23.2.25

Febrer del 2025

El mes de febrer l'he començat molt millor. 

La primera lectura ha estat una recomanació d'una amiga. El llibre es titula La casa entre los cactus i el seu autor és madrileny i es diu Paul PEN.

Després de llegir aquesta novel·la, he vist que hi ha pel·lícula, amb guió del mateix autor i protagonitzada per l'Ariadna GIL, però no penso veure-la perquè jo ja m'he fet la meva pel·lícula d'aquest thriller tan original i emocionant.





El segon llibre una recomanació de la premsa, que no para de parlar del grandiós llibre del jienense David UCLÉS que a La península de las casas vacías narra la guerra civil española en clau d'humor i de realisme màgic.

A veure, és una narració interessant, com interessant és aquest jove autor, però vaja. Una jove promesa segur que és, però el millor llibre, etc., etc., en la meva opinió, no. A més que és molt extens.


El que sí que m'ha agradat i també té unes set centes pàgines ha estat Els grans optimistes, també recomanació d'una bona lectora. La seva autora no la coneixia, és la nord-americana Rebecca MAKKAI.

És molt llarg, però l'he llegit ràpid de tant que m'interessava. M'ha agradat tant la trama com l'estil d'escriptura. Va sobre els inicis de la SIDA entre la comunitat gai de Chicago, però explicat des del present quan els supervivents d'aquells amics dels anys vuitanta ja són grans i, marcats pel trauma de la seva joventut, han fet les seves vides.

Nosaltres hem viscut els temps de SIDA, els recordo especialment greus a l'escola quan la desinformació era total. Però no recordava tants mils de mort i tan ràpid com morien i el poc cas que, al principi, els feien les institucions públiques i quan malament tractaven als gais, com si la malaltia fos cosa d'ells. Molt malament.


Un llibre molt bonic ha estat Un viejo que leía novelas de amor del xilé Luís SEPÚLVEDA, l'autor de Historia de una gaviota y del gato al que enseñó a volar que vam llegir ja fa tants anys.

És una novel·la curta amb un rerefons espectacular sobre la saviesa dels indígenes del Amazonas, la maldat dels homes cobdiciosos i la força de la natura.

Gairebé, res. I he vist la pel·lícula Assasins de la lluna de Martin SCORSESE que no són indis del Amazonas, sinó dels Osage de Oklahoma. Però la seva saviesa, el mateix i la resta, també.


I no he pogut resistir-me a llegir ja l'última novel·la de la sabadellenca Marta ORRIOLS, que es titula A l'altra banda de la por.


1.2.25

Gener del 2025

 Aquest 2025 no l'he començat amb gaire entusiasme lector. De tots aquests títols, no m'he llegit cap fins el final. Tots són molt diferents, alguns em consta que són de gran valor literari, així que dec ser jo; espero que aquesta mala ratxa no em duri gaire.

Viatges amb la tieta va ser el primer títol triat pel Club de lectura l'Esquirol entre llibres per aquest nou any.
Tractant-se d'un llibre del britànic Graham GREENE vaig donar per suposat que m'agradaria. I així va ser durant els primers capítols i encara més en adonar-me que no era una novel·la d'espies. Però a mida que avançava la història, m'anava avorrint més i més. I això que l'humor britànic m'encanta.

Cal a dir que aquest Club de lectura, a partir d'ara es dirà Entre llibres i ens reunirem en el local social de La barretina vermella.


La reina de espadas també el vaig voler llegir perquè l'havia triat el Club de lectura del Grupo Bojador com a lectura del gener, però el que ha escrit la mexicana Jazmina BARRERA no és una novel·la, sinó que més aviat és un assaig sobre l'escriptora Elena GARRO.

Sí que em va interessar el que escriu sobre l'Elena GARRO i m'hagués agradat escoltar la Jazmina BARRERA, però no em va ser possible.




Vaig voler rellegir-me Mirall trencat de la catalana Mercé RODOREDA, però em va tornar a passar que només aconsegueixo segui la primera part.

Mai podré aprendre prou d'ella.







Quan vaig aconseguir un llibre de la mexicana Elena GARRO vaig anar per ell. Ha estat Los recuerdos del porvenir, el més recomanat en La reina de espadas.

Però per a mí, la vida controvertida i contradictòria de l'autora m'ha interessat molt més que la seva creació literària.





Després de molts anys de voler fer-ho, vaig començar la lectura de Una casa para Mr. Biswas de V.S. NAIPAUL de la colònia britànica de Trinitat i Tobago.

Me l'han regalat i va ser per això que em vaig animar a llegir-ho. Era en anglès i, en no poder seguir-lo, me'l vaig continuar en espanyol.

Però no era la dificultat idiomàtica perquè poc el vaig continuar.



El mateix em va succeir amb Manual de inquisidores del portugués António LOBO ANTUNES.




Em van recomanar Solito del salvadoreny Javier ZAMORA i vaig creure que sí perquè vaig connectar bé. Però després de pàgines i pàgines em va semblar molt repetitiu i previsible, en d'adonar-me que encara em faltaven moltes més, em vaig desdir.








A El abrazo de la canadenca Anne MICHAELS li tenia moltes ganes. Piezas en fuga m'havia sorprés i agradat molt fa almenys vint-i-cinc anys.

Però amb aquest no podia concentrar-me.






















28.12.24

Desembre del 2024

 

A l'estiu vaig llegir a l'argentina Mariana ENRÍQUEZ de qui tan bé he sentit parlar i, malgrat em va semblar terrorífica, l'he tornada a llegir perquè em costava de creure. 

Però no, Un lugar soleado para gente sombría és un llibre de dotze relats terriblement horrorosos amb el mal i la perversió com a protagonistes.

Usant el gènere del conte, l'autora ens mostra de manera magistral allò monstruós de l'ésser humà.



Al Club de lectura L'esquirol entre llibres han tornat a escollir una novel·la del nord-americà Kent HARUF.

Aquesta vegada ha estat Capvespre que és molt boniquet però no m'ha interessat massa.





Vaig tenir molta curiositat en llegir alguna cosa de la flamant premi Nobel sud-coreana, la Han
KANG i vaig haver d'esperar que reeditessin la seva obra en la nostra llengua.

Mentre esperava vaig saber del seu llibre La vegetariana i el seu èxit i l'estada de l'autora a Catalunya, però el llibre que li he llegit ha estat La clase de griego ja que em seduïa la idea de la passió de l'escriptora per BORGES.

No sé si m'ha agradat o no, és molt poètica. En certa manera m'ha recordat en FOSSE. Mostra un gran talent per descriure sensacions amb poques i molt ben triades paraules. El que escriu et fa anar més enllà pensant en allò que no ha escrit.

Els seus personatges són éssers desesperats amb qui intentes empatitzar. També em semblen molt misteriosos, com la seva creadora.



Molt interessant ha estat la lectura de Escuela de escritura de la barcelonina Mercedes ABAD, professora de la famosa escola d'escriptura de l'Ateneu barcelonès.

I més interessant encara va ser la reunió en el Club de lectura del Grupo Bojador amb l'autora, que ens va parlar del procés de creació, de la veritat i la mentida dels plagis o no.





L'últim llibre de l'any és el que m'ha agradat més d'aquest desembre. Es diu Intemperie i és
de l'oliventí Jesús CARRASCO.

El seu tall clàssic i de llenguatge líric m'ha fet pensar en el nostre Miquel MARTÍN, però a CARRASCO l'hem de situar a la força de la naturalesa de les àrides terres de Badajoz i la trama és tan àrida com l'entorn.


1.12.24

Novembre del 2024

Per el Club de lectura Los imprescindibles de la Factoría Cultural Martínez vaig rellegir-me El gatopardo del sicilià Giuseppe Tomasi di LAMPEDUSA i també vaig  re visionar la pel·lícula del milanès Luchino VISCONTI.

La presentació va ser meravellosa i va anar a càrrec del gestor cultural de Màlaga, l'Ignacio JÁUREGUI.


Vaig ser convidada a la presentació que va fer la tarragonina Coia VALLS a la Biblioteca de Calella i vaig llegir la seva novel·la sobre la fundació del monestir de Monestir de Montserrat, que ha estat reeditada en motiu del mil·lenari.

Les torres del cel, la muntanya de Montserrat, és una novel·la històrica molt interessat sobre el naixement de Santa Maria de Montserrat i on els valors és el tema fonamental, així com les metàfores que parlen d'aquests valors.



El llibre d'autoficció de Ignacio MARTÍNEZ DE PISÓN que vaig llegir el

mes passat em va conduir a llegir Todo sigue tranquilo del també maño Chusé IZUEL.

És un llibre de relats publicat pòstumament i escrita pocs dies abans del suïcidi de l'autor. A més de reflexions sobre la vida -i sobretot sobre la mort-, són un mirall de l'època, de la Barcelona del 92.

Molts d'ell desassossegants, però també molt bells.
En un club de lectura de les biblioteques de la Diputació de Barcelona van recomanar Temporada de huracanes de la mexicana Fernanda MELCHOR i l'he llegit. 
La seva prosa ràpida i amb molt poca puntuació ajuda a crear un ambient de tensió i de terror al voltant d'uns personatges perseguits per la fatalitat.

També el llenguatge repetitiu i ric en vocabulari i expressions grolleres contribueix a crear una novel·la crua i dura en un poble més que pobre i on les supersticions, i encara més l'alcohol i les drogues, destrueixen els protagonistes. És la bruixa el nexe entre tots els personatges que apareixen.

M'ha agradat llegir el llibre i fins i tot he gaudit d'algunes escenes repulsives, però per res del món miraria la pel·lícula.


I aquest mes de novembre també alguns contes del llibre Un hombre sin cabeza. Fantàstics. De l'escriptor israelià Etgar KERET. Curts, intensos, sorprenents i amb molt sentit de l'humor, malgrat tractar temes bèl·lics i violents.









13.10.24

Recomanem lectures, octubre del 2024

El mes d'octubre ha estat llarg, però no m'ha condit molt a l'hora de llegir, ja que he dedicat la major part de les hores a l'obertura, el dia 19, de La Guarda, un espai de llibres.

Així i tot, no m'he estat de llegir l'última novel·la del madrileny Pedro SIMÓN i l'he gaudit tant com les anteriors. S'anomena Los siguientes i el tema em toca directament, com a ell i com a molts de la meva generació.

La vellesa i la mort dels pares t'acosten de nou a la infantesa i a les relacions amb els teus germans. Persones que han estat molt i molt íntimament unides a tu i que, en créixer, sovint es tornen quasi uns desconeguts. Però sempre queda un pòsit, un amor que perdura, malgrat tot.


Després vaig triar la també última novel·la del saragossà Ignacio MARTÍNEZ DE PISÓN. Es titula Ropa de casa i no sabia que era un llibre autobiogràfic.

De PISÓN m'han agradat totes les novel·les que li he llegit i aquesta auto-ficció, també. Especialment perquè som de la mateixa edat i hem ´tingut pares i famílies del mateix tipus, una educació molt i molt tradicional. Hem viscut una joventut a la mateixa Barcelona on vam fer descobertes molt semblants.

També ha estat molt interessant tota la seva trajectòria literària i els autors que ha conegut i que ens els posa al nostre abast. De la lectura d'aquest llibre en treuré moltes més.


Pel Club de lectura L'esquirol entre llibres he llegit un llibre de suspens del francès Pierre LEMAITRE. Mai hagués triat llegir La gran serpiente, però és això el que m'agrada de participar en aquest Club.

No m'ha agradat gaire, encara que té gràcia que és sang i fetge amb sentit de l'humor. El que sí m'ha semblat interessant és que es tracta del primer thriller que va escriure l'autor i que no el va publicar fins fa poc, després de tants anys d'èxit rotund amb altres històries. Ho ha fet sense corregir-lo gaire, per no treure-li l'essència del moment en que va ser escrit, perquè el mateix autor diu que sinó, ara el canviaria quasi completament.


Al festival MAR(C) de Literatura i Pensament que es celebrà a Malgrat de Mar del 18 al 20 d'octubre, va venir l'escriptor begurenc Miquel MARTÍN i SERRA i no em vaig poder estar de comprar Guanyaràs una mar llisa, una novel·la anterior a la que li vaig llegir recentment, La drecera, i també molt bella.

És una història que parla del mar i dels coral·lífers catalans. També parla de la desaparició de la Costa Brava tal i com era abans del boom turístic.

Ens mostra també el procés d'escriptura des de la tradició oral i la bellesa de l'ús d'un llenguatge molt ric.


També algun conte del llibre Cuentos de Eva Luna de la xilena Isabel ALLENDE.

13.9.24

Recomanem lectures, setembre del 2024

El llibre del Club de lectura de L'esquirol entre llibres d'aquest mes de setembre ha estat Els nens són reis de la novel·lista francesa Delphine DE VIGAN, a qui ja li he llegit més d'un llibre i sempre m'ha agradat.

I aquest no ha estat cap excepció. M'ha atrapat des del començament, m'ha interessat el tema molt més del que imaginava i m'ha interpel·lat. L'autora ha estat capaç de qüestionar-me un bon sortit de coses sobre educació, amor fraternal, manipulació dels pares i addiccions en l'era digital.


No havia estat atenta a l'èxit d'aquesta deliciosa novel·la, La drecera, del begurenc Miquel MARTÍN. D'ell només sabia de les seves Llegendes de mar de la Costa Brava, d'on havia tret informació de les de Blanes per un projecte a l'institut.

És deliciosa perquè narra de manera molt senzilla i amb un llenguatge preciós el pas de la infantesa a la joventut.

Situar-te en el seu paisatge també ajuda molt.






He llegit una novel·la de la sabadellenca Montse BARDERI perquè només li havia llegit un
assaig. He triat La memòria de l'aigua.

No em convenç; no hi connecto amb ella. El tema m'agrada, els sentiments que presenta, també. L'estil com presenta l'erotisme m'arriba molt bé. Però tot m'ho diu i jo m'ho de creure. No em mostra gaire res.




Sempre seguint el projecte Llegint el món d'en Pei SERRANO, m'ensopego amb autors que vull llegir. Aquesta vegada la Premio Cervantes uruguaia Cristina PERI ROSSI

M'agrada molt llegir literatura eròtica i, encara més si la fa un bon escriptor. Sempre em sorprèn la varietat de conceptes i estils diferents de qui escriu aquest subgènere.

Desastres íntimos m'ha sorprès satisfactòriament per la seva quotidianitat i m'ha decebut pel seu low nivell d'erotisme, pel meu gust.