A la biblio del S'Agulla

Compartim lectures, desembre del 2011

2011-12-27T11:48:00.006+01:00

Aquest desembre he llegit l'última novel·la de l'Almudena GRANDES que és el primer volum dels Episodios de una guerra interminable anomenat Inés y la alegría. El nom de Episodios l'ha posat en homenatge a Don Benito Pérez Galdos i Inés y la alegría relata la història dels homes que van invadir la Vall d'Aran el 1944 per a derrocar el govern de Franco, quan els aliats estaven a punt de vèncer els nazis, una part de la història que la Història ha obviat.

Feia mesos que me'l volia llegir ja que me l'havien recomanat dues de les meves amigues lectores, i aquesta és sempre la millor manera d'encertar un llibre. Així i tot, al principi no em convencia, el trobava massa ingenu, massa idealista; però de mica en mica la història es va desenvolupant i m'ha agradat molt.

Em passa amb l'Almudena Grandes que no la trobo especialment bona, però sí molt propera als meus interessos., potser per la seva edat, no ho sé. Aquesta vegada cal a dir que l'obra l'he trobada de molta més qualitat i que està molt bé documentada M'he assabentat de moltes qüestions sobre l'exèrcit republicà, dels maquis i del PCE que desconeixia i que me n'alegro de saber-les. Els comunistes republicans eren tan idealistes que des del punt de vista d'ara semblen fins i tot ingenus, però el coratge que van posar a les seves vides el trobo molt admirable, sobretot des del punt de vista de l'actualitat on els valors es troben en franca decadència.

D'altra banda, la part de la història inventada per la escriptora, la dels personatges amb noms propis no coneguts, és molt bonica, encara que també molt trista, i on la cuina de la protagonista n'alegra la història i fa de fil conductor dels esdeveniments. És aquest aspecte de Grandes que sempre m'ha agradat.

I el mes de desembre, i amb ell aquest lleig 2011 que s'acaba, l'he acabant llegint Amarillo, un llibre monstruosament poètic, una paranoia sobre el suïcidi i l'autodestrucció.
El pitjor és que està basat en fets reals i que els protagonistes són patèticament joves. L'autor és l'aragonès Félix ROMEO que, en acabar el llibre i buscar informació sobre ell he descobert que, malauradament, també ha mort aquest any 2011, molt jove, d'un atac de cor, terrible.

Núria Reichardt
desembre, 2011

Compartim lectures, novembre del 2011

2011-11-06T17:21:00.007+01:00

El mes de novembre l'he començat amb el Libro 3 de 1Q84 del japonès Haruki MURAKAMI. Estava esperant ansiosament la seva aparició al mercat en el mes d'octubre, ja que des del mes d'agost en què em vaig llegir els llibres 1 i 2, em sentia molt intrigada, i una amiga me'l va regalar per el meu aniversari, la qual cosa li agraeixo molt.
El llibre no m'ha decepcionat, Murakami és Murakami, però hagués tingut més gràcia que hagués estat tota la història en un mateix volum. De fet el llibre 3 no és més que el desenllaç, tots els ingredients ja estan sobre la taula en els llibres 1 i 2, amb totes les coses sorprenents del món màgic de Murakami. Una mica com aquells programes de la tele que, quan ja no queden més que cinc minuts, et fan una mitja part.
El que pren més força en el llibre 3 és la història d'amor entre Aomame i Tengo (sempre és reconfortant una història d'amor) i també, com sempre en els llibres de Haruki Murakami, la fina línia divisòria entre allò que és real i el que no ho és, o ho sembla. Alguns detalls no es resolen, segurament perquè no tenen més importància o perquè l'autor els deixa a la teva disposició i, per suposat, el final te l'has de fer tot sol.

Després vaig començar El cas únic de Sam Finkler del britànic Howard JACOBSON, premi Booker 2010. Al principi no l'entenia gens i vaig deixar-lo per una lectura molt més senzilla: L'home de la maleta del català Ramon SOLSONA que és una història molt entranyable situada a la ciutat de Barcelona des de 1932 a dia d'avui. He rigut, he plorat, he recordat ... què més se li pot demanar a un llibre?

En reprendre el llibre d'en Jacobson ja li he agafat el fil. Els "finklers" són els jueus; és un llibre difícil, però molt interessant per a mi ja que ignoro (o ignorava) bastant coses sobre aquest tema. Encara que havia llegit molts llibres sobre l'holocaust, aquest se'n va cap a altres bandes: l'avergonyiment jueu davant l'estat d'Israel i el terrorisme contra Palestina. I tots els problemes i contradiccions que això comporta en la manera de viure i de pensar d'aquests jueus que viuen a Anglaterra amb els seus costums, tradicions, religió, etc.

Núria Reichardt
novembre del 2011

COMPARTIM LECTURES, octubre del 2011

2011-10-05T18:32:00.005+02:00

El mes d'octubre he llegit El mapa y el territorio, premio Goncourt 2010 del francès Michel Houellebecq. Sempre m'agrada llegir obres que siguin diferents d'autors que provoquen controvèrsies i Houellebecq ho és, com també ho són els seus personatges: l'artista Jed Martin i el mateix Houellebecq, l'escriptor.
Fa uns anys ja vaig llegir-me Ampliación del campo de batalla que també mostrava algunes característiques comuns: la soledat dels protagonistes (o de la humanitat), el trencament amb els clixés convencionals, la manca d'il·lusió per la vida...
Potser em va desanimar una mica i no he llegit ni Las partículas elementales ni Plataforma, que li van donar consideració literària i donaren lloc al fenomen Houellebecq. Aviat buscaré el temps per a elles.

També he llegit Las correcciones del nord-americà Jonathan FRANZEN. De fet volia llegir-me Llibertat però encara no havia sortit a la venda. No m'ho he passat especialment bé amb aquest llibre, potser perquè pesa molt, però sí he de reconèixer que tot el que he llegit sobre en FRANZEN que si és el nou representant de la literatura nord-americana, és cert: la seva novel·la radiografia el seu país i els seus personatges podrien ser qualsevol de nosaltres, com a prototips d'éssers humans del món occidental en aquest pas entre el segle XX i el segle XXI.

Núria Reichardt
octubre, 2012

COMPARTIM LECTURES, setembre del 2011

2011-09-18T18:21:00.004+02:00

Amb la calor de principis de setembre he continuant llegint, com si encara fossin vacances d'estiu, intentant enganyar la ment de que encara no tornàvem a la rutina.
I vaig llegir-me un llibre molt interessant que tenia a la tauleta de nit des del gener, Que el món no pari de rodar del nord-americà Colum McCANN.
Molt interessant per a mi perquè es situa en el New York de l'època Nixon i la guerra del Vietnam, la qual serveix de transfon per unes quantes històries que, en un principi són inconnexes, però que de mica en mica es van interrelacionant.
Les diferents històries es connecten el dia que en Philippe Petit va caminar sobre la corda fluixa entre les torres bessones el 7 d'agost de 1974: un frare irlandès que ajuda les prostitutes del Bronx, unes dones que es reuneixen per parlar dels seus fills morts al Vietnam, una parella d'artistes drogoaddictes que provoquen un accident...

I després un altre nord-americà, en E. L. DOCTOROW, de fet és qui recomana a en Colum McCANN. El llibre que he llegit m'ha agradat molt i molt, es diu Homer i Langley i va d'una família que viu a la cinquena avinguda de New York, davant del Central Park. La història comença a principis del segle XX i acaba en els anys 80. A través dels seus originals personatges veus el món d'una altra manera, una manera curiosa i autèntica.

Núria Reichardt
setembre del 2011

COMPARTIM LECTURES, agost del 2011

2011-08-13T18:09:00.009+02:00

L'última novel·la del japonès Haruki MURAKAMI me l'havia reservat per l'agost. Llegir 1Q84 ha estat un dels plaers de les vacances d'estiu.
He gaudit llegint cadascuna de les seves pàgines; tant si ho feia al llit, com a la gandula o a la platja, el món desapareixia de vista i només hi havia el món de 1Q84, que és un altre món.
N'he gaudit i m'ha agradat la història i els seus personatges, encara que el final (que no és el final ja que la 3a part de la història sortirà a l'octubre) m'ha deixat amb el pensament que la imaginació desenfrenada d'en MURAKAMI s'estava passant de rosca amb tants homenets i crisàl·lides que mouen les vides dels protagonistes.
No obstant això, confio que en MURAKAMI haurà estat capaç de sortir-se'n d'alguna manera que jo ni tan sols puc imaginar, però per això hauré d'esperar l'octubre.

He llegit en una entrevista que van fer a en MURAKAMI quan va venir a Barcelona el juliol a recollir el premi Internacional Catalunya: " La realidad es el tema de este libro. Creemos que esto es la realidad, usted y yo hablando en esta sala acerca de un libro, mientras llueve sobre los naranjos, pero esta situación hubiera podido no suceder nunca. Si quince minutos antes, me hubiera atropellado un coche en la plaza Sant Jaume, no estaría aquí. O tal vez usted, hace quince años, podía haber optado por otro trabajo... Así que es realmente muy extraño que justamente estemos aquí usted y yo. Eso es lo que me interesa, que todo es muy extraño. No más que ver dos lunas en el cielo. Y luego hay esos sucesos que cambian el mundo, como el 11-S o una guerra. Mucha gente no está segura de si lo que todo el mundo ve es real. Escenas como la del 11-S nos parecen irreales, con todos aquellos cuerpos cayendo al vacío. Muchos testigos han reaccionado viviendo como si jamás hubieran existido las Torres Gemelas, lo que llegan a creer."

Després de 1Q84 es fa difícil concentrar-se en una altra lectura perquè el teu cap sempre hi torna. No obstant això he llegit La señora del perrito y otros cuentos del rus Anton CHÉJOV suposo que perquè a 1Q84 surt una cita d'en CHÉJOV molt interessant: Cuando en una historia aparece un arma de fuego, ésta deberá ser disparada".

I després un llibre que vaig comprar per Sant Jordi: Caligrafía de los sueños del català Juan MARSÉ situada a la Barcelona de la postguerra.

I per últim, l'última obra del peruà i premi Nobel de Literatura 2010 Mario VARGAS LLOSA, titulada El sueño del celta.
La primera part, la part del Congo, et recorda El corazón de las tinieblas d'en CONRAD i després et sorprén que el mateix personatge, l'irlandès Roger Casement, continuï la seva vida de lluita anti colonialista a la Amazònia i al seu propi país, ja que no sé per què, em pensava que el llibre anava només sobre el Congo.
M'ha semblat una obra molt interessant per el que té de testimoni històric, encara que està molt lluny de ser una novel·la.

Núria Reichardt
Agost del 2011

COMPARTIM LECTURES, juliol del 2011

2011-07-15T21:00:00.008+02:00

He repetit Ignacio MARTÍNEZ de PISÓN perquè em va agradar molt. He llegit la seva última obra: El día de mañana situat a la Barcelona dels anys 70 i 80 i m'ha semblat molt interessant la manera com a través d'un personatge narra l'època de la transició española.
M'ha fet especial gràcia el fet que tots els carrers i els locals que apareixen jo també els freqüentava i dels fets que narra jo els recordo perfectament, encara que jo tinc de l'època la visió d'una adolescent i els personatges de la novel·la són adults.
Ben segur llegiré més coses d'aquest maño fincat a Barcelona.

Després he llegit Purga de la finlandesa Sofi OKSANEN que és una història commovedora situada a Estònia.
En Purga es barreja el temps del final de la Segona Guerra Mundial amb el temps de la nova Estònia lliure, i si les barbaritats que van cometre els soviètics em fan tremolar de por (com ens van poder fer creure que el comunisme tenia res de bo?) no queden curtes les bestieses que fan a l'actualitat les màfies russes. El llibre narra sobretot les de tràfic de dones (cada vegada que veig les dones de l'est a les nostres carreteres se'm posen els pèls de punta).
A part d'explicar una història familiar i la història d'un poble, la novel·la narra de manera tremenda la por, així com l'engany per a la supervivència.

I per acabar la bírria de mes de juliol que ens va fer, un tastet del japonès Haruki MURAKAMI: De qué hablo cuando hablo de correr per anar fent boca abans de començar la seva última novel·la que em reservo per el mes d'agost. El títol està inspirat en De qué hablamos cuando hablamos de amor de Raymond CARVER.
És un llibre molt interessant, explica com va començar a córrer un any després que va començar a escriure i des de llavors, una i altra activitat es combinen paral·lelament a la seva vida. Diu que ell escriu com corre, metòdica i durament, amb afany de superació, diu que córrer el manté en forma per a escriure.

COMPARTIM LECTURES, juny del 2011

2011-06-14T22:41:00.006+02:00

En un dominical de El Pais Javier CERCAS recomanava la lectura de Ignacio MARTÍNEZ DE PISÓN i m'he llegit Carreteras secundarias.
Amb tant bona recomanació, la cosa no podia fallar i, efectivament, aquest autor de Zaragoza m'ha agradat molt. Abans no sabia d'ell, havia llegit que estudià la vida i l'obra de John DOS PASSOS, però he vist que té una amplíssima obra i espero llegir-me en breu El tiempo de las mujeres (de la que he llegit alguna cosa a Enrique VILA-MATAS) o El día de mañana, la seva darrera novel·la.
Carreteras secundarias relata les peripècies d'un pare i un fill en la España dels anys setanta, en el franquisme més tardà; la decadència del franquisme va paral·lela a la decadència de la vida del pare. Els protagonistes no tenen res, però almenys acaben tenint-se l'un a l'altre.

En la següent dècada està situada El último día antes de mañana, una novel·la que m'he llegit d'una tirada i que m'ha deixat frapada. És del barceloní Eduard MÁRQUEZ, un home de la meva generació, a qui ja li havia llegit Cinc nits de febrer. Ja em va agradar en aquella ocasió i ara encara més. En acabar la lectura m'he adonat que l'original és en català, així que a partir d'ara el llegiré en català.
Les seves obres són sempre curtes i contundents, per això et sobten, t'atrapen i t'arriben fins el fons. Amb aquesta, a més, m'he sentit molt identificada: l'educació religiosa, la família de l'època franquista, la facultat i l'arribada de la democràcia, el descobriment de les drogues, el sexe i el rock and roll, i per suposat, l'amistat i l'amor; però també el pas del temps i el profund dolor de la pèrdua: d'amics, d'amors, d'il·lusions, de persones estimades... En acabar el llibre he fet una visita en la xarxa a les fotografies de la malmesa Francesca WOODMAN.

I també m'he llegit Les veus del Panamo del català Jaume CABRÉ. M'ha agradat més del que m'imaginava, m'ha agradat sobretot pensar quantes vides hi ha que no són el que semblen i encara més en un context de guerra. Aquest llibre està situat en un petit poble del Pirineu a la postguerra española amb relacions molt tenses després de les barbaritats que es van cometre i en temps de maquis entre els franquistes. També m'ha agradat els paral·lelismes que planteja la història explicada per altres personatges de l'època actual situats en el mateix poble.

Núria Reichardt
juny del 2011

COMPARTIM LECTURES, maig del 2011

2011-05-23T15:50:00.004+02:00

He llegit l'última novel·la del Premio Planeta 2010, el català Eduardo MENDOZA que es diu Riña de gatos. Madrid 1936.
Mendoza sempre m'ha agradat, unes obres més que d'altres, i aquesta està bé, encara que no és una La ciudad de los prodigios, però està bé.
Com el seu subtítol indica esta situada en el Madrid de pre guerra civil, a l'hivern i la primavera del 36 i en el llibre queda clar que tothom estava al cas del que havia d'arribar, encara que no imaginessin que seria tan llarg i tan cru.
Destaca sobretot l'idealisme dels falangistes, la majoria dels quals no eren més que uns joves entusiastes; la passivitat de les classes benestants, el desordre dels partits polítics, l'ànsia de poder dels militars, especialment del jove Franco, la por de les democràcies europees a les idees soviètiques i la impotència del govern d'España.
Tot plegat, un desastre vist des dels ulls d'un historiador de l'art anglès que es veu involucrat en aquest Madrid pre bèl·lic i que fa de l'obra, no només un relat històric, sinó també una novel·la negra, com d'altres d'Eduardo MENDOZA.

I després l'última novel·la del britànic Ian McEWAN: Solar. M'ha costat una mica acabar-la, no m'acabava de fer el pes, encara que no està malament, trobo que McEwan perd força, o potser sóc jo qui la perdo, o potser aquest dur fi de curs no em perdona.
El tema és interessant, l'escalfament del planeta; el protagonista és insòlit, un premi nobel de física en la tardor de la seva vida; i els fets, les imatges i les idees que corren per el llibre són extremes, a vegades fins i tot patètiques, que ben segur era el que volia mostrar l'autor: les vides desastroses no poden acabar en res més que en desastres.

Núria Reichardt
maig del 2011

COMPARTIM LECTURES, abril del 2011

2011-04-22T17:10:00.004+02:00

M'he llegit un llibre que m'ha encantat, l'última novel·la del meu apreciat Javier MARÍAS: Los enamoramientos. Com no podia ser menys està magníficament escrita, amb un llenguatge que sovint enyoro de tan precís i bell.
Suposo que sempre gaudim dels llibres que llegim en funció de les circumstàncies que vivim en el moment, i aquest l'he viscut intensament en cadascun dels temes que apareixen: la mort i els diferents sentiments que pot comportar: per a qui ha de morir, per a qui l'estima, per a qui desitja la seva mort; la confusió de la realitat: el que sembla i no ho és, el que és i no ho sembla; la perspectiva que dóna el pas del temps davant la mort i davant l'amor ... i tantes altres coses.
Gràcies Javier MARÍAS per no haver desistit d'escriure novel·les!

I per Sant Jordi?

Núria Reichardt
abril, 2011

COMPARTIM LECTURES, març del 2011

2011-03-14T17:06:00.005+01:00

El primer llibre que m'he llegit en el mes de març ha estat La historia del amor de la nord-americana Nicole KRAUSS, que pertany també a la col·lecció X Aniversario de Salamandra. M'ha agradat, i això que al començament semblava massa simple, però de mica en mica es va desenvolupant una trama complexa i dolça, enmig del drama dels assassinats i deportats polacs per la segona guerra mundial a Amèrica, així com dels drames personals dels protagonistes. La historia del amor no s'anomena així per ser una història d'amor - que també - sinó que fa referència a un llibre que es titula d'aquesta manera i que fa de fil conductor de la història.

I el segon Almas grises del francès Philippe CLAUDEL també de la col·lecció X Aniversario de Salamandra. És una història molt trista perquè relata tristos fets que succeeixen dins d'un encara més trist entorn, la guerra del 14 a França. La sensibilitat de l'autor radica en anar separant i entrellaçant aquells fets més íntims dels de l'entorn social.

I, oi quina ràbia! M'he començat a llegir l'últim llibre del meu admirat escriptor anglès Martin AMIS que es titula La viuda embarazada i no m'agrada!
Continuaré una miqueta més aviam si canvia el rotllo perquè em costa acceptar que el llibre no valgui res; bé, perdó, que el llibre no m'agradi. He gaudit tant amb Experiencia, Tren Nocturno, Dinero i La casa de los encuentros, que no m'ho puc creure!

Núria Reichardt
març del 2011

COMPARTIM LECTURES, febrer del 2011

2011-02-10T18:52:00.005+01:00

El primer llibre que he llegit ha estat un de molt senzillet La soledad de los números primos del jove italià Paolo GIORDANO, encara que la metàfora sobre els "nombres primers bessons", com el 13 o el 15, que són uns nombres primers molt especials perquè encara que es troben molt propers, sempre s'interposa entre ells un nombre parell, la trobo deliciosament bonica.

Aquest llibre forma part de la col·lecció X aniversario de l'editorial Salamandra que ens van regalar els nostres amics Esther i Miguel, entre els quals brilla la joia El último encuentro de Sandor MARAI o la meravella Suite francesa de la Irène NÉMIROVSKI dels que ja he parlat anteriorment.
Després m'he llegit un llibre que em van regalar fa mesos, per el meu aniversari, i que m'ha sorprès molt positivament. Es tracta de El club de los optimistas incorregibles i em feia molta mandra llegir-lo tant per el títol, com per el gruixut què és i perquè desconeixia el seu autor, el francès Jean-Michel GUENASSIA, però ha pagat molt la pena.
La història et situa en el París dels anys 60 i, de la ma d'un jovenet, et fa conèixer no només l'ambient de l'època, abans del maig del 68, sinó sobretot l'ambient dels exiliats de l'est, la majoria rusos i húngars que van fugir del seu país d'un dia per altre per a evitar la mort, abandonant-lo tot allà: família, professió, etc. La imatge de la Unió Soviètica és esfereïdora i a París troben un lleu suport de la ma d'en Kessel i d'en Sartre. A part d'això, estan totalment sols.

Núria Reichardt
Febrer, 2011

COMPARTIM LECTURES, gener del 2011

2011-02-03T23:00:00.001+01:00

No he estat capaç de llegir res!

Núria Reichardt
gener, 2011

COMPARTIM LECTURES, desembre del 2010

2010-12-08T18:59:00.004+01:00

El desembre l'he començat amb l'Anna GAVALDA a qui ja coneixia per l'obra Junts i prou amb la qual vaig gaudir molt, tant, que és un llibre que he regalat més d'una vegada.
Ara he llegit la seva última novel·la A gust amb la vida, tan curta i lleugera que es llegeix en dues estones, senzilla però alhora profunda i molt bonica. Va sobre quatre germans que durant un cap de setmana fan una escapada de la seva vida d'adults, s'amaguen de la realitat i retroben la seva infantesa.

I l'he acabat amb el flamant nobel Mario VARGAS LLOSA, de qui he llegit El paraíso en la otra esquina del 2003, sobre moltes coses - com sempre - però sobretot sobre l'aventura de Gauguin en la Polinèsia, que dóna molt que pensar com, per exemple, marxar a la Polinèsia o allà on sigui i deixar-ho tot enrere, per sempre.
També he llegit el seu discurs del 7 de desembre a Estocolmo. S'anomena Elogio a la lectura y la ficción i és un al·legat preciós sobre el valor de la lectura, "no només com a entreteniment i com a exercici intel.lectual que ens aguditza la sensibilitat i ens desperta l'esperit crític, sinó com a necessitat imprescindible perquè la civilització continuï existint, renovant-se i conservant en nosaltres el millor del que tenim d'humans...""... i perquè un món sense literatura seria un món sense desitjos ni ideals...". Gràcies Mario.

I per últim, un llibre xulíssim que em van regalar per Nadal i ja me l'he acabat: Sunset Park, l'última novel·la del neoyorquí Paul AUSTER, un llibre sobre la vida i tot allò que et pot arribar a passar, o no.

Bones festes i que us regalin molts llibres!

Núria Reichardt
desembre, 2010

COMPARTIM LECTURES, novembre del 2010

2010-11-20T20:12:00.008+01:00

Aquest novembre m'he llegit només dos llibres, però tots dos molt interessants.

El primer d'en Javier CERCAS de qui ja m'havia llegit les seves anteriors novel·les Los soldados de Salamina i La velocidad de la luz, totes dues molt bones.
La veritat és que em feia molta mandra llegir-me Anatomía de un instante sobre el cop d'estat del 23-F, però ha valgut molt la pena ja que no es fa gens avorrit, ans al contrari, és molt interessant i engrescador i, per suposat, va molt més enllà del cop d'estat.
M'encanta en Javier CERCAS, sempre espero amb il·lusió el seu article quinzenal al dominical de El País i mai no em decepciona.

Va ser gràcies a en Javier CERCAS que vaig tenir notícia d'en Juan Gabriel VÁSQUEZ, un jove escriptor colombià.
He llegit Los informantes de qui el flamant nobel Mario VARGAS LLOSA ha dit "Un magnífico y aterrador estudio sobre cómo el pasado puede invadir el presente, y una fascinante revelación de un rincón poco conocido del teatro de la guerra Nazi".
M'ha agradat molt - encara que a estona ho passes ben malament - tant per l'interès de la trama com per per la qualitat de la seva prosa.

Núria Reichardt
novembre, 2010

Octubre del 2010

2010-10-12T17:11:00.006+02:00

En començar l'octubre vaig llegir un llibre d'en Italo SVEVO de qui no havia llegit res abans. Es titula Senectud, situada a la ciutat de l'autor, Trieste, i m'ha semblat una mica estrany la seva manera de narrar la dificultat de viure i d'establir relacions amb els altres. Destaca la traducció de la meva enyorada Carmen MARTÍN GAITE.

Vaig sentir-me molt feliç en saber que a en Mario VARGAS LLOSA li havien donat el Premi Nobel de Literatura, crec que és molt merescut i, en honor seu, vaig triar un llibre més dels molts dels seus que encara no he llegit.
Ha estat el seu primer llibre publicat el 1962, guanyador del premi Biblioteca Breve convocat per Carlos BARRAL, La ciudad y los perros que m'ha impressionat molt. Què bé que escrivia ja fa més de quaranta anys!

Continuaré amb la seva obra i m'he convertit en una defensora total d'en Vargas Llosa, sobretot davant d'aquells que, injustament, el critiquen per les seves posicions, sobretot sense haver-lo llegit.
Gràcies a aquest Nobel han aparegut a la premsa moltes informacions i he llegit crítiques fantàstiques d'autors reconeguts. Vull destacar-ne la d'en Javier CERCAS, gràcies al qual he tingut notícia d'un altre escriptor, en Juan Gabriel VASQUEZ, a qui vull llegir.

Núria Reichardt
octubre, 2010

setembre del 2010

2010-09-10T16:38:00.004+02:00

Vaig començar el setembre amb el llibre Un invierno en Mallora de la George SAND. En aquesta obra, Sand narra les vivències del seu viatge i de la seva estància a l'illa amb Chopin i critica de manera forta els mallorquins de l'època.

També he llegit un llibre de l'Esther TUSQUETS anomenat Habíamos ganado la guerra que ha estat interessant, sobre la España de la postguerra des del punt de vista d'un membre de l'alta burgesia barcelonesa.

I per últim vaig trobar un altre llibre d'en Colm TÓÍBIN, El faro de Blackwater, una novel·la molt commovedora sobre els personatges d'una família i el seu entorn, entorn d'amics i coneguts i entorn de paisatge irlandès en contrast amb la ciutat.

COMPARTIM LECTURES, estiu del 2010

2010-07-14T16:50:00.015+02:00

Les meves lectures d'aquest estiu han estat irregulars i variades, clàssiques i actuals, moltes d'elles seguint les recomanacions d'en Joan de Sagarra. En ordre d'haver estat llegides:

- La primera va ser Buenos días, tristeza del francès Françoise SAGAN que ja havia llegit feia molts anys, però encara que he canviat la mirada d'adolescent per la mirada d'adulta, m'ha tornat a agradar.

- Vaig seguir amb un altre clàssic del segle XX, el nord-americà Jack KEROUAC. En el camino m'ha interessat però crec que m'hagués fascinat si l'hagués llegit anys enrere.

- I encara un altre, el britànic G.K. CHESTERTON. L'encant de la novel·la El hombre que fue jueves és que no saps ben bé si estàs llegint una obra filosòfica o una història detectivesca; estranya sí que ho és.

- Un llarg hivern del contemporani irlandès Colm TÓIBÍN és una història breu, subtil i plena de sensibilitat, narrada amb una prosa d'una netedat i una precisió extremes. Pertany a una col·lecció de contes anomenada Mothers and Sons i és molt recomanable.

- Dels contemporanis als clàssics i he llegit al rus Lleó TOLSTÓI que sempre m'ha agradat molt. Aquesta vegada he llegit La muerte de Iván Ilich.

- I no podia passar l'estiu sense llegir alguna cosa del japonès Haruki MURAKAMI, però enlloc d'una novel·la m'he llegit el recull de contes El salze sec i la dona adormida i no sabria triar quin és més curiós, quin més al·lucinant o quin més tendre, però en tots ells, d'una manera o altra, t'hi reconeixes.

- Els contes curts van bé per a llegir a la platja. He llegit Short Cuts del nord-americà Raymond CARVER que el cineasta Robert ALTMAN va convertir en la pel·lícula Vidas cruzadas.Tinc la referència de que en Carver és un dels millors contistes, però els seus contes bàsicament em fan enfadar per les vides que relaten.

La lectura que més he gaudit ha estat la d'en Colm TÓIBÍN i ja estic buscant altres títols d'aquest escriptor irlandès. I la teva, quina ha estat la teva lectura preferida de l'estiu? Recomana'ns-la!

Núria Reichardt
agost, 2010

COMPARTIM LECTURES, juny del 2010

2010-07-06T16:36:00.004+02:00

Aquest mes de juny, com tots, he estat molt i molt enfeinada. Així i tot m'he pogut llegir dos llibres de ficció - que s'agraeix en estar envoltat de tanta realitat - i tot dos boníssims.

El primer ha estat per a mi una sorpresa molt agradable que fos boníssim, ja que desconeixia l'autora i només vaig saber d'ella en saber que havia guanyat el Premi Goncourt, 2010.

Es tracta de la francesa Marie NDiaye que s'ha convertit en la primera escriptora negra en guanyar aquest prestigiós premi amb el llibre Tres mujeres fuertes.

El llibre el vaig entomar sabent que anava sobre l'emigració, ja que havia llegit una entrevista a l'autora que actualment viu a Berlín, però saber-ne això és no saber-ne res ja que els tres relats del llibre et deixen absolutament sorpresa i colpida. No només per la gravetat dels fets - que ho són - sinó per la diferent perspectiva amb que ella els relata.

Sé que és el primer llibre en què escriu sobre Àfrica i estic desitjosa de buscar bibliografia anterior seva.

El segon llibre no ha estat cap sorpresa que fos boníssim ja que és del sud-africà premi Nobel 2003 fincat a Sidney, en J.M. COETZEE i jo sempre trobo els seus llibres boníssims.

Encara que uns m'agraden més que d'altres per la seva temàtica o per el moment personal en què els llegeixo. El seu títol Diario de un mal año no m'inspirava gaire, però el seu contingut m'ha agradat molt, així com també l'estil diferent - amb tres veus diferents - amb que presenta la història.

M'ha agradat molt la coherència i honestedat del vell amb si mateix i amb l'opció de vida que va prendre quan era jove i m'ha agradat especialment el paper de la noia que, encara que semblava tonta i despreocupada, no ho era gens; només que era molt jove i moderna, però també coherent i responsable amb ella mateixa i amb el camí que ha pres.

Potser és que la vellesa necessita tant de la joventut i la bellesa ... potser tant com la joventut necessita dels vells i la saviesa.

Que tingueu un bon estiu i molt bona lectura!

Núria Reichardt
juny del 2010

COMPARTIM LECTURES, maig del 2010

2010-05-06T17:06:00.012+02:00

Per Sant Jordi em vaig comprar l'últim llibre d'un dels meus escriptors preferits, el nord-americà Philip ROTH. S'anomena La humiliació, està traduït per en Xavier PÀMIES i l'he gaudit molt; llàstima que sigui tan curt! Molts opinen que en Roth ja no és el que era, però a mi mai deixa de sorprendre'm; aquesta vegada el protagonista també és un home gran i la humiliació és una característica que apareix en molts dels seus últims llibres, però aquí ja és el tema central, i la relaciona amb la vellesa: impecable.

Després he llegit l'última novel·la del català Enrique Vilamatas que s'anomena Dublinesca. Com sempre, molt intel·ligent i molt poc convencional i, com sempre, m'ha agradat molt. M'han agradat especialment el tema de la recerca del geni, que potser és la recerca d'allò que hem perdut durant la vida, així com també el funeral de la era Gutenberg davant el poder de la era digital. Però sobretot, m'ha fet venir moltes ganes d'intentar de nou la lectura de l'Ulises de James JOYCE. Potser seria una bona idea començar-lo el 16 de juny, el Bloomsday.

I per acabar el mes, un llibre que vaig aconseguir amb un intercanvi a l'institut el passat Sant Jordi: Una habitación propia de l'anglesa Virginia WOLFF. Sempre que llegeixo aquesta dona penso en el difícil que ha de ser ésser precursor d'alguna cosa, adelantar-te en el temps. T'ha de fer patir molt viure contra-corrent i jo admiro aquesta feminista de finals del segle XIX.

Núria Reichardt
maig, 2010

COMPARTIM LECTURES. Abril, 2010

2010-04-02T19:27:00.008+02:00

El primer llibre que he llegit aquest mes d'abril ha estat molt i molt interessant. Es tracta de De la finca del nord-americà John UPDIKE mort recentment. Quan va morir vaig llegir coses sobre ell a la premsa i vaig pensar que mai no l'havia llegit. En veure'l entre els llibres que regalaven a la biblioteca Enric Miralles de Palafolls, no vaig dubtar-hi i la seva lectura m'ha omplert tots els sentits; em sembla molt subtil i molt intel·ligent.

Després vaig llegir un altre autor que tampoc mai abans havia llegit, l'uruguaià Juan Carlos ONETTI, però no l'he gaudit gaire, em fa l'efecte que la literatura sud-americana del corrent realisme màgic em té saturada. La novel·la és Cuando ya no importe i potser hauria d'haver llegit els seus contes ja que sé que Onetti és aplaudit sobretot com a autor de relats curts.

Vaig tornar-hi amb John UPDIKE, aquesta vegada vaig llegir Parejas, però el vaig deixar a mitges ja que aborda un tema, l'alli-berament sexual de les dones i les infidelitats dels matrimonis que, en el moment de la seva publicació, en els anys seixanta, deuria ser una bomba, però actualment aquest tema es troba fora del meu interès.

Per Sant Jordi em van regalar l'últim llibre publicat en castellà de la Irène NÉMIROVSKY. Com sempre, ha estat un plaer llegir aquesta malaurada dona, i El caso Kurílov és una novel·la amb una trama original, diferent: en les darreries del règim zarista narra els inicis de la revolució bolxevic, però ho explica des del futur (1932) i des del punt de vista d'un terrorista que ara ja és gran i mor.

Desitjo que haguéu gaudit d'un bon Sant Jordi

Núria Reichardt
abril, 2010

COMPARTIM LECTURES, Març del 2010

2010-03-09T12:44:00.007+01:00

Fins el març que no m'he llegit l'últim llibre del nord-americà Paul AUSTER: Invisible. Per suposat que no m'ha decebut, ans al contrari, Auster torna amb força amb aquesta última entrega.

Després ha estat el torn de conèixer el català Eduard MÁRQUEZ i he llegit Cinc nits de febrer. És una novel·la inquietant, curta, profunda i poètica que juga amb el temps - el present, el passat i fins i tot el futur - i amb la memòria. Un llibre que m'ha fet anar endavant i endarrere de les pàgines per aconseguir situar-me, encara que al capdavall, és la poesia qui et mou per la història.
Apareix un poema preciós d'en Joan VINYOLI: El silenci dels morts que diu:

No parlem,
però, dels morts i fem-nos lentament
al pensament que alguna cosa d'ells
és molt a prop.
Visquem-ne acompanyats

com si només ens departís una paret de fum

que priva sols de veure'ns.

Després vaig llegir una novel·leta romàntica El cuaderno de Noah del nord-americà Nicholas SPARKS que tracta amb molta delicadesa el tema de la malaltia d'Alzheimer. Em sona haver vist una pel·lícula en el cinema que aquest llibre deuria ser el guió.

Núria Reichardt
març, 2010

COMPARTIM LECTURES. Febrer, 2010

2010-01-31T18:27:00.003+01:00

El primer de febrer em vaig llegir un llibre que em tenia encuriosida perquè havia llegit una molt bona crítica de l'Enrique Vila-Matas en El País. Es tracta de la jove escriptora andalusa Elvira NAVARRO i la seva primera novel·la La ciudad feliz. En acabar-la... no sé què dir.

Després he llegit La maravillosa vida breve de Óscar Wao del jove dominicà Junot DÍAZ. Va guanyar el Pulitzer i el Nacional Books Critics Circle Award del 2008, i tenia moltes ganes de conèixer. No m'ha decebut, aquest escriptor és capaç d'explicar històries i idees molt profundes en un llenguatge i un ambient molt col·loquial, fins i tot vulgar.

I per últim (el febrer m'ha condit força) he llegit l'últim llibre d'un escriptor que em fascina, el japonès Haruki MURAKAMI, que s'anomena El fin del mundo y un despiadado país de las maravillas. I és que em fascina perquè és capaç d'elaborar una trama molt complexa amb termes tan difícils que sovint no els entenc, però en el que es van reflexant les senzilles i belles emocions humanes.

Núria Reichardt
febrer 2010

COMPARTIM LECTURES, gener del 2010

2010-01-03T16:33:00.008+01:00

El primer llibre del 2010 ha estat una sorpresa fantàstica La lluvia antes de caer de l'escriptor anglès Jonathan COE. Sorpresa perquè per a mi Coe era un escriptor desconegut i m'ha sorprès molt favorablement, li seguiré la pista; i fantàstica perquè narra una història molt bella on tots els personatges, tant els principals com els secundaris, et van captivant de mica en mica. La història s'inicia a Anglaterra amb el transfons de la Segona Guerra Mundial i es va movent entre diferents indrets d'Anglaterra, i també del Canadà, segons on es van traslladant els personatges de la història, fins el 1992. Així, apareixen diferents generacions amb distintes vides i alguns punts en comú: 'Una labor de retales hecha de ... ¿coincidencias?' on hi ha coses que han passat realment i d'altres que mai no han existit, com la pluja abans de caure.

El segon ha estat El hijo del viento del suec Henning MANKELL que no és una novel·la negra, encara que aquest sigui el gènere pel que en Mankell és famós. Pren l'altra faceta de l'escriptor, que viu entre Suècia i Moçambic, i narra la desgraciada història d'un nen negre que en els inicis del colonialisme és trasladat a Suècia des del desert de Kalahari. És una novel·la interessant per tota la seva descripció i crítica del colonialisme i els seus efectes. Interessant també perquè la història és narrada des del punt de vista del nen. En això coincideix amb el llibre que vaig llegir el mes passat: La vida ante sí del lituà Romain GARY.

També he llegit un best-seller d'aquests que li tenia ganes: Las cenizas de Ángela de l'irlandès Frank McCOURT. Una història autobiogràfica situada en Limerick, un poble d'Irlanda, en els anys 30, amb el transfons de la Gran Depressió i de la Segona Guerra Mundial. Una història on els personatges passen tanta gana i tant de fred que la seva única esperança és el somni americà. I no és d'estranyar!

Núria Reichardt
gener, 2010

COMPARTIM LECTURES, desembre, 09

2009-12-16T15:37:00.004+01:00

En el mes de desembre m'he llegit La vida ante sí del lituà Romain GARY, encara que escrit sota el psudònim de l'Émile AJAR.
Al principi no m'agradava gens, ja que em sembla que la traducció no deu ser gaire bona, però la història et va atrapant fins que quedes fascinat.

També he llegit Cuna de amargo azúcar del català Quim HARO, nascut a Tordera.
És una història sobre la Guerra Civil Española i situada en el poble de Salobreña, relatada per un descendent dels protagonistes.
M'ha semblat molt poètica encara que molt partidista, encara que suposo que és difícil que sigui d'una altra manera.

També he llegit Marianela de l'espanyol Benito Pérez GALDÓS. No llegia en Galdós des que era estudiant de batxillerat, però no m'ha decebut gens, encara que la seva lectura, per suposat, ha estat molt diferent, sobretot quant l'esperit alliçonador de l'autor, que ara trobo molt ingenu.

Núria Reichardt
desembre, 09

COMPARTIM LECTURES, novembre 2009

2009-11-22T17:33:00.004+01:00

Novembre és per a mi sempre un mes de poca lectura, suposo que és perquè solc tenir molta feina, vaig cansada, em vaig a dormir aviat...

Així i tot, m'he llegit La tía Julia y el escribidor d'en Mario VARGAS LLOSA, un llibre que m'ha agradat molt, com tot el que he llegit d'en Vargas Llosa des que el vaig descobrir amb La Fiesta del Chivo. Va ser un descobriment tardà i per això ara li vaig llegint obres més antigues en el temps, però que no em deceben en absolut.
L'única cosa que em passa amb els escriptors llatinoamericans - siguin qui siguin: Mario Vargas Llosa, Gabriel García Márquez, Roberto Bolaño.. - és que no els puc llegir tan seguits perquè el seu español em cansa, no n'estic acostumada.

També he llegit Cuentos de Alexander PUSHKIN d'una col·lecció molt xula que el Departament de Castellà ha comprat perquè el seu alumnat de 3r d'ESO faci lectura individual de tria optativa, anomenada Nómadas del tiempo d'Edebé.

COMPARTIM LECTURES, octubre 2009

2009-10-11T17:59:00.008+02:00

El 29 d'octubre, a l'ICE de la UAB es va fer la presentació del llibre La palabra compartida. La competencia comunicativa en el aula, una de les autores del qual és companya de l'institut, la Yolanda SEDILES i els altres autors són Carmen DURÁN, Inma LÓPEZ i Juan SÁNCHEZ-ENCISO. La trobada va ser emotiva pel fet que una amiga hi era a la taula, però sobretot va ser molt interessant ja que durant una hora i mitja tots els assistents vam poder aprendre, tant de les exposicions de les autores i de l'autor com de les intervencions del públic, entre el qual hi havia experts d'alt nivell com l'Olga Esteve i la Anna M. Camps. Un públic de luxe! Em va agradar molt gaudir-ne de tots ells tant com he gaudit llegint el llibre, i és que encara ara, una de les coses que més m'agraden del món, és aprendre.

El mes d'octubre l'he començat amb un dels meus escriptors preferits en llengua castellana, el peruà Mario VARGAS LLOSA a qui ja he dit en més d'una ocasió que m'agradaria que guanyés el nobel, però aquest any tampoc ha estat possible. He llegit Pantaleón y las visitadoras que és un títol que sempre m'havia fet gràcia, però que no sabia què volia dir. Ara sé que Pantaleón és un capità de l'exèrcit peruà i las visitadores un servei de prostitutes que ell organitza per calmar els ànims dels soldats peruans. És un llibre molt divertit i molt sorprenent on Vargas Llosa utilitza una prosa molt innovadora. Una de les coses que més m'agraden d'aquest escriptor és el registre tan ampli que utilitza en les seves obres. No les he llegides totes, però he llegit d'històriques, d'eròtiques i totes exel·lentment escrites.

També he llegit Pòlvora del quatre de juliol del català Ramon ERRA de qui havia sentit parlar molt bé. És un recull de contes que a mi, personalment, no m'han dit res.

He repetit l'escriptor afganès Khaled HOSSEINI. Aquesta vegada he llegit Mil sols esplèndids. És un llibre molt senzill i tant bonic com trist; val la pena, sobretot per conèixer la realitat de l'Afganistan dels últims anys, des de la invasió soviètica al contraatac de George W. Bush després de l'atemptat a les torres bessones de New York, i també per reflexionar sobre el nostre paper davant la situació de les dones en els països integristes.

A l'octubre és el meu aniversari i una amiga m'ha regalat un llibre preciós, es tracta d'un llibre il·lustrat per l'argentina ISOL de l'editorial Lumen i és El cuento de Auggie Wren d'en Paul AUSTER del que ja us vaig parlar el desembre del 2006. Un conte molt bonic que ja coneixia gràcies a la pel·lícula Smoke, què és una delícia.

I per últim els meus fills em van regalar l'últim llibre que s'ha editat en català de l'escriptora anglesa nascuda a Pèrsia, la premi nobel Doris LESSING que és Alfred i Emily. Aquesta dona escriu extraordinàriament bé en un exercici de ficció sobre la vida dels seus pares. Quan comences sembla una novel·la senzilleta, normal i corrent, però a mida que avances t'adones de la complexitat de la història i de la profunditat dels sentiments que se'ns mostren. M'ha semblat extraordinària, com m'ho sembla la seva autora que ja té noranta anys.

Núria Reichardt
octubre, 2009

COMPARTIM LECTURES, setembre del 2009

2009-09-17T17:43:00.005+02:00

Després de les vacances he començat el setembre llegint un llibre sobre la feina, concretament sobre el que el nou Currículum anomena Competències Bàsiques, i més concretament sobre la Competència Comunicativa. Un llibre que m'ha agradat molt que publiquessin ja que una de les autores és una bona amiga i companya de l'institut, la Yolanda SEDILES. Es titula La palabra compartida i és un llibre que recomano molt a tots els professors i mestres de qualsevol matèria que estiguin interessats en estar al dia i que encara s'il·lussionin per aquesta feina nostra que pot arribar a ser tan apassionant. Una de les maneres com jo aconsegueixo entusiasmar-me és reflexionant sobre la pràctica, una cosa que em va ensenyar a fer la Yolanda en els seus cursos de Pràctica Reflexiva i que ella i els autors d'aquest llibre - Carmen DURÁN, Inma LÓPEZ i Juan SÁNCHEZ-ENCISO -ens animen a fer. No només ens animen sinó que ens expliquen, ens exemplifiquen i ens il·lustren d'una manera amena i entenedora.

Per compensar, l'altra lectura de setembre ha estat una novel·la negra Delitos a largo plazo del britànic Jake ARNOTT. Una de gangsters en el Londres dels anys seixanta, una barreja de violència i drogues, sexe i rock & roll.

Núria Reichardt
setembre, 2009

COMPARTIM LECTURES, estiu 2009

2009-08-13T17:39:00.007+02:00

A principis de juliol vaig anar de viatge a Wales i em vaig endur una lectura en anglès, l'última novel·la del nord-americà Paul AUSTER anomenada Man in the Dark. Una delicía, com sempre, llegir en Auster; i més encara en versió original. En aquesta història sorgeixen de nou les diferències i semblances entre ficció i realitat, o millor dit, les diferents realitats amb què vivim.

En tornar i fer uns dies de platja em vaig llegir La felicitat del català Lluís-Anton BAULENAS. És una novel·la ambientada a la Barcelona de la Setmana Tràgica. Interessant i plena de tendresa entre tanta violència.

També vaig començar un llibre del xilè Roberto BOLAÑO. Es tracta de Los detectives salvajes. Difícil i estrany, però genial, com tot el que he llegit d'en Bolaño. A mida que llegeixes descobreixes l'Amèrica Llatina dels anys 70 i les seves inquietuds, segurament les inquietuds i vivències de l'escriptor i els seus coneguts, alguns fins i tot amics.

A finals de juliol vaig anar de viatge a Berlín. No m'havia acabat Los detectives salvajes i no me'l vaig endur, ja que és molt gruixut.

Allà vaig aprofitar per llegir-me Goodbye to Berlin de l'anglès Christopher ISHERWOOD en versió original. No va ser fàcil però va pagar la pena. És una història trista en el Berlín dels anys 30, just abans de la guerra, i més trista la sents quan la llegeixes en l'escenari dels fets. És el llibre en que es va basar la famosa pel·lícula Cabaret.

En tornar de Berlín vaig acabar el llibre d'en Roberto BOLAÑO. Genial!

Després, ja en ple agost vaig llegir l'obra de teatre Eloísa está debajo de un almendro del dramaturg espanyol Jardiel PONCELA ja que tenia curiositat per aquesta lectura obligatòria del batxillerat. El principi és fatal, però després resulta realment divertida i suposo que als joves els pot interessar per la seva semblança amb els culebrons televisius. A més, pot ser molt interessant per aprendre aspectes sobre la posada en escena.

I per últim, l'estrella de l'estiu ha estat el japonès Haruki MURAKAMI. He llegit una obra anterior a Tokio Blues i Kafka a la platja, es titula Crónica del pájaro que da cuerda al mundo y es al·lucinant. La realitat i la ficció es barregen fins el punt que es confonen: No tota la realitat és veritable ni tota la veritat és realitat.
A mi m'ha encantat però també m'ha creat un desassossec desconcertant, no puc parar de pensar-hi. Bé, ben segur que a partir de l'1 de setembre hauré de pensar en altres coses, però està bé pensar en les diferents realitats que ens proposa en Murakami. Sinó, ben segur que ens perdem moltes coses.

I QUINES HAN ESTAT LES VOSTRES LECTURES DE L'ESTIU?
FEU UN COMENTARI!

Núria Reichardt
agost, 09

COMPARTIM LECTURES, juny del 2009

2009-06-16T18:44:00.005+02:00

Salman RUSHDIE: La encantadora de Florencia

Una història encantadora sobre l'Indostan i molt més, relatada amb l'estil de la mitologia clàssica.

Al principi costa una mica, però quan ja t'endinses a la història, t'ho passes molt i molt bé.

Per a mi Salman Rushdie és un dels grans contemporanis.

Marcel PROUST: En busca del tiempo perdido: Por el camino de Swan

Vaig voler llegir un dels clàssics que encara no coneixia, en són tants... i vaig començar per el primer volum del temps perdut.

Es tracta de llegir un món que ja ha desaparegut, i no fa pas tant! Altres valors, altres costums ... i les mateixes passions. D'una banda el món canvia molt, jo diria que canvia molt tecnològicament. Però d'altra... sempre és el mateix.

Hauré de continuar (o no) amb la saga Proust més endavant. A l'estiu sempre hi ha més temps.

Però aquest mes em va prémer l'absoluta necessitat de llegir-me el tercer volum de Mil·lenium del suec Stieg LARSSON: La reina en el palacio de las corrientes de aire.

I no he parat fins acabar-ho. L'he devorat. Potser d'aquí a un temps me'ls torno a llegir parant més atenció, perquè la veritat és que el llibre toca molts temes molt interessants, però aquesta primera vegada ha estat un no parar, un no poder parar.

M'ho he passat molt bé, m'encanta la Lisbeth Salander, la meva, la que jo m'he imaginat, i per suposat, no penso anar a veure la pel·lícula.

Llàstima aquest noi morís ... no podrem continuar gaudint de la seva obra. Recordo que aquest sentiment també el vaig tenir quan va morir la Carmen Martín Gaite (salvades les distàncies).

Ara m'estic llegint un manuscrit que ha escrit un familiar que ara ja té 80 anys, però que ha tingut una vida molt intensa i ha escrit les seves memòries.
Sempre és curiós que coneguis personalment els personatges.

De fet, estic fent temps perquè me'n vaig tres dies a l'estranger i no m'interessa endur-me cap llibre, i encara menys dels gruixuts, potser me'n compro un allà i llegeixo en versió original.

Disfruteu l'estiu, també llegint!

Núria Reichardt
juny, 2009

COMPARTIM LECTURES, maig del 2009

2009-05-07T09:25:00.007+02:00

Aquest mes de maig ha estat estrany a nivell de lectures, no sabia què triar, i al final han estat un nobel, una desconeguda i una típica novel·la negra.
J.M.G. Le CLÉZIO: Música del hambre
He llegit aquest llibre del francès premi nobel de literatura i no m'ha desagradat, encara que n'esperava molt més. El que sí m'ha agradat és la història que explica sobre una família de burgesos de les colònies franceses a l'època d'abans i després de la Segona Guerra Mundial. M'ha cridat l'atenció com els personatges (o la majoria d'ells) no s'assabenten de res fins a que els fets es succeeixen i com els sorprèn la realitat. Trobo que s'assembla tant a la manera com, en general, es viu avui en dia... Em sembla que la història mai ens ensenya prou.

Fleur JAEGGY: Los hermosos años del castigo
Es tracta d'un relat curt que m'ha deixat de pasta: una dona explica les seves sensacions, emocions i vivències en alguns dels internats en els què ha viscut durant la seva infància i adolescència, i la petjada que han deixat en ella i en la seva manera de veure i viure la vida.

Henning MANKELL: La quinta mujer
Una novel·la negra amb molta intriga i també amb molt de transfon sobre la Suècia d'avui en dia
o potser sobre el món d'avui en dia que ha perdut els valors. Inevitablement he pensat que el malograt LARSSON el devia admirar profundament o havia aprés d'ell ben segur.

Núria Reichardt
maig del 2009

COMPARTIM LECTURES, abril de 2008

2009-04-28T16:15:00.004+02:00

Aquest mes ha donat molt de si, segurament perquè han hagut les vacances de Pasqua entre mig. En total m'he pogut llegir cinc llibres que us recomano:
El primer L'amant de la francesa Marguerite DURAS. Un llibre que m'havia llegit feia molts anys i que ara he rellegit. He descobert que realment rellegir dóna una dimensió nova a la lectura i, en aquest cas, he descobert que la Duras escrivia fantàsticament i també que L'amant és una història molt forta i molt dura; fins i tot m'ha fet mal.

El segon el llibre de relats Trabajo de campo de l'anglesa Rachel SEIFFERT, que vaig llegir perquè el recomanava l'Enrique Vilamatas a qui solc fer-ne cas perquè no em deceb mai. L'únic problema és que jo prefereixo les històries llargues.

El tercer, una meravella: Desgràcia del sudafricà JM Coetzee. D'aquest autor n'he llegit diferents llibres i aquest m'ha agradat molt, a més que es llegeix molt ràpid. Explica una història després del Apartheid a Sudàfrica plena de violència, però també d'esperança.

El quart ha estat El gaucho insufrible del xilè i ara famossíssim Roberto BOLAÑO, però que jo ja havia llegit amb anterioritat. El primer, Estrella distante em va sobtar, aquest segon, tot i ser un llibre de relats, m'ha agradat molt, i ara m'espera un dels meus regals de Sant Jordi: Los detectives salvajes.

I per últim una joia que em van regalar per Sant Jordi: Una benedicció de la premi nobel nordamericana Toni MORRISON, de qui tenia moltes ganes de llegir-ne alguna cosa. L'he disfrutat molt i vull compartir amb vosaltres un dels últims paràgrafs d'aquesta Benedicció:

"...que et concedeixin poder sobre algú és dur; prendre a algú el poder sobre ell mateix és mal fet; donar a un altre poder sobre tu és una cosa perversa."

Núria Reichardt, abril del 2009

COMPARTIM LECTURES, març del 2009

2009-04-01T16:25:00.004+02:00

Vaig començar el mes amb un autor que no coneixia i que m'ha agradat molt. Es tracta del francès Patrick MODIANO i el seu llibre En el café de la joventut perdida. Es tracta d'un viatge per el París dels 60, no només per els seus cafès, sinó també per les seves idees, per els seus desitjos i les seves esperances i desesperances. Després de passejar-me per París mentre el llegia, vaig tenir la sort de poder passejar-m'hi realment.

Després, com m'havia quedat amb ganes del suec Stieg LARSSON, em vaig empassar, literalment, La chica que soñaba una cerilla y un bidón de gasolina, i no em va decebre gens. Ara però, m'hauré d'esperar fins que a Espanya es publiqui el tercer volum de la trilogia Mil·lenium.

I per acabar un nou títol del Club de Lectura de l'Institut del català Jordi SIERRA i FABRA anomenat Quatre dies de gener. Aquest autor el coneixia com a autor de novel·les juvenils i, la veritat és que no esperava gaire d'aquesta obra per a adults. Però m'ha agradat molt. El títol es refereix als últims quatre dies de la Guerra Civil a Barcelona. A la portada una fotografia preciosa d'en Robert CAPA on reconec el Passeig de Gràcia de Barcelona a l'alçada del Palau Robert.

Núria Reichardt, març del 2009

COMPARTIM LECTURES, febrer de 2009

2009-03-01T17:50:00.003+01:00

El mes de febrer m'ha donat per a dos llibres, però tots dos força gruixuts.

El primer ha estat un llibre que està a les llistes d'èxits i del qual em sentia reticent a llegir-lo, però vaig caure en el parany i no em sap gens de greu.
Amb Los hombres que no amaban a las mujeres del suec Stieg LARSSON m'ho he passat molt i molt bé. És un llibre d'aquells que t'atrapen i que no pots parar de llegir.
No només és una història amb molta intriga i molta acció, sinó que també toca de manera intel·ligent molts temes que m'interessen: els hackers, la violència, l'economia, les relacions de parella, els frickies ... i tota la trama transcórre en un país per a mi força desconegut, la freda Suècia.
És una llàstima que aquest escriptor morís sobtadament abans de veure publicat aquest el seu primer llibre! Ens queda el consol que va deixar escrita tota la trilogia. Quan pugui aniré per el segon.

Amb la segona lectura he tornat amb la canadenca Alice MUNRO. He llegir el llibre que em van regalar per Nadal que és La vista desde Castle Rock. És una història fantàsticament escrita sobre els primers pioners - la majoria escocessos - al Canadà. És també una tendra mirada enrera a la vida des de la vellesa. És també un relat apassionat sobre els canvis: els canvis de paisatge, els canvis de valors... Molt bonic.

Núria Reichardt
febrer, 09

COMPARTIM LECTURES, gener del 2009

2009-01-31T17:22:00.007+01:00

La elegancia del erizo de la francesa Muriel BARBERY és el segon llibre que he triat del Club de Lectura i el llibre em va decebre al principi, m'avorria, i cap al final va anar agafant ritme. Apareixen dos narradors molt diferenciats: el personatge principal, la portera d'un edifici de classe burgesa parisenca, i Paloma, una noia de 13 anys que hi viu a l'edifici i escriu un diari anomenat "Dario del final del mundo". El més bonic del llibre són algunes de les seves moltes reflexions sobre la vida, especialment les que fa la René. Però em quedo amb l'última "idea profunda" de la Paloma: "A partir de ahora buscaré los siempres en los jamases. La belleza en este mundo".

També he llegit L'home manuscrit del valencià Manuel BAIXAULI, què m'ha semblat un llibre molt interessant tant per la qualitat de la seva prosa com per el tema que teix entre la ficció i la realitat.

Per últim he llegit alguns dels contes del llibre del Club de Lectura Horrores cotidianos del català David ROAS, que és professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat Autònoma de Barcelona. Alguns són molt divertits i tots xocants.

Núria Reichardt
gener, 2009

COMPARTIM LECTURES, desembre del 2008

2009-01-06T12:37:00.014+01:00

El mes de desembre ha donat de si, entre que es van acabar les juntes d'avaluació i amb les vacances de Nadal he pogut fer unes quantes lectures.

Laprimera va ser l'última novel·la del japonès Haruki MURAKAMI. After Dark no m'ha decebut, m'agrada l'estil d'en Murakami,del qual sóc una fidel seguidora, encara que em va entusiasmar més Kafka a la platja i estic a l'espera de que publiquin una nova novel·la, més llarga, que ja ha acabat.
Després he llegit el primer llibre que he triat del Club de Lectura de l'institut: Cometas en el cielo de KhaledHOSSEINI. No sé si literàriament és un llibre gaire bo, però és molt bonic i m'ho he passat molt bé en llegir-lo. A més he aprés coses sobre la història, la trista història, de l'Afganistan més recent, que des de la invasió dels comunistes soviètics han anat de mal en pitjor. Així com de la bellesa de les seves terres i de les seves costums, i de la duresa de l'exili i de la immigració.

He llegit un conte curt El disc de Newton d'un jove autor català, en Miquel RIBAS i FIGUERAS. En principi és un relat per a adolescents, però a mi m'ha agradat molt per la seva frescura i el seu coneixement dels interessos i els gustos dels joves. Té més obra publicada, com Helpers.

Per fi li va arribar l'hora a un autor nord-americà que feia temps que em volia llegir, Don DELILLO. He llegit Fascinación, que m'ha deixat ben perplexa en fer-me pensar en quin món més complicat que hi vivim o bé de quina manera hi ha gent que es complica la vida quan l'odi o l'enveja són la seva motivació.

El caga tió em va emocionar amb el llibre Women who read are dangerous amb unes il·lustracions precioses de quadres i fotografies de diferents èpoques en que apareixen dones llegint.

I per últim m'he iniciat amb la lectura de la canadenca Alice MUNRO que per molts és una de les millors escriptores en llengua anglesa de l'actualitat. Secretos a Voces és un recull de relats curts que em tornen boja, em costa d'entendre'ls i de distingir si m'agraden o no, o més aviat és que sento com l'autora em provoca i això sí que m'agrada.

BON ANY NOU I QUE ELS REIS US PORTIN MOLTS LLIBRES I US ELS LLEGIU TOTS!

Núria Reichardt
Desembre, 2008

COMPARTIM LECTURES, novembre de 2008

2008-12-03T11:27:00.005+01:00

Aquest mes només he llegit un llibre, em sap greu! Ara, però, començaré amb la lectura dels llibres oferts per els meus companys en la 3a edició del Club de Lectura.

Ha estat El curiós incident del gos a mitjanit de l'escriptor britànic Mark Haddon. Un llibre entranyable per a lectors de totes les edats, i deliciós per els amants de les matemàtiques.

Núria Reichardt
novembre, 08

COMPARTIM LECTURES, Octubre de 2008

2008-11-05T00:46:00.006+01:00

Aquest octubre he llegit tres llibres.

El primer El infinito en la palma de la mano de la Gioconda BELLI que és una autora que li he llegit dos llibres més i m'agrada molt. Aquest és una ingènua i preciosa història sobre Adam i Eva.

El segon Memòries d'una geisha que es un relat que et descobreix el Japó més tradicional. Llàstima que sigui la visió d'un nordamericà; és a dir, des de fora, però és entretingut.

L'últim una meravella que penso oferir en la 3a edició del Club de Lectura. Es tracta de Junts i prou de la francesa Anna Gavalda: una petita joia en la meva humil opinió.

Núria Reichardt
octubre, 2008

COMPARTIM LECTURES, setembre de 2008

2008-10-01T15:36:00.002+02:00

El mes de setembre per a tots els professors és un xoc: passem del relax més absolut a la feina més desenfrenada. Així i tot, cal trobar un moment per la lectura, que també ens pot relaxar.

No obstant això, jo m'he equivocat amb les meves lectures de setembre perquè més aviat m'han ajudat un xic més a posar-me dels nervis; no per dolentes sinó pels temes tractats: La primera ha estat El hospital de la transfiguración del polac Stanislaw LEM, una història situada a la Polònia ocupada pels nazis. I l'última El camino de las ordalías del marroquí Abdellatif LAÂBI que és el relat de l'autor sobre la seva experiència de detingut polític.

Que consti que ambdues són bones per a mi, però molt desesperançadores. L'única lectura del mes de setembre que em va animar força va ser un llibre que em va caure a les mans anomenat El cuento español 1940 – 1980 ja que em va permetre recobrar autors molt estimats per a mi però que no els coneixia la faceta de contistes com Carmen MARTÍN GAITE: Lo que queda enterrado o Camilo José CELA: Marcelo Bitro i Juan BENET: Reichenau, i conèixer a d'altres com Jesús Fernández SANTOS: La vocación i Jorge FERRER-VIDAL: Mozart, K. 124, para flauta y orquesta.

Núria Reichardt
setembre, 08

COMPARTIM LECTURES, agost de 2008

2008-08-30T18:42:00.004+02:00

Durant el mes d'agost he aconseguit posar-m'hi (relaxada a tope) i m'he llegit tres novel·les llargues, que és el que m'agrada llegir durant les vacances d'estiu.

La primera ha estat el tercer volum de la trilogia Tu rostro mañana del madrileny Javier MARÍAS, anomenat Veneno, sombra y adiós. M'ha agradat moltíssim, tant com els altres anteriors, i m'ha fet frisar amb els seus pensaments i les seves reflexions. Espero que es recuperi aviat de tant d'esforç i que ens sorprengui amb més novel·les ja que per a mi, ja ho he dit en altres ocasions, en Marías és del millor que es pot llegir d'escriptors en castellà actualment.

La segona ha estat el best-seller El juego del ángel del català Carlos RUÍZ ZAFÓN que m'ha resultat molt previsible, i això que La sombra del viento no em va desagradar.

La tercera ha estat Incerta glòria del català Joan SALES. Un llibre que tenia oblidat a la tauleta de nit i que, en conèixer el nebot de l'autor, vaig fer memòria. Es tracta d'una novel·la molt interessant ja que va ser de les primeres que van explicar la guerra civil espanyola des del bàndol republicà amb sentit crític. No va ésser publicada fins el 1956 i, per suposat, a França. És molt bonica, també molt trista, intel·ligent i transgressora.

Entremig he barrejat dues lectures més curtes, les dues de barcelonins.

Una molt diferent i transgressora, una mica una al·lucinada, d'en Martí SALES que tant em va parlar de la seva família. És un llibre de relats curts, alguns d'ells molt curts, uns en català d'altres en castellà, anomenat Dies feliços a la presó.

El segon era un llibre premiat que regalava la revista Qué Leer, i després de l'èxit de la meva lectura del mes juliol No habría sido igual sin la lluvia em vaig animar a llegir-lo. Es titula El paraíso era una canción i és d'en Fernando RIQUELME, però no m'ha agradat. És el que passa amb les lectures...

I què ha passat amb les vostres lectures de l'estiu? Feu un “comment” i RECOMANEU LLIBRES.

Núria Reichardt
agost, 08

COMPARTIM LECTURES, juliol de 2008

2008-07-31T23:49:00.005+02:00

Durant el mes de juliol normalment faig lectures de novel·les llargues, d'aquelles que els llibres pesen massa per emportar-se'ls al llit. Tenia preparat per llegir-me Vida i destino del rus Vasili GROSSMAN, però res de res; he estat gandulejant tot el mes i entretinguda amb d'altres menesters i només he estat capaç de llegir-me alguns llibres curts, tots ells trets de la Biblioteca del s'Agulla.
El primer Demian. Historia de la juventud de Emil Sinclair, un llibre de l'alemany
Herman HESSE, que me'n vaig endur de la Biblioteca de l'Institut, ja que es tracta d'una de les lectures obligatòries per a l'alumnat de 4t d'ESO. Feia anys que no llegia en Hesse - potser des de quan jo era estudiant que em van fer llegir El lobo estepario - i m'ha agradat molt: xapó si a l'alumnat li agrada o fins i tot si entén el seu significat ja que la joventut de l'Emil Sinclair queda molt lluny de la d'ells, la qual cosa és una mica una llàstima.

El segon el vaig rellegir-lo durant el viatge que he fet per Castilla. En estar per la ribera del Duero, i més concretament a Soria, no he pogut deixar de llegir a Antonio MACHADO. Vaig triar Poesías, que el tenia des dels meus temps d'estudiant. En Machado el trobo tan senzill i tan bonic...! En Machado el llegeixen tant els alumnes de 1r d'ESO com els de 1r de Batxillerat.

El tercer una altra lectura obligatòria, aquesta vegada per els alumnes de 3r d'ESO. Es tracta d'un llibre del nord americà Robert FISHER anomenat El caballero de la armadura oxidada. Bé, és una faula molt interessant i molt adequada per els temps que corren. Encara que la trobaria més apropiada per a treballar en tutoria que com a literatura.

D'un dels hotels on vaig fer nit durant les vacances, concretament en un de la ciutat de Tudela, vaig arreplegar un llibre de relats curts. El vaig agafar perquè el regalaven, però vaig pensar que no valdria res i, mira per on, m'ha sorprès molt gratament. L'autor es diu Rubén ABELLA i el seu llibre No habría sido igual sin la lluvia està format per un conjunt de micro relats cosmopolites que reflecteixen els viatges de l'autor arreu del món.

El cinquè i últim llibre del mes de juliol ha estat un dels molts llibres que tenim a la Biblioteca de l'Institut que obtenim de Salamandra, una editorial especialment dedicada als autors novells. Es tracta del britànic Andrew MILLER i el títol és El insensible. Curiós: tant per el tema – un home llur malaltia és que no sent el dolor - , com per l'època en que està ambientat – el segle XVII -, com per l'estil de l'autor – audaç i sorprenent per el meu gust, que no està gens malament!

Com a bona notícia dir que he començat el tercer llibre de la trilogia d'en Javier MARÍAS que, com ja sabeu, és un dels meus preferits. Aviam si arribo fins el final perquè...és tan gruixut!

Núria Reichardt
juliol, 08

COMPARTIM LECTURES, juny de 2008

2008-07-05T20:30:00.002+02:00

El mes de juny només he llegit tres llibres, però francament recomanables.

El primer Dinero del britànic i més que llegit – m'encanta - Martin AMIS. Un llibre de ja fa uns anys però de màxima actualitat. Un llibre entre London i New York. Molt divertit i ple de sarcasme.

El segon és La Isla del triestí Gianni STUPARICH. Jo no tenia ni idea d'aquest llibre ni d'aquest autor, però a més de recomanar-m'ho una persona de màxima confiança, vaig sentir l'Enrique VILAMATAS que en el programa del canal 33 L'Hora del Lector, deia que era un llibre perfecte, en el sentit que ni li faltava ni li sobrava res. Jo no entenc tant, però el trobo una petita joia.

El tercer llibre ha estat del difunt escriptor xilè que vivia a Blanes, en Roberto BOLAÑO, de qui mai havia llegit res, i això que en VILAMATAS era el seu amic i sempre el recomana. M'he estrenat – perquè n'hi hauran més pròximament – amb Estrella distante. Molt interessant i, sobretot, sorprenent.

De treballar faig vacances, però de llegir no. Bon estiu i bona lectura!

Núria Reichardt
juny, 08

COMPARTIM LECTURES, maig de 2008

2008-06-01T12:52:00.004+02:00

El mes de maig té 31 dies però no m'ha donat molt de si quant a lectures ja que he tingut molta feina a l'institut i molts assumptes familiars.

Així i tot, em vaig acabar els dos que tenia començats La Terrorista bona de la nobel Doris LESSING i L'últim patriarca de la marroquina fincada a Catalunya Najat EL HACHMI, i m'he pogut llegir dos llibres, que tots dos m'han agradat molt. El primer La mancha humana del nord-americà Philip ROTH i l'altra El corazón de las tinieblas del polac amb nacionalitat britànica Joseph CONRAD.

El llibre d'en Philip ROTH m'ha agradat molt, com la majoria d'obra que li he llegit; especialment m'agraden els llibres que ha escrit en la seva maduresa. Però a més, és un escriptor tan format que m'ensenya coses dels clàssics. Vull compartir amb vosaltres els fragments següents que apareixen en La mancha humana:

En Julio César de William SHAKESPEARE: “Los cobardes mueren muchas veces antes de su muerte. El valiente no saborea la muerte más que una vez. De todos los portentos que he oído hasta ahora me parece el más extraño que los hombres teman, viendo que la muerte, que es un fin necesario, llegará cuando llegue”.

I de SÓFOCLES “La facilidad con que la vida puede ser una cosa en vez de otra, hasta qué punto es accidental el destino... y, por otro lado, lo accidental que parece el sino cuando las cosas nunca pueden ser de una manera distinta a la que son”

El corazón de las tinieblas de Joseph CONRAD és un llibre que tenia pendent des de feia molt de temps. És un llibre fantàstic: commovedor i amb una força que arrasa. Sabíeu que al Congo belga, sota el regnat de Leopold II, es van exterminar entre cinc i vuit milions de nadius? Amb en Hitler i l'Stalin formen el trio dels criminals polítics més sanguinaris del segle XX.
La biografia d'en CONRAD és excepcional i el més interessant és que escriu en anglès, que no és la seva llengua materna, com en NAVOKOV.

S'acaba el curs 2007-2008 i haurem d'anar plegant els llibres del Club de Lectura d'enguany, que han estat:
-El Aleph de Jorge Luis BORGES, ofert per Antonio Martínez.
-La nit de l'oracle de Paul AUSTER, ofert per la Cati Ferrer.
-Todo está hecho con espejos. Cuentos casi completos de Guillermo CABRERA INFANTE, ofert per la Yolanda Sediles.
-El niño con el pijama de rayas de John BOYNE, ofert per la Esther Mellinas.
-¿Quién te lo ha contado? Marian KELLES, ofert per la Belén Gálvez.
-La vieja sirena de José Luis SAMPEDRO, ofert per la Mª José Reina.
-Irène Némirovsky de Joan GUASP, ofert per la Mercè Mundet.
-Unos por otros d'en Philip KERR, ofert per la Núria Reichardt.
-Si esto es un hombre de Primo LEVI, ofert per el José López.

I alguns altres que es van anar afegint fora de temps. podeu llegir alguns comentaris en la WIKI del Club de Lectura de la pàgina web de la Biblioteca, dins el portal de l'Institut s'Agulla de Blanes.

Núria Reichardt
Maig,08

La recta i el punt

2008-05-08T21:55:00.000+02:00

Compartim lectures, abril 2008

2008-05-05T10:08:00.001+02:00

Les primeres lectures del mes d'abril van ser del Club de Lectura de l'Institut. M'he llegit dos llibres molt diferents l'un de l'altre.

D'una banda Quien te lo ha contado de l'anglesa Marian KELLES que és una novel·la senzilla i divertida sobre unes dones al voltant del món editorial, que m'ha recordat molt a l'Almudena GRANDES.

I d'altra banda Todo está hecho con espejos. Cuentos casi completos del cubà Guillermo CABRERA INFANTE. M'he llegit alguns d'aquests contes “inacabados” i són impecables, per a llegir a poc a poc.

Després vaig tornar a la càrrega amb l'anglès Martin AMIS, un dels meus preferits. Li vaig llegir Tren Nocturno, encara que el vaig llegir tan de pressa (perquè no podia parar) que es mereix una segona lectura amb més calma. És un llibre sobre el suïcidi i em va encantar.

També tinc començat un llibre de la nobel Doris LESSING perquè de mica en mica li vull anar llegint la seva obra. Aquest es diu La Terrorista bona que sé que no em defraudarà, encara que cal situar-se en el Londres dels anys 60 per a seguir-la correctament.

I per últim va arribar Sant Jordi, el dia del llibre. I encara que per a mi el dia del llibre són tots els dies de l'any i que per Sant Jordi les llibreries estan massa plenes, també vaig anar a buscar el meu llibre.

No he estat gens original i m'he comprat un dels més venuts del 2008: L'últim patriarca de la marroquina afincada a Catalunya Najat EL HACHMI. Estic a mitges, però em sembla que aquesta jova escriptora promet.

I el teu, quin ha estat el teu llibre de Sant Jordi?

A l'Institut els meus alumnes van explicar La recta i el punt d'en Norton JUSTER. El podeu veure en el video!!

Núria Reichardt

Abril, 2008

COMPARTIM LECTURES, març de 2008

2008-03-30T17:49:00.004+02:00

El mes de març m'ha donat molt de si, sobretot perquè ha comprès les vacances de Pasqua que han estat de relax; és a dir, de lectura.
Vaig començar per 24 hores en la vida d'una dona de l'austríac Stephan ZWEIG, ja que en un “comment” se'm preguntava l'opinió. Em sonava haver-ho llegit, però no el recordava. El vaig trobar a la Biblioteca de l'institut, així que el vaig rellegir i llavors va ser quan vaig recordar la prosa acurada de ZWEIG i la manera impecable com descriu la societat de l'Imperi austro-húngar de principis de segle XX. D'aquest autor a la mateixa Biblioteca vaig trobar Amok. La Creu. Episodi al llac de Ginebra que consta de tres relats: el primer Amok , m'ha agradat molt, amb aquesta paraula anomena una malaltia que et torna boig i no et deixa actuar de manera racional, i el conte La Creu va sobre les guerres napoleòniques i, curiosament, es situa a Hostalric. Mira tu: en Zweig en parla de Catalunya!
Seguidament vaig llegir l'últim llibre, pòstum, del meu molt apreciat escriptor nord americà Kurt VONNEGUT Un home sense pàtria, on ell fa una sèrie de reflexions sobre la vida des de la vellesa. Molt interessant, aquí una mostra: “Som al món per perdre el temps. Que ningú es convenci d'una altra cosa” o “Les arts no són una manera de guanyar-se la vida. Són una manera molt humana de fer la vida més tolerable” o “L'humor és una manera de perdre una estona de vista com pot arribar a ser d'horrible la vida, de protegir-te” i una de les meves preferides i que sempre intento aplicar a la meva vida “Us animo a fixar-vos en els moments que sigueu feliços, i a exclamar o a murmurar o pensar en algun moment <>perquè molts éssers humans rarament s'adonen que són feliços”.

L'últim llibre que ha publicat el britànic Martin AMIS és boníssim. Es titula La casa de los encuentros i el protagonista narra, abans de morir, la seva vida com a testimoni de la Segona Guerra Mundial a Rússia, els camps de càstig a Sibèria i la vida a la Unió Soviètica. No sé d'on li ve l'interès a AMIS sobre aquest tema, però el tracta fantàsticament.
I també ha tret llibre nou el britànic Ian McEWAN: Chesil Beach on l'autor relata com un fet pot canviar radicalment el curs de la teva vida. Aquest autor m'agrada molt com escriu, llàstima que el fet que explica, la repressió sexual, em molesta especialment.
I encara em va donar temps de tornar-hi amb el meu admirat húngar Imre KÉRTEZ. Aquesta vegada ha estat el torn de Kaddish por el hijo no nacido una obra forta, intel·ligent i punyent on el protagonista raona sobre la seva decisió de no haver estat pare després d'haver sobreviscut al seu propi pare i a Auschwitz.

COMPARTIM LECTURES, febrer de 2008

2008-03-02T17:05:00.004+01:00

Febrer és el mes més curt de l'any, però el 2008 ens ha regalat un dia i m'ha donat temps de llegir tres llibres.

El primer molt llarg, però d'aquells que devores, perquè no t'hi pots aturar. L'he tret del Club de Lectura de l'Institut i és de la madrilenya Almudena GRANDES. S'anomena Atlas de Geografía Humana i és un novel·la amb quatre històries, que venen i se'n van en el temps i en la que els personatges s'entrellacen.
M'agrada molt aquesta mena de llibres, ho vaig descobrir fa molts anys en llegir La Colmena del nobel espanyol Camilo José CELA.
El segon molt curt: Las dos amigas y el envenenamiento de l'alemany Alfred DÖBLIN que em va deixar desassossegada. És una història d'amor amb molt mal rotllo i tot el que comporta una història d'amor d'aquest tipus: maltractaments i víctimes, gelosia... i fins i tot un assassinat. La seva gràcia és que tracta d'un tema de molta actualitat avui en dia, però està situat i escrit al Berlín de la primera part del segle XX.

I l'últim, una meravella, una obra d'art, com no podia ser d'una altra manera tractant-se d'un llibre del nord americà Philip ROTH. El seu últim llibre es titula Sale el espectro i es podria dir que el tema és la vellesa, però dir això és dir massa poc.

COMPARTIM LECTURES, gener de 2008

2008-02-03T16:51:00.000+01:00

Hem encetat un nou any i encetem doncs noves lectures. Llegir és una de les activitats que no em canso de fer, per anys que passin, a l'inrevés, quants més anys passen més ganes en tinc. A vegades penso, i aquest nou 2008 especialment, què em passaria si no pogués continuar llegint...

L'any el vaig començar, en plenes vacances de Nadal, amb La Carretera del nord-americà Cormac Mc CARTHY, una manera dura de començar l'any, però també bona. Vaig llegir aquest llibre perquè me'l van recomanar des de diferents fronts, i realment paga la pena. És una visió dura del possible final de la humanitat i de la esperança només posada en la infància. Aquest autor us pot sonar perquè la seva obra No es país para viejos és interpretada al cinema per Javier BARDEM.

Després em va tocar el torn de llegir El niño con el pijama de rayas de l'irlandès John BOYNE, ofert en el Club de Lectura de l'Institut. Dic que em va tocar el torn perquè està molt sol·licitat i, després de llegir-lo, comprenc per què ha estat en les llistes dels més venuts durant setmanes en molts països del món.

És un llibre molt entranyable i suposo que el seu èxit es deu a la seva senzillesa. Fins i tot penso que el podríem llegir amb els nostres alumnes. Es tracta una vegada més – encara que per moltes que siguin sempre resulta interessant – d'un llibre sobre els camps d'extermini nazis, però aquesta vegada explicat des del punt de vista d'un nen de nou anys.

M'ha recordat Sin Destino de Imre KERTÉSZ en l'aspecte que els protagonistes són infants, però en aquesta obra el protagonista era de família jueva, i en aquest és el fill d'un oficial de les SS.

I per últim, El legado de la pérdida de l'índia Kiran DESAI, molt interessant perquè em situa a la per a mi desconeguda índia nepalí i als conflictes polítics a l'Himalaia i perquè l'autora, molt prometedora, és alabada per el mateix Salman RUSHDIE.

Recordar-vos només que a la Biblioteca de l'Institut estem subscrits a la revista Qué leer d'on sempre en podem treure bones idees per a tots els gustos i per a totes les edats.

Núria Reichardt
Gener, 2008

COMPARTIM LECTURES, decembre del 2007

2008-01-01T19:30:00.000+01:00

Vaig començar el mes de decembre amb un relat recomanat per un dels membres del Club de Lectura en veure la meva afició per les lectures que reflexen la Europa de la Segona Guerra Mundial. Es tracta de Dies i nits a la tempesta. Memòries d'un deportat a Dachau d'en Vicenç HENRIC. És una obra dins d'una col·lecció de memòries molt interessant pel que presenten, això és, memòries, encara que no tant pel seu valor literari. Aquesta concretament narra les vivències d'un jove català del Rosselló que va ser deportat al camp d'extermini de Dachau.

Això és el que realment m'agrada de Compartir Lectures: et recomanen, t'ofereixen, coneixes, tries... aprens. I també pot no anar-te bé, com és el cas del segon llibre que he triat del Club de Lectura: La vieja sirena de José Luis SAMPEDRO que no he pogut amb ell i això que estava molt bé recomanat però és que en el plaer de la lectura influeix també el moment i les circumstàncies que t'envolten, però no passa res, hi ha tantes coses que no he llegit que... a otra cosa.

Després d'això vaig tornar amb l'húngar i premi nobel Imre KÉRTESZ que vaig conèixer l'octubre i em va atrapar. He llegit Un relato policíaco i La bandera inglesa perquè un llibre et porta a un altre. El propi KÉRTESZ et parla de La bandera inglesa en Un relato policíaco i em rendeixo a ell. Sota la ficció d'un relat policíac en un país imaginari sudamericà, Imre KÉRTESZ va poder defugir la censura del seu país per poder publicar la seva segona obra sota el règim comunista. És molt i molt bo. I La bandera inglesa és una petita joia simbòlica. Tasteu en Imre KÉRSTESZ, no us defraudarà.

I un regal de Nadal va estar l'última obra inèdita trobada pels estudiosos de la Irène Nemiróvski: El ardor de la sangre, que me la vaig llegir en dues tardes. I és que aquesta dona no deixa de meravellar-me. Quina llàstima que morís tan jove!

Per si us pot interessar, recordar-vos que el 2008 és l'any del Centenari de la mort de la Mercè RODOREDA i que un dels col·laboradors del Club de Lectura ens recomana Mirall trencat.

http://www.anyrodoreda.cat

En començar un nou any els meus millors desitjos per a tots vosaltres i que llegiu molt que és un dels millors plaers que hi ha en aquesta vida.

Núria Reichardt

Decembre, 2007

COMPARTIM LECTURES, novembre del 2007

2007-12-06T16:32:00.001+01:00

En la sessió del mes de novembre de Pràctica Reflexiva vam visualitzar un Power Point anomenat Realidad y Lenguaje que explicava el vincle indisoluble entre les paraules i les coses, basat en l'obra del colombià Gabriel GARCÍA MÁRQUEZ Cien años de soledad. En rememorar qui feia tant anys que no llegia, vaig remenar a la biblioteca de casa i vaig trobar La mala hora que no havia llegit. Sempre és grat trobar un autor que encara que passin els anys - els teus anys - et continui fent gaudir. Serà que és un dels grans!

En acabarvaig llegir-me un llibre de poemes que m'havien regalat pel meu aniversari i que no m'havia cridat especialment l'atenció.

És La trista mort del noi ostra d'en Tim BURTON. En llegir-ho primer m'empipava perquè és poca-solta, però també m'encuriosia perquè era diferent; i en acabar-ho crec que m'ha agradat o m'ha horroritzat, no ho sé, però m'ha agradat conèixer-ho. Es tracta d'un llibre del que s'anomena literatura gòtica amb il·lustracions fetes per el propi autor, que és el conegut director cinematogràfic nordamericà.

Els professors de l'institut ja hem començat el Club de Lectura i jo he triat el llibre titulat Irène Nemiróvski del català Joan GUASP, per la meva passió per la malograda escriptora. Es tracta d'una obra de teatre on l'autor explica les últimes hores de vida de la Irène Nemirovski en un camp d´extermini nazi. La gràcia de la història està en que l'autor la recrea fent com si la vida de la Irène haguès estat la vida d'un dels seus personatges, concretament la protagonista de El baile, llibre que paga molt la pena de llegir.

I per últim he llegit Cavalls cap a la fosca del mallorquí Baltasar PORCEL. Aquest llibre et pot agradar més o menys, a mi personalment em va agradar més Primaveres i tardors, però en PORCEL sap moltes coses i sempre és interessant llegir-lo. És un home culte, i quan més gran es fa, més ho és. Salut per a ell!

Núria Reichardt

Novembre, 2007

COMPARTIM LECTURES, octubre del 2007

2007-11-05T09:25:00.000+01:00

Aquest octubre m'he llegit tres llibres sobre la Segona Guerra Mundial, un tema que m'apassiona i amb el qual sempre descobreixo autors molt interessants, no només per el que descriuen i com ho fan, sinó també per la vida que els ha tocat viure. Tres visions diferents d'un mateix tema, interessant.
El primer va ser l'húngar i premi nobel Imre KÉRTESZ. Aquest home era un xaval quan va començar la guerra i ell mateix va dir fa poc a La Contra de La Vanguardia que és per això que ha pogut sobreviure, perquè els adults que van haver de viure aquell horror no ho van poder superar mai. Com tants d'altres jueus primer va patir el nazisme i després el comunisme. Crec que Sin destino és la seva primera novel·la i el seu protagonista és un noi de quinze anys en un camp de concentració. En llegir-lo se't posa la carn de gallina imaginant qualsevol dels molts quinze anyers que coneixem.
El segon va ser l'alemany Fred ULHMAN. L'amic retrobat és un relat bastant curt i molt commovedor també basat en les seves vivències. El seu protagonista, igual que el seu autor, va ser enviat per els seus pares als Estats Units a temps i es va poder lliurar dels camps de concentració nazi; els seus pares, però, van morir a Alemanya. En aquest llibre es descriuen molt minuciosament els canvis operats a l'Alemanya de Hitler en el dia a dia, i el final del llibre és brillant.
El tercer es titula El cuarto oscuro i l'ha escrit Rachel SEIFFERT, una escriptora de només 40 anys, de pare anglès i mare alemanya, educada a Oxford i resident a Berlín. És un llibre que conté tres relats: el primer sobre un noi berlinès que no pot participar en la guerra perquè té una petita invalidesa, i el greu que li sap no poder col·laborar amb en Hitler; el segon sobre una noia hamburguesa que s'ha de fer càrrec de tots els seus germans petits en acabar la guerra quan els americans empresonen els seus pares nazis; i el tercer sobre un jove alemany actual que no pot viure de remordiments per el passat del seu estimat avi que descobreix era membre de les Weimar SS.
Estic pensant de fer una Guia de Lectura de llibres que hi ha a la Biblioteca del s'Agulla sobre la Segona Guerra Mundial, aprofitant l'enllaç que hem posat des de la plana web de l'institut al catàleg informàtic epergam.
Aquest mes d'octubre han donat el Premi Nobel de Literatura a l'anglesa Doris LESSING i m'he afanyat a llegir-me un llibre seu que corre per la Biblioteca perquè és lectura obligatòria dels alumnes de Cicles Formatius de Grau Mitjà Socio Sanitaris. Es tracta de Diario de una buena vecina. No havia llegit mai abans d'ella ni sabia res de la seva vida. Ara sé que va néixer a Pèrsia i que va viure molts anys a l'actual Rhodèsia abans d'instal·lar-se a Londres als 30 anys. Ara en té més de vuitanta i la seva escriptura és molt lliure, molt independent; com deu ser ella, suposo. Però el que més m'ha frapat, més que el seu estil, és el tema de la novel·la: la vellesa, en el que ella s'endinsa –i et fa endinsar – molt profundament, de manera molt tendra i, sobretot, amb intel·ligència.
El mes d'octubre ha acabat i després del pont de novembre començarem el Club de Lectura de l'Institut. Animo a tots els adults a participar-hi i per a l'alumnat n'estic preparant un per a ells amb llibres de la Biblioteca del s'Agulla per poder continuar amb el premi que iniciarem el curs passat de el Premi al més Lector.
Núria Reichardt
Octubre, 2007

COMPARTIM LECTURES, setembre del 2007

2007-10-08T16:07:00.000+02:00

Durant el mes de setembre he tingut temps de tres lectures: amb la primera no m'ho he passat gens bé i les altres dues m'han agradat molt. Són coses que passen en triar lectures!

El problema de Noches Blancas del rus Fiodor DOSTOIEVSKI és que era una publicació de fa molts anys i ben segur que es tractava d'una mala traducció perquè no hi havia qui l'entengués. Cal que tinguem molt en compte el traductor d'un llibre com a requisit per a la seva lectura perquè DOSTOIEVSKI sol semblar-me una meravella i aquest no havia qui se'l llegís.

El segon llibre del mes de setembre us el recomano molt. A mi me'l va passar una bona amiga i, com sol passar en aquests casos, no em va decebre gens. Es tracta de Una mujer en Berlín i és una obra ANÒNIMA. L'editor mai va rebel·lar la seva autora per petició expressa d'ella. És el recull del diari personal d'una dona alemanya, amb formació, moderna i independent, que al final de la Segona Guerra Mundial vivia a Berlín. Ella relata, sense dramatismes i amb moltes ganes de viure, els terribles succesos que li van tocar viure amb la rendició d'Alemanya i l'arribada de les tropes russes: la fam, les violacions, la supervivència i el descobriment de l'holocaust.

L'última lectura ha estat Me casé con un comunista del nordamericà Philip ROTH, de qui ja us he parlat anteriorment en llegir-me Operación Shylock i El animal moribundo. Vaig triar aquest títol en llegir a la revista Qué leer que era un dels deu llibres preferits de l'últim Premi Pulitzer: una més que bona recomanació! I així ha estat: en aquest llibre ROTH relata la història del protagonista a la Nordamèrica de després de la Segona Guerra Mundial, especialment a l'època de McCarthy. Ës el primer llibre que em llegeixo d'en ROTH on el sexe no és el tema principal, en Me casé con un comunista descobreixes un ROTH més polític i una persona extraordinàriament crítica i alhora responsable amb els Estats Units d'Amèrica. Molt interessant en aquests temps que corren...

I aquí acaba el mes de setembre, ja ha arribat la tardor, i aviat posarem de nou en marxa el Club de Lectura de l'Institut. Aquest curs l'hem iniciat amb la col·laboració d'un ex-col·lega, en Toni Martínez, que porta el Club de Lectura de la Biblioteca de Roses a l'Alt Empordà, i que ens ha recomanat la delícia de llegir un dels més grans Jorge Luis BORGES. Cliqueu a Club de Lectura a la pàgina web de l'institut i ho trobaréu!!

Núria Reichardt

Setembre, 2007

COMPARTIM LECTURES, Estiu 2007

2007-09-12T15:58:00.000+02:00

Una de les coses que més m'agrada fer durant les vacances d'estiu és llegir. Llegir diferents tipus de llibres i a diferents llocs: llibres més gruixuts en una butaca a l'ombra, llibres més lleugers que et pots endur a la platja, llibres de bona mida per llegir al llit, relats curts per quan viatjo... Aquest estiu ha estat fructífer en lectures, tant en quantitat com en varietat.

M'ha donat temps de llegir-me catorze i n'ha hagut de tota mena: autors clàssics com Emilia PARDO BAZÁN i actuals com Paul AUSTER; títols antics com Noche y Día de la Virginia WOLF i novetats com La Ofensa de Ricardo MENÉNDEZ SALMÓN; relats curts com El Baile i relats llargs com Suite Francesa, tots dos de la Irène NÉMIROVSKI; llibres comprats com Unos por Otros d'en Philip KERR, de regalats com En medio de la nada d'en COETZE, i de prestats com El per què de tot plegat d'en Quim MONZÓ; novel·les històriques com Pergamino de Seducción de la Gioconda BELLI, històries d'amor com Castillos de Cartón de la Almudena GRANDES, thrillers com A Flor de Piel de la Nina FRENCH o Un Crim Imperfecte de la Teresa SOLANA i
una història tristíssima anomenada Lena d'en Jordi COCA.

Sovint el que em resulta més difícil és triar i quasi sempre que l'encerto és perquè algú que conec me l'ha recomanat. És per això que l'objectiu últim d'aquest blog és que ens recomanem llibres els uns als altres. M'agrada pensar que d'aquesta manera encomanem als altres passar una estona feliç gràcies a un llibre.

US PROPOSO DONCS QUE CADASCÚ TRIÏ UN LLIBRE AMB EL QUE HAGI GAUDIT DURANT AQUESTES VACANCES I ENS EL RECOMANI, PERQUÈ PODEM LLEGIR-LO I PASSAR-HO BÉ ELS ALTRES.

Jo us recomano Unos por Otros de l'escocès Philip KERR. És una novel.la negra, de detectius i molta intriga però amb una singularitat: el detectiu es situa al Berlín dels anys 30 i, per tant, a la intriga detectivesca se sumaran tots els components històrics que el van acompanyar (la pujada d'en Hitler al poder, la Segona Guerra Mundial, l'extermini dels jueus, els russos i els americans, l'Estat d'Israel i els palestins, etc.) i moltes reflexions i pensaments interessants (el perdó, l'oblit,la bogeria, l'engany, la vergonya...)

I abans d'acabar, vull esmentar un llibre que recomanen a la pel·lícula Manhatan, que és La Educación Sentimental d'en Gustave FLAUBERT. Segons el personatge és “una de les coses que existeixen a la Terra per les quals val la pena viure” i jo ja l'he començat a llegir. Me l'ha recomanat en Woody ALLEN!

Núria Reichardt
setembre, 07

COMPARTIM LECTURES IX: MAIG 2007

2007-06-04T11:28:00.000+02:00

El primer llibre que em vaig llegir el mes de maig va ser Amor perdurable del britànic Ian McEWAN , el meu llibre de Sant Jordi. M'havia llegit Saturday i em va agradar molt, potser perquè era un d'aquests llibres en que t'emmiralles pàgina darrera pàgina, i segurament esperava el mateix d'aquest. No va ser així i he de reconèixer que em va decebre. No obstant, era una qüestió massa subjectiva; objectivament la història està bé. El que m'agrada és que fa d'una trama aparentment senzilla, un tema complexa i molt ben elaborat.

El segon ha estat El animal moribundo del nord americà Philip ROTH. Tinc entès que la directora Isabel COIXET portarà aquesta novel·la al cinema. És boníssim, a mi m'ha agradat molt – suposo que a ella també -, però m'ha fet sentir prou malament. Tracta sobretot de sexe – un dels temes preferits d'en Roth, ja m'havia llegit fa anys Operación Shylock – i explica una història prou agredolça, la història de la vida, potser.

Ja feia temps que tenia ganes d' iniciar-me en la lectura de l'obra de la russa Irène NÉMIROVSKY, una jueva nascuda a Kiev i assassinada a Auschwitch quan tenia 39 anys. He començat per la que crec que és la seva primera obra David Golder i vull arribar fins a la Suite francesa que tinc entès que és on explica la seva vida. David Golder ha estat un d'aquests llibres que comences amb ganes perquè te l'ha recomanat algú amb qui confies literàriament parlant, però que quan t'hi poses no t'agrada gens, i això et fa ràbia. Quan ja estava a punt de deixar-lo per allò de mai no et llegeixes el que no t'agrada, li vaig començar a agafar el punt, fins que cap al final llegia molt a poc a poc perquè no s'acabés. M'encanta quan un llibre et fa sentir això!

Per últim m'he llegit Sobre la belleza de la britànica Zadie SMITH que m'havia flipat la seva òpera prima Dientes blancos. Aquest era un llibre tan bo que havia posat el llistó molt alt i amb aquest últim m'ha passat que he tardat en adonar-me que també era bo, però que no havia d'intentar buscar-li semblances, era un altre llibre.

El maig ha estat prou fructífer - és que és un mes de 31 dies – i l'estiu s'acosta. No oblideu aquests quatre autors, són molt recomanables.

Maig de 2007
Núria Reichardt

COMPARTIM LECTURES VIII: ABRIL 2007

2007-05-02T11:48:00.000+02:00

Durant el mes d’abril dues lectures i Sant Jordi.

El primer ha estat Matadero 5 del nordamericà Kurt VONNEGUT, que tant l’havia buscat i, mentre el llegia, en VONNEGUT va morir amb vuitanta i tants anys: quin flash! L’Ester i jo ens vam fer una cervesa “in memoriam” ja que som unes fans que fins i tot hem entrat a la seva pàgina web i qualsevol dia ens comprem per Internet una de les samarretes ben xules que ell dissenyava. Esperem que, en motiu de la seva mort, es reediti la seva obra.

El llibre no ens ha decebut. El va escriure un VONNEGUT molt més jove que el de Salt en el temps, però ja en la mateixa línia - utilitza la ironia com a recurs per afrontar la realitat i barreja els temps utilitzant la ciència ficció com a estratègia -, i el va escriure per deixar constància del bombardeig i arrasament de Dresde per part de l’exèrcit nordamericà durant la Segona Guerra Mundial, del qual ell va ser-ne testimoni i va sobreviure-hi.

Els llibres sempre et recomanen d’altres llibres i ara estic a la caça i captura de Catch 22 d’en HELLER, un altre nordamericà contemporani d’en VONNEGUT. Sembla ser que en el seu dia el llibre es va fer tan famós, que la gent utilitzava l’expressió “catch 22” per anomenar quelcom absurd.

La segona lectura ha estat Kafka a la platja del japonès Haruki MURAKAMI, a qui vaig conèixer gràcies al llibre d’èxit Tokio Blues que em va agradar molt: em va explicar moltíssimes coses sobre els joves japonesos i sobre el Japó, i em vaig enamorar perdudament del seu protagonista.

Curiosament Kafka a la platja, publicat el 2006, és ben lluny de Escorxador 5, publicat el 1969; però en tots dos relats hi ha un vel primíssim entre la realitat i la imaginació. Tan prim que es confonen, o potser és que són una mateixa cosa...

I a l’abril, Sant Jordi. Aquest any la celebració a l’institut m’ha agradat, ha tingut un toc cultural com cal. Tenia el precedent de l’Any de El Quijote, però aquesta vegada ha tingut una participació més àmplia des dels diferents Departaments. Per aconseguir-ho, a més de la festa del llibre i del patró de Catalunya, hem celebrat Sant Jordi al voltant de tres efemèrides: L’Any Internacional del Sol, el Centenari del Premi Nobel de Literatura a Kipling i el Centenari del Naixement d’Hergé. Des d’aquí les meves “congratulations” i el desig que continuem en aquesta línia.

I per Sant Jordi, una rosa i un llibre. Des d’aquí us proposo que dieu quin ha estat el vostre llibre de Sant Jordi i, d’aquesta manera, ens recomanem llibres els uns els altres, que d’això tracta aquest blog.

El meu llibre ha estat Amor perdurable del britànic Ian McEWAN de qui ja he llegit Saturday i em va agradar molt. Així que estic segura que no em decebrà. Tampoc esperava menys de qui me’l va regalar.

Abril de 2007

Núria Reichardt

COMPARTIM LECTURES VII: MARÇ, 2007

2007-04-10T18:52:00.001+02:00

El mes de març és un mes de molta feina als centres educatius, així que no queda gaire temps per la lectura, encara que al mateix temps es fa imprescindible per desconnectar-se dels temes de treball. És així que he llegit dues novel·les, un conte i he iniciat una obra llarga que em portarà temps acabar-la.

El primer ha estat l’últim llibre d’en Paul AUSTER. Aquest nordamericà no para, quan més gran es fa, més produeix i, en la meva opinió, més subtil es torna la seva obra. Es tracta de Viatges per l’Scriptorium, una reflexió sobre la vida des de la vellesa, i també una reflexió sobre la seva pròpia obra (que obviament forma part de la seva vida) que estimula la intel·ligència del lector, la qual cosa sempre és d’agrair, et motiva.

La segona novel·la me la va regalar una amiga; una bona amiga perquè per a mi un llibre és un dels millors regals. Es titula El quinto en discordia i és del canadenc Robertson DAVIES. Un llibre amb el que he descobert un autor que no coneixia i que paga la pena tenir-lo en compte, i una història que m’ha agradat sobretot per la seva capacitat de sorprendre’m (especialment el final) i perquè m’ha endinsat en un món per a mi desconegut que és el de les diferents religions cristianes a nord Amèrica i la seva important influència en les persones: els protestants, els calvinistes, els presbiterians, els evangèlics i la minoria catòlica).

Lázaro és un conte del rus Leonid ANDRÉIEV, seleccionat per Jorge Luis BORGES en una col·lecció de lectures fantàstiques, només us dic això i ja està tot dit. Fantàstic per la seva senzillesa i a l’hora plenitud, i la seva irrealitat que tan real sembla. M’ha agradat llegir-lo, i ja sabeu que no sóc aficionada al relat curt, i sobretot m’ha fet entrar ganes de buscar més obra seva.

L’obra que he iniciat, però que no he acabat perquè s’ha convertit en el meu “llibre de cuina” en les últimes setmanes, ha estat Los Pazos de Ulloa de Emilia PARDO BAZÁN. Ha arribat a les meves mans perquè aquest curs és una lectura obligatòria de segon de batxillerat i la professora de llengua i literatura castellana me la va recomanar. En dir-m’ho vaig recordar quants bons llibres vaig llegir quan estudiava gràcies a que eren lectures obligatòries que, d’altra manera, potser no hauria llegit mai o potser hauria llegit molt més tard. Per ara la trobo bella i torbadora, em refereixo a la novel·la, per suposat, i espero disfrutar-la lentament fins el final.

He trobat el llibre Escorxador 5 d’en Kurt VONNEGUT.

Bona Pàsqua,

Març de 2007

Núria Reichardt

COMPARTIM LECTURES VI: FEBRER, 2007

2007-03-01T09:55:00.000+01:00

Febrer és el mes més curt de l’any, he anat força cansada i sense ganes de llegir (són coses que a vegades passen), encara que vaig rellegir en TAGORE i amb un recull dels seus pensaments vaig fer el regal de Sant Valentí als meus alumnes d’anglès, i també he llegit molts articles pedagògics, però aquests no són literatura, d’aquests en parlem en un altre àmbit.

Així que aquest mes de febrer només us presentaré un llibre. El llibre ha estat Salt en el temps del nordamericà Kurt VONNEGUT: un descobriment.

Aquest llibre me’l va passar una amiga i això és per a mi el millor criteri a l’hora de triar una lectura. El vaig començar i no entenia res, però jo “pa lante”, si a ella li havia agradat, calia tirar endavant. Això és una tècnica que utilitzo sovint, fins que el llibre, a poc a poc, es va configurant a la teva ment amb tota la seva força. Normalment funciona!

Salt en el temps significa tornar a viure uns anys de la vida sense que puguis canviar res del que ha passat; és a dir, es tracta de viure sense voluntat pròpia. No em direu que no és una al·lucinada!

La gràcia però està en les reflexions que va fent l’autor al voltant de la vida. Cal a dir que VONNEGUT és un escriptor de vuitanta-cinc anys, la qual cosa ja el fa molt savi, o jo almenys trobo molt sàvia la gent gran, pel sol fet d’aglomerar tantíssima experiència en el seu ésser. M’he assabentat que VONNEGUT té una pàgina a la xarxa i, quan trobi temps, ben segur que pagarà la pena d’entrar-hi.

L’autor et parla de molts escriptors i d’altres artistes dels que val la pensa saber coses (Mark Twain, Saul Bellow, Ernest Hemminway...), et recomana llibres (Trampa 22 de Joseph HELLER), t’explica molts fets de la història per ell viscuda (la Segona Guerra Mundial, la Gran Depressió, el comunisme, Nagasaki...), comenta sobre molts personatges històrics i no tan històrics (Hitler, Satanàs, Einstein, Darwin, Frankestein,..), manifesta les coses que més li agraden (el cine, el jazz, el sexe...), t’apropa a la seva família (fills, dones, germans, pares, oncles, fills adoptats...), als seus amics vius, als seus amics morts i a ell mateix, tot utilitzant un alter-ego, en Kilgore Trout.

Moltes de les seves reflexions són molt crítiques i satíriques, d’altres són tendríssimes i molt intel·ligents. Sobre les línies del llibre pots trobar realisme, però també hi ha ciència ficció; hi ha alegria però també molta tristesa; hi ha molt d’humor, però també sarcasme; hi ha molt d’amor, però també despit. Hi ha, en definitiva, VIDA.

M’he quedat amb ganes de llegir-li més obra, però l’altre dia en una llibreria important de Barcelona vaig trobar ben poca cosa. Estic especialment interessada en un llibre anomenat Escorxador 5, sobre la seva experiència en sobreviure al bombardeig de Dresde a la Segona Guerra Mundial. Buscaré en les Biblioteques, potser en tindré més èxit, o si tu el tens, me’l deixes?

Febrer de 2007

Núria Reichardt

ON SAINT VALENTINE'S DAY

2007-02-09T11:30:00.000+01:00

On Saint Valentine’s Day 2007 some thoughts to my pupils :

OCELLS PERDUTS

“Si plores per perdre el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles”

“Allò que tu ets, no ho pots veure; allò que tu veus és la teva ombra”

“La vida és la constant sorpresa de veure que existeixo”

“Com més grans som en humilitat, més a prop som de la grandesa”

“Llegim malament el món, i després diem que ens enganya”

“Aquell que desitja fer el bé truca a la porta, aquell que estima, la troba oberta”

“L’eco fa la burla del seu origen per provar que ell és l’original”

“Si tanques la porta a tots els errors deixaràs a fora la veritat”

“La pols de les paraules inútils s’agafa a tu. Renta la teva ànima amb silenci”

“Aquell qui es preocupa massa per fer el bé no té temps per a ésser bo”

“L’home és pitjor que una bèstia quan la bèstia domina l’home”

“L’amor és la vida en la seva plenitud com la copa amb el seu vi”

TAGORE, Rabindranath: El Jardiner. Biblioteca Selecta. Barcelona, 1980

COMPARTIM LECTURES, GENER DE 2007

2007-01-29T18:14:00.000+01:00

La majoria de lectures d’aquest mes de gener han estat històries curtes, de les quals no sóc gaire aficionada, prefereixo la novel·la llarga. Però he de dir que no m’han decebut gens i que potser és cert el que diuen que “un bon escriptor demostra la seva vàlua en un conte”.

Los girasoles ciegos del madrileny Alberto MÉNDEZ em va commoure molt. Són quatre històries desesperades sobre la postguerra espanyola, quina més trista. L’autor explica aspectes poc narrats anteriorment, originals per la seva duresa i per la seva excepcionalitat, però també originals per la manera com s’enfronta al tema. Una lectura molt recomanable i un autor de qui m’agradaria conèixer més coses.

El nord-americà James SALTER ha publicat poquíssima obra. La darrera ha estat La última noche que és un recull de contes, l’últim dels quals és el que dóna el títol al llibre, i un dels millors. Són senzillament fascinants, i si proveu de llegir-los a algú en veu alta, veureu com presta atenció constant, i si aconseguiu que algú us el llegeixi a vosaltres, llavors ja és mortal.

Un clàssic dels relats curts és el també nord-americà Ernest HEMINWAY. He llegit El viejo y el mar que m’ha emocionat. És una d’aquelles lectures que bé podríem recomanar als nostres alumnes! Va ser bonic que vaig trobar una edició molt antiga que pertanyia a un avantpassat. En el llibre hi consta que és la primera edició en llengua castellana, però no posa l’any d’edició, com també diu que el traductor té l’aprovació de l’autor, però no ens diu qui va ser que la va traduir. Coses del passat!

La única novel·la llarga que he llegit durant aquest mes ha estat Pa negre del català Emili TEIXIDOR. Ha estat la meva lectura de “cuina” com jo dic. És també un llibre sobre la postguerra, sobre els perdedors. Bé, encara que m’agrada més l’Emili Teixidor escriptor de novel·la juvenil. És un gran coneixedor dels joves ja que abans de dedicar-se només a escriure i a llegir – l’Emili Teixidor és un gran lector i molt bo recomanant bones lectures – s’havia dedicat a l’ensenyança, i es nota. Fa uns anys va venir a l’institut perquè uns alumnes d’ESO s’havien llegit El príncep Alí, i va captar totalment la seva atenció; és un gran comunicador.

L’últim del mes ha estat un dels llibres del Club de Lectura, el llibre recomanat per la Irene Sánchez. Es tracta de El lector de l’alemany Bernhard SCHLINK. M’ha agradat molt, gràcies Irene. Té tres parts i està situat a Alemanya després de la Segona Guerra Mundial. La primera part és bàsicament eròtica i té gràcia, sobretot per l’edat dels amants. A la segona part ja entrem de ple en el tema de l’Alemanya nazi i dels camps d’extermini, i la tercera part és una valoració molt interessant i valenta. He llegit moltes i diverses opinions sobre el tema: Primo LEVY, Gunter GRASS, Saul BELLOW, etc. I quan més llegeixo més penso que aquest hauria de ser un tema que tractéssim des de les nostres tutories. Des del Departament de Casteclas fan la lectura obligatòria a 2n d’ESO de Jesper d’una autora danesa, i està bé, però em sembla que hauríem de fer “un pas més enllà” i tractar el tema de l’holocaust. És del tot imprescindible.

Gener de 2007

Núria Reichardt

COMPARTIM LECTURES, IV: DESEMBRE, 2006

2007-01-09T12:42:00.000+01:00

Vaig començar el mes de desembre amb El mite de Sísife d’Albert CAMUS. No és ben bé una novel·la, sinó més aviat un assaig sobre la vida, que cal llegir a poc a poc per tal de poder gaudir-lo. M’ha sorprés que hagi estat una de les seves primeres obres, i en ella descobreixes un CAMUS d’un alt nivell intel·lectual i molt format culturalment. Sempre d’agrair persones d’alt nivell en un món on triomfen sobretot les mediocritats.

Durant el mes de desembre m’he llegit un altre llibre de Tahar BEN JELLOUN que es diu Els nàufrags de l’amor. No s’ha convertit en el meu preferit d’aquest escriptor marroquí, però no m’ha decebut ni l’estil de la seva prosa ni el tema que tracta. El que més m’ha sorprés és que en aquest llibre, sense oblidar el Marroc ni la seva cultura, l’autor ens trasllada a la caòtica ciutat de Nàpols i te la fa estimar. Ja tenia moltes ganes de conèixer-la, i ara encara més.

Després va ser el torn del llibre que vaig triar en el Club de Lectura de l’Institut. Va ser L’àngel del vespre de la gironina M. Mercè ROCA, ofert per la Carme Pérez. Me’l vaig llegir d’una volada, ja que es tracta d’una història curta i senzilla d’una escriptora també senzilla i propera: sempre és un plaer llegir històries que transcórren en llocs coneguts. El que m’ha agradat ha estat el tema del llibre: va de les segones oportunitats que, debades, la vida ens ofereix, i de la nostra capacitat, o no, per aprofitar-les.

El Caga Tió em va cagar l’últim llibre del turc Orhan PAMUK, que es titula Estambul, i me l’estic llegint simultàniament amb altre títol d’aquest autor La casa del silencio, ja que Estambul no és ben bé una novel·la, sinó més aviat una autobiografia novel·lada, amb fotografies de la ciutat, molt interessant, però lent de llegir, i vaig llegint la novel·la per no cansar-me. Està clar que últimament trio autors de cultures alienes a la nostra, m’atrau, i PAMUK escriu de meravella; no és per res que va guanyar el nobel el 2006.

La Biblioteca La Cooperativa de Malgrat de Mar, què pertany a la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, em va regalar – com a usuària – El conte de Nadal de l’Auggie Wren del nordamericà Paul AUSTER. Un conte molt bonic, i també molt trist, que ja coneixia gràcies a la pel·lícula Smoke, què és una delícia.

També m’he llegit El mar de l’irlandès John BANVILLE, un llibre molt interessant tant per el tema - va sobre la pèrdua de les persones que estimes i d’allò que han significat a la teva vida -, com per la manera com està escrit: és original, diferent, et frapa.

I els Reis m’han portat Los girasoles ciegos de l’Alberto MÉNDEZ, que sé que són quatre històries curtes sobre la postguerra espanyola, però encara no l’he pogut encetar. M’ha fet gràcia que l’autor sigui un madrileny, ja que acabo de tornar de Madrid: sempre un plaer visitar la capital, sobretot per menjar fantàsticament i per fer una volta pel Paseo del Arte, com ells anomenen a la visita conjunta del MUSEO DEL PRADO, la FUNDACIÓN TYSSEN-BORNEMIZZA i el REINA SOFIA.

Bon Any Nou 2007
i que el disfruteu llegint molt!

Núria Reichardt

Inés del alma mía

2006-11-30T20:00:00.000+01:00

Por Mª José Reina
Me quedo absolutamente anonadada de comprobar que hay quien (como Núria Reichardt, o Eduardo Larequi) que son capaces de leer y comentar cuatro o cinco libros en corto espacio de tiempo. Yo, muy a mi pesar, el mes me da para uno ... cuando me da.

Acabo de acabar Inés del alma mía, de Isabel Allende, una novela histórica sobre la conquista de Chile llevada a cabo por Pedro de Valdivia, a la que le acompañó su pareja, Inés Suárez.
Inés ... tiene muchos de los ingredientes que aderezan otras novelas de Isabel Allende.
En casi todas la protagonista es una mujer valiente y arriesgada, que no se amedranta ante los problemas, pero que no pierde ni uno solo de sus valores femeninos.
Inés Suárez pasa toda la novela deseando ser madre, y, aunque no lo sea biológicamente, sí es, en cierto modo, madre de los conquistadores, o sea, los antepasados de los futuros chilenos.

Al acabar la obra, Isabel Allende nos da en epílogo unos "Apuntes bibliográficos", citas de libros de historia donde se ha documentado para su novela. Nos explica que tuvo que justificarle a su agente literario que ciertos episodios de la historia de Chile eran reales, y no producto de su imaginación.
No creo que Isabel Allende tenga que justificar nada a su agente, creo que es más bien una justificación con su público, pero, ¿por qué? Cuando alguien toma una novela en sus manos, establece un pacto de ficción con el autor y con los personajes. La coherencia de éstos ha de justificarse dentro de la trama, y no fuera. Por muy histórica que sea, una novela es ficción y no historia. Al menos yo siempre lo he tenido claro. Es más, me encantan aquellas novelas históricas en que el personaje principal es totalmente ficticio, y los históricos son los secundarios, el telón de fondo de la ambientación de época.

Aunque la he leído con avidez, no es, bajo mi punto de vista, la mejor obra de la autora. Últimamente me cuesta que un libro me apasione. Cuando acabo su lectura me deja el sabor de boca de la comida congelada (vale, alimenta, pero no es un placer para los sentidos). No me hubiera atrevido a reconocer algo así en público si no llega a ser porque leí hace unos días sensaciones similares a las que me rondaban en el blog de Joselu. Su autor, profesor de lengua y literatura como yo, tiene la valentía de poner por escrito que no todo le vale, después de una vida de lector.

Yo voy más allá y me pregunto ¿no se me da bien elegir mis lecturas, o es que he perdido un tanto de la frescura y la ingenuidad de la juventud, la capacidad que tenía para entusiasmarme hasta con los programas de mano? ¿Me estaré haciendo mayor?

Club de Lectura de l'IES S'Agulla

2006-11-28T00:13:00.000+01:00

Des de la Comissió de Biblioteca, volem portar a terme una iniciativa per promoure la lectura i la crítica de llibres també entre el professorat, per allò de "Si tú lees, ellos leen".

Es tracta de crear un "Club de Lectura" entre personal docent i no docent. Fins el 4 de desembre hi ha de plaç per què qui vulgui pugui deixar un llibre propi en un expositor de la sala de professors, apuntant el seu nom a la primera pàgina. Después del puente de la Constitución, cada uno de los participantes tomará prestado el libro que más le apetezca leer. Cuando lo acabe, puede dejarlo y coger otro. La idea es abrir una sección en el blog de la biblioteca, A la Bibio del S'Agulla, para que cada uno vaya dejando sus comentarios personales sobre la lectura, y sobre todo, para compartir con los demás sus gustos y preferencias.

Compartim lectures III

2006-11-28T00:01:00.000+01:00

El mesos d’octubre i novembre han estat febrils a nivell de feina i, encara que no he deixat de llegir – per a mi és una necessitat diària – els resultats no han sigut tan fructífers com durant el mes de setembre. Això, no obstant, de salut estic molt millorada.

Vaig acabar-me La Catedral del Mar de l’Ildefonso FALCONES, que ocupa el seu temps ja que és un totxo considerable i he de dir que, encara que a nivell literari no val gaire, és un llibre amb quantitat d’informació sobre la Barcelona medieval, ben documentat i prou entretingut.

Hi ha una web a la xarxa que consulto sovint i que recomano, que és un Club de Lectura Virtual organitzat per les Biblioteques de Barcelona. Mai no he participat i no tinc especials ganes de fer-ho, però sí que consulto els llibres que van llegint perquè la primera vegada que vaig fer-ho va resultar que coneixia tots els llibres que havien fet des d’aleshores, i tots eren títols que m’havien agradat molt. És per això que: llibre que proposen que no conec, me’l llegeixo i, fins ara no m’han fallat mai.

Ha estat gràcies a ells que aquesta tardor he llegit Sota la pols d’en Jordi COCA i La meitat de l’ànima de la Carme RIERA.

Coincideix que tots dos són escriptors en llengua catalana i que les dues novel·les es situen a l’Espanya de la postguerra, però a part d’això, res més. En Jordi COCA no l’havia llegit mai i m’ha agradat, i de la Carme RIERA m’he llegit quasi bé tot i, com sempre, no m’ha decebut.

Sota la pols és una visió molt gris i trista de la Barcelona de postguerra, concretament es situa al barri de Sant Martí de Provençals i tracta de com la literatura ajuda a salvar la miserable vida del protagonista. Vaig viure un temps en aquest barri i reconec els seus carrers a les polsoses línies de la història narrada.

La meitat de l’ànima se situa entre Barcelona, Mallorca i París amb Portbou i Avinyó entre mig. M’han commogut especialment les al·lusions a Portbou, ja que és un lloc que havia freqüentat durant la meva infància i que justament aquest mes de novembre, abans de començar la lectura del llibre, vaig tornar-hi després de molts anys de no haver-ho fet, i em vaig retrobar amb llocs que després la història menciona detalladament. Va ser un flash d’aquests que debades et brinda la literatura.

És una història de franquistes i antifranquistes, d’exiliats i d’acomodats al règim. Albert CAMUS és un dels personatges del llibre i la Carme RIERA ha fet que triï com a propera lectura El mite de Sísife.

A part d’aquesta, hauré de triar un llibre del Club de Lectura de l’Institut. El que més desitjo és que la tria se’m faci molt i molt difícil: és aquest el meu repte.

Novembre, 2006

Núria Reichardt

La importancia de la lectura, por Eli Bravo

2006-10-25T21:57:00.000+02:00

La lectura es un tema muy importante, pero nosotros los niños no nos damos cuenta de eso ya que pensamos que es aburrido, pero de los libros se obtiene mucha información y grandes conocimientos que muy poca gente sabe valorar, ya que preferimos ocupar nuestro tiempo de ocio con cosas menos importantes pero entretenidas y quizás no nos damos cuenta que estamos perdiendo el tiempo y podríamos aprovecharlo mejor.

He escuchado que si le dedicásemos aunque sea una hora al día a la lectura nuestras mentes podrían tener o llenarse mas de imaginación, pero debo reconocer que en principio no soy muy dada a ello. Este verano no me he leído ningún libro, el año pasado me leí algunos libros y estaban bien, había uno que no me gustaba. Este curso me gustaría leer mejor que antes. En la biblioteca me siento muy bien porque es un sitio muy tranquilo y donde hay muy poca gente y donde se puede leer mejor, porque cuando hay mucho ruido no se puede leer muy bien. Recomendaría a todos los alumnos que leyeran muchos libros.

Elisabet Bravo Romero

Compartim lectures II

2006-10-16T23:15:00.000+02:00

El setembre s’inicia el curs escolar i normalment queda poc temps per a la lectura; però enguany no ha estat així. Malauradament he hagut de reposar i això m’ha donat l’oportunitat – sempre benvinguda – de tenir més temps del que fóra normal per llegir. I no m’he estat de res:

El callejón de los milagros de l’egipci Naguib MAHFUZ em va sorprendre molt positivament. Curiosament no li havia llegit res abans i, mentre el llegia, va morir. Vaig honrar aquest merescut premi Nobel. Espero llegir-me més obres seves perquè m’ha agradat molt; especialment la seva fermesa: no dubta gens davant les injustícies, no es queda en mitges tintes.

Vaig ser capaç d’acabar-me Herzog, un llibre del jueu nord-americà Saul BELLOW. És un llibre que tenia començat des de quasi feia un any i que sempre abandonava, però no del tot: m’esperava a la tauleta de nit pacientment. I ha valgut molt la pena perquè tant el cervell com els sentits sempre t’agraeixen la intel·ligència de Bellow.

També ha estat el torn de Fúria, una novel·la de l’indi Salman RUSHDIE que havia intentat temps enrera i se m’havia resistit, i que ara, després d’haver-me llegit Los Hijos de la Medianoche, he disfrutat de valent. Molt i molt recomanable. Potser la força i el poder de les fúries – de les que ja van relatar els grecs – són les que desencadenen les decisions, les accions, els avenços; els canvis en definitiva, allò que va fent que el món es mogui.

Aquest setembre també ha estat l’hora de Una Habitación con Vistas de l’anglès E.M. FORSTER, que no havia llegit abans perquè recordava amb massa claredat la bella pel·lícula de James Ivory. Ha estat una senzilla meravella. M’ha recordat Jane Austen, un retrat magnífic de la societat victoriana. I per què no dir-ho, a la cuina sempre tinc una lectura més senzilla per anar llegint mentre espero; i m’espero sovint: que arribin els nens, que bulli l’olla...

Entre mans tinc La Catedral del Mar del català Ildefonso Falcones. I no està mal: massa previsible, però no està mal. I és que Santa Maria del Mar és un dels llocs més bells de la meva ciutat.

Setembre, 2006 Núria Reichardt

Recomiendo La Penya dels Tigres, por Alba Moyano, 2ºA

2006-10-01T00:40:00.000+02:00

El año pasado leí varios libros en inglés, castellano y catalán. Uno de ellos fue El geperut y altres contes, en catalán. La valoración que le doy a ese libro, es buena, ya que había varios capítulos de diferentes cuentos y me gustó m´ss que otros de los libros que leímos. También Matilda en castellano.
A mí me gustaría leer sin tener que pararme, porque en las palabras “raras” siempre me equivoco.
Si tuviera que recomendar un libro recomendaría La penya dels tigres, cualquiera de ellos, porque, para los que les gustan las historias de terror, ésas son buenas.

Estoy en la biblioteca, y veo y veo libros ..., cuando elijo el que más me gusta, lo elijo de manera que lo entienda y que no sea complicado
En la biblioteca me siento como... si me dijera todas las respuestas a mis preguntas, todo lo puedes encontrar en la biblioteca ...

Leyendo filosofía por Facundo Díaz, 2º A

2006-09-29T19:06:00.000+02:00

Durante el año pasado leí varios libros. La mayoría de ellos fueron de filosofía, ciencia que estudio desde hace unos meses. Si no recuerdo mal leí libros de Karl Marx, un filósofo e intelectual alemán y Federico Engels.

Estos libros son muy, muy complicados de entender, han de leerse varias veces para lograr comprender lo que el autor quiere transmitir. Más de una vez he tenido que consultar el diccionario para buscar palabras. También son difíciles por el hecho en que están escritos en el siglo XX con frases o expresiones que hoy en día no se utilizan. También por esa razón la traducción no es quizás la mejor.

Además de filosofía, también leímos en grupo libros como Matilda, Manolito Gafotas y demás, libros que tienen su toque de humor que les hace inconfundibles. Manolito Gafotas, por ejemplo, es un libro con el que me divertí muchísimo, aunque lo tuve que leer deprisa y corriendo porque me olvidé del examen. Siempre me he sentido muy cómodo leyendo en el instituto, me gusta mucho leer en grupo en la biblioteca. Este año los libros tienen muy buena pinta, sobre todo Jesper que trata de un tema muy interesante.

Las nieblas de Avalon por Jonathan Escribano, 2ºD

2006-09-28T20:01:00.000+02:00

El año pasado leí tres libros en la biblioteca, que son: Las nieblas de Avalon, Las nieblas de Avalon 2, La maldición del dragón.
Son tres historias muy interesantes porque están muy bien hechas por los escritores. Las nieblas de Avalon es una historia de conguros, maleficios, brujos, brujas, dragones y muchos mas personajes que salen en la historia.

En Las nieblas de avalon 2 se encuentran los buenos para ir al castillo de el malo para luchar contra el brujo porque hizo una maldición sobre su pueblo donde toda la gente se ponía mala por culpa de la malición.

La maldición del dragón es una historia de un niño que entró en la cueva donde había un dragón y le hizo una maldición al pobre niño y el niño asustado salió rápidamente de la cueva de aquel dragon pero se tropezó y cayó a un río ... Y no explico más.

Jonathan Escribano, 2ºD

Mis lecturas favoritas, por Rut Martí, 2º C

2006-09-27T00:04:00.000+02:00

¡Hola! Os voy a explicar como tiene que ser un libro, para que me atraiga. Tiene que ser de aventuras sobrenaturales,o lo que es lo mismos, de ciencia-ficción. El título del libro tiene que ser impactante,por ejemplo: La historia del jinete sin cabeza. Los libros que no tienen un buen título no me suelen atraer,también me atrae la portada,una buena portada es símbolo de una buena historia.

Para leer un libro me gusta buscar sitios tranquilos,en los que poder leer y poder escuchar música. ¡Ah, se me olvidaba! Me gusta mucho leer con música, sea del tipo que sea,pero si no tiene mucha letra mejor. Para mí el mejor sitio para leer y donde mas suelo ir, es a mi habitación, aunque muchas veces me salgo a la terraza para leer.

Si os tuviera que recomendar un libro, elegiría... mmm... no sé, quizá elegiría Misterios sin resolver, de Iker Jimenez. El libro trata de misterios que no se han podido resolver,ataques de ovnis,seres fuera de lo normal...

Sinceramente me gustaría que en las bibliotecas pusieran música clásica,para poder entrar en el ambiente del libro. Creo que tal y como están las bibliotecas,con la música habría bastante.

Espero que lo que he escrito os parezca interesante,adiós y espero que vosotros también os lo hayáis pasado bien con un libro.

Mis lecturas del verano

2006-09-27T00:02:00.000+02:00

Núria Reichart, profesora de inglés de mi centro y bibliotecaria en funciones, en un acto más de los numerosos que quiere llevar a cabo para incentivar a la lectura, nos ha lanzado la propuesta de hablar de nuestras lecturas veraniegas. Allá voy.

Empecé el verano sin querer arriesgar mucho, y me fui por la última de un clásico: Travesuras de la niña mala de M. Vargas Llosa. Me gustó, tengo que reconocerlo, pero no me dejó buen sabor de boca del todo. Las novelas anteriores de Vargas Llosa son tan alucinantes y perfectas, que ésta, según mi opinión, no está a la altura (espléndida El paraíso está en la otra esquina, sobre el pintor Gauguin, muy excitante y provocadora la novela erótica Los cuadernos de don Rigoberto, genial La fiesta del chivo).

Seguí el verano con algo light, y me leí Cuenta conmigo, de Jorge Bucay, segunda parte de Cuéntame un cuento. Éste último es una versión moderna del Conde Lucanor. Un joven médico, Demian, plantea problemas personales a su terapeuta, y éste le contesta poniendo como “eixemplo” un cuento, tomado de las más diversas tradiciones. La segunda parte Cuenta conmigo intenta ser más novelesca, aún manteniendo la estructura de planteamiento del problema – cuento – moraleja del cuento. También en este caso me gustó más el libro anterior.

Después empecé a leer A sangre fría, de Truman Capote. Me animó a ello el que se pusiera bastante de moda el autor a raíz de la película de Benet Miller sobre su vida. Además el verano del 2005 había sido el verano de los americanos para mí ( leí a Paul Auster, Patricia Highsmith, el propio Capote en Desayuno en Tifannys), y me había encantado su estilo. Dejé el libro en el momento en que se empieza a dar detalles sobre el asesinato de los niños. No sé si le pasará a otras madres, pero desde que nació mi hijo no soporto leer libros o ver películas en las que se maltrate o asesinen niños. Es superior a mí.

Los Pazos de Ulloa, de Emilia Pardo Bazán es una lectura obligatoria para selectividad de la materia de Literatura Española de modalidad. Así que acometí su lectura con poco entusiasmo, más bien por necesidad y ... me sorprendió gratamente. Ya he hablado sobre ella en otro post. Siendo un tema en apariencia poco atractivo para el lector moderno, mantiene nuestra atención de principio a fin. Espero que a mis alumnos les guste tanto como a mí.

Siguiendo con las lecturas obligatorias, estoy releyendo aún Cien años de soledad. No se puede decir nada sobre García Márquez que no sea un tópico, como tópico es que siempre es más maravillosa la relectura que la lectura. Pues en este caso se cumple el tópico al cien por cien.

Empecé entre medias La princesa india de Inma Chacón, hermana gemela de la desaparecida Dulce Chacón. El tema es atractivo, los amores de una indígena azteca casada con un conquistador extremeño, y su vida en el Nuevo Mundo primero, y en la España de la Inquisición después. Me gustó más la primera parte, donde recrea la autora la vida de los indígenas antes del descubrimiento, sobre todo de la “libertad” que gozan sus mujeres comparadas con las españolas de la época. No me acabó de llenar la segunda parte, la trama de las intrigas del racista comerciante de paños que los denuncia a la Inquisición.

Y tengo encima de la mesita de noche, esperándome, otra novela de tema parecido, según creo, Inés del alma mía, de Isabel Allende. La autora chilena nunca me ha defraudado.

Mª José Reina

Mis lecturas y yo

2006-09-24T23:23:00.000+02:00

He pedido a mis alumnos de 2º de ES0 que escribieran una redacción que se titulase, mis lecturas y yo. He explicado el resultado en un post de mi blog personal. No obstante os dejo aquí unos fragmentos de las redacciones que me han llamado la atención.

Son los que siguen:
"En la biblioteca me siento como si ella me dijera todas las respuestas a mis preguntas, todo lo puedes encontrar en la biblioteca" Alba Moyano, 2ºA
"Mi biblioteca ideal sería grande, muy grande. Cada pared de un color, colores muy vivos. Cambiaría las sillas por puffs, muchos ordenadores, nada de mesas ... " Marta Jiménez, 2ºA
"Con la lectura se aprende mucho de otros, y de uno mismo, porque te puedes emocionar, soñar ..." Mikel Julià, 2ºA

"Gracias a los libros puedes vivir, sentir, ver otros mundos (...) puedo imaginar cómo se siente un esquimal en un iglú, un alma en el limbo" Paula Armero, 2º A

"Cuando empecé a leerlo no podía parar. Mi madre me llamaba, y yo le decía que iría cuando acabase el capítulo (...) El primer día me lo pasé leyendo, hasta que el sueño llamó a mi puerta, ya entrada la noche" Rocío Membrives, 2º B

"Cuando estrenaron mi gran libro en el cine (El señor de los anillos) fui a verla con mis amigas. Me quedé extrañada, ¡era tan diferente a lo que yo me había imaginado!" Sara Martínez, 2ºB

"Me gusta leer perdido en la montaña, sentado debajo de un arbol, al borde de un precipicio con vistas al mar" Rafa García, 2º B.

Mª José Reina

Compartim lectures

2006-09-21T23:40:00.000+02:00

L'estiu és temps de lleure i, per a alguns, de gaudir-ne especialment del plaer de la lectura. Un llibre porta a un altre, però també a un llibre s’hi arriba a través d’un lector. És per això que vull compartir amb vosaltres el que he llegit aquest estiu i, amb el que hagueu llegit vosaltres assegurar-me les lectures per el llarg hivern que s’acosta.

Vaig començar amb un llibre de gran volum que m’esperava pacientment des de feia mesos, Los Hijos de la Medianoche de l’indi Salman RUSHDIE, gens ni mica decebedor, però dens i molt llunyà a la nostra cultura; així que entremig em vaig anar distraient amb Les Vides dels Animals del sudafricà JM COETZE - d’una senzillesa exquisida i no per això poc profund –i El Fons de l’Ampolla del francès George SIMENON – que no pertany a la seva sèrie de detectius, sinó que més aviat és un western encantador.

Vaig intentar que el següent llibre de gran volum, d’aquells que s’han de llegir ben sentats, fóra l’últim de John IRVING Hasta que te encuentre, però el vaig abandonar per avorriment, almenys de moment, ja que aquest nordamericà m’ha fet disfrutar en més d’una ocasió. De vacances em vaig endur Atrapa la vida de la també sudafricana Nadine GORDIMER. Estranya però bé.

Després vaig començar amb l’última obra de l’hongarès Sandor MARAI: Tierra, Tierra! que és una autobiografia no només de l’autor sinó també del seu país, i de l’Europa del segle XX en general. Molt interessant, però tant trista que calia compaginar-la amb altres lectures més fresques, i aquestes van ser Los Europeos del logronyès Rafael AZCONA - ubicada a l’Eivissa dels anys 60, però que podria ser qualsevol poble de la costa i l’impacte que van tenir els estrangers entre els joves de la España franquista -, La Invención de Morel de l’argentí BIOY CASARES – una ratllada divertida - i La Verdad de Agamenon del català Javier CERCAS – amb articles d’interès.

Entre mans tinc El callejón de los milagros de l’egipci Naguib MAHFUZ i alhora, per compensar, el thriller Antes de que hiele de l’anglo Henning MANKELL i, tot plegat una mica amenitzat amb el recull de versos anomenat Nacer de diversos autors que escriuen sobre el fet de néixer i on destaca especialment l’andalús Jose Àngel VALENTE.

I sobre la tauleta de nit encara m’espera Una Habitación con Vistas de l’anglès E.M. FORSTER i El Camino de las Ordalías del marroquí Abdellatif LAÂBI. No sé si arribaré a temps!

Finals d’agost, 2006

Núria Reichardt

Estrenarem en breu biblioteca nova

2006-09-15T23:43:00.000+02:00

A l'IES S'Agulla estem de sort. En breu estrenem bibloteca nova. La ubicació serà la mateixa, però li hem fet una mica d'obres, li hem afegit uns metres, estanteries noves, cortines ...

Volem fer de la biblioteca un aula polivalent. Serà alhora sala de lectura, d'estudi, sala de premsa, però també sala d'audiovisuals (amb un canó de projecció, home cinema, música), aula d'informàtica (comprarem ordinadors nous, junt amb els que ens han promet en dotació).
I tot gràcies a l'esforç i la ilusió que la Núria Reichard li ha posat durant aquest últims anys, que ha fet que ens concedissin un Pla d'Innovació Educativa.

Però tot això és molt més que calers i maquinari, és la il.lusió de tot un centre (el claustre del qual va votar el projecte per unanimitat) per fomentar la lectura i les técniques d'estudi com a pilar en el que recolçar tot el procés d'aprenentatge dels nostres alumnes.
Esperem que tots en podrem gaudir molt aviat.