He començat el mes d'agost amb un dels llibres del nord-americà Paul AUSTER, com a homenatge.
4321 el vaig mig llegir el 2018 i malgrat ara tinc més temps i estic molt relaxada, m'ha tornat a passar el mateix.
Deixaré a AUSTER en la meva memòria com un dels autors amb qui més he gaudit. Molts dels seus llibres que he llegit estan desats en aquest blog, però no els rellegiré.
En la boca del lobo és el primer títol triat pel Club de lectura del Grupo Bojador pel curs 2024-25 i, amb la seva autora, la gaditana Elvira LINDO tindrem el plaer de compartir la sessió.
Abans, de la LINDO només sabia que era l'autora de Manolito gafotas, que he llegit vàries vegades amb els meus alumnes, i que era la dona de Antonio MUÑOZ MOLINA, per la qual cosa sabia que va viure a New York mentre el seu marit va ser director de l'institut Cervantes d'aquesta urbs.
Després la vaig conèixer com a periodista, m'agrada llegir-la a El País i escoltar-la a La ventana de la SER, però mai li havia llegit ficció per a adults i m'ha sorprès molt favorablement.
En la boca del lobo es narra la història d'uns personatges que habiten un petit llogaret de la comarca del Rincón de Adamuz, prop de la Sierra de Albarracín i del naixement del riu Túria.
Aquests personatges i els seus secrets són de diferents generacions i en la narració es barreja el passat i el futur, els que es queden i els que marxen a la ciutat, els reals i els no tan reals, creant realitats diferents i sempre amb la naturalesa de fons. Està narrat des del present i des del testimoni dels personatges més fantàstiques i, a estones, també inquietants.
Quan fem la trobada, li voldré preguntar a l'autora si, com jo, admira la Cristina FERNÁNDEZ CUBAS. A mi em sembla que sí.
Mitjançant les històries punyents de les dones de quatre generacions d'una família libanesa, coneixem la història devastadora d'aquesta part del planeta. Des del genocidi armeni viscut per l'àvia Qayah, la reina de diamants, fins els nostres dies amb la besnéta Qamar, la reina de trèvols, nascuda a Síria.
També surten la neta Qadar, la reina de cors, i la seva mare, la Qana, la reina d'espases, amb el conflicte àrab-israelià de rerefons i les guerres civils del Líban i Síria.
La veu narradora és focalitzada en cadascuna de les mirades femenines, però no va en ordre cronològic i dona el protagonisme al present de Qadar i la seva visió feminista. El llibre no només denúncia els conflictes polítics i religiosos, sinó també la situació de les dones marcada per aquests.
En Pei diu: "És una narració que en molts moments, capítols sencers,té la màgia dels contes orientals, amb personatges que naveguant amb el monsó porten tot d'aromes i textures de l'Orient fins a la costa de Zabzíbar. Explica una història familiar farcida d'amors i i odis, secrets i gits dramàtics i a través d'ella ens apropa a la història del país abans i després de la independència".
A mí m'ha interessat especialment la descripció dels efectes del colonialisme amb la seva superioritat moral i la història dels refugiats; aquesta llunyania entre cultures i continents.
I de Oman, he llegit el que en Pei SERRANO va triar: Cossos celestes de Jokha AL-HARTHI.
El contingut del llibre m'ha agradat perquè t'assabentes de tradicions i canvis que s'han sofert en aquest país islàmic. Et toquen especialment els costums ancestrals vers les dones i t'alegra els canvis que, a poc a poc, es van produint.
L'estructura del llibre també m'agrada anant amunt i avall del present al passat i amb diferents narradors i punts de vista de diferents personatges. Sort de l'arbre genealògic del començament, perquè fins que no te'ls coneixes, t'emboliques molt. Malgrat l'autora ser una dona i tractar molt el tema feminista, el protagonista és l'Abdul·lah, que és un pobre home.
Es tracta de la primera novel·la àrab que ha rebut el Man Booker International Prize (2019) però jo no he apreciat el seu valor literari.
Núria Reichardt
Agost del 2024
