COMPARTIM LECTURES, setembre del 2011

Amb la calor de principis de setembre he continuant llegint, com si encara fossin vacances d'estiu, intentant enganyar la ment de que encara no tornàvem a la rutina.
I vaig llegir-me un llibre molt interessant que tenia a la tauleta de nit des del gener, Que el món no pari de rodar del nord-americà Colum McCANN.
Molt interessant per a mi perquè es situa en el New York de l'època Nixon i la guerra del Vietnam, la qual serveix de transfon per unes quantes històries que, en un principi són inconnexes, però que de mica en mica es van interrelacionant.
Les diferents històries es connecten el dia que en Philippe Petit va caminar sobre la corda fluixa entre les torres bessones el 7 d'agost de 1974: un frare irlandès que ajuda les prostitutes del Bronx, unes dones que es reuneixen per parlar dels seus fills morts al Vietnam, una parella d'artistes drogoaddictes que provoquen un accident...



I després un altre nord-americà, en E. L. DOCTOROW, de fet és qui recomana a en Colum McCANN. El llibre que he llegit m'ha agradat molt i molt, es diu Homer i Langley i va d'una família que viu a la cinquena avinguda de New York, davant del Central Park. La història comença a principis del segle XX i acaba en els anys 80. A través dels seus originals personatges veus el món d'una altra manera, una manera curiosa i autèntica.

Núria Reichardt
setembre del 2011

COMPARTIM LECTURES, agost del 2011

L'última novel·la del japonès Haruki MURAKAMI me l'havia reservat per l'agost. Llegir 1Q84 ha estat un dels plaers de les vacances d'estiu.
He gaudit llegint cadascuna de les seves pàgines; tant si ho feia al llit, com a la gandula o a la platja, el món desapareixia de vista i només hi havia el món de 1Q84, que és un altre món.
N'he gaudit i m'ha agradat la història i els seus personatges, encara que el final (que no és el final ja que la 3a part de la història sortirà a l'octubre) m'ha deixat amb el pensament que la imaginació desenfrenada d'en MURAKAMI s'estava passant de rosca amb tants homenets i crisàl·lides que mouen les vides dels protagonistes.
No obstant això, confio que en MURAKAMI haurà estat capaç de sortir-se'n d'alguna manera que jo ni tan sols puc imaginar, però per això hauré d'esperar l'octubre.

He llegit en una entrevista que van fer a en MURAKAMI quan va venir a Barcelona el juliol a recollir el premi Internacional Catalunya: " La realidad es el tema de este libro. Creemos que esto es la realidad, usted y yo hablando en esta sala acerca de un libro, mientras llueve sobre los naranjos, pero esta situación hubiera podido no suceder nunca. Si quince minutos antes, me hubiera atropellado un coche en la plaza Sant Jaume, no estaría aquí. O tal vez usted, hace quince años, podía haber optado por otro trabajo... Así que es realmente muy extraño que justamente estemos aquí usted y yo. Eso es lo que me interesa, que todo es muy extraño. No más que ver dos lunas en el cielo. Y luego hay esos sucesos que cambian el mundo, como el 11-S o una guerra. Mucha gente no está segura de si lo que todo el mundo ve es real. Escenas como la del 11-S nos parecen irreales, con todos aquellos cuerpos cayendo al vacío. Muchos testigos han reaccionado viviendo como si jamás hubieran existido las Torres Gemelas, lo que llegan a creer."

Després de 1Q84 es fa difícil concentrar-se en una altra lectura perquè el teu cap sempre hi torna. No obstant això he llegit La señora del perrito y otros cuentos del rus Anton CHÉJOV suposo que perquè a 1Q84 surt una cita d'en CHÉJOV molt interessant: Cuando en una historia aparece un arma de fuego, ésta deberá ser disparada".

I després un llibre que vaig comprar per Sant Jordi: Caligrafía de los sueños del català Juan MARSÉ situada a la Barcelona de la postguerra.

I per últim, l'última obra del peruà i premi Nobel de Literatura 2010 Mario VARGAS LLOSA, titulada El sueño del celta.
La primera part, la part del Congo, et recorda El corazón de las tinieblas d'en CONRAD i després et sorprén que el mateix personatge, l'irlandès Roger Casement, continuï la seva vida de lluita anti colonialista a la Amazònia i al seu propi país, ja que no sé per què, em pensava que el llibre anava només sobre el Congo.
M'ha semblat una obra molt interessant per el que té de testimoni històric, encara que està molt lluny de ser una novel·la.

Núria Reichardt
Agost del 2011

COMPARTIM LECTURES, juliol del 2011

He repetit Ignacio MARTÍNEZ de PISÓN perquè em va agradar molt. He llegit la seva última obra: El día de mañana situat a la Barcelona dels anys 70 i 80 i m'ha semblat molt interessant la manera com a través d'un personatge narra l'època de la transició española.
M'ha fet especial gràcia el fet que tots els carrers i els locals que apareixen jo també els freqüentava i dels fets que narra jo els recordo perfectament, encara que jo tinc de l'època la visió d'una adolescent i els personatges de la novel·la són adults.
Ben segur llegiré més coses d'aquest maño fincat a Barcelona.


Després he llegit Purga de la finlandesa Sofi OKSANEN que és una història commovedora situada a Estònia.
En Purga es barreja el temps del final de la Segona Guerra Mundial amb el temps de la nova Estònia lliure, i si les barbaritats que van cometre els soviètics em fan tremolar de por (com ens van poder fer creure que el comunisme tenia res de bo?) no queden curtes les bestieses que fan a l'actualitat les màfies russes. El llibre narra sobretot les de tràfic de dones (cada vegada que veig les dones de l'est a les nostres carreteres se'm posen els pèls de punta).
A part d'explicar una història familiar i la història d'un poble, la novel·la narra de manera tremenda la por, així com l'engany per a la supervivència.


I per acabar la bírria de mes de juliol que ens va fer, un tastet del japonès Haruki MURAKAMI: De qué hablo cuando hablo de correr per anar fent boca abans de començar la seva última novel·la que em reservo per el mes d'agost. El títol està inspirat en De qué hablamos cuando hablamos de amor de Raymond CARVER.
És un llibre molt interessant, explica com va començar a córrer un any després que va començar a escriure i des de llavors, una i altra activitat es combinen paral·lelament a la seva vida. Diu que ell escriu com corre, metòdica i durament, amb afany de superació, diu que córrer el manté en forma per a escriure.

COMPARTIM LECTURES, juny del 2011

En un dominical de El Pais Javier CERCAS recomanava la lectura de Ignacio MARTÍNEZ DE PISÓN i m'he llegit Carreteras secundarias.
Amb tant bona recomanació, la cosa no podia fallar i, efectivament, aquest autor de Zaragoza m'ha agradat molt. Abans no sabia d'ell, havia llegit que estudià la vida i l'obra de John DOS PASSOS, però he vist que té una amplíssima obra i espero llegir-me en breu El tiempo de las mujeres (de la que he llegit alguna cosa a Enrique VILA-MATAS) o El día de mañana, la seva darrera novel·la.
Carreteras secundarias relata les peripècies d'un pare i un fill en la España dels anys setanta, en el franquisme més tardà; la decadència del franquisme va paral·lela a la decadència de la vida del pare. Els protagonistes no tenen res, però almenys acaben tenint-se l'un a l'altre.

En la següent dècada està situada El último día antes de mañana, una novel·la que m'he llegit d'una tirada i que m'ha deixat frapada. És del barceloní Eduard MÁRQUEZ, un home de la meva generació, a qui ja li havia llegit Cinc nits de febrer. Ja em va agradar en aquella ocasió i ara encara més. En acabar la lectura m'he adonat que l'original és en català, així que a partir d'ara el llegiré en català.
Les seves obres són sempre curtes i contundents, per això et sobten, t'atrapen i t'arriben fins el fons. Amb aquesta, a més, m'he sentit molt identificada: l'educació religiosa, la família de l'època franquista, la facultat i l'arribada de la democràcia, el descobriment de les drogues, el sexe i el rock and roll, i per suposat, l'amistat i l'amor; però també el pas del temps i el profund dolor de la pèrdua: d'amics, d'amors, d'il·lusions, de persones estimades... En acabar el llibre he fet una visita en la xarxa a les fotografies de la malmesa Francesca WOODMAN.

I també m'he llegit Les veus del Pamano del català Jaume CABRÉ. M'ha agradat més del que m'imaginava, m'ha agradat sobretot pensar quantes vides hi ha que no són el que semblen i encara més en un context de guerra. Aquest llibre està situat en un petit poble del Pirineu a la postguerra española amb relacions molt tenses després de les barbaritats que es van cometre i en temps de maquis entre els franquistes. També m'ha agradat els paral·lelismes que planteja la història explicada per altres personatges de l'època actual situats en el mateix poble.

Núria Reichardt
juny del 2011

COMPARTIM LECTURES, maig del 2011

He llegit l'última novel·la del Premio Planeta 2010, el català Eduardo MENDOZA que es diu Riña de gatos. Madrid 1936.
Mendoza sempre m'ha agradat, unes obres més que d'altres, i aquesta està bé, encara que no és una La ciudad de los prodigios, però està bé.
Com el seu subtítol indica esta situada en el Madrid de pre guerra civil, a l'hivern i la primavera del 36 i en el llibre queda clar que tothom estava al cas del que havia d'arribar, encara que no imaginessin que seria tan llarg i tan cru.
Destaca sobretot l'idealisme dels falangistes, la majoria dels quals no eren més que uns joves entusiastes; la passivitat de les classes benestants, el desordre dels partits polítics, l'ànsia de poder dels militars, especialment del jove Franco, la por de les democràcies europees a les idees soviètiques i la impotència del govern d'España.
Tot plegat, un desastre vist des dels ulls d'un historiador de l'art anglès que es veu involucrat en aquest Madrid pre bèl·lic i que fa de l'obra, no només un relat històric, sinó també una novel·la negra, com d'altres d'Eduardo MENDOZA.


I després l'última novel·la del britànic Ian McEWAN: Solar. M'ha costat una mica acabar-la, no m'acabava de fer el pes, encara que no està malament, trobo que McEwan perd força, o potser sóc jo qui la perdo, o potser aquest dur fi de curs no em perdona.
El tema és interessant, l'escalfament del planeta; el protagonista és insòlit, un premi nobel de física en la tardor de la seva vida; i els fets, les imatges i les idees que corren per el llibre són extremes, a vegades fins i tot patètiques, que ben segur era el que volia mostrar l'autor: les vides desastroses no poden acabar en res més que en desastres.

Núria Reichardt
maig del 2011

COMPARTIM LECTURES, abril del 2011

M'he llegit un llibre que m'ha encantat, l'última novel·la del meu apreciat Javier MARÍAS: Los enamoramientos. Com no podia ser menys està magníficament escrita, amb un llenguatge que sovint enyoro de tan precís i bell.
Suposo que sempre gaudim dels llibres que llegim en funció de les circumstàncies que vivim en el moment, i aquest l'he viscut intensament en cadascun dels temes que apareixen: la mort i els diferents sentiments que pot comportar: per a qui ha de morir, per a qui l'estima, per a qui desitja la seva mort; la confusió de la realitat: el que sembla i no ho és, el que és i no ho sembla; la perspectiva que dóna el pas del temps davant la mort i davant l'amor ... i tantes altres coses.
Gràcies Javier MARÍAS per no haver desistit d'escriure novel·les!

I per Sant Jordi?

Núria Reichardt
abril, 2011

COMPARTIM LECTURES, març del 2011

El primer llibre que m'he llegit en el mes de març ha estat La historia del amor de la nord-americana Nicole KRAUSS, que pertany també a la col·lecció X Aniversario de Salamandra. M'ha agradat, i això que al començament semblava massa simple, però de mica en mica es va desenvolupant una trama complexa i dolça, enmig del drama dels assassinats i deportats polacs per la segona guerra mundial a Amèrica, així com dels drames personals dels protagonistes. La historia del amor no s'anomena així per ser una història d'amor - que també - sinó que fa referència a un llibre que es titula d'aquesta manera i que fa de fil conductor de la història.

I el segon Almas grises del francès Philippe CLAUDEL també de la col·lecció X Aniversario de Salamandra. És una història molt trista perquè relata tristos fets que succeeixen dins d'un encara més trist entorn, la guerra del 14 a França. La sensibilitat de l'autor radica en anar separant i entrellaçant aquells fets més íntims dels de l'entorn social.

I, oi quina ràbia! M'he començat a llegir l'últim llibre del meu admirat escriptor anglès Martin AMIS que es titula La viuda embarazada i no m'agrada!
Continuaré una miqueta més aviam si canvia el rotllo perquè em costa acceptar que el llibre no valgui res; bé, perdó, que el llibre no m'agradi. He gaudit tant amb Experiencia, Tren Nocturno, Dinero i La casa de los encuentros, que no m'ho puc creure!

Núria Reichardt
març del 2011

COMPARTIM LECTURES, febrer del 2011

El primer llibre que he llegit ha estat un de molt senzillet La soledad de los números primos del jove italià Paolo GIORDANO, encara que la metàfora sobre els "nombres primers bessons", com el 13 o el 15, que són uns nombres primers molt especials perquè encara que es troben molt propers, sempre s'interposa entre ells un nombre parell, la trobo deliciosament bonica.

Aquest llibre forma part de la col·lecció X aniversario de l'editorial Salamandra que ens van regalar els nostres amics Esther i Miguel, entre els quals brilla la joia El último encuentro de Sandor MARAI o la meravella Suite francesa de la Irène NÉMIROVSKI dels que ja he parlat anteriorment.
Després m'he llegit un llibre que em van regalar fa mesos, per el meu aniversari, i que m'ha sorprès molt positivament. Es tracta de El club de los optimistas incorregibles i em feia molta mandra llegir-lo tant per el títol, com per el gruixut què és i perquè desconeixia el seu autor, el francès Jean-Michel GUENASSIA, però ha pagat molt la pena.
La història et situa en el París dels anys 60 i, de la ma d'un jovenet, et fa conèixer no només l'ambient de l'època, abans del maig del 68, sinó sobretot l'ambient dels exiliats de l'est, la majoria rusos i húngars que van fugir del seu país d'un dia per altre per a evitar la mort, abandonant-lo tot allà: família, professió, etc. La imatge de la Unió Soviètica és esfereïdora i a París troben un lleu suport de la ma d'en Kessel i d'en Sartre. A part d'això, estan totalment sols.

Núria Reichardt
Febrer, 2011

COMPARTIM LECTURES, gener del 2011

No he estat capaç de llegir res!

Núria Reichardt
gener, 2011

COMPARTIM LECTURES, desembre del 2010

El desembre l'he començat amb l'Anna GAVALDA a qui ja coneixia per l'obra Junts i prou amb la qual vaig gaudir molt, tant, que és un llibre que he regalat més d'una vegada.
Ara he llegit la seva última novel·la A gust amb la vida, tan curta i lleugera que es llegeix en dues estones, senzilla però alhora profunda i molt bonica. Va sobre quatre germans que durant un cap de setmana fan una escapada de la seva vida d'adults, s'amaguen de la realitat i retroben la seva infantesa.

I l'he acabat amb el flamant nobel Mario VARGAS LLOSA, de qui he llegit El paraíso en la otra esquina del 2003, sobre moltes coses - com sempre - però sobretot sobre l'aventura de Gauguin en la Polinèsia, que dóna molt que pensar com, per exemple, marxar a la Polinèsia o allà on sigui i deixar-ho tot enrere, per sempre.
També he llegit el seu discurs del 7 de desembre a Estocolmo. S'anomena Elogio a la lectura y la ficción i és un al·legat preciós sobre el valor de la lectura, "no només com a entreteniment i com a exercici intel.lectual que ens aguditza la sensibilitat i ens desperta l'esperit crític, sinó com a necessitat imprescindible perquè la civilització continuï existint, renovant-se i conservant en nosaltres el millor del que tenim d'humans...""... i perquè un món sense literatura seria un món sense desitjos ni ideals...". Gràcies Mario.

I per últim, un llibre xulíssim que em van regalar per Nadal i ja me l'he acabat: Sunset Park, l'última novel·la del neoyorquí Paul AUSTER, un llibre sobre la vida i tot allò que et pot arribar a passar, o no.


Bones festes i que us regalin molts llibres!

Núria Reichardt
desembre, 2010

COMPARTIM LECTURES, novembre del 2010

Aquest novembre m'he llegit només dos llibres, però tots dos molt interessants.

El primer d'en Javier CERCAS de qui ja m'havia llegit les seves anteriors novel·les Los soldados de Salamina i La velocidad de la luz, totes dues molt bones.
La veritat és que em feia molta mandra llegir-me Anatomía de un instante sobre el cop d'estat del 23-F, però ha valgut molt la pena ja que no es fa gens avorrit, ans al contrari, és molt interessant i engrescador i, per suposat, va molt més enllà del cop d'estat.
M'encanta en Javier CERCAS, sempre espero amb il·lusió el seu article quinzenal al dominical de El País i mai no em decepciona.


Va ser gràcies a en Javier CERCAS que vaig tenir notícia d'en Juan Gabriel VÁSQUEZ, un jove escriptor colombià.
He llegit Los informantes de qui el flamant nobel Mario VARGAS LLOSA ha dit "Un magnífico y aterrador estudio sobre cómo el pasado puede invadir el presente, y una fascinante revelación de un rincón poco conocido del teatro de la guerra Nazi".
M'ha agradat molt - encara que a estona ho passes ben malament - tant per l'interès de la trama com per per la qualitat de la seva prosa.

Núria Reichardt
novembre, 2010

Octubre del 2010

En començar l'octubre vaig llegir un llibre d'en Italo SVEVO de qui no havia llegit res abans. Es titula Senectud, situada a la ciutat de l'autor, Trieste, i m'ha semblat una mica estrany la seva manera de narrar la dificultat de viure i d'establir relacions amb els altres. Destaca la traducció de la meva enyorada Carmen MARTÍN GAITE.

Vaig sentir-me molt feliç en saber que a en Mario VARGAS LLOSA li havien donat el Premi Nobel de Literatura, crec que és molt merescut i, en honor seu, vaig triar un llibre més dels molts dels seus que encara no he llegit.
Ha estat el seu primer llibre publicat el 1962, guanyador del premi Biblioteca Breve convocat per Carlos BARRAL, La ciudad y los perros que m'ha impressionat molt. Què bé que escrivia ja fa més de quaranta anys!

Continuaré amb la seva obra i m'he convertit en una defensora total d'en Vargas Llosa, sobretot davant d'aquells que, injustament, el critiquen per les seves posicions, sobretot sense haver-lo llegit.
Gràcies a aquest Nobel han aparegut a la premsa moltes informacions i he llegit crítiques fantàstiques d'autors reconeguts. Vull destacar-ne la d'en Javier CERCAS, gràcies al qual he tingut notícia d'un altre escriptor, en Juan Gabriel VASQUEZ, a qui vull llegir.

Núria Reichardt
octubre, 2010

setembre del 2010

Vaig començar el setembre amb el llibre Un invierno en Mallora de la George SAND. En aquesta obra, Sand narra les vivències del seu viatge i de la seva estància a l'illa amb Chopin i critica de manera forta els mallorquins de l'època.

També he llegit un llibre de l'Esther TUSQUETS anomenat Habíamos ganado la guerra que ha estat interessant, sobre la España de la postguerra des del punt de vista d'un membre de l'alta burgesia barcelonesa.

I per últim vaig trobar un altre llibre d'en Colm TÓÍBIN, El faro de Blackwater, una novel·la molt commovedora sobre els personatges d'una família i el seu entorn, entorn d'amics i coneguts i entorn de paisatge irlandès en contrast amb la ciutat.

COMPARTIM LECTURES, estiu del 2010

Les meves lectures d'aquest estiu han estat irregulars i variades, clàssiques i actuals, moltes d'elles seguint les recomanacions d'en Joan de Sagarra. En ordre d'haver estat llegides:

- La primera va ser Buenos días, tristeza del francès Françoise SAGAN que ja havia llegit feia molts anys, però encara que he canviat la mirada d'adolescent per la mirada d'adulta, m'ha tornat a agradar.


- Vaig seguir amb un altre clàssic del segle XX, el nord-americà Jack KEROUAC. En el camino m'ha interessat però crec que m'hagués fascinat si l'hagués llegit anys enrere.


- I encara un altre, el britànic G.K. CHESTERTON. L'encant de la novel·la El hombre que fue jueves és que no saps ben bé si estàs llegint una obra filosòfica o una història detectivesca; estranya sí que ho és.






- Un llarg hivern del contemporani irlandès Colm TÓIBÍN és una història breu, subtil i plena de sensibilitat, narrada amb una prosa d'una netedat i una precisió extremes. Pertany a una col·lecció de contes anomenada Mothers and Sons i és molt recomanable.


- Dels contemporanis als clàssics i he llegit al rus Lleó TOLSTÓI que sempre m'ha agradat molt. Aquesta vegada he llegit La muerte de Iván Ilich.




- I no podia passar l'estiu sense llegir alguna cosa del japonès Haruki MURAKAMI, però enlloc d'una novel·la m'he llegit el recull de contes El salze sec i la dona adormida i no sabria triar quin és més curiós, quin més al·lucinant o quin més tendre, però en tots ells, d'una manera o altra, t'hi reconeixes.


- Els contes curts van bé per a llegir a la platja. He llegit Short Cuts del nord-americà Raymond CARVER que el cineasta Robert ALTMAN va convertir en la pel·lícula Vidas cruzadas.Tinc la referència de que en Carver és un dels millors contistes, però els seus contes bàsicament em fan enfadar per les vides que relaten.


La lectura que més he gaudit ha estat la d'en Colm TÓIBÍN i ja estic buscant altres títols d'aquest escriptor irlandès. I la teva, quina ha estat la teva lectura preferida de l'estiu? Recomana'ns-la!

Núria Reichardt
agost, 2010

COMPARTIM LECTURES, juny del 2010

Aquest mes de juny, com tots, he estat molt i molt enfeinada. Així i tot m'he pogut llegir dos llibres de ficció - que s'agraeix en estar envoltat de tanta realitat - i tot dos boníssims.

El primer ha estat per a mi una sorpresa molt agradable que fos boníssim, ja que desconeixia l'autora i només vaig saber d'ella en saber que havia guanyat el Premi Goncourt, 2010.

Es tracta de la francesa Marie NDiaye que s'ha convertit en la primera escriptora negra en guanyar aquest prestigiós premi amb el llibre Tres mujeres fuertes.

El llibre el vaig entomar sabent que anava sobre l'emigració, ja que havia llegit una entrevista a l'autora que actualment viu a Berlín, però saber-ne això és no saber-ne res ja que els tres relats del llibre et deixen absolutament sorpresa i colpida. No només per la gravetat dels fets - que ho són - sinó per la diferent perspectiva amb que ella els relata.

Sé que és el primer llibre en què escriu sobre Àfrica i estic desitjosa de buscar bibliografia anterior seva.

El segon llibre no ha estat cap sorpresa que fos boníssim ja que és del sud-africà premi Nobel 2003 fincat a Sidney, en J.M. COETZEE i jo sempre trobo els seus llibres boníssims.

Encara que uns m'agraden més que d'altres per la seva temàtica o per el moment personal en què els llegeixo. El seu títol Diario de un mal año no m'inspirava gaire, però el seu contingut m'ha agradat molt, així com també l'estil diferent - amb tres veus diferents - amb que presenta la història.

M'ha agradat molt la coherència i honestedat del vell amb si mateix i amb l'opció de vida que va prendre quan era jove i m'ha agradat especialment el paper de la noia que, encara que semblava tonta i despreocupada, no ho era gens; només que era molt jove i moderna, però també coherent i responsable amb ella mateixa i amb el camí que ha pres.

Potser és que la vellesa necessita tant de la joventut i la bellesa ... potser tant com la joventut necessita dels vells i la saviesa.

Que tingueu un bon estiu i molt bona lectura!

Núria Reichardt
juny del 2010

COMPARTIM LECTURES, maig del 2010

Per Sant Jordi em vaig comprar l'últim llibre d'un dels meus escriptors preferits, el nord-americà Philip ROTH. S'anomena La humiliació, està traduït per en Xavier PÀMIES i l'he gaudit molt; llàstima que sigui tan curt! Molts opinen que en Roth ja no és el que era, però a mi mai deixa de sorprendre'm; aquesta vegada el protagonista també és un home gran i la humiliació és una característica que apareix en molts dels seus últims llibres, però aquí ja és el tema central, i la relaciona amb la vellesa: impecable.

Després he llegit l'última novel·la del català Enrique Vilamatas que s'anomena Dublinesca. Com sempre, molt intel·ligent i molt poc convencional i, com sempre, m'ha agradat molt. M'han agradat especialment el tema de la recerca del geni, que potser és la recerca d'allò que hem perdut durant la vida, així com també el funeral de la era Gutenberg davant el poder de la era digital. Però sobretot, m'ha fet venir moltes ganes d'intentar de nou la lectura de l'Ulises de James JOYCE. Potser seria una bona idea començar-lo el 16 de juny, el Bloomsday.

I per acabar el mes, un llibre que vaig aconseguir amb un intercanvi a l'institut el passat Sant Jordi: Una habitación propia de l'anglesa Virginia WOLFF. Sempre que llegeixo aquesta dona penso en el difícil que ha de ser ésser precursor d'alguna cosa, adelantar-te en el temps. T'ha de fer patir molt viure contra-corrent i jo admiro aquesta feminista de finals del segle XIX.

Núria Reichardt
maig, 2010

COMPARTIM LECTURES. Abril, 2010

El primer llibre que he llegit aquest mes d'abril ha estat molt i molt interessant. Es tracta de De la finca del nord-americà John UPDIKE mort recentment. Quan va morir vaig llegir coses sobre ell a la premsa i vaig pensar que mai no l'havia llegit. En veure'l entre els llibres que regalaven a la biblioteca Enric Miralles de Palafolls, no vaig dubtar-hi i la seva lectura m'ha omplert tots els sentits; em sembla molt subtil i molt intel·ligent.

Després vaig llegir un altre autor que tampoc mai abans havia llegit, l'uruguaià Juan Carlos ONETTI, però no l'he gaudit gaire, em fa l'efecte que la literatura sud-americana del corrent realisme màgic em té saturada. La novel·la és Cuando ya no importe i potser hauria d'haver llegit els seus contes ja que sé que Onetti és aplaudit sobretot com a autor de relats curts.

Vaig tornar-hi amb John UPDIKE, aquesta vegada vaig llegir Parejas, però el vaig deixar a mitges ja que aborda un tema, l'alli-berament sexual de les dones i les infidelitats dels matrimonis que, en el moment de la seva publicació, en els anys seixanta, deuria ser una bomba, però actualment aquest tema es troba fora del meu interès.


Per Sant Jordi em van regalar l'últim llibre publicat en castellà de la Irène NÉMIROVSKY. Com sempre, ha estat un plaer llegir aquesta malaurada dona, i El caso Kurílov és una novel·la amb una trama original, diferent: en les darreries del règim zarista narra els inicis de la revolució bolxevic, però ho explica des del futur (1932) i des del punt de vista d'un terrorista que ara ja és gran i mor.

Desitjo que haguéu gaudit d'un bon Sant Jordi

Núria Reichardt
abril, 2010

COMPARTIM LECTURES, Març del 2010

Fins el març que no m'he llegit l'últim llibre del nord-americà Paul AUSTER: Invisible. Per suposat que no m'ha decebut, ans al contrari, Auster torna amb força amb aquesta última entrega.

Després ha estat el torn de conèixer el català Eduard MÁRQUEZ i he llegit Cinc nits de febrer. És una novel·la inquietant, curta, profunda i poètica que juga amb el temps - el present, el passat i fins i tot el futur - i amb la memòria. Un llibre que m'ha fet anar endavant i endarrere de les pàgines per aconseguir situar-me, encara que al capdavall, és la poesia qui et mou per la història.
Apareix un poema preciós d'en Joan VINYOLI: El silenci dels morts que diu:

No parlem,
però, dels morts i fem-nos lentament
al pensament que alguna cosa d'ells
és molt a prop.
Visquem-ne acompanyats

com si només ens departís una paret de fum

que priva sols de veure'ns.

Després vaig llegir una novel·leta romàntica El cuaderno de Noah del nord-americà Nicholas SPARKS que tracta amb molta delicadesa el tema de la malaltia d'Alzheimer. Em sona haver vist una pel·lícula en el cinema que aquest llibre deuria ser el guió.

Núria Reichardt
març, 2010