Durant el mes de maig he llegit molt per sobre, el meu cap estava en una altra banda, però tot i això, necessitava llegir, encara que només fos per caure adormida.
El primer llibre me'l vaig comprar per Sant Jordi, estava esperant amb ànsia el segon volum de Los episodios de una guerra interminable: El lector de Julio Verne de la madrilenya Almudena GRANDES . Me'l vaig llegir tan ràpid, que em dec haver menjat molts detalls, me l'hauré de rellegir en un moment de més calma; em va agradar molt, però.
Havia pensat que una altra història de maquis seria molt repetitiu, però en absolut. És una història diferent, en un indret absolutament distint, aquest cop a la sierra de Jaén i amb uns personatges bastant desconcertants: el protagonista és fill d'un guàrdia civil.
Havia pensat que una altra història de maquis seria molt repetitiu, però en absolut. És una història diferent, en un indret absolutament distint, aquest cop a la sierra de Jaén i amb uns personatges bastant desconcertants: el protagonista és fill d'un guàrdia civil.
El segon ha estat fàcil, ja que el llibre és molt senzill, només té gràcia perquè són les memòries del meu oncle alemany, en Carlos REICHARDT que ha publicat Recuerdos de un olvidadizo. Ja havia escrit i publicat ell mateix la primera part Carpe Diem, però ara una editorial alemanya li ha publicat en espanyol aquesta primera part, més la segona, Cosechando días. La presentació del llibre va ser a la cervesseria Moritz de Barcelona en un acte familiar molt emotiu i entranyable.La vida del meu oncle ha estat especialment interessant, sobretot per totes les circumstàncies que van fer que hagués d'anar a l'Alemanya en guerra de l'any 1945. I, sobretot, ha estat i és la seva una vida plena d'optimisme i vitalitat.
El tercer llibre m'ha resultat molt més difícil, ja que segurament no he triat un bon moment per a llegir una obra complexa com és Aire de Dylan del meu admirat escriptor barceloní Enrique VILA-MATAS. Quan tingui ocasió, la he de rellegir.
Així i tot és una obra que m'ha fet riure i somriure per el seu enrevessat sentit de l'humor, que m'encanta. És tan dur i cruel i, al mateix temps, tan graciós. Tan absurd i contradictori i alhora tan profund. Com la vida...
Núria Reichardt
Maig del 2012
