Recomanem lectures, març del 2023

L'última mare que no havia llegit també és per a la 3a sessió, la de  Les llunyanes. Aquelles mares d'altres cultures. 

Sucre cremat de l’estatunidenca d’origen indi Avni DOSHI és una novel·la punyent que comença a lo bèstia: "Mentiría si dijera que nunca he sentido placer cuando a mi madre le ocurre una desgracia".

Això és un desig de la filla que mai s'atreveix a complir. La protagonista no és tant la mare, la Tara, com la filla, l'Antara. Àmbdues viuen a Pune, a l'Índia, i la filla mai s'ha sentit estimada per la seva mare. Especialment cruels per a ella van ser els anys que la mare abandona el seu marit i la va dur a viure a una secta on era l'amant del líder o quan la mare va ser repudiada i vivien al carrer fins que el pare de la nena aconsegueix que els avis les recullin.

La filla es fa gran,  i quan es casa amb un indi que havia viscut als Estats Units, la seva mare és vella i té Alzheimer, cosa que la filla no és capaç d'acceptar. Quan la filla sigui mare, s'acosta més a ella, però per a la relació s'ha fet tard.

  

El febrer per fi va sortir a la llum l'última novel·la de l'autora mataronina Care SANTOS. El loco de los pájaros s'ha fet esperar, però ha pagat la pena. 

Es tracta d'un relat de ficció basat en un personatge real a qui alguns van considerar un boig perquè el que més li agradava era observar els ocells, i on es barregen fets i personatges reals amb fets i personatges de ficció, William SHAKESPEARE i els ocells inclosos. Les dones d’aquesta novel·la són un plaer de protagonistes: Catherine, Martha i Nelly són intel·ligents, ingenioses, diferents, independents, bones, intrèpides i apassionades.

En aquesta novel·la SANTOS es converteix en una "escriptora americana". Des del començament que el New York de El loco de los pájaros m’ha fet pensar  en els llibres de E.L. Doctorow i les mansions de l’avinguda Madison. Encara que aquest situa els seus llibres a començaments del segle XX i gran part d'aquesta història succeeix a finals del segle XIX.

A la novel·la surten diferents temes, un dels que m'ha agradat més és el final de la vida: "Espera su momento, sin miedo, con curiosidad…un objetivo es cuanto necesita una  persona para seguir viviendo”. I la desaparició d'aquest món: “Qué sentido tendría quedarse en un mundo en el que ya no conoce a nadie”.

La portada de El loco de los pájaros em suggereix en Schieffelin com si fos l’estàtua de la llibertat a l’illa d’Ellis, preciosa la imatge dels estornells sobre la ciutat de l’època.

Pel Club de lectura L'esquirol entre llibres he llegit Las huellas del silencio de l'irlandès John BOYNE. 

El segon llibre que llegeixo en poc temps en què el protagonista és un capellà i que surt el tema terrible de la pederàstia.

A la 4a sessió de Ai, mare meva a la Laie amb l'Ada Castells ha arribat l'hora de Les recuperades. Aquelles mares amb qui voldríem parlar, i els llibres triats han estat Me llamo Lucy Barton de la nord-americana  Elisabeth STROUT, llegit el novembre del 2021 i Nada se opone a la noche de la francesa Delphine DE VIGAN llegida el juliol del 2022.

He llegit Dones de ferro després de conèixer la seva autora, la barcelonina Marga CODINA, un llibre situat en un poble del Pallars i que usa el pallarès en els seus diàlegs.

Una història de dones de muntanya que t'atrapa, molt ben narrada des del principi i que manté la intriga fins el final.

                                                                           

L'altre irlandès del Club de lectura d'en Toni SALA ha estat John BANVILLE que no l'havia llegit abans. He llegit El mar.

És una història narrada des del present que compara el moment traumàtic que viu el protagonista amb els succeïts molts anys abans en aquests mateixes contrades on es troba ara el narrador. El mar és el fons aglutinador de la desgràcia d'abans i de la nostàlgia del ara; de la pèrdua.

Malgrat que té molts elements pels quals m'hauria d'haver agradat molt, no l'he gaudit gaire.

No he esperat a llegir l'última novel·la de la meva admirada escriptora britànica, la Maggie O'FARRELL, sobretot perquè vaig aconseguir una entrada per veure-la en directe a la presentació a Barcelona de El retrato de casada.

Com totes les seves novel·les, la comences i no pots parar. Quina facilitat aquesta autora per mostrar-te tots els detalls. Mitjançant les olors, les mirades i totes les sensacions de la protagonista descobreixes l'entorn i coneixes tots els personatges.

La protagonista és Lucrèzia, filla del duc Cósimo de Medici de Florència, a qui casen amb el duc de Ferrara quan no tenia ni quinze anys. Està basat en un personatge real que va existir en el segle XVI i de qui hi ha poca documentació i la O'Farrell, de manera magistral, la ficciona.

A l'última sessió a la Laie de Ai, mare meva, li ha tocat el torn a Les nostres. Aquelles mares que voldríem entendre, amb les lectures de També això passarà de la Milena BUSQUETS, a qui vaig llegir el novembre del 2017 i a la guia d'aquest curs, l'Ada CASTELLS amb el seu llibre Mare, què vaig llegir el maig del 2019.

                                                                                           

Totes d'acord amb el gran bit que deixen les mares en marxar, per molts anys que passin.

Núria Reichardt

Març del 2023