada de l'adaptació al teatre que han fet Frances GOODRICH i Albert HACKETT sobre El Diari d'Anna Frank.

Compartim lectures, gener del 2013

He posat confiança en aquest nou any 2013.

L'he començat acabant la trilogia de la castellana Josefina ALDECOA  amb el llibre La fuerza del destino (1997) que és un llibre intimista, preciós i delicat  sobre la vellesa i la proximitat de la mort.

I l'altra lectura ha estat La casa del propòsit especial de l'irlandès John BOYNE. És un llibre que m'han recomanat i prestat, perquè la veritat és que mai hagués triat llegir un llibre de l'autor de El niño del pijama de rayas, però la qüestió és que l'he llegit i que m'ha sorprès el tema, a més d'agradar-me força.

És una història d'amor que dura 65 anys, joventut, maduresa i vellesa, darrera la qual es descriu des de la Rússia de l'ultim Tzar i la revolució boltxevic, a la dura vida de l'exili a París i a Londres, especialment durant la 2a guerra mundial.

Núria Reichardt

gener del 2013

Compartim Lectures, desembre del 2012

Durant el pont del desembre em vaig llegir l'última novel·la del nord-americà Paul AUSTER, Diari d'hivern.


És una reflexió sobre la vida viscuda i l'inici d'una nova etapa, l'hivern de la seva vida. És una novel·la sòbria, com el temps en que es troba. Sembla trista, però com l'hivern, que ho sembla, però no té per què ser-ho, encara que a l'hivern molt sovint penses en l'estiu.

M'ha agradat, encara que també m'agrada més l'AUSTER de la tardor.

Després m'he llegit un llibre que m'ha emocionat molt d'una escriptora que desconeixia, la Josefina ALDECOA. Em sap greu dir que l'únic que sabia d'ella és que era la dona d'Ignacio ALDECOA i m'avergonyeixo de no saber ni que era mestra de la república (com la meva àvia) i creadora de l'escola Estilo de Madrid.

Historia de una maestra és el primer llibre d'una trilogia de contingut autobiogràfic publicat el 1990, però que relata la història d'una mestra que comença la seva carrera en l'escola primària nacional en els anys 30 i que, per tant, comença a treballar en una España rural, pobre i inculta, a més d'un curt període en les colònies espanyoles, a l'illa de Fernando Poo.

A aquesta España hi arriba la il·lusió de la 2a República Española amb els seus moviments de renovació pedagògica, i de seguida la resposta a la defensiva de les forces vives i els perills de la revolució d'octubre de 1935 a les mines de Lleó i Astúries. La novel·la acaba amb la incertesa del cop d'estat del 36.

De seguida em vaig llegir el segon llibre de la trilogia, Mujeres de negro, que relata els anys de la guerra civil en una ciutat castellana, la marxa voluntària a México i els anys 50 de la postguerra a Madrid, tot sota la mirada de la filla de la mestra, la Juana.

El que més m'ha agradat d'aquest relat ha estat l'explicació de situacions no tan típiques de la guerra i la postguerra, típiques vull dir per la seva bestiesa com els afusellaments a les persones significades per la seva ideologia i les seves accions. 

Per exemple, curiosa és la situació dels no tant significats, com la protagonista, que es queda sense poder exercir per haver estat mestra de la república.O la marxa voluntària a México també em resulta diferent de tot el que hem llegit sobre exiliats, ja que elles han marxat voluntàriament i poden tornar quan vulguin. Encara que l'única que torna és la filla i també he trobat curiós que relata els ambients universitaris de Madrid dels anys 50, molt incipients en la seva rebel·lió, que tampoc són tan coneguts com els posteriors. I el final tampoc ha estat el típic de quedar-se a lluitar per la seva pàtria oprimida. 

Aquesta dona m'ha sorprès molt, i a l'espera de trobar el tercer llibre de la trilogia, m'he llegit un conte de l'Ignacio ALDECOA. Es titula Hasta que llegan las doce, és del 1952 i es troba en l'edició crítica Cuentos (1949-1969) que la seva dona Josefina publicà el 1981.

Un conte d'un aclaparador realisme i on em sorprén la barreja de tendresa i misèria.

I per acabar l'any un altre conte, Los muertos de l'irlandès James JOYCE.  En JOYCE i jo no ens entenem, ja ho veig: moltes vegades he començat Ulises i mai no ho he aconseguit, ara he provat Dublineses i no m'ha emocionat gens. No desisteixo, però!

Núria Reichardt

desembre del 2012

Compartimlectures. Novembre del 2012

Els primers dies de novembre, durant els dies que va durar el pont, em vaig llegir un llibre senzillíssim, però molt entretingut. Es diu Lo inevitable del amor i l'han escrit la parella formada per la Núria ROCA i Juan DEL VAL. No és que tingui un gran valor literari, però m'ho ha fet passar la mar de bé, i d'això es tractava. Són especialment tendres les relacions de la protagonista amb la seva mare, excitants les seves relacions sexuals i divertides moltes de les situacions que viu, encara que en el fons no tenen gens de gràcia.

El dia 7 vaig tenir una agradable sorpresa en sortir entusiasmada d'una conferència a la que vaig haver d'assistir-hi. 

La conferència la feia l'Enric QUERALT i s'emmarcava dins de la jornada de presentació de l'Impuls de la Lectura (ILEC).
El conferenciant va dir que l'únic que pretenia amb aquestes xerrades eren 3 coses:

1. Que les persones surtin contentes.
2. Que el que jo els digui, suggereixi o faci pensar, els "faci ballar el cap"
3. Que surtin millor de com han entrat, amb ganes de posar-s'hi de seguida. 

i amb mi ho va ben aconseguir.  

Amb el seu llibre Llegir, més enllà de les lletres  vol aportar claror, il·lusió i ajudes en la didàctica de la lectura en els centres educatius.

Després em vaig abocar a l'última novel·la d'en Javier CERCAS: Las leyes de la frontera. La seva lectura és trepidant, el vaig acabar en una setmana. 
Ja amb la primera part de l'obra saps tota la història que narra, la d'un noi de classe mitjana que, per una sèrie de circumstàncies, l'estiu del 78 a Girona, amb 16 anys entra a formar part d'una colla de quinquis, i com això canvia la seva vida per sempre. 
Et preguntes sense massa convicció què més pot passar a la resta del llibre, per molt que després es plantegi el tema que al cap de 20 anys ressuscita el mite del delinqüent juvenil en els anys de la transició espanyola. Durant unes pàgines vaig dubtar de la capacitat de reinventar-se d'en Javier CERCAS.
Però després la novel·la no deixa de sorprendre't fins al final, quan t'adones que el tema no és aquest o no és només aquest, sinó que darrera ens trobem l'apassionada recerca de la veritat i el descobriment de que potser la veritat no existeix; així com la càrrega emocional importantíssima que representa l'amor i sobretot el desamor en la vida de les persones. Per molt obvi que això sembli, mai no deixa d'atrapar-te.

I l'últim llibre que he llegit en el mes de novembre ha estat  El afinador de pianos del nord-americà Daniel MASON. D'aquest llibre n'havia sentit a parlar tant, que en llegir-ho m'ha decebut una mica, no sé pas què m'esperava. Apareixen temes que m'han agradat com el combat amb la música i no només amb les armes, els viatges de la vida, el colonialisme britànic, l'Anglaterra victoriana, altres cultures ... però no té prou força.

Núria Reichardt

novembre del 2012

Compartim lectures, octubre del 2012

El primer llibre que he triat llegir en el mes d'octubre ha estat un que em garantia que m'ho passaria bé, un llibre de la meva estimada escriptora  anglesa Jane AUSTEN. La abadía de Northanger és una de les seves novel·les que encara no havia llegit i, com totes, està escrita extraordinàriament bé, encara que té un punt - com totes també - deliciosament cursi a ulls contemporanis, però molt moderna per a la novel·la de principis del segle XIX. Per fer-vos una idea, l'última frase de l'obra diu: dejo al criterio de quien por ello se interese decidir si la tendencia de esta obra es recomendar la tiranía paterna o recompensar la desobediencia filial".

Vaig voler continuar amb la Jane AUSTEN i vaig començar Mansfield Park, però aquí em vaig equivocar, no es pot abusar d'un mateix autor.

Sort vaig tenir de l'última publicació del meu escriptor japonès preferit, en Haruki MURAKAMI. No és l'última novel·la que ha escrit, sinó l'última publicada en espanyol, es diu Baila, baila, baila i la va escriure el 1988, immediatament després de Tokio Blues. Norwegian Wood; és a dir, immediatament després del primer llibre que vaig llegir d'en Murakami i que ja em va captivar.
Quan Murakami va venir a Barcelona va dir que l'acte d'escriure era com "sommiar de dia", i aquesta novel·la respon al més pur estil Murakami on es creuen la realitat i la ficció, el quotidià i l'extraordinari i on la soletat i la necessitat d'amor són dos temes claus.
Passa que entre que vaig llegir Tokio Blues. Norwegian Wood el 2005 i Baila, baila, baila en el 2012 han passat set anys, i en aquests anys, a més d'enamorar.-me d'en Murakami i dels seus personatges, he evolucionat amb ell mitjançant Crónica del pájaro que da cuerda al mundo, Kafka a la platja, After Dark i 1Q84, i és clar, tinc la sensació que llegir un llibre que va estar escrit el 1988 ha estat tornar enrere: m'ho he passat bé, però no m'he sorprès.
El que realment estic esperant és l'últim Murakami, el que va tornar al Japó el 2011 després de la desgràcia del terratrèmol, el tsunami i l'accident nuclear de Fukushima. Ben segur que el que estigui escrivint després d'això serà molt digne de ser llegit.

Núria Reichardt

octubre del 2012

Compartim lectures, setembre del 2012

En el mes de setembre vaig triar llegir Relato soñado de l'austríac Arthur SCHNITZLER. Va ser bona tria perquè és una obra senzilla, encara que gens superficial, i era això justament el que necessitava. Després d'aquesta arrencada, la lectura ja ha fluït.

La història és molt coneguda gràcies a la posada en escena en l'última pel·lícula de l'Stanley KUBRICK, protagonitzada per en Tom CRUISE i la Nicole KIDMAN.

La lectura ha continuat fluint gràcies a Stoner, una novel·a del nord-americà John WILLIAMS a qui no coneixia de res, me'l van recomanar en la biblioteca que acostumo a visitar.

A la faixa del llibre hi ha una cita de l'Enrique VILA-MATAS  que diu: "És sorprenent que Stoner, sent l'obra mestra que és, s'hagi pogut ignorar tant de temps".

M'ha agradat molt, i això que és una història del tot senzilla, tant per el seu fil argumental - narra la història d'un home, des del seu naixement a la seva mort- com per la seva composició absolutament lineal - des del 1910 al 1956 -, amb el rerefons del record de la Guerra de Secessió, la 1a Guerra Mundial, el Crack del 29, la 2a Guerra Mundial i els anys seixanta.

Però la vida i la mort del William Stoner t'arriba al fons de l'ànima. Pot ser perquè té una infància molt dura? Pot ser perquè té un  idil·li amb la literatura? Pot ser perquè és professor? Pot ser perquè té una visió fatalista de la guerra? Pot ser perquè té un matrimoni molt desgraciat? Pot ser perquè és prou covard? Pot ser perquè arriba a descobrir l'amor? Pot ser perquè té conflictes amb l'autoritat? Pot ser perquè té problemes de relació amb la seva filla? Pot ser perquè mor de càncer i et descriu aquest últim tram de la vida tal com l'has viscut en un ésser proper i estimat? Pot ser perquè en William Stoner és, sovint, tan semblant a tu mateix?

També m'ha donat temps de llegir El columpio de la catalana Cristina FERNÁNDEZ CUBAS. Una història curta i pertorbadora que sovint et talla l'alè: somnis que no només t'anuncien el futur, sinó que també te'l salven ... o no.


I de rellegir-me El plaer de deixar de fumar  del Dr. Miquel MASGRAU, un llibre que em vaig llegir el 2004 i en el 2012 he deixat de fumar, perquè com explica el Dr. Masgrau deixar de fumar no és una qüestió de voluntat sinó de convicció. "No es tracta de convèncer ningú, doncs els fumadors empedreïts ja n’estan, de convençuts, sinó de mostrar el camí que fa plaent aquest pas ineludible".

Núria Reichardt

setembre del 2012

Compartim lectures, agost del 2012

Durant aquest mes he encetat alguns llibres però n'he acabat ben pocs. Segurament la culpa no és dels llibres, sinó meva: em costa concentrar-me i res no m'interessa prou.

Aquests han estat: La mansión del nord-americà William FAULKNER que m'ha semblat massa dura per el meu estat d'ànim; Ragtime del també nord-americà E.L.DOCTOROW molt més lleugera, aquesta m'ha agradat i l'he acabada; El abuelo que saltó por la ventana y se largó del suec Jonas JONASSON completament absurda; Jueves para tipos duros del madrileny Antonio AYALA Castejón, bastant entretinguda però fluixa; Jardí d'hivern de la txeca afincada a Barcelona Monika ZGUSTOVA, absolutament previsible...

Núria Reichardt

agost del 2012

Compartim lectures. Juliol, 2012

El mes de juliol només he llegit una novel·la, encara que llarga; em costa moolt concentrar-me. Ha estat un sol llibre, però m'ha agradat molt. He llegit per primer cop al nord-americà Richard FORD i he triat l'obra Acció de Gràcies.

Cada vegada m'agraden més els autors nord-americans. Fa poc vaig llegir el meu contemporani Jonathan FRANZEN que ben segur va mamar del més gran Richard FORD.
El que m'agrada d'ells és la seva capacitat de supervivència malgrat les adversitats i el fet que no són gens ploramiques. Passi el que passi, sempre mirant endavant. Però no en plan optimistes ingenus, sinó buscant la part bona de les coses perquè no hi ha més remei, el dolent ja ho tens.
A Acció de Gràcies apareixen les reflexions d'un home amb qui trobes moltes afinitats per el fet que ja porta més de mig segle de vida i, per tant li han passat moltes coses que per a tu són properes (cada vegada em sento més propera a la societat nord-americana) i en el moment de la història arriba a una sèrie de situacions límit, no totes inversemblants, que el fan reaccionar,  però no canviar d'una manera significativa, ja que som el que som, i en el final de les nostres vides ens comportarem tal com som, com no pot ser de cap altra manera.
De rerefons també els Estats Units de Bush-Gore després dels anys del demòcrata Clinton i amb el triomf del republicà Bush fill.

Núria Reichardt

Juliol, 2012

Recomanem lectures. Juny del 2012

El primer llibre que he llegit en el mes de juny ha estat La memòria de les formigues de la Iolanda BATLLE PRATS, un llibre senzill i poètic que m'ha deixat una mica descol·locada, potser perquè m'agradava el que m'explicava i el que em feia sentir, però alhora no acabava de connectar, segurament per un tema generacional, ja que la protagonista, al igual que l'autora, són trentanyeres i ja han viscut coses que jo a la seva edat no feia o no de la mateixa manera. En fi, així és la vida, i contents de ser-hi!

I el segon llibre que he llegit  el tenia a la meva tauleta de nit esperant-me des de feia quasi bé dos anys, i no m'acabava de decidir. Era El trastorn de Portnoy de l'escriptor nord-americà i premi Príncep d'Astúries 2012, en Philip ROTH.

Almenys m'he llegit set o vuit novel·les d'en Philip Roth, un escriptor que respecto molt, però El trastorn de Portnoy del 1969 (la seva quarta) és de les que em fan gaudir i riure amb la seva ferotge auto-crítica dels jueus i la seva visió obsessiva i sarcàstica del sexe.

Núria reichardt

Juny del 2012

Recomanem lectures. Maig del 2012

Durant el mes de maig he llegit molt per sobre, el meu cap estava en una altra banda, però tot i això, necessitava llegir, encara que només fos per caure adormida.

El primer llibre me'l vaig comprar per Sant Jordi, estava esperant amb ànsia el segon volum de Los episodios de una guerra interminable: El lector de Julio Verne de la madrilenya Almudena GRANDES . Me'l vaig llegir tan ràpid, que em dec haver menjat molts detalls, me l'hauré de rellegir en un moment de més calma; em va agradar molt, però.

Havia pensat que una altra història de maquis seria molt repetitiu, però en absolut. És una història diferent, en un indret absolutament distint, aquest cop a la sierra de Jaén i amb uns personatges bastant desconcertants: el protagonista és fill d'un guàrdia civil.

El segon ha estat fàcil, ja que el llibre és molt senzill, només té gràcia perquè són les memòries del meu oncle alemany, en Carlos REICHARDT que ha publicat Recuerdos de un olvidadizo. Ja havia escrit i publicat ell mateix la primera part Carpe Diem, però ara una editorial alemanya li ha publicat en espanyol aquesta primera part, més la segona, Cosechando días. La presentació del llibre va ser a la cervesseria Moritz de Barcelona en un acte familiar molt emotiu i entranyable.

La vida del meu oncle ha estat especialment interessant, sobretot per totes les circumstàncies que van fer que hagués d'anar a l'Alemanya en guerra de l'any 1945. I, sobretot, ha estat i és la seva una vida plena d'optimisme i vitalitat.

El  tercer llibre m'ha resultat molt més difícil, ja que segurament no he triat un bon moment per a llegir una obra complexa com és Aire de Dylan del meu admirat escriptor barceloní Enrique VILA-MATAS. Quan tingui ocasió, la he de rellegir.

Així i tot és una obra que m'ha fet riure i somriure per el seu enrevessat sentit de l'humor, que m'encanta. És tan dur i cruel i, al mateix temps, tan graciós. Tan absurd i contradictori i alhora tan profund. Com la vida...

Núria Reichardt

Maig del 2012

En el mes d'abril  he llegit dos libres que m'han agradat molt.

El primer Amor clandestí de la catalana i recent difunta Teresa PÀMIES i m'ha interessat molt la vida dels clandestins en la post guerra espanyola.
No eren uns clandestins gens comuns, sinó que eren el màxim responsable de la organització del PSUC i l'escriptora Teresa Pàmies, filla del dirigent marxista Tomàs Pàmies.
A més de la dura vida d'acció política que duien a l'interior del país, és bonic com ella narra la vida de família i de parella que intentaven plegats de tirar endavant.

L'altre llibre és una obra d'art: El món d'ahir. Memòries d'un europeu de l'austríac Stefan ZWEIG, un relat clarivident. M'ha impressionat moltíssim com relata minuciosament com era el món abans de la 1a Guerra Mundial i com es va anar transformant a partir d'aquesta, i especialment en el període d'entreguerres, fins acabar en el deliri de la 2a Guerra Mundial.

I el que més m'ha aclaparat és que ell sembla que escrigui aquestes memòries per a les generacions futures - com la nostra - perquè puguin comprendre com van anar les coses i no poder caure de nou en el parany. 

Però quina por fa pensar que les generacions d'avui en dia no són tan senceres ni tenen els valors que ZWEIG esperava que tindríem i que, al meu entendre, poden fàcilment caure de nou en la trampa de l'odi i la por. Quan ara vivim una crisi econòmica i de valors tan profunda, i que no ho va ser encara més la produïda en el període d'entre guerres?

Núria Reichardt

Abril, 2012

Recomanem lectures, març del 2012

En el mes de març m'he llegit dues novel·les espanyoles curtes, escrites fa anys i reeditades ara: El embrujo de Shangai de Juan MARSÉ i Congreso en Estocolmo de José Luis SAMPEDRO.

No és que s'assemblin en res, però totes dues estan situades en la postguerra espanyola. La primera en Barcelona amb al·lusions (o il·lusions) a Shangai i la 2a en Soria, encara que les il·lusions transcorren a Estocolmo.

Sempre és curiós llegir obra antiga d'autors que coneixes i de qui admires la seva obra actual!

Núria Reichardt
març, 2012

Compartim Lectures, febrer del 2012

Durant el mes de febrer només he llegit un llibre però és un llibre molt i molt gruixut, un miler de pàgines.
Es tracta de Jo confesso del català Jaume CABRÉ, una novel·la total, amb un centenar llarg de personatges.
És un llibre molt interessant, no només per la història en si que ja ho és - un noi especial en una família també especial en la Barcelona dels anys 40 fins a l'actualitat- sinó sobretot en la manera de narrar-la.
Barreja i fa associacions entre alguns personatges de diferents èpoques amb els protagonistes actuals, des de personatges de l'època de la Inquisició a la Girona del segle XIV, passant per d'altres molt multi-culturals (cristians, musulmans i jueus del segle XVII i XVIII) , fins a arribar als nazis i els jueus en la 2a guerra mundial i fins a la Barcelona dels anys 40-50.
Totes les connexions amb el fil conductor del protagonista, l'Adria, un professor d'història de les cultures de la Universitat de Barcelona que parla més de deu llengües, i el seu violí, un Storioni del segle XVIII. I de fons sempre la presència del mal.
La qualitat narrativa és excel·lent amb un alt nivell lingüístic, cultural i literari: un plaer!

Núria Reichardt
febrer del 2012

COMPARTIM LECTURES, gener del 2012

La meva primera lectura de l'any ha estat Los zorros vienen de noche de l'holandès Cees NOOTEBOOM, que per el meu gust escriu de meravella i això que aquesta obra són relats curts, que no és el que més m'agrada llegir, però així i tot m'han agradat molt. Són històries curtes que es poden llegir de manera independent, però que juntes conformen un fil conductor sobre els records i la memòria davant la proximitat de la mort.

I això que fa pocs dies vaig admirar el cineasta Jonas MEKAS per la seva afirmació que quan creues la línia de Conrad en lloc de viure l'instant - i amb aquest el futur - comencem a mirar enrere. Ell té 89 anys i sap que no ha creuat la línia perquè viu la vida cada dia, viu el present. En Cees NOOTEBOOM mira enrere, però d'una manera tan poètica que és molt i molt bonic, sense por a la mort.

Després volia llegir de nou a la meva admirada premi nobel anglesa Doris LESSING i vaig triar Memorias de una superviviente, però l'he deixada sense acabar-me-la perquè no podia amb ella: quina ràbia!!! Semblava que estigués llegint la Virginia WOLFF o potser no tinc el cap per a "floritures". Em queda clar que la ciència-ficció no em va.

I després d'aquest fracàs vaig agafar l'última novel·la del nord-americà Jonathan FRANZEN: Libertad i m'ha encantat. No m'estranya que en Franzen sigui considerat un dels millors escriptors nord-americans del moment, és boníssim.
Libertad és una història de total actualitat, els seus personatges canvien de mil·lenni i, igual que el segle XXI que va començar amb el desastre del 11-S, les seves vides es precipiten cap a la crisi: crisi de valors, crisi financera, crisi de parella, crisi adolescent... tot canvia i es desestabilitza.

Núria Reichardt
gener del 2012