El primer llibre que vaig llegir en el mes d'abril, després de la feinada que vaig tenir el mes de març, va ser La única historia del britànic Julian BARNES.
Tenia ganes de llegir algun estranger després de lectures tan intenses d'autores catalanes, i amb en BARNES la cosa no sol fallar, per a mi és un valor segur. A sobre, a mida que envelleix, els seus temes s'acosten també als meus interessos. Per sort tots envellim, no ens quedem sols en aquest afer. "A veces ves a una pareja que parece morirse de aburrimiento juntos y no te imaginas que puedan tener algo en común o por qué siguen viviendo juntos. Es porque en su día tuvieron su historia de amor. Todo el mundo la tiene."
Parla de moltes coses, però sobretot parla de l'amor de joventut vist des de la maduresa, i també de la vellesa i la mort. He subratllat les cites següents:
"Hoy día, en el otro extremo de la vida, tengo una norma general para saber si dos personas tienen o no una
aventura: si piensas que podrían tenerla es que sin duda la tienen."
"En algún momento todo el mundo quiere huir de su vida. Es casi lo único que los seres humanos tienen en
común."
"Qué extraño es que cuando eres joven no tienes ningún deber con el futuro, pero cuando eres viejo tienes un
deber con el pasado. Con la única cosa que no puedes cambiar."
"«Todos buscamos un lugar seguro. Y si no lo encuentras tienes que aprender a emplear el tiempo.» En aquel
entonces le había parecido un consejo para momentos de desesperanza; ahora le sonaba normal y
emocionalmente práctico."
"En cuanto han desaparecido, las cosas no se restauran; ahora lo sabía. Un puñetazo, una vez asestado, no puede
retirarse. Las palabras, una vez dichas, no pueden no haberse dicho. Podemos seguir adelante como si nada se
hubiera perdido, nada se hubiera hecho, nada se hubiese dicho; podemos proclamar que lo olvidamos todo; pero
nuestro fuero más íntimo no olvida porque nos han cambiado para siempre."
"Es posible pasar por la vida, si tienes cuidado y suerte, sin que tu valor sea puesto a prueba; o, mejor dicho, sin
que tu cobardía se manifieste."
"A él no le perturbaba «el pánico ante las puertas que se cierran», si bien no veía motivo para apresurar el cierre."
També vaig llegir Adalt tot està tranquil de l'holandès Gerbrand BAKKER, a qui ja li havia llegit Les pereres fan la flor blanca.
En el mateix estil, és una història bella i trista, aquesta vegada sobre un pagès ja gran que viu amb el seu pare molt vell, i des de la relació d'ambdós ens relata la seva vida, els seus desitjos i les seves frustacions.
M'ha interessat especialment el punt de vista masculí dels pensaments, els sentiments i les sensacions.
També vaig llegir Adalt tot està tranquil de l'holandès Gerbrand BAKKER, a qui ja li havia llegit Les pereres fan la flor blanca.En el mateix estil, és una història bella i trista, aquesta vegada sobre un pagès ja gran que viu amb el seu pare molt vell, i des de la relació d'ambdós ens relata la seva vida, els seus desitjos i les seves frustacions.
M'ha interessat especialment el punt de vista masculí dels pensaments, els sentiments i les sensacions.
El 13 d'abril va morir la Neus Català i durant les vacances de primavera vaig decidir llegir Un cel de plom, la història de solidaritat, coratge i supervivència explicada per la NEUS CATALÀ i novel·lada per l'escriptora catalana Carme MARTÍ. In memoriam!
Quan he llegit aquest llibre, a més d'impressionar-me molt, malgrat sabés perfectament qui ha estat la Neus Català i quina la seva vida, i de confirmar que m'agrada la Carme Martí a qui ja li havia llegit El camí de les aigües, he pensat sobre la memòria, un tema vital que sempre rondo. Després de la deportació la Neus Català va dedicar tota la seva vida a conservar la memòria de tot aquell horror nazi que li va tocar viure, com a una obligació imposada per totes les supervivents perquè ningú mai ho oblidés, per mantenir vives en la nostra memòria totes les persones que no van poder sobreviure. Malgrat patís moltíssim cada vegada que tornava al camp de Ravensbrück, hi tornava, calia fer-ho per preservar la memòria.
L'autora diu "La voluntat de col·laborar en la seva lluita per la memòria i la consideració de la novel·la com un homenatge a la extraordinària dona que és, ho vaig posar per damunt de la resta. He escrit una novel·la basada en fets reals però amb recursos i elements de ficció. La novel·la narra la seva experiència, en tant que aquesta és memòria, per tant, relat construït a partir del record. Recordar vol dir fer present el passat a través dels sentiments i de les emocions. En aquest cas es tracta dels records evocats dels gairebé noranta-cinc anys fins els noranta-sis i mig."
