Compartim lectures, gener del 2018

Ara ja fa un parell d'anys que normalment llegeixo ebooks per una qüestió de vista i fatiga. Va ser una llàstima però també l'única manera de poder continuar llegint el mateix nombre de llibres que era habitual per a mi.

No obstant això, quan estic de vacances llegeixo alguns en paper i sempre n'és un plaer. Aquestes vacances ha estat el temps de la mataronina Care SANTOS, Premi Nadal del 2017 amb la novel·la ja llegida i aquí comentada Media vida, qui vaig tenir la sort que em regalès dos títols en acabar el taller d'escriptura Escriure els records.

He llegit Diamant blau que bàsicament són els seus records sobre la seva història familiar. Una narració dinàmica, ingeniosa, versemblant i amb un caire còmic que m'agrada.

Vull destacar-ne l'últim paràgraf: "L'avi fa sis anys que és mort i jo no en guardo cap record, però ella el reviu quan en parla. Per a això serveixen les històries. Per fer tornar els morts. Per retrobar allò que no voldríem haver perdut. Per això escrivim. Per això hi ha històries, i gent que les explica".

I què curiós:  a Girona he anat a veure una exposició de l'Olga SACHAROFF que m'ha agradat molt i quan he vist el quadre Pajarera he pensat en la Care i el seu llibre Diamant blau i en el pobre senyor que flipava amb els ocells.

A aquest autor català de novel·la negra el llengua castellana, en Víctor DEL ÁRBOL, el vaig conèixer gràcies a l'ebook i per a mi era un perfecte desconegut. Li vaig llegir El peso de los muertos i ara ha estat el torn de La tristeza del samurai. Sé també que abans de dedicar-se a l'escriptura treballava com a mosso d'esquadra, d'on suposo ha tret quantitat inimaginable d'informació perquè ja sabem que sovint la realitat supera la ficció; i que el 2016 va guanyar també el Premi Nadal amb La víspera de casi todo.

És una història dura, duríssima. És per això que em costa llegir novel·la negra, perquè m'ho passo fatal. He de dir però, que la història m'ha sorprés i que m'ha interessat. Tornem-hi amb el tema del poder, l'atracció del poder, i  sobre la no casualitat dels fets, sinó que sempre hi ha causes relacionades encara que no sapiguem o no volguem veure-les. El més terrorífic per a mi no han estat tant els assassinats i les morts, que també, sinó l'herència dels problemes, la maldat dels gens i el difícil que és, per no dir impossible, fugir del teu destí.

I durant el Temps de Lectura a l'institut intento llegir lectura juvenil i/o relats curts. Aquest mes ha estat el torn del també català, escriptor bilíngüe i flamant Premi Nadal 2018 amb la novel·la Un amor, l'Alejandro PALOMAS, a qui ja li havia llegit i comentat El tiempo que nos une i ara he llegit Un fill. 

Totes elles novel·les molt d'emocions, intenses, molt en la moda, també. Un fill m'ha fascinat, m'ha tingut en la intriga fins el final.

I també he llegit l'altra novel·la de la Care SANTOS, Desig de xocolata. Aquesta és diferent. És allò d'explicar una història en tres temps diferents des de tres diferents veus i on el denominador comú en cadascuna d'elles és un objecte.

Aquest objecte en aquest cas és una antiga, petita, destartalada i preciosa xocolatera, d'aquí el títol, propietat de tres dones en tres moments diferents de la història a Barcelona.

A mi la que m'ha agradat més és la primera història, l'actual, perquè he descobert una Care SANTOS diferent, més fresca, moderna, amb l'idèntic sentit de l'humor de tots els seus textos i amb personatges sempre interessants, però en aquesta part, excepte la xocolatera, no hi ha res antic, i s'ha afegit un component eròtic que no li havia llegit encara i que m'ha agradat molt.