14.3.15

Compartim lectures. Març del 2015

I efectivament vaig voler llegir-me alguna novel·la de l'anglès Julian BARNES de la seva època d'esplendor, i vaig triar El sentido de un final . La vaig triar per el títol, perquè el vaig veure en una llibreria i em va fer gràcia, però no tenia idea de què anava.

En BARNES m'ha fascinat en molts sentits, crec que és la primera vegada que en acabar de llegir el llibre, l'he tornat a llegir d'immediat. Primer perquè el final m'havia semblat tant imprevisible, que necessitava assegurar-me d'haver entès la història.

I també perquè he anat a la recerca de paràgrafs que m'han encantat sobre la història, la memòria i els records que tenim sobre la nostra pròpia existència i la de les persones que ens envolten o que ens han envoltat íntimament, i si són reals o recreats per nosaltres mateixos. També sobre l'enyorança de la joventut o la nostàlgia de temps passats de la teva vida.

En aquest mes també he llegit una novel·la que m'ha sorprès i m'ha agradat perquè m'ha fet gaudir durant moltes de les seves pàgines. Es tracta de Tot un caràcter de la catalana Imma Monsó, de la qual no havia llegir res abans, però ben segur repetiré.

Tracta sobre les relacions entre mares i filles, de com s'assemblen les filles a les seves mares, de com s'estimen incondicionalment, però també sovint es detesten, de com influeixen les unes en les decisions de les altres, de com es troben a faltar quan no estan juntes, de com es destorben mútuament quan es troben massa juntes, de com les uneix la vida i de com les separa la mort: molt bonica!


Núria Reichardt
Març del 2015

7.2.15

Compartim lectures. Febrer del 2015

No recordo per què a l'anglès Julian BARNES li vaig llegir fa molts anys Inglaterra, Inglaterra i no em va agradar, per la qual cosa vaig deixar de seguir-li la seva obra, i això que sabia que era de la generació dels grans en llengua anglesa, junt amb Ian MC EWAN, Martin AMIS i Salman RUSHDIE, que m'encanten i els he llegit quasi bé tot.  

Ara, una sèrie de circumstàncies han fet que em llegís el seu últim llibre Niveles de vida, que no és una novel·la, sinó més aviat unes reflexions o unes memòries novel·lades metafòricament o no sé ben bé com dir-ho. El llibre té tres parts: El pecado de la altura, En lo llano i La pérdida de profundidad, que vindrien a ser la joventut o la bogeria, la maduresa i l'estabilitat o el seny, i la vellesa o la pèrdua. 

Les diferències de cada part no són només cronològiques, això seria massa senzill, sinó sobretot d'actitud davant la vida i, en concret, en l'amor. La part més plena i bonica és l'última, a partir de la qual s'entén que l'autor ha fet aquestes reflexions després de la mort de l'amor de la seva vida. 

En la meva opinió explica d'una manera preciosa els seus sentiments, sensacions i relacions des del seu nou estat de viudetat. Al seu nou estat li anomena "aflicció", què crec que és una paraula que ho defineix d'una manera quasi perfecta.

També he llegit un llibre del polifacètic artista català, en Pau RIBA. S'anomena Sa meua mare i parla molt respectuosa i amorosament de la seva mare, encara que en la seva joventut se'n fotés d'ella.
Et fa realment sentir a la seva pell ja que tots som fills d'una mare, alguna de les quals han viscuts tants anys com ella.


I per últim he llegit Nos vemos allá arriba del francès Pierre LEMAITRE.És una història super bèstia sobre la Primera Guerra Mundial a França. 

Explica d'una manera descarnada i ferotge la guerra de trinxeres i les conseqüències - tan físiques com psíquiques - de les ferides de guerra.

Explica sarcàsticament la situació tant del país com dels soldats després de la guerra, la nosa que feien al país tota aquella quantitat d'invàlids i mutilats.

I explica sense complexes les trampes, desfalcs, enriquiments il·legals i injúries que s'han comet i es cometen sempre i arreu, però que són especialment tràgics en un país ferit amb mils de fills morts per tot Europa i fins i tot fora d'Europa.

20.1.15

Compartim lectures. Gener del 2015

El desembre ja vaig començar Crematorio del valencià Rafael CHIRBES. El vaig triar perquè vaig llegir que el recomanaven en un Club de Lectura i, quan el vaig comprar, la gent em deia Crematorio era una sèrie de la tele, però com que mai la miro, jo no en sabia res, però això em va fer venir desgana del llibre.

Però el gener me'l vaig acabar "de tirón" perquè en començar a llegir-lo, em va encisar. No només el trobo interessant, sinó que sobretot el trobo molt ben escrit i que el seu autor mostra un alt nivell cultural amb referències a fets històric i literaris, i amb una experiència de la vida i dels llibres que és molt d'agrair com a lectors, almenys a mi m'ho sembla i ho valoro molt, cada vegada més, en llegir un llibre.

A part d'això, tant el tema com la trama m'han agradat molt. Em sembla una novel·la complerta, un llibre total. Ens situem en un indret de València, en un entorn mediterrani fantàstic amb el paisatge destrossat per la especulació immobiliària dels últims anys, i al voltant d'això i de la mort d'un personatge, es desenvolupa l'obra on cadascun dels protagonistes relaten la seva relació amb el mort, la seva relació amb el lloc i la seva relació amb els temps que vivim i tot el que això implica: política, diners, pares, fills, parelles, amants, feines, idees, futur, passat, sexe, moral, salut, religió, art, mort, menjar, beure, drogues ... VIDA.

Els personatges em semblen tan reals que no caus en el parany de jutjar-los a la lleugera: sí, el germà és un especulador, però també és culte i generós; la primera dona era intel·ligent i empàtica, però també esquerpa i distant; el mort era idealista i conseqüent, però també borratxo i aprofitat; la nova dona dolça i jove, però també acomplexada i ambiciosa; la filla ... i així cadascun d'ells, com la vida mateixa, ni bons ni dolents, tan sols homes.

Durant les vacances de Nadal vaig fer un viatge en AVE i durant el trajecte vaig llegir l'últim llibre del català Javier CERCAS. Aquesta última novel·la torna a ser de no-ficció, com aquella altra Anatomía de un instante que era sobre el 23-F. Aquesta vegada s'anomena El impostor i va sobre l'Enric Marco, aquell home que en els últims anys era president de l'associació de víctimes del nazisme i es dedicava a anar per les escoles i d'altres llocs com a supervivent de Mathaussen, explicant les seves experiències en els camps d'extermini alemanys durant la 2a guerra mundial. El trajecte no va ser prou llarg per a acabar-ho, però "todo se andará...Núria ReichardtGener del 2015  

23.12.14

Compartim lectures, desembre del 2014

En una llibreria vaig triar aquest llibre sense coneixement previ ni de l'autor, l'anglès Alfred HAYES, ni de la seva obra Los enamorados. El títol no enganya, és una autèntica i trista història d'amor entre una parella de joves enamorats i bastant penjats que van fent fins que apareix una tercera persona. 
Fins aquí, res d'especial o d'original, la gràcia de la novel·la està en la visió gens idealitzada de l'autor que vol deixar clar que fins i tot l'amor és una ficció. Ho aconsegueix fent que un dels membres de la parella, sigui capaç de contemplar la seva pròpia història d'amor des de fora, a distància, i el que observa pot servir per a preguntar-se "de què parlem quan parlem d'amor"?
Entre la novel·la i la pròpia experiència de la vida reflexiones sobre si les verdaderes històries d'amor són sempre tristes i sobretot infructuoses, com si l'amor pur, pur en el sentit de l'amor i res més, no servís absolutament per a res, que no ens pot portar enlloc... 


Que tingueu un venturós any 2015 i que gaudiu molt amb les lectures que trieu!!


Núria Reichardt
desembre del 2014

13.11.14

Compartim lectures, novembre del 2014

El novembre vaig poder acabar Así empieza lo malo del meu admirat escriptor madrileny Javier MARÍAS.

El millor de la novel·la per a mi és el narrador perquè en MARÍAS et submergeix en la història i gaudeixes de les seves llargues explicacions, del seu llenguatge culte i de les seves expressions i comparacions.

Així com també gaudeixes del seu punt de vista que, encara que no sempre coincideixes, sí moltes, i sobretot la seva és una mirada semblant a la teva en el sentit que ho és des de la maduresa, però ben recordant com era la mirada apassionada de la teva joventut. En els anys 80 érem joves i també ho era la democràcia española.

La novel·la va de moltes coses i totes barrejades, igual que a la vida. Va del rancor i el perdó, o no, en les relacions personals, i especialment en les relacions de parelles. Va del que és més important o menys en les relacions personals, i especialment en les relacions de parelles, segons el moment i la situació. 

De rerefons està la "movida madrileña" amb el contrast entre els joves i els grans, enmig del cop d'estat fallit i la pujada al poder dels socialistes, amb l'esperada arribada de les lleis del divorci i de l'avortament. De rerefons també està el món del cinema español, l'alliberament sexual de la dona i la manca de coneixement de la SIDA i les seves conseqüències.

També he llegit un llibre petit i curiós que no sé d'on me l'he tret i té un títol suggestiu L'amant de la mare i és del suís Urs WIDMER. Em sembla realment curiós que d'una història no especialment interessant es transmetin tan bé les emocions en les relacions humanes. Sorprén també el teló de fons, l'Alemània nazi, quan la novel·la no va gens ni mica sobre el nazisme, però hi queden també la influència dels pensaments i les ideologies en les relacions humanes.

Núria Reichardt
novembre del 2014

22.10.14

Compartim lectures, octubre del 2014

El mes d'octubre és el meu aniversari i en un moment se'm va engrandir la pila de llibres per llegir, i això que últimament a les nits tinc molta son i llegeixo molt poc.

El primer llibre que he llegit ha estat relacionat amb la feina. S'anomena Cicatrius de 1714 i l'ha escrit el barceloní Andreu MARTÍN.

Suposo que la intenció del llibre és fer arribar la nostra història fins al nostra jovent en forma novel·lada en l'any del tri centenari del Setge de Barcelona. Però encara i així, sort de l'apèndix d'en Jordi MATA explicant el context històric de la Guerra de Successió Española.

La idea no està mal per a adolescents ja que el protagonista és un noi de catorze anys que col·labora en la defensa del setge de Barcelona,posant en perill la seva vida i la de la seva família, però per suposat, res comparable al rigor i la qualitat de Victus de l'Albert SÁNCHEZ PIÑOL.


De seguida vaig començar el meu regal d'aniversari: l'última novel·la del meu admirat escriptor madrileny Javier MARÍAS. L'he estat esperant llargament i es titula Así empieza lo malo.

Llàstima que vaig tan cansada que només he pogut llegir una miqueta cada nit...


Núria Reichardt
Octubre del 2014

18.9.14

Compartim lectures, setembre del 2014

Vaig començar el mes de setembre amb un llibre molt i molt bo, encara que el seu títol no ho indiqui, almenys no a mi. S'anomena La historia de mi hijo i no sé, però jo l'haguès titolat Mi historia contada por mi hijo, si més no, reflexa millor la realitat.

L'autora és la sudafricada premi Nobel de literatura Nadine GORDIMER, boníssima i morta recentment, de qui ja m'havia llegit Atrapa la vida fa anys, què em va agradar molt però em va costar una mica.

El segon i últim llibre que m'he llegit en el mes de setembre El sermó de la caiguda de Roma, també m'ha agradat molt. 

Me'l va regalar un amic, professor de la UG, perquè l'havia traduït una alumna seva, la Marta MARFANY. L'autor és el francès d'origen cors, Jérôme FERRARI i és premi Goncourt 2012.

És una novel·la molt actual, encara que pel seu títol ningú ho diria. D'una manera molt poètica fa un paral·lelisme entre la història que narra, on els protagonistes intenten trobar el millor dels mons a Còrsega, i la filosofia de Sant Agustí, bisbe d'Alger, del tot vàlida en l'actualitat, sobre el mal inherent en l'ésser humà. 

Com a lectora agraeixo el nivell literari de l'obra. Caldrà estar atent a FERRARI. 

Núria Reichardt
setembre del 2014





15.8.14

Compartim lectures. Agost del 2014


Aquest agost no he llegit gaire. El primer llibre m'ha durat quasi bé una quinzena, i no perquè no m'hagi agradat, sinó perquè em trobo desconcentrada. 

He llegit Peregrinatio què és una novel·la homenatge al Camino de Santiago escrit per l'alacantina Matilde ASENSI. És un llibre bonic tant per la història com per les il·lustracions. 

És un viatge al nostre passat històric i al seu paisatge.

Després he llegit País íntim que va ser premi Prudenci Bertrana el 2005, de la catalana Maria BARBAL.


És una novel·la íntima, com el seu títol indica on pots anar fent paral·lelismes , a vegades convergents i d'altres divergents, entre la teva vida i la de la protagonista, per la seva contemporaneïtat.

Una originalitat és que està escrita en 2a persona del singular; és diferent i difícil, però alhora molt interessant ja que a vegades et sents filla i d'altres mare.

I l'últim de les vacances d'estiu Primera memoria de la catalana Ana M. MATUTE. 

Es tracta del primer títol de la trilogia Los mercaderes, que va ser Premio Nadal el 1959.

És una visió perversa del pas de la infància a la maduresa, en un context igualment pervers: l'illa de Mallorca amb l'inici de la Guerra Civil a la Península. Una guerra per invisible encara més temuda.


Núria Reichardt
Agost del 2014

9.7.14

Compartim lectures, juliol del 2014


Ja feia temps que em volia llegir alguna novel·la d' Ana M. MATUTE i se m'anava passant, fins que el passat 25 de juny quan va morir l'entranyable escriptora barcelonesa, vaig decidir que no podia esperar més.


Aprofitant que els diaris anaven plens de la seva bibliografia, vaig triar un dels què millor en parlaven d'altres escriptors. He llegit Luciérnagas sobre la guerra civil a Barcelona. És molt bonic i també molt trist. En ell trobes la jove MATUTE per tot arreu, tan ingènua i vulnerable, però a la vegada tan lúcida i entregada. I sobretot amb una visió tan realista de la realitat.

També he llegit el llibre de poemes - l'estiu és bona ocasió per a la poesia - Ser sin sitio del malagueny Álvaro GARCÍA.

M'ha agradat molt el segon capítol titolat El sitio sin lugar ja que no són poemes llargs, sinó sonets i els sento eròtics, bells, precisos i propers.






I també El món groc del català Albert ESPINOSA que feia anys el vaig sentir en una entrevista i em va frapar.

El llibre és molt senzill, però també molt bonic. No crec que calgui seguir totes les seves indicacions per viure, hi ha múltiples i personals maneres de fer-ho, però ben segur que per a ell va ser fonamental per sobreviure i només per això ja està bé.


Quasi a finals de mes m'he acabat l'última novel·la del francès Patrick MODIANO. S'anomena L'herba de les nits i és complexa i profunda, com tota la seva obra.

És una història preciosa i trista sobre París, sobre la joventut perduda, sobre la no existència del temps... sobre la vida i sobre la pèrdua, sobre les relacions entre les persones i sobre els seus silencis.


També sobre la pèrdua és l'última novel·la "best-seller" del nord-americà John GREEN - l'estiu dóna per a tota mena de lectures -. No està escrit a les estrelles no només parla de pèrdues per càncer, sobretot parla de vides, i especialment de vides adolescents, que odien que els compadeixin.

Una novel·la sobre com aprofitar la vida al màxim, gaudir dels qui més estimes, estimar fins que no puguis més i, sobretot, viure.


Núria Reichardt
Juliol del 2014

8.7.14

Compartim lectures, juny del 2014


El mes de juny sempre és per a mi un mes molt estressant i no em queda temps per a llegir gaire. Així i tot, encara que poquet a poquet, m'he llegit Diario de un mal año del premi Nobel sudafricà i resident a Austràlia J. M. COETZEE.


Ara feia temps que no llegia res d'en COETZEE però n'he llegit més d'un. Vaig començar amb Esperando a los bárbaros, però també he llegit L'edat de ferro, Elizabeth Costello, La vida dels animals, Infantesa, Joventut i Desgràcia.

En Coetzee m'agrada molt. Admiro la seriositat i rigor de la seva obra. M'agrada també el seu sentit de l'humor, tan irònic... cada vegada més escèptic. Però alhora, com es reflexa en Diario de un mal año tan coneixedor de la realitat present, malgrat la seva edat i, al mateix temps, tan capaç de rectificar la seva actitud davant l'amor - o més aviat la tendresa -, inclús des d'una posició intel·lectualment tan privilegiada com la seva.

Núria Reichardt
juny del 2014

18.5.14

Compartim lectures, maig del 2014


El meu llibre de Sant Jordi va ser el tercer volum dels Episodios de una Guerra Interminable de la madrilenya Almudena GRANDES: Las tres bodas de Manolita, que m'he llegit d'un "tirón".  


D'una vegada llarga perquè són més de 700 pàgines, però no he pogut parar fins a acabar-ho i cap al final llegia el més lentament possible perquè em durés el goig una miqueta més.

Aquesta dona no decep gens ni mica, amb cada volum nou es creix encara més. Aquesta vegada la història es situa a Madrid entre el 1940 i 1950. I com sempre trobem algunes subtils relacions amb els dos llibres anteriors: apareix Inés embarassada al restaurant de Toulosse quan l'agent traidor de la Dirección General de Seguridad del Estado és enviat a França per a desmantelar l'organització del partit comunista a l'exili,  i veiem de lluny a Nino, el lector de Julio Verne quan a uns dels protagonistes li donen la llibertat a la pressó de Madrid i en sospitar que hi ha un traidor entre els fascistes, l'organització comunista l'ajuda a fugir a França, però per a despistar, primer l'amaguen un temps a la Sierra Sur de Jaén.

La novel·la és llarguissima i hi ha molts personatges, més d'un m'ha emocionat i a vegades fins i tot he plorat. No deixa de sorprendre'm en aquest conflicte - i mira que m'he llegit de llibres - la traició d'una banda i la solidaritat d'altra, la crueltat dels fets i la incredulitat dels mateixos protagonistes en viure'ls, la barreja de por i valentia, d'avarícia i generositat, i, sobretot, la capacitat de supervivència dels éssers humans i la capacitat de deixar petjada, de dibuixar el futur.

Bàsicament es tracta d'una novel·la basada en fets reals, però al final del llibre la escriptora explica quines coses són pura ficció i quines absolutament reals. De reals i sorprenents: la vida dels pressoners i les seves famílies al Valle de los Caídos, l'enriquiment del capellà de la pressó de Porlier a Madrid fent "casaments", l'esclavatge d'alguns dels fills dels condemnats en centres de caritat, l'existència d'una fàbrica d'armament secreta sota Madrid en plena guerra, l'existència d'un Grande de España anarquista...

I també d'altres fets reals més coneguts com la idea clara de que la guerra no la podria guanyar el bàndol republicà, les desavenences entre els partits d'esquerres, l'organització del PCE en plena post-guerra, la fam... i de com les coses anaven malament pels vençuts al final de la guerra i encara van anar molt pitjor a la post-guerra!

Jo desconeixia alguna d'aquestes realitats, i a més, l'escriptora ens dóna a conèixer la bibliografia en què s'ha basat - i que penso llegir -, així com alguns dels moviments posats en marxa amb la Llei de la Memòria Històrica. Com diu un poema de Lluís CERNUDA: Recuérdalo tú y recuérdalo a otros.

Núria Reichardt
Maig del 2014

25.4.14

Compartim lectures, abril del 2014

En el mes d'abril m'he llegit dos llibres i tots dos m'han sorprès molt positivament.

El primer vaig sentir que el recomanava un company de feina i em va picar la curiositat. Parlava de la novetat editorial de l'escriptor napolità Erri De LUCA del qual jo no havia sentit a parlar. A la llibreria no vaig comprar la novetat (que era el primer volum d'una trilogia) sinó que vaig comprar un títol del 2011. Es diu Els peixos no tanquen els ulls i és una narració bastant curta i molt poètica. A més és bastant autobiogràfica, bàsicament sobre la seva infantesa, i això ha fet que m'encarinyés encara més amb l'autor. Pagarà la pena llegir-lo més. Gràcies company!

I el segon ha estat un títol antic que encara no m'havia llegit del japonès Haruki MURAKAMI i m'ha agradat molt, i això que els últims títols reeditats que m'he llegit, no m'han desagradat però ja no em sorprenen. Amb El meu amor Sputnik he gaudit com si fóra una novata en Murakami.

I a finals d'abril Sant Jordi. El meu llibre de Sant Jordi ha estat l'ansiat tercer volum del Episodios de una guerra interminable de la madrilenya Almudena GRANDES: Las tres bodas de Manolita. Us desitjo una bona diada i una bona lectura!

Núria Reichardt
Abril del 2014

27.3.14

Compartim lectures, març del 2014

En el mes de març la curiositat ha fet que no pogués prescindir de llegir L'altra, la novetat editorial de la catalana Marta ROJALS. 

I això que no sol ser una bona idea llegir dos llibres seguits d'un mateix autor... però L'altra no és ni la continuació ni s'assembla a Primavera, estiu, etc.

És un llibre que et torna a sorprendre, especialment en el final, perquè sembla que el tema siguin les relacions de parella, la crisi, la decisió de tenir fills ... però és molt més que això.


El segon llibre que he llegit és d'una escriptora que vaigconèixer en un seminari de biblioteques. Sempre és curiós conèixer in person a aquell que relata in fiction.

És la blanenca Roser ATMETLLA i he llegit la novel·la per a adults El nedador, després d'haver llegit el conte per a nens Una nit molt moguda.



Núria Reichardt
Març del 2014

4.3.14

Compartim lectures, febrer del 2014

Aquest mes de febrer m'he llegit un llibre que feia més d'un any que m'esperava a la tauleta de nit però era tan gruixut... i a mi m'agrada llegir al llit i em pesava tant... però al final em vaig decidir a llegir-ho i l'he gaudit molt.

Es tracta de Palmeras en la nieve de l'aragonesa Luz GABÁS, a més de professora i escriptora, descendent de treballadors del cacao a Santa Isabel. No sé si el seu valor literari és molt alt o no, però la història t'atrapa i la memòria et fa de les seves amb flashos del passat. 

Recordo una nena de la meva escola que no veia quasi bé mai al seu pare perquè treballava a Fernando Poo i em resultava del tot exòtic encara que ella sempre estava tan trista... o quan estudiàvem el colonialisme a la facultat i flipàvem amb les colònies sense quasi tenir en compte que España també en tenia de colònies... o cóm en els anys 70-80 es va deixar de parlar de la Guinea espanyola com si mai no hagués existit.

Fa pocs dies van fer un programa sobre els catalans a Guinea en TV3, quina casualitat! Les imatges que sortien eren idèntiques de les que m'anava fent a mida que avançava en la història. Els personatges del llibre són d'un poble del Pirineu d'Osca. Una de les coses que més pensava era: com una gent de muntanya se'n va a fer la temporada a les plantacions de cacau de Guinea en plena selva equatorial africana? No s'assembla de res als gallecs, per exemple, que venien a fer la temporada d'estiu a Catalunya en els anys 70! El canvi és total i la temporada llarguíssima!

I és que la España dels 50 i dels 60 era tan pobra i grisa i els habitants d'aquells pobles de muntanya no podien ni imaginar a guanyar aquells bon sous que es guanyaven a Guinea... fins que van arribar les estacions d'esquí als seus pobles, és clar.

I d'altra banda, com l'home blanc es podia arribar a sentir tan superior als africans?: el racisme tal com l'entenem ara es va iniciar en l'època colonial. I com el dictador Franco va procurar un referèndum a la colònia per a decidir el seu auto-govern quan a la Península no hi havia cap indici de democràcia?: el poder dels organismes internacionals l'obligaren. I com les lluites entre les diferents ètnies van acabar amb la riquesa del territori  i no pugueren evitar la fugida del capital? l'avarícia i l'ambició no és monopoli dels europeus.

I com el passat condiciona el futur de les persones! A un mateix i als del seu voltant, especialment als seus familiars: tant si es vol com si no.

Encara m'ha donat temps de llegir-ne un altre llibre: Primavera, estiu, etcètera de la catalana Marta ROJALS.

Jo no sabia qui era aquesta escriptora i el mes passat vaig sentir parlar d'ella en motiu de la publicació del seu segon llibre L'altra. Em va estranyar que parlaven del seu exitàs i jo no m'havia enterat de res. Em picava la curiositat i a la llibreria vaig saber que la 1a edició de 10.000 exemplars ja s'havia exhaurit: més curiositat encara.

En no poder comprar la novetat vaig comprar la seva primera obra, i en llegir-lo no m'ha estranyat gens que hagi tingut tant d'èxit ja que, sense ser una obra d'art, sí que és literatura planera i, sobretot, sobretot, l'efecte empatia del lector el té que haver aconseguit ja que és una història que és la teva pròpia història. Tant dels que tenen 34 anys, ara com dels que s'enrecorden que els van tenir; tant dels que han patit la crisi d'ara,com si han patit d'altres; tant dels que s'han separat com dels que continuen junts: l'amor és l'amor i el desamor és el desamor, qualsevol que els conegui pot identificar-los.

És una història de rabiosa actualitat i narra la vida mateixa, la de sempre, la vida.

A més sembla ser que la Marta ROJALS és anti-sistema o anti no sé ben bé què: no dóna entrevistes, només per Internet. Això també m'encurioseix!

Núria Reichardt
Febrer del 2014

26.1.14

Compartim lectures, gener del 2014

Vaig començar el 2014 amb la britànica Zadie SMITH que feia tants anys que no llegia, des de Sobre la belleza l'any 2007, però una bona amiga i bona lectora em va recomanar i regalar la seva última novel·la: NW London.

Em va agradar molt, especialment em va fer disfrutar amb el seu coneixement de la ciutat i especialment d'aquesta part de la ciutat, el noroest, que jo com a simple turista desconec.

I no només del seu coneixement del noroest de Londres, sinó sobretot dels seus personatges, que imagino deuen ser o deuen haver estat els seus conciutadans.

M'agrada la visió de la Zadie tan contemporània - i per als no britànics tan moderna - de l'emigració, o millor dit dels descendents dels emigrants a Europa, la seva manera de crèixer, de desenvolupar-se, d'integrarse, de promocionar-se... o no. Perquè com a ciutadans europeus són lliures de triar el seu propi destí... o almenys així ho sembla. I com a qualsevol persona, s'equivoquen: viuen!


L'atre llibre que he llegit aquest gener ha estat El camino de Ida de l'argentí Ricardo PIGLIA. D'aquest autor havia intentat algun dels seus llibres, però mai me n'havia sortit. Ara sí, El camino de Ida m'ha sorprès molt agradablement, no només per el seu estil culte i net, i per el tipus de novel·la amb intriga i emoció, però també amb cites literàries - en aquest cas sobre CONRAD especialment - ja que la major part dels protagonistes són professors universitaris de literatura i parlen de les seves tesis o de les tesis dels seus alumnes.

Sobretot m'ha agradat els temes nous o diferents que l'obra planteja: el terrorisme com a via de vèncer el poder establert, la lluita de l'home sol contra l'imperialisme econòmic dels USA i el poder policial de la CIA, el contrast entre el terrorisme d'estat i el terrorisme anti-sistema, la no sempre bondat dels científics en els seus descobriments, els avenços tecnològics en contra de la naturalesa, la molta tonteria d'alguns ecologistes, el contrast entre la represió en un país els USA o en un país com l'Argentina, el perfil que la gent té dels terroristes en general i la sorpresa davant un perfil diferent, la inteligència com a motor contra la ignorància...


Núria Reichardt
gener del 2014

28.12.13

Compartim lectures, desembre del 2013

A principis de mes em vaig comprar l'última novel·la del meu valorat escriptor japonès, en Haruki MARUKAMI i de seguida la vaig començar. 
Té un títol d'aquests llargs i estranys que tant li agraden  a en MURAKAMI, es diu Los años de peregrinación del chico sin color
"Los años de peregrinación" al·ludeix a una simfonia de LISZT que serveix de fil conductor seguint l'afició de l'escriptor per la música  i per la força d'aquesta en despertar sentiments. 
I "el chico sin color" és el protagonista i diu que no té color perquè el seu cognom no conté el nom d'un color i això el fa diferents de tota la seva colla de quan era adolescent, en la qual tots els cognoms dels seus altres quatre membres contenien un color. En definitiva, ell és el diferent de la colla.
Una història sobre l'amistat i la vida en la que en MURAKAMI ja no ens pot sorprendre tant con en etapes anteriors, però que continua atrapant-te, sobretot d'aquella manera que ell sap narrar-te els sentiments dels altres com si fossin els teus propis.

Núria Reichardt
desembre del 2013

6.12.13

Compartim lectures, novembre del 2013

Durant el mes de novembre m'he llegit un sol llibre, el que em van regalar pel meu aniversari. És l'última novel·la del britànic Ian McEWAN  i es titula Operación dulce.

Està situada a Anglaterra el 1972 en plena Guerra Freda i va d'agents secrets i d'escriptors, de l'M15 britànic, etc. Fins aquí, res d'espectacular a part que l'estil de McEwan el converteix en una bona novel·la d'espies. 

El que és espectacular és el desenllaç de la història

5.11.13

Compartim lectures. Octubre del 2013

Octubre és el meu mes i el vaig començar molt animada, encara que l'alegria només va durar la primera quinzena, després ja no he llegit més.

Em va donar temps de llegir la majoria de cartes de l'emocionant llibre de l'italià Tiziano TERZANI. És un llibre que no sé d'on me l'he tret ni com ha arribat a les meves mans (i m'agradaria saber-ho) i s'anomena Cartas contra la guerra. Són unes cartes que va escriure a diferents persones després dels atemptats terroristes de l'11 de setembre del 2001.

En Terzani ha estat corresponsal a l'Àsia del diari alemany Der Spiegel durant molts anys i en el 2001, ja pel seu compte com a jubilat i resident als peus de l'Himalaia a l'Índia, va visitar diferents indrets de l'Afganistan on les conseqüències de l'11-S van estar més immediates i des d'on va escriure aquestes cartes que són reflexions sobre els pensaments i els sentiments que el van suscitar tant els atemptats terroristes com la nova política exterior dels USA que aquests desencadenaren i la posició dels diferents països i persones d'occident al respecte.

Parla sobretot de pau i de tolerància, en contrapartida a la guerra i a la intolerància. Parla de la realitat i de la hipocresia, parla de les civilitzacions i del futur. Parla de la Globalització i de l'Islam. Parla del nostre deure de prendre consciència de que el món ha canviat.

Núria Reichardt
Octubre del 2013

29.9.13

Compartim lectures, setembre del 2013

Aquest setembre he estat relaxada i m'he llegit tres llibres i cap dels tres és novetat, sinó més aviat una mica passats.

El primer va ser Casa sin amo de l'alemany Heinrich BÖLL. Després de molts i molts anys d'haver-me llegit Opiniones de un payaso que recordo que em va agradar molt i molt, volia llegir en Böll d'adulta. 

I em continua agradant. Casa sin amo està situada a l'alemanya de la postguerra i l'autor, encara que catòlic i social-demòcrata, és molt crític. No en un to contestatari o revolucionari però sí molt crític, en tot l'ampli sentit de la paraula, sobretot amb els alemanys que van simular no assabentar-se de res sobre el que van fer els nazis durant la guerra.

Parla també sobre els valors tradicionals que es perden després d'una guerra i sobretot quan en la post-guerra la crua realitat queda sobre la taula.


Després li va tocar el torn a Harún y el Mar de las Historias de l'indi de nacionalitat britànica Salman RUSHDIE. Aquest autor m'agrada molt i he llegit força llibres però un dels que em faltaven era aquesta petita meravella que és la història de Harún. 

És un conte fantàstic, ni més ni menys, i com a tal, pot situar-se en qualsevol lloc i en qualsevol moment en el temps, el seu valor hi va igual.

I per últim Madrid, Costa Fleming del castellà de Toledo Ángel PALOMINO. Aquest llibre el tinc a casa des de la meva adolescència i en aquell moment no me'l vaig arribar a acabar perquè em semblava antiquat total.

Amb la distància dels anys, amb aquesta novel·la m'ho he passat molt bé. No m'estranya que em semblés antiquada perquè als joves de la meva generació en general no ens agradaven aquestes històries dels anys 70 que reflectien la España grisa i avorrida en que havíem nascut i on qualsevol petitesa "moderna" que algú fes ens semblava una nyonyeria.

Però trobo que en PALOMINO sap reflectir molt bé els costums i la moral de la España de la transició mitjançant la història d'una nova i moderna comunitat de veïns a Madrid, on es barregen personatges de l'antic i del nou règim, de la passada i de la nova generació. Molt interessant i divertida.

Núria Reichardt
Setembre del 2013

21.8.13

Compartim lectures, agost del 2013

A l'agost vaig llegir una petita joia del nord-americà Jonathan FRANZEN. Dic petita perquè el llibre Zona templada és un assaig molt curt. El va escriure entremig de les seves dues famoses i llargues novel·les: Las correcciones i Libertad
En anglès s'anomena The Comfort Zone i trobo que és un títol més exacte del que ell exposa: aquella zona tan còmoda i plàcida de la teva vida que és la infantesa o fins i tot la visió de les coses de la vida des del punt de vista dels nens. No en el sentit pueril del terme, sinó com la visió de les tires còmiques de Charlie Brown. De nou el títol original consta d'un subtítol que és Growing Up with Charlie Brown i que la traducció no té. 
Quan l'autor és capaç d'observar la seva vida i la vida al seu voltant com una tira còmica de Charles M. Schulz, serà quan la visqui més plenament.


I també una mica de poesia Canción en blanco. premi Loewe 2011, del poeta i traductor de Màlaga Álvaro GARCÍA
És un poema únic i crec que no vol  dir res o que no vol ensenyar res, només és poesia: 
"El amor y la música
reordenan el mundo
mientras parece que lo desordenan  

He llegit:  "amar es abandonar el hábito de un daño"
i "la música es simulacro de salvación".

Després de nou he llegit al nord-americà d'origen grec Jeffrey EUGENIDES. Sens dubte la millor novel·la de l'estiu (o més i tot), per la qual li van donar el Premi Pulitzer 2002. Es diu Middelsex i m'ha emocionat molt. Feia temps que no plorava en acabar de llegir el desenllaç d'un llibre.

És una història familiar llarga d'aquestes que tan m'agraden, i amb la saga familiar apareix també la història d'aquest país format per persones provinents de molts diversos països: la gran novel·la americana.

Concretament la història es centra a la ciutat industrial de Detroit i en aquest cas són grecs ortodoxos de l'Àsia Menor, com l'autor, és clar. Molt interessant també la part de la història i la cultura grega més recent, sempre acompanyada de la més alta cultura i tradició gregues.

Midlesex és el nom de la casa on durant més anys viurà la família en Detroit, però també fa referència al sexe de la protagonista, feta d'un material genètic completament diferent.

És una història de gens biològics i d'identitats sexuals, de comportaments i d'actituds, d'ètiques i de morals, de tradicions i de modernitats, de pares i fills, de la infantesa i l'edat adulta, de negocis i de traicions, de negres i blancs, de rics i de pobres, d'amors i recels, de naixements i de morts, d'esperances i desesperances: una magnífica història sobre les persones.