6.3.23

Recomanem lectures, març del 2023

L'última mare que no havia llegit també és per a la 3a sessió, la de  Les llunyanes. Aquelles mares d'altres cultures. 

Sucre cremat de l’estatunidenca d’origen indi Avni DOSHI és una novel·la punyent que comença a lo bèstia: "Mentiría si dijera que nunca he sentido placer cuando a mi madre le ocurre una desgracia".

Això és un desig de la filla que mai s'atreveix a complir. La protagonista no és tant la mare, la Tara, com la filla, l'Antara. Àmbdues viuen a Pune, a l'Índia, i la filla mai s'ha sentit estimada per la seva mare. Especialment cruels per a ella van ser els anys que la mare abandona el seu marit i la va dur a viure a una secta on era l'amant del líder o quan la mare va ser repudiada i vivien al carrer fins que el pare de la nena aconsegueix que els avis les recullin.

La filla es fa gran,  i quan es casa amb un indi que havia viscut als Estats Units, la seva mare és vella i té Alzheimer, cosa que la filla no és capaç d'acceptar. Quan la filla sigui mare, s'acosta més a ella, però per a la relació s'ha fet tard.


El febrer per fi va sortir a la llum l'última novel·la de l'autora mataronina Care SANTOS. El loco de los pájaros s'ha fet esperar, però ha pagat la pena. 

Es tracta d'un relat de ficció basat en un personatge real a qui alguns van considerar un boig perquè el que més li agradava era observar els ocells, i on es barregen fets i personatges reals amb fets i personatges de ficció, William SHAKESPEARE i els ocells inclosos. Les dones d’aquesta novel·la són un plaer de protagonistes: Catherine, Martha i Nelly són intel·ligents, ingenioses, diferents, independents, bones, intrèpides i apassionades.

En aquesta novel·la SANTOS es converteix en una "escriptora americana". Des del començament que el New York de El loco de los pájaros m’ha fet pensar  en els llibres de E.L. Doctorow i les mansions de l’avinguda Madison. Encara que aquest situa els seus llibres a començaments del segle XX i gran part d'aquesta història succeeix a finals del segle XIX.

A la novel·la surten diferents temes, un dels que m'ha agradat més és el final de la vida: "Espera su momento, sin miedo, con curiosidad…un objetivo es cuanto necesita una  persona para seguir viviendo”. I la desaparició d'aquest món: “Qué sentido tendría quedarse en un mundo en el que ya no conoce a nadie”.


La portada de El loco de los pájaros em suggereix en Schieffelin com si fos l’estàtua de la llibertat a l’illa d’Ellis, preciosa la imatge dels estornells sobre la ciutat de l’època.

Pel Club de lectura L'esquirol entre llibres he llegit Las huellas del silencio de l'irlandès John BOYNE

El segon llibre que llegeixo en poc temps en què el protagonista és un capellà i que surt el tema terrible de la pederàstia.


A la 4a sessió de Ai, mare meva a la Laie amb l'Ada Castells ha arribat l'hora de Les recuperades. Aquelles mares amb qui voldríem parlar, i els llibres triats han estat Me llamo Lucy Barton de la nord-americana  Elisabeth STROUT, llegit el novembre del 2021 i Nada se opone a la noche de la francesa Delphine DE VIGAN llegida el juliol del 2022.



He llegit Dones de ferro després de conèixer la seva autora, la barcelonina Marga CODINA, un llibre situat en un poble del Pallars i que usa el pallarès en els seus diàlegs.

Una història de dones de muntanya que t'atrapa, molt ben narrada des del principi i que manté la intriga fins el final.

                                                                           
L'altre irlandès del Club de lectura d'en Toni SALA ha estat John BANVILLE que no l'havia llegit abans. He llegit El mar.
És una història narrada des del present que compara el moment traumàtic que viu el protagonista amb els succeïts molts anys abans en aquests mateixes contrades on es troba ara el narrador. El mar és el fons aglutinador de la desgràcia d'abans i de la nostàlgia del ara; de la pèrdua.

Malgrat que té molts elements pels quals m'hauria d'haver agradat molt, no l'he gaudit gaire.


No he esperat a llegir l'última novel·la de la meva admirada escriptora britànica, la Maggie O'FARRELL, sobretot perquè vaig aconseguir una entrada per veure-la en directe a la presentació a Barcelona de El retrato de casada.

Com totes les seves novel·les, la comences i no pots parar. Quina facilitat aquesta autora per mostrar-te tots els detalls. Mitjançant les olors, les mirades i totes les sensacions de la protagonista descobreixes l'entorn i coneixes tots els personatges.

La protagonista és Lucrèzia, filla del duc Cósimo de Medici de Florència, a qui casen amb el duc de Ferrara quan no tenia ni quinze anys. Està basat en un personatge real que va existir en el segle XVI i de qui hi ha poca documentació i la O'Farrell, de manera magistral, la ficciona.

A l'última sessió a la Laie de Ai, mare meva, li ha tocat el torn a Les nostres. Aquelles mares que voldríem entendre, amb les lectures de També això passarà de la Milena BUSQUETS, a qui vaig llegir el novembre del 2017 i a la guia d'aquest curs, l'Ada CASTELLS amb el seu llibre Mare, què vaig llegir el maig del 2019.

                                                                                           

Totes d'acord amb el gran bit que deixen les mares en marxar, per molts anys que passin.


Núria Reichardt
Març del 2023



10.2.23

Recomanem lectures, febrer del 2023

 Els mesos de febrer i març participo en un curs a la llibreria Laie de Pau Claris que condueix l'Ada CASTELLS i que s'anomena Ai, mare. Es tracta de comentar lectures, totes elles amb el tema de la maternitat com a eix. La majoria d'ells ja me'ls he llegit, alguns fa molt de temps, ja que és un tema que m'interessa especialment. Penso rellegir-me'ls, però he començat amb un de no llegit, com Autobiografía de mi madre de l'escriptora de Antigua i Barbuda, Jamaica KINCAID.

La visió sobre la maternitat és completant diferent a la mirada occidental i per això aquesta autora ocuparà el capítol de mares de cultures llunyanes en la classificació de l'Ada.

En aquest sentit el llibre és molt interessant, però la història m'ha tornat una mica boja. Començant pel sense sentit del títol i perquè m'ha esgotat la lectura de tanta frase curta, tanta repetició de idees com a epítets, tants canvis bruscos de temps verbals, tanta agressivitat i tanta manca d'amor. 

La història és duríssima i denuncia el colonialisme, per suposat, i això em sembla normal i bé, però no m'ha agradat  gaire tant de complexe històric.


Ha estat un plaer llegir en Josep PLA. El llibre El quadern gris ha estat triat en motiu del Club de lectura de Los imprescindibles de la FCM, encara que m'he decidit per l'edició de Una tria feta i prologada per en Josep M. CASTELLET.

D'aquells autors què, de jove, no vaig saber apreciar i que he gaudit ara llegint la seva prosa exquisita. El seu llenguatge juvenil, però ja culte i ric que descriu el seu voltant i narra la seva pròpia història.


L'Estilita
també és un llibre que he llegit en motiu d'un cap de setmana cultural anomenat Grans lectors a El bosc de les idees. És del barceloní Uri COSAK.

És una metàfora sobre la vida d'avui en dia. La situació en que l'estilita posa al poble et fa reflexionar sobre l'amor, el coneixement, la política, el poder, etc.




Quan la també barcelonina Eva PIQUER va publicar el seu llibre Aterratge, no em vaig poder estar. Sentia molta curiositat.

M'ha agradat molt, sí, és un llibre sobre el dol, però no parla només del seu propi dol, sinó que ho compara amb un altre dol, el d'un pilot que va haver de fer un aterratge forçós a Islàndia que va acabar en èxit, però que la carcassa de l'avió encara continua en el mateix lloc.


D'aquesta manera mescla les dues realitats de dos moments i dues naturaleses diferents. És bonic com ho broda i també és bonic la manera trista, però no melodramàtica com ho narra.


El cap de setmana de Grans lectors vaig trobar el llibre Demana-m'ho així i et diré que sí de l'almeranenca Josepa Elena SOPEÑA, què em va cridar l'atenció perquè havia estat guanyador del premi de literatura eròtica La Vall d'Albaida del 2016. 

Un descobriment ha estat la novel·la Salvo mi corazón, todo está bien. És del colombià Hector Abad FACIOLINCE a qui vaig saber qui era per la pel·lícula preciossísima El olvido que seremos, de qui és l'autor i el fill del protagonista.

Aquesta em venia ben recomenada i el més curiós per a mi han estat dues coses: que el protagonista és del tot original, Luís, un home gras i bo que és cura a Medellin, i que el seu amic i company Lelo és el narrador testimoni, 

Al rerefons de la història hi ha molts temes: l'església, la fe, la violència, l'amistat, la família, l'amor i el sexe. I també les malalties coronàries. Els que expliquen la història s'encarreguen de parlar de la tasca dels sacerdots en els barris pobres i de les seves lluites contra les exigències que els imposa l'església, la seva manera de concebre una nova església.


Per a la 1a sessió a Laie amb l'Ada CASTELLS sobre Les antimodel. Aquelles mares que voldríem pair, vaig rellegir Apegos feroces de la nord-americana Vivian GORNICK llegida el març del 2018 i registrada en aquest mateix blog, i Tu no ets una mare com les altres de l'alemanya Angelika SCHROBSDORFF a qui havia llegit encara abans.



A la 2a sessió l'Ada CASTELLS va presentar Les impresentables. Aquelles mares que voldríem oblidar. 

¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal? de l'escriptora anglesa Jeanette WINTERSON ja l'havia llegit el desembre del 2017 i ara he llegit Deixa'm mare de la polaca Helga SCHNEIDER. Aquest últim és duríssim, encara més que l'altre. La WINTERSON ho narra com a filla adoptada d'una mare extremista religiosa que la desprecia i la SCHNEIDER filla abandonada per una activista nazi que mai es va arrepentir.


10.1.23

Compartim lectures, gener del 2023

Aquest curs no funciona el Club de lectura de la Biblioteca Enric Miralles de Palafolls per problemes amb les licitacions de l'ajuntament, què s'enrotlla fatal. Per sort, no passa el mateix a altres biblioteques del Maresme i jo vaig llegint els llibres sobre literatura irlandesa que va proposant en Toni SALA.

És per això que he llegit Brooklyn (i he sabut que hi ha pel·lícula d'aquest llibre) de l'irlandès Colm TÓIBÍN.

Fa molts anys vaig llegir un relat de contes preciós d'aquest autor que ha viscut anys a Barcelona i coneix bé la ciutat.

Brooklyn és una novel·la bastant curta i en aparença molt simple que amaga al darrere una quantitat enorme de temes al voltant de l'emigració dels irlandesos als Estats Units. La senzillesa amb què l'autor narra els fets no es contradiu amb els sentiments, els pensaments i les emocions dels personatges què, amb els seus gestos, mirades i mitges paraules, ho mostren tot. Encara que hi ha una protagonista, també són molt importants tots els secundaris al voltant d'aquesta i, junts, descriuen la terra deixada i la nova pàtria.


Per el Club de lectura Los Imprescindibles he llegit al val·lisoletà Miguel DELIBES a qui l'he llegit abans més d'una novel·la. Aquesta vegada el llibre triat a la FCM ha estat Parábola del náufrago.
Com el seu nom indica, es tracta d'una paràbola i, en ella DELIBES posa en pràctica tècniques d'avantguarda properes a l'absurd i al surrealisme. Té interès, però és clar, no s'assembla de res al que ens té acostumats aquest autor.

El que m'ha agradat més ha estat la tècnica de no usar signes de puntuació a la manera tradicional, sinó anomenant-los (enlloc de , escriure coma) i el fet de no fer-ho en tot moment, sinó que només quan parla del personatge que han degradat fins a convertir-ho en gos. I també la manera de sempre emfatitzar els pronoms no subjecte amb el subjecte entre parèntesi, suposo com una tècnica del narrador de donar força a la focalització del personatge.

La familia és l'última novel·la de la madrilenya fincada a Sevilla Sara MESA. Ja li havia llegit Un amor què em va agradar prou, però aquest és molt més interessant. És la història d'una família, d'una família ben peculiar, especialment el pare, explicada en capítols punyents i breus, sense un ordre lògic temporal. 
És precisament aquest desordre el més sorprenent per a mi, en el sentit que no és el punt de vista d'un membre de la família més important que altre, sinó que tots són molt significatius per entendre la relació entre els diferents membres i la influència en major o menor grau d'uns sobre els altres. Fins i tot hi ha personatges secundaris, a banda del matrimoni i els quatre fills, com el tiet o les veïnes o d'altres que tan sols s'anomenen, tots ells molt ben tractats.

No havia llegit abans a la irlandesa Edna O'BRIEN i gràcies al Club de lectura d'en Toni SALA sobre literatura irlandesa he sabut d'ella i del respecte que li tenien altres grans de la literatura.
Las chicas del campo és una novel·la que descriu la realitat de la pobra Irlanda rural de principis del segle XX, així com una denúncia sense fissures de la miserable situació de les dones, rodejades i manades per homes sovint borratxos i pels valors intolerants de la religió catòlica.
O'BRIEN mostra les dones protagonistes com miren d'espavilar-se per sí soles i com el que sovint les salva és la força de l'amistat, així com el sentit de l'humor, dos valors que traspassen inclús la barrera de la mort.

L'última novel·la de la catalana Marta ORRIOLS s'anomena La possibilitat de dir-ne casa.

Aquesta autora te la facilitat de mostrar-te els pensaments i els sentiments dels personatges i els fa absolutament versemblants utilitzant tot sovint la 1a i la 2a persona del singular, enmig del relat en 3a.

La protagonista és una periodista, corresponsal de la corporació catalana d'audiovisuals al Líban, per la qual cosa l'autora et mostra la realitat del Líban i la dels corresponsals a l'Orient Mitjà i a bellesa del país i de les seves gents. L'autora no és periodista i, en la figura de la Txell Feixas, fa una defensa a ultrança de la professió i una denúncia de les males maneres com els toca treballar.
Això d'una banda. D'altra, la feina perillosa i llunyana de la protagonista serveix d'excusa a l'autora per parlar del tema fonamental de la novel·la que és la casa, el hogar en castellano o home en anglès, allò que et fa sentir que ets a casa teva, al teu lloc.
Per suposat que això dona per parlar de la família, la casa de la infantesa, i també de l'amor.

Amb el primer capítol del llibre No me'n recordo de res de la nord-americana Nora EPHRON m'he sentit del tot identificada i consolada, també. 
La resta dels capítols a estones he rigut i en d'altres he plorat d'emoció en el que ens haurà d'arribar, però quasi sempre he estat d'acord amb qui he descobert va ser la guionista de Cuando Harry encontró a Sally que tant em va agradar en el seu dia.

Ha estat absolutament meravellós tornar a llegir La fiesta del chivo del peruà premi nobel Mario VARGAS LLOSA.
La relectura és un tipus de lectura que estic començant a fer en els últims temps, gràcies al clubs de lectura o altres cursos. Aquesta vegada lectura obligatòria del 2n trimestre del curs de Narrativa de l'Escola d'Escriptors de l'Ateneu de Barcelona.
Amb la reectura gaudeixes el doble del llibre, si t'agrada.
    

17.12.22

Compartim lectures, desembre del 2022


A l'EE van parlar de l'escriptor basc Juan Manuel DE PRADA. No el coneixia i em va cridar l'atenció el fet que va triomfar des de molt jove.
Per llegir-li vaig triar Lucía en la noche i de seguida em va enganxar.

És una meravella de llibre amb una trama absolutament d'actualitat on el narrador protagonista manifesta les seves opinions polítiques i socials sobre el món fals del políticament correcte i de les xarxes socials posant de manifest la seva alçada intel·lectual i moral.

Però en la trama en forma de thriller s'enamora de l'altra protagonista i aquí es barregen coses molt reals amb d'altres de més fantàstiques i barrejant també el present i el passat.

La nieta del señor Linh ha estat una lectura obligatòria del curs que estic fent a l'EE de l'Ateneu per tractar el tipus de narrador omniscient focalitzat.

De l'escriptor francès Philippe CLAUDEL ja havia llegit Almas grises que em va agradar força més que aquest. Coincideixen en que són tristos i poètics, vull dir que l'autor és capaç de narrar de manera poètica les emocions més tristes i fer que ens arribin als lectors.

En La nieta del señor Lihn el tema és la extrema soledat dels refugiats, malgrat no estiguin sols, la tristesa de tot el que han hagut de deixar enrere per sempre és massa fonda, i la incomprensió per part de la major part dels ciutadans del país d'acollida, malgrat els acullin i ajudin en gran mesura.

És per això que el miracle de l'amistat entre dos homes de realitats tan llunyanes es converteix en un regal preciosíssim.
Entenc que gran part d'aquest relat curt que no es desvetlla fins el final és una metàfora, però que no m'ha agradat especialment.

La següent lectura del també francès Emmanuelle CARRÈRE m'ha agradat moltíssim, com tot el que ell escriu. 

Limònov està escrit a l'estil Carrère, barrejant la biografia del personatge amb l'autoficció del narrador. Com que Limònov no és un personatge de ficció sinó que va existir i Carrère el va conèixer, no només gaudeixes de la narració a nivell literari, sinó que entens moltes coses de l'antiga URSS i de la nova Rússia, de les vides i misèries dels seus ciutadans i de les seves ambicions.

Per a mi especialment important d'entendre en aquests temps convulsos que vivim amb la guerra d'Ucrània sota el mandat de Putin a Rússia i sota el prisma d'un contemporani.

I l'últim llibre que he llegit el 2022 ha estat Tocando lejos de la malaguenya Inma
VILLANUEVA
, a qui vaig conèixer a Ronda.

La felicito per la seva primera novel·la, que no crec que sigui l'última. Per la naturalitat en què es mou per els diferents temps d'una vida, endavant i endarrere de la història, i per l'emoció amb que descriu els llocs que fa que aconsegueixis veure'ls com si els coneguessis.

Núria Reichardt
Desembre del 2022

18.11.22

Compartim lectures, novembre del 2022

Encara que finalment no vaig poder assistir a la sessió del Club de lectura de Los imprescindibles de la FCM de principis de mes, vaig llegir El Llano en llamas del mexicà Juan RULFO a qui, fa anys, vaig llegir-li Pedro Páramo.

En llegir-ho vaig tenir la mateixa sensació de desassossec que amb el seu altre llibre, però en tractar-se de relats curts, no ha estat tan difícil de seguir, encara que igualment durs.


Tres hiverns a Londres és el nou llibre per llegir del Club de lectura l'Esquirol entre llibres. És de la periodista barcelonina Fúlvia NICOLÀS.

Es tracta d'un viatge iniciàtic. En aquest cas una barcelonina que, a la postguerra espanyola, marxa a aprendre a ser infermera a Londres i s'hi queda durant tres anys.

Un viatge per fugir de la grisor de la família i del país que es convertirà en el descobriment de la llum de la llibertat, l'amistat i l'amor, malgrat sigui en un país més fred i humit.

Un viatge que es converteix en circular en tornar a casa, però que marcarà la resta de la seva vida.


La següent lectura de Els imprescindibles de la FCM serà dedicada al malograt madrileny, Javier MARÍAS, molt admirat per mi.

He tornat a llegir Corazón tan blanco, el llibre amb qui el vaig conèixer. D'això fa tants anys que només recordava que m'havia agradat i sorprès molt per la seva original -almenys en aquell moment- manera d'escriure. Recordo els lectors més conservadors com el criticaven.

De fet ni recordava la trama i no m'ha decebut gens. El seu estil tan personal l'ha continuat durant tota la seva extensa obra. De fet, llegeixes un fragment de qualsevol dels seus llibres o articles i el pots reconèixer.

Admiro les seves frases llarguísimes i subordinades, sempre intel·ligents. La manera com expressa al mateix temps el que veu i el que sent, el que escolta i el que pensa, el que olora i el que recorda, el que narra i el que creu. M'encanta i el trobaré molt a faltar.


Després he volgut llegir una recomanació d'una bona amiga i boníssima lectora: Llámalo sueño del jueu nord-americà Henry ROTH, que no és ni en Joseph ni en Philip.

La història del New York dels emigrants dels anys 30 narrada amb la veu del protagonista, un nen jueu d'origen àustro hungar, tal i com era l'autor. Una de les primeres "gran novel·la americana" com altres que seguiran després.

Les imatges que aconsegueix la veu del narrador a través dels ulls del protagonista són genials. El que no em convenç i m'ha endurit massa la lectura ha estat l'anglès mal pronunciat que escriu l'autor per deixar palesa la dificultat de l'aprenentatge de la llengua per part dels emigrants de centre Europa, i que amb la traducció he trobat insuportable.

 l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu de Barcelona parlem de molts llibres. Alguns ja els he llegit, d'altres no, i d'aquests alguns em criden molt i els llegeixo, com El amante bilingüe del català Juan MARSÉ.

Un llibre que m'ha sorprès i m'ha fet riure, molt i molt crític amb la cultura catalana provinent de l'administració. Un relat que anomena les coses pel seu nom. És una sàtira de la política de normalització lingüística i mostra el contrast entre el que diuen i fan els polítics i la realitat social.

També per mitjà de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu de Barcelona he tornat a entrebancar-me amb Luís LANDERO. Aquesta vegada m'he entestat en llegir Juegos de la edad tardía.

Una novel·la escrita en 3a persona, focalitzada totalment en el personatge protagonista, un personatge vulgar que l'autor el fa navegar del seu passat al seu futur, amb la força de l'afany i dels anhels.

Ens porta de la realitat a la fantasia, o més aviat, a la realitat onírica. Sembla realisme màgic a l'espanyola.






13.10.22

Compartim lectures, octubre del 2022

Fa uns anys vaig llegir La trena de la francesa Laetitia COLOMBANI i
vaig oblidar introduir-la en aquest bloc què faig per a no oblidar les meves lectures.

Recordo que em va agradar molt, però ara, en tornar-la a llegir, no m'ha emocionat tant, per la qual cosa no aniré a veure l'obra de teatre que fan en l'actualitat.

S'anomena la trena perquè l'autora lliga tres històries diferents de tres dones molt distants, tan geogràficament com econòmica i social. El que les uneix són els cabells.

Una bonica història, poc versemblant.

Aquest curs no s'ha posat en marxa el Club de lectura de la Biblioteca Enric Miralles de Palafolls, però seguint el que fa llegir en Toni SALA a altres biblioteques del Maresme, he llegit De profundis de l'irlandès Oscar WILDE. Amb ell inicia la ruta literària sobre escriptors irlandesos.

Una obra en format epistolar, publicada després de la seva mort, on el poeta mostra no tan sols els seus sentiments i emocions vers la persona a qui escriu des de la presó, sinó que ens mostra molt més: reflexiona magistralment sobre la religió, la naturalesa humana, el temps i l'art. 

Va ser des de la seva manca de llibertat i amb molt de patiment, que l'autor despulla la seva ànima i pren consciència de molts aspectes de la seva vida. Més que fer culpable al seu amic de la seva ruïna emocional i material, el que va és auto crítica.


I de nou he llegit la irlandesa Iris MURDOCH. Aquesta vegada El mar, el mar. Un llibre difícil,

què costa d'avançar i que m'ha tingut molts dies en suspens.

Mitjançant el protagonista, l'autora parla de manera sublim sobre la vanitat i la por. De manera molt valenta parla sobre l'amor i també de la gelosia. I de forma molt intel·ligent sobre la religió i altres supersticions.

La MURDOCH va ser professora de filosofia a Oxford i l'ètica va ser la seva especialitat. Ella decidí que la seva millor manera de fer arribar l'ètica era a través de la novel·la. És per això que els seus llibres a vegades semblen novel·les i d'altres assajos.



Tenia molta curiositat per llegir el segon llibre que ha publicat la gironina Cristina GARCIA MOLINA ja que el seu primer recull de contes de relats Silenci a taula em va encantar.


Aquest últim s'anomena Els irredempts i és un llibre ben estrany. No és un recull de relats, ella diu que és un tríptic perquè té tres parts i cada part seria un relat que semblen independents l'un dels altres, però que segurament no ho són.

No ho deixa clar. Ni això ni la major part de les coses que presenta. A vegades em feia sentir una ignorant per la seva prepotència i d'altres em feia sentir lliure de decidir jo sola de què anava la cosa.

El que m'ha entusiasmat més són les seves frases curtes, a vegades curtíssimes, que semblen associacions d'idees i el llenguatge bestialment ric que utilitza, fins el punt que sovint necessitava del diccionari per entendre-la.

La primera part sobre el centre escolar ha estat el més fàcil d'identificar-me.


La segona lectura irlandesa del Club de lectura que condueix en Toni SALA en algunes biblioteques de El Maresme, però aquest curs no a Palafolls on l'ajuntament s'ho ha muntat fatal, ha estat Dublineses de James JOYCE.

Com que l'havia llegit fa molts anys, només he llegit l'últim dels seus contes, el conegudíssim Los muertos.

Pensar que JOYCE només tenia 23 anys en escriure'l és flipant. El que més m'ha agradat ha estat la constatació que hi ha morts molt vius i hi ha vius ben morts.



I per últim he llegit una petita joia anomenada Idaho de la nord-americana Emily RUSKOVICH.

El que m'ha encantat ha estat com d'un fet tràgic i horrorós, es pot escriure un relat tan preciós i poètic.

I m'agrada molt el tema de compartir records i de fer teus els records dels altres.



També he llegit un conte i una novel·la inèdits que ja comentaré si algun dia es publiquen.

7.9.22

Compartim lectures, setembre del 2022

El setembre he llegit l'última novel·la publicada de la mataronina Care SANTOS. S'anomena La tercera màscara i està especialment indicada per a pre-adolescents, adolescents, joves, pares o d'altres familiars i educadors.

També li agradarà a qualsevol que li agradi llegir històries bones, actuals i versemblants.

La il·lustració de la portada, l'Èlia OLMEDO, és molt impactant i es correspon amb la temàtica del llibre. Parla d'amistat i amor, de relacions fraternals, d'educació sexual i sobretot d'educació moral i cívica i esperit crític.

Aquest llibre ho petarà!



Després de molts anys sense llegir el barceloní Enrique VILAMATAS tenia curiositat de llegir el seu últim llibre que ha escrit després d'una llarga malaltia i d'anys sense publicar.

Montevideo és un llibre que no se sap ben bé si és una novel·la o un assaig. Ben segur és una bona empanada mental de l'autor a qui sempre he admirat la seva fina i intel·ligent ironia.

Com totes les seves, una obra plena de cites literàries i de noms i obres d'autors que ell admira com Malville, Steiner o Cortázar, i també moltes cites sobre la seva pròpia obra amb París com a protagonista.

La història va sobre l'ambigüitat, no només la del món en general des de sempre sinó el d'ara "desde que la teoría cuántica cuestionaba incluso lo que veíamos y lo que entendíamos por realidad", I també l'ambigüitat de l'obra de l'autor o inclús la de la seva vida personal. I el qüestionament de què fer d'ara endavant "deseando elevarse, renacer, volver a ser".

Quan al títol, no va sobre la capital de l'uruguai, el narrador diu " Montevideo era una ciudad, pero también un estado de ánimo, una forma de vivir en paz fuera del convulso centro del mundo".

El final m'ha fet molta gràcia: "tuve un recuerdo para mi madre, que, una mañana, tras haberle preguntado con insistencia por qué era tan y tan extraño el mundo, se plantó en medio del paseo de San Juan y me dijo que ya estaba cansada de la pregunta y que iba a decírmelo por última vez: el gran misterio del universo era que hubiera un misterio del universo".


I el setembre hem començat un nou curs al Club de lectura L'esquirol entre llibres. Aquesta vegada hem llegit L'illa de les dones del mar de la francesa d'origen xinès, establerta als Estats Units i que escriu en anglès, la Lisa SEE.

Amb aquesta novel·la he descobert fets geogràfics, històrics i culturals sobre Corea que desconeixia i sempre és agradable aprendre.

A més, l'autora cus una història d'amistat i d'amor molt bonica al voltant del tema, què coneix per la seva ascendència xinesa ja que ella és la besnéta del patriarca de Chinatown a Los Angeles.


Vaig llegir una bona crítica de Ja estem morts, amor del xativí nascut a Madrid Xavier ALIAGA

Al començament no em va agradar gens, ni m'agradava que el narrador fos un mort omniscient ni m'agradaven els noms dels personatges, tots del món clàssic, tan poc naturals.

Però a mida que avança la història vaig anar entrant i empatitzant amb els personatges, sobretot amb el tema del dolor:

"Gent estúpida que vol cerciorar-se de la persistència insuportable del dolor. O persones benintencionades que la tracten amb una naturalitat forçada que, tot just per això, subratlla sense voler la impostació."

"Les paraules que volien reconfortar i la mortificaven. La mare preferia un milió de vegades els silencis."

"No hi havia espai per al desig enmig de la desesperança."

"Tot açò és una mort en vida, amor, però si ho fem més difícil, si ens ocultem coses, si no confiem l’un en l’altre, paga la pena que ens llancem d’un tren en marxa i acabem d’una vegada,"

"Puc arribar a conviure amb la llàstima i la commiseració de la gent, però no amb la teua."

"Però no calia. No ens cal per sobreviure. Ja estem morts, amor, l’única cosa que ens queda és acabar de passar aquest infern amb dignitat. Junts. Sense ocultacions. Confiant l’un en l’altre."

I el final és realment bo i sorprenent. Parlant de la mort:

"El cos acostuma a tramitar amb retard les factures de l’ànima."

"Quan tornes a ser vulnerable i desprotegit com una criatura. Quan entres en regressió."

"Sembla trist, contradictori, estrany. Però també és reconfortant. És emocionant. És bonic."

"La llibertat, no exempta de responsabilitat, que proporciona la ficció absoluta."


També he llegit un manuscrit que ja comentaré quan es publiqui,
Núria Reichardt
Setembre del 2022


16.8.22

Compartim lectures, agost del 2022

L'agost el vaig començar amb El cielo es azul, la tierra blanca de la japonesa Hiroki KAWAKAMI.

Una història d'amor diferent, pura poesia.

En motiu de Malgrat Vila del llibre, al Club de lectura L'esquirol entre llibres hem preparat la lectura Vida i obra de Francesc Rossetti (Mataró 1892-Malgrat 1978) Retrat d'un poeta de l'Ángel SODY.


Per a mi Diarios de l'espanyol nascut a NY Iñaki URIARTE és un llibre per a llegir a estones i no cal fer-ho de manera ordenada. Ara llegeixes un dia i ara un altre. 
Són interessants, intel·ligents i divertits. També savis.


He llegit Aniquilación, l'última novel·la del controvertit autor francès Michel HOUELLEBECQ. Una meravella que no em puc treure del pensament des que l'he llegida.
Ja comença fort: "Admitir que no existen soluciones a largo plazo, que la vida misma no contiene soluciones de este tipo".

I toca diferents temes. Tots d'actualitat, tots de manera intel·ligent, tots no política correctament: "Lo peor era que no podía discrepar con los terroristas si su objetivo era aniquilar el mundo tal como él lo conocía, aniquilar el mundo moderno".

Sobre tecnologia: "La arrogancia típica de las lumbreras de la informática ante los ignorantes". O "¿Un político podía realmente influir en el curso de las cosas? Era dudoso. Las evoluciones tecnológicas sí podían, desde luego; y quizá también, en cierta medida, las relaciones de fuerza económicas".

Sobre la vellesa: "Nuestra sociedad tiene un problema con la vejez; y que era un problema grave que podría conducirla a la autodestrucción".

Sobre religió: "El pecado original del cristianismo, a mi entender, es la esperanza". O "El verdadero sentido de toda religión era la muerte".

La família: "Se dijo que su relación con su hermana era en el fondo de la misma índole que la que mantenía con su padre: tan indestructible como sin salida. Nada podría interrumpirla nunca; pero nada podría tampoco hacer que sobrepasara cierto grado de intimidad; en este sentido era exactamente lo opuesto a una relación conyugal". O "El amor de los padres a sus hijos es algo constatable, es una suerte de fenómeno natural, sobre todo en las mujeres; pero los hijos no corresponden nunca a este amor y nunca son dignos de recibirlo, el amor de los hijos a sus padres es absolutamente contra natura".

Política: "Que se encontraba en la extraña situación de trabajar con constancia, y hasta con cierta abnegación, para el mantenimiento de un sistema social que él sabía irremediablemente condenado, y probablemente no a muy largo plazo". O "La ausencia de convicciones políticas en un dirigente no era necesariamente un signo de cinismo, sino más bien de madurez".

Sobre la mort: "No es el hecho de haber sido feliz en un lugar lo que hace dolorosa la perspectiva de abandonarlo, es simplemente el hecho de abandonarlo, de dejar atrás una parte de tu vida, por muy tediosa o incluso desagradable que haya podido ser, de ver que se hunde en la nada; en otras palabras, es el hecho de envejecer". O "Al final te arrojan tierra sobre la cabeza y se acabó para siempre. El mundo le pareció súbitamente limitado y triste, de una tristeza casi infinita".

La humanitat: "Hace mucho tiempo que he desistido de buscar un sentido racional en las conductas humanas".

L'amor i el sexe: "Se alegraría hasta el final de enseñarle los pechos y el culo, orgullosa hasta el final de lograr que él se empalmara. Al propio Paul le causaba estupor que se le empinara, era algo imprevisto y hasta absurdo, insensato, grotesco, casi indigno en cierto sentido, no se correspondía en absoluto con la idea que se hacía de la agonía". O "También les permitía la ternura, incluso la alentaba, de modo que el placer sexual podía parecerles, visto desde otro ángulo, una simple prolongación de la ternura. En cambio, lo que carecía totalmente de importancia era la palabra; pasaban días enteros sin decirse nada".

I la malaltia: "Tendría que aceptar que me quiten la mandíbula y me corten la lengua para tener una posibilidad sobre cuatro de sobrevivir?"

Núria Reichardt
Agost del 2022