Després m'he llegit un llibre que m'ha emocionat molt d'una escriptora que desconeixia, la Josefina ALDECOA. Em sap greu dir que l'únic que sabia d'ella és que era la dona d'Ignacio ALDECOA i m'avergonyeixo de no saber ni que era mestra de la república (com la meva àvia) i creadora de l'escola Estilo de Madrid.
El dia 7 vaig tenir una agradable sorpresa en sortir entusiasmada d'una conferència a la que vaig haver d'assistir-hi. 
Després em vaig abocar a l'última novel·la d'en Javier CERCAS: Las leyes de la frontera. La seva lectura és trepidant, el vaig acabar en una setmana. 
Sort vaig tenir de l'última publicació del meu escriptor japonès preferit, en Haruki MURAKAMI. No és l'última novel·la que ha escrit, sinó l'última publicada en espanyol, es diu Baila, baila, baila i la va escriure el 1988, immediatament després de Tokio Blues. Norwegian Wood; és a dir, immediatament després del primer llibre que vaig llegir d'en Murakami i que ja em va captivar.
En el mes de setembre vaig triar llegir Relato soñado de l'austríac Arthur SCHNITZLER. Va ser bona tria perquè és una obra senzilla, encara que gens superficial, i era això justament el que necessitava. Després d'aquesta arrencada, la lectura ja ha fluït.
El segon ha estat fàcil, ja que el llibre és molt senzill, només té gràcia perquè són les memòries del meu oncle alemany, en Carlos REICHARDT que ha publicat Recuerdos de un olvidadizo. Ja havia escrit i publicat ell mateix la primera part Carpe Diem, però ara una editorial alemanya li ha publicat en espanyol aquesta primera part, més la segona, Cosechando días. La presentació del llibre va ser a la cervesseria Moritz de Barcelona en un acte familiar molt emotiu i entranyable.
El tercer llibre m'ha resultat molt més difícil, ja que segurament no he triat un bon moment per a llegir una obra complexa com és Aire de Dylan del meu admirat escriptor barceloní Enrique VILA-MATAS. Quan tingui ocasió, la he de rellegir.
I el que més m'ha aclaparat és que ell sembla que escrigui aquestes memòries per a les generacions futures - com la nostra - perquè puguin comprendre com van anar les coses i no poder caure de nou en el parany. 
En el mes de març m'he llegit dues novel·les espanyoles curtes, escrites fa anys i reeditades ara: El embrujo de Shangai de Juan MARSÉ i Congreso en Estocolmo de José Luis SAMPEDRO.
Durant el mes de febrer només he llegit un llibre però és un llibre molt i molt gruixut, un miler de pàgines.
La meva primera lectura de l'any ha estat Los zorros vienen de noche de l'holandès Cees NOOTEBOOM, que per el meu gust escriu de meravella i això que aquesta obra són relats curts, que no és el que més m'agrada llegir, però així i tot m'han agradat molt. Són històries curtes que es poden llegir de manera independent, però que juntes conformen un fil conductor sobre els records i la memòria davant la proximitat de la mort.
Després volia llegir de nou a la meva admirada premi nobel anglesa Doris LESSING i vaig triar Memorias de una superviviente, però l'he deixada sense acabar-me-la perquè no podia amb ella: quina ràbia!!! Semblava que estigués llegint la Virginia WOLFF o potser no tinc el cap per a "floritures". Em queda clar que la ciència-ficció no em va.
Jonathan FRANZEN: Libertad i m'ha encantat. No m'estranya que en Franzen sigui considerat un dels millors escriptors nord-americans del moment, és boníssim.
Aquest desembre he llegit l'última novel·la de l'Almudena GRANDES que és el primer volum dels Episodios de una guerra interminable anomenat Inés y la alegría. El nom de Episodios l'ha posat en homenatge a Don Benito Pérez Galdos i Inés y la alegría relata la història dels homes que van invadir la Vall d'Aran el 1944 per a derrocar el govern de Franco, quan els aliats estaven a punt de vèncer els nazis, una part de la història que la Història ha obviat.
El mes de novembre l'he començat amb el Libro 3 de 1Q84 del japonès Haruki MURAKAMI. Estava esperant ansiosament la seva aparició al mercat en el mes d'octubre, ja que des del mes d'agost en què em vaig llegir els llibres 1 i 2, em sentia molt intrigada, i una amiga me'l va regalar per el meu aniversari, la qual cosa li agraeixo molt.
Després vaig començar El cas únic de Sam Finkler del britànic Howard JACOBSON, premi Booker 2010. Al principi no l'entenia gens i vaig deixar-lo per una lectura molt més senzilla: L'home de la maleta del català Ramon SOLSONA que és una història molt 
entranyable situada a la ciutat de Barcelona des de 1932 a dia d'avui. He rigut, he plorat, he recordat ... què més se li pot demanar a un llibre?
El mes d'octubre he llegit El mapa y el territorio, premio Goncourt 2010 del francès Michel Houellebecq. Sempre m'agrada llegir obres que siguin diferents d'autors que provoquen controvèrsies i Houellebecq ho és, com també ho són els seus personatges: l'artista Jed Martin i el mateix Houellebecq, l'escriptor.
També he llegit Las correcciones del nord-americà Jonathan FRANZEN. De fet volia llegir-me Llibertat però encara no havia sortit a la venda. No m'ho he passat especialment bé amb aquest llibre, potser perquè pesa molt, però sí he de reconèixer que tot el que he llegit sobre en FRANZEN que si és el nou representant de la literatura nord-americana, és cert: la seva novel·la radiografia el seu país i els seus personatges podrien ser qualsevol de nosaltres, com a prototips d'éssers humans del món occidental en aquest pas entre el segle XX i el segle XXI.
Amb la calor de principis de setembre he continuant llegint, com si encara fossin vacances d'estiu, intentant enganyar la ment de que encara no tornàvem a la rutina.
L'última novel·la del japonès Haruki MURAKAMI me l'havia reservat per l'agost. Llegir 1Q84 ha estat un dels plaers de les vacances d'estiu.
He llegit en una entrevista que van fer a en MURAKAMI quan va venir a Barcelona el juliol a recollir el premi Internacional Catalunya: " La realidad es el tema de este libro. Creemos que esto es la realidad, usted y yo hablando en esta sala acerca de un libro, mientras llueve sobre los naranjos, pero esta situación hubiera podido no suceder nunca. Si quince minutos antes, me hubiera atropellado un coche en la plaza Sant Jaume, no estaría aquí. O tal vez usted, hace quince años, podía haber optado por otro trabajo... Así que es realmente muy extraño que justamente estemos aquí usted y yo. Eso es lo que me interesa, que todo es muy extraño. No más que ver dos lunas en el cielo. Y luego hay esos sucesos que cambian el mundo, como el 11-S o una guerra. Mucha gente no está segura de si lo que todo el mundo ve es real. Escenas como la del 11-S nos parecen irreales, con todos aquellos cuerpos cayendo al vacío. Muchos testigos han reaccionado viviendo como si jamás hubieran existido las Torres Gemelas, lo que llegan a creer."
Després de 1Q84 es fa difícil concentrar-se en una altra lectura perquè el teu cap sempre hi torna. No obstant això he llegit La señora del perrito y otros cuentos del rus Anton CHÉJOV suposo que perquè a 1Q84 surt una cita d'en CHÉJOV molt interessant: Cuando en una historia aparece un arma de fuego, ésta deberá ser disparada".
I per últim, l'última obra del peruà i premi Nobel de Literatura 2010 Mario VARGAS LLOSA, titulada El sueño del celta.
He repetit Ignacio MARTÍNEZ de PISÓN perquè em va agradar molt. He llegit la seva última obra: El día de mañana situat a la Barcelona dels anys 70 i 80 i m'ha semblat molt interessant la manera com a través d'un personatge narra l'època de la transició española.
Després he llegit Purga de la finlandesa Sofi OKSANEN que és una història commovedora situada a Estònia.
MURAKAMI: De qué hablo cuando hablo de correr per anar fent boca abans de començar la seva última novel·la que em reservo per el mes d'agost. El títol està inspirat en De qué hablamos cuando hablamos de amor de Raymond CARVER.
