Com he gaudit amb la lectura de Hasta que empieza a brillar. Un llibre sobre la vida de Maria Moliner i el seu diccionari, ficcionat per l'autor argentí Andrés NEUMAN.
A més de cosir la història d'aquesta admirable senyora, ho fa a través de la llengua; és a dir, mitjançant criteris lexicogràfics. Fins i tot suggereix que les definicions del seu diccionari, suposen una mena d'autobiografia de l'autora.
I, a més, seguint amb el tema de les lectures que em persegueix últimament, Maria MOLINER va néixer amb el segle XX i la seva joventut la va viure en la dictadura de Primo de Rivera, la seva plenitud en la República i la Guerra Civil i la seva maduresa en la terrible postguerra. I encara va tenir sort -ella i el seu marit- que no els ajusticiessin com a molts dels seus amics, sinó que els van depurar i vigilar, però van poder continuar vivint i més o menys treballant en la España franquista.
El Diccionario de uso del español va ser publicat el 1966. El seu marit no va arribar a conèixer la mort del dictador, però ella va viure fins l'any 1981.
I per fi m'he llegit A sangre y fuego. Héroes, bestias y mártires de España, el llibre de relats sobre la Guerra Civil Española escrita el 1937 pel periodista sevillà Manuel CHAVES NOGALES y publicada a Chile.
No havia sentit a parlar mai d'aquesta obra sublim fins que vaig llegir La península de las casas vacías i vaig escoltar en David UCLÉS que la recomanava. És molt bona, relata amb molt realisme la crueltat de la guerra i de la revolució.
El seu valor és que l'escriu abans d'acabar la lluita armada i que hi ha contes que mostren les carnisseries dutes a terme pels sublevats i també pels falangistes i terratinents i l'arrasament de la població per part de l'aviació feixista. D'altres relats expliquen les bestieses tant dels milicians, com dels obrers i camperols, tant el que van fer els socialistes i comunistes com els sindicalistes. En tots ells domina la por i el poc valor de la vida humana en aquell temps.
M'he llegit Només terra Només pluja Només fang de la mataronina Montse ALBETS i encara no sé si m'ha agradat o no.
L'obra pòstuma La mort i la primavera de la barcelonina Mercè RODOREDA no la coneixia.
Arrel de l'obra presentada per Marcos MORAU i la seva companyia La veronal, que tindré el plaer de veure'ls en el TN, he volgut llegir-la i he quedat absolutament sorpresa d'aquesta història surrealista i gore total d'una de les meves autores preferides.
Va sobre l'angoixa i la por. Va sobretot sobre la mort i sobre el contrast entre les persones i el món vegetal. Les seves metàfores són tan esgarrifoses com plenes de bellesa.
Quan vaig llegir que en les cartes al seu editor, en Joan SALES, que estava preparant la seva millor obra, mai hagués imaginat que es tractava d'un relat on l'horror i el fantàstic ens narra el món real.
Ha hagut una altra coincidència que m'ha empès a llegir-la, quan he conegut el duet musical L'ARANNÀ, que tenen un treball discogràfic, La salamandra (Blau Atzavara, 2024), fet a partir de contes de la RODOREDA.
També aquest agost he començat a llegir de mica en mica la biografia que en Jose TERUEL ha publicat aquest any en motiu del centenari del naixement de la meva idolatrada escriptora, la madrilenya Carmen Martín Gaite.
L'he volgut llegir per a la 3a sessió de Recomanem Llibres que organitza La Guarda del llibre, però és tan extensa que no la podré acabar a temps, encara que em servirà per a recordar totes les seves novel·les, la majoria de les quals vaig llegir amb molta passió durant la meva joventut i maduresa.
